El nom del vent (Crònica de l'assassí de reis 1)

Patrick Rothfuss

Fragmento

1

Un lloc per als dimonis

Era nit d’Estassada, i a la fonda Pedra Fita s’hi havia aplegat la clientela habitual. Cinc homes no suposaven una clientela nombrosa, però com a molt cinc era tot el que es veia aquells dies a l’hostal. Els temps eren els que eren.

Com de costum, el vell Cob feia de rondallaire i repartia consells. Els homes de la barra xarrupaven les copes i escoltaven. A la rebotiga, fora de la vista dels clients, un jove hostaler, dret darrere la porta, somreia mentre escoltava els detalls d’una història coneguda.

—Quan es va despertar, Tàborlin el Gran es va trobar tancat en una torre alta. Li havien pres l’espasa i l’havien desposseït de les seves eines: clau, moneda i espelma havien desaparegut. Però no us penseu que això era el pitjor… —en Cob va fer una pausa per mantenir el suspens— perquè els llums del mur desprenien una flama blava!

En Graham, en Jake i en Shep van fer un gest d’assentiment. Els tres amics havien crescut plegats, escoltant les històries d’en Cob i sense fer cas dels seus consells.

En Cob va mirar de fit a fit el membre més nou i atent del seu reduït públic, l’aprenent de ferrer.

—Saps què volia dir això, noi?

A l’aprenent de ferrer, tothom li deia «noi», encara que els passés a tots un pam. Els pobles són el que són, i probablement l’aprenent de ferrer continuaria sent un «noi» fins que la barba se li espessís o trenqués el nas d’algú per aquesta qüestió.

El noi va assentir a poc a poc.
—Els Xandrian.
—Això mateix —va aprovar en Cob—. Els Xandrian. Tothom sap que el foc blau és un dels seus senyals. Doncs bé, ell era…

—Però com l’havien trobat? —va interrompre el noi—. I per què no van matar-lo quan en van tenir l’ocasió?

—Silenci ara. Tindràs totes les respostes abans no acabi —va dir en Jake—. Deixa’l que s’expliqui.

—No cal que li diguis això, Jake —va dir en Graham—. El noi només té curiositat. Beu-te la teva copa.

—Ja me l’he begut —va rondinar en Jake—. En necessito una altra, però l’hostaler continua escorxant rates a la rebotiga. —Va alçar la veu i va donar un cop sord a la barra de caoba amb la ger ra buida—. Ep! Aquí hi ha uns homes assedegats!

L’hostaler va sortir amb cinc escudelles d’estofat i dos pans rodons i calents. Amb gestos ràpids i eficaços, l’home va servir més cervesa a en Jake, a en Shep i al vell Cob.

El relat va quedar interromput mentre els homes sopaven. El vell Cob va engolir l’escudella d’estofat amb l’eficàcia depredadora d’un fadrí. Els altres encara bufaven el fum de les escudelles quan ell va fer net del pa i va tornar a la història:

—Doncs bé, Tàborlin havia de fugir, però quan va mirar al seu voltant, va veure que la cel·la no tenia porta. Ni finestres. L’únic que hi havia era pedra llisa i dura. Una cel·la de la qual cap home no havia fugit mai.

»Però Tàborlin coneixia els noms de totes les coses, i, per tant, totes les coses eren a les seves ordres. Va dir a la pedra: “Trenca’t!”, i la pedra es va trencar. El mur es va estripar com un full de paper, i per aquella escletxa Tàborlin va veure el cel i va respirar el dolç aire primaveral. Es va acostar a la vora, mirà cap avall i, sense pensar-s’ho dues vegades, va fer un pas endavant…

El noi va fer uns ulls com unes taronges.
—No pot ser!

En Cob va assentir, seriós.
—Així doncs, Tàborlin va caure, però no es va lliurar a la des esperació. Perquè coneixia el nom del vent, i el vent va obeir-lo. Va parlar al vent, i el vent el va bressolar i el va acariciar. El va baixar suaument, com si fos un borrissol de card, i va deixar-lo dret a ter ra amb la dolçor del petó d’una mare.

»I quan va arribar a terra i es palpà el costat, on l’havien apu nyalat, va veure que amb prou feines hi tenia una esgarrinxada. Potser va ser qüestió de sort —en Cob es va donar uns copets al nas, amb un gest de complicitat—, o potser va ser gràcies a l’amulet que duia sota la camisa.

—Quin amulet? —va preguntar el noi, encuriosit, amb la boca plena d’estofat.

El vell Cob es va inclinar enrere en el tamboret, content de tenir l’oportunitat de donar més detalls.

—Pocs dies abans, Tàborlin havia conegut un calderer pel camí. I tot i que Tàborlin no tenia gaire menjar, va compartir el sopar amb el vell.

—Una decisió molt encertada —va murmurar en Graham al noi—. Ja se sap: «Un calderer paga per la mercè el doble».

—No, no —va rondinar en Jake—. Ho has de dir com cal: «El consell d’un calderer paga el doble la mercè».

L’hostaler va parlar en veu alta per primera vegada aquella nit. —De fet, us en deixeu més de la meitat —va dir, dret a la porta de darrere la barra.

El deute d’un calderer sempre és pagat: paga una vegada cada mercat,
paga doble a qui l’ha ajudat,
paga triple a qui l’ha insultat.

Els homes de la barra van semblar gairebé sorpresos de veure en Kote allà dret. Feia mesos que venien a la Pedra Fita cada nit d’Estassada i en Kote no s’hi ficava mai, a la conversa. Tampoc no s’esperava altra cosa d’ell. Només feia un any que vivia al poble. Encara era un foraster. L’aprenent de ferrer hi era d’ençà que tenia onze anys, i la gent encara en parlava dient «aquell noi de Rannish», com si Rannish fos un país estranger i no pas un poble situat a menys de cinquanta quilòmetres.

—Ho vaig sentir dir una vegada —va dir en Kote, clarament incòmode, per omplir el silenci.

El vell Cob va fer que sí amb el cap, es va escurar la gola i va reprendre la noble història:

—Doncs bé, aquell amulet valia un cabàs ple de rals d’or, però per recompensar Tàborlin per la seva generositat, el calderer l’hi va vendre per només un penic de ferro, un penic de coure i un penic d’argent. Era negre com una nit d’hivern i fred com el glaç, però mentre el portés penjat al coll, Tàborlin estaria protegit de qualsevol mal. Dels dimonis i d’altres coses per l’estil.

—Donaria el que fos per un amulet així en aquests temps que corren —va dir en Shep, lúgubre. Era el que més havia begut i menys havia parlat en tota la vetllada. Tots sabien que havia passat alguna desgràcia a la seva granja la darrera nit de Calafoc, però com que eren bons amics, no havien insistit que els ho expliqués. Almenys no tan aviat, ni estant tan sobris.

—Ja, i qui no? —va dir el vell Cob diplomàticament, i va fer un glop llarg de cervesa.

—No sabia que els Xandrian fossin dimonis —va dir el noi—. Tenia entès…

—No són dimonis —va dir en Jake amb fermesa—. Van ser les sis primeres persones que van rebutjar el camí marcat per Tehlu, i ell els va maleir i els va condemnar a vagar pels racons de…

—Ets tu qui explica aquesta història, Jacob Walker? —li va etzibar en Cob—. Perquè si és així, ja pots continuar.

Els dos homes es van mirar de fit a fit una bona estona. Al final, en Jake va desviar la mirada i va murmurar unes paraules que potser pretenien ser una disculpa.

En Cob es va girar cap al noi.
—Aquest és el misteri dels Xandrian —va explicar—. D’on vénen? On van després de cometre els seus crims sagnants? Són homes que van vendre la seva ànima? Dimonis? Esperits? No ho sap ningú. —En Cob va llençar una mirada de menyspreu profund a en Jake—. Encara que hi hagi espavilats que assegurin que ho saben…

A partir d’aquell moment, la història va donar peu a

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos