El temor d'un home savi (Crònica de l'assassí de reis 2)

Patrick Rothfuss

Fragmento

1

Poma i saüc

En Bast es recolzava damunt la llarga barra de caoba, avorrit. Després de passejar la mirada per l’habitació buida, va sospirar i va buscar pertot arreu fins que va trobar un drap blanc de lli. Tot seguit, es va posar a enllustrar un tros de la barra amb un gest de resignació.

Al cap d’un moment, es va inclinar cap endavant per observar una taqueta gairebé invisible amb els ulls mig aclucats. La va gratar i va corrugar les celles en veure la ditada greixosa que hi havia deixat. S’hi va acostar més, va emboirar la barra amb l’alè i la va fregar enèrgicament. Llavors va fer una pausa, va exhalar amb força sobre la fusta i va escriure una paraulota al baf.

Després de llençar el drap, en Bast va anar cap a les àmplies finestres de la fonda passant entre les taules i les cadires buides. S’hi va quedar una estona, mirant el camí de terra que travessava el centre del poble.

Va tornar a sospirar i va començar a caminar d’una banda a l’altra. Es movia amb la gràcia despreocupada d’un ballarí i la indolència perfecta d’un gat. Però quan es passava les mans pels cabells foscos ho feia amb un gest inquiet. Els seus ulls blaus rondaven sense parar per l’habitació, com si busqués una sortida. Com si busqués alguna cosa que no hagués vist ja cent vegades.

Tanmateix, no hi havia res de nou. Taules i cadires buides. Tamborets buits a la barra. Dues bótes enormes emergien darrere la bar ra, una per al whisky i una altra per a la cervesa. Entre les bótes hi havia una immensa panòplia d’ampolles de tots els colors i formes. Damunt les ampolles penjava una espasa.

Els ulls d’en Bast es van fixar en les ampolles. El noi s’hi va concentrar durant un llarg moment, cavil·lant, abans de tornar darrere la barra i engrapar una gerra d’argila cuita pesant.

Respirant fondo, va assenyalar la primera ampolla de la filera de baix i va començar a cantussejar mentre anava comptant les ampolles d’una en una.

Auró. Pal de maig. Agafa el contingut. Cendra i brasa.

I baia de saüc.

Va acabar de cantar quan assenyalava una ampolla verda i rabassuda. En va treure el suro, va fer-ne un xarrup i, fent cara de pomes agres, es va estremir. Va deixar l’ampolla de seguida i en va escollir una altra de vermella i corbada. També en va beure un glop, va estrènyer pensarós els llavis humits, va assentir amb el cap i es va servir una porció generosa a la gerra.

En Bast va assenyalar l’ampolla següent i va començar a comptar de nou:

Llana. Dona. Lluna plena. Salze. Finestra. Llum d’espelma.

Aquesta vegada era una ampolla transparent amb un licor groc pàl·lid. En Bast en va arrencar el suro i va afegir-ne un raig llarg a la gerra sense molestar-se a tastar-lo abans. Després de deixar l’ampolla a un costat, va agafar la gerra i la va fer giravoltar amb força abans d’omplir-se la boca. Va fer un somriure lluminós i va donar un copet amb el dit a la nova ampolla, fent-la dringar lleugerament abans de reprendre el seu cant:

Bóta. Ordi. Pedra i doga. Vent i aigua…

Va cruixir un tauló i en Bast va aixecar els ulls, somrient.
—Bon dia, Reshi.

Al peu de l’escala, l’hostaler pèl-roig es va passar les mans de dits llargs pel davantal net i per les mànigues que li cobrien els braços.

—Ja s’ha despertat el nostre hoste?

En Bast va negar amb el cap.
—Encara dorm com un soc.
—Ha tingut un parell de dies molt dolents —va dir en Kote—. Deu estar esgotat. —Va dubtar abans d’alçar el cap i ensumar—. Que has estat bevent? —va preguntar en un to més encuriosit que acusador.

—No —va dir en Bast.

L’hostaler va enarcar una cella.
—He estat tastant —va afegir en Bast, pronunciant la paraula amb èmfasi—. S’ha de tastar abans de beure.

—Ah! —va dir l’hostaler—. Llavors, t’estaves preparant per beure? —Déus diminuts, sí! —va exclamar en Bast—. Amb desmesura. Què dimoni es pot fer, si no? —Va treure la gerra de sota la barra i hi va mirar a dins—. Em pensava que trobaria saüc, però he trobat una mena de meló. —Va fer giravoltar la gerra amb gest reflexiu—. I una co sa especiada. —En va fer un altre xarrup i, pensarós, va entretancar els ulls—. Canyella? —va preguntar, mirant les rengleres d’ampo lles—. Que no ens en queda, de saüc?

—N’hi ha en alguna banda —va dir l’hostaler, sense molestar-se a mirar les ampolles—. Para un moment i escolta’m, Bast. Hem de parlar del que vas fer ahir a la nit.

En Bast es va quedar molt quiet.
—Què vaig fer, Reshi?
—Vas aturar aquella criatura de Mael —va dir en Kote.
—Oh! —Relaxat, en Bast va fer un gest per treure importància al que havia fet—. Només el vaig frenar, Reshi. Això és tot.

En Kote va negar amb el cap.
—Et vas adonar que no era un simple boig. Vas provar d’avisarnos. Si no haguessis estat tan ràpid…

En Bast va corrugar les celles.
—No vaig ser tan ràpid, Reshi. Va pelar en Shep —va respondre, clavant els ulls als taulons ben fregats de prop de la barra—. En Shep em queia bé.

—Els altres creuran que ens va salvar l’aprenent de ferrer —va dir en Kote—. I segurament val més així. Però jo sé la veritat. Si no hagués estat per tu, allò hauria assassinat tota la gent que hi havia aquí.

—Au, Reshi, això no és veritat! —va exclamar en Bast—. Tu l’hauries mort com si fos un pollastre. Només és que jo hi vaig arribar abans.

L’hostaler va arronsar les espatlles per refusar el comentari.

—Els fets d’ahir a la nit m’han fet pensar —va dir—. Em preguntava què podríem fer perquè això fos una mica més segur. Has sentit mai «La cacera dels genets blancs»?

En Bast va somriure.
—Era la nostra cançó abans que fos vostra, Reshi.

Va agafar aire i va cantar amb una dolça veu de tenor:

Muntaven els seus cavalls blancs fulla de plata i arc de corn argentat. Portaven frescos i flexibles rams, vermells i verds damunt del cap.

L’hostaler va assentir.
—És exactament el vers en què estava pensant. Creus que te’n podries encarregar mentre ho preparo tot?

En Bast va fer que sí, entusiasmat, i pràcticament va sortir disparat, però es va aturar un moment a la porta de la cuina.

—No començaràs sense mi, oi? —va preguntar neguitós. —Començarem tan aviat com el nostre hoste hagi menjat i estigui a punt —va respondre en Kote. Aleshores, en veure la cara que feia el seu jove alumne, va cedir una mica—. De tota manera, suposo que tens un parell d’hores.

En Bast va mirar cap a l’altra banda de la porta i després cap enrere. Per un instant, una expressió divertida va aparèixer al rostre de l’hosta ler.

—I si no ets aquí t’avisaré abans de començar. —Amb un gest, va convidar en Bast a marxar—. Au, vés.

L’home que es feia dir Kote seguia la rutina habitual a la fonda Pedra Fita. Es movia com un aparell de rellotgeria, com un carro dins unes roderes fressades del camí.

En primer lloc, feia el pa. Va barrejar farina, sucre i sal amb les mans, sense molestar-se a mesurar. Va afegir una mica de llevat del pot de terrissa del rebost, va pastar la massa i després va arrodonir els pans i els va deixar llevar. Amb una pala, va agafar brasa del fogó de la cuina i va encendre foc.

Després se’n va anar a la taverna i va preparar el foc a la gran llar de pedra negra que hi havia a la paret nord, després de netejar-ne la cendra amb un raspall

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos