Mitja guerra (El mar Trencat 3)

Joe Abercrombie

Fragmento

cap-2

LA DERROTA

—Hem perdut —va dir el rei Fynn, amb els ulls clavats a la cervesa.

L’Skara contemplava la sala deserta, conscient que era un fet innegable. L’estiu anterior, s’havien congregat tot d’herois que amenaçaven de fer saltar les bigues dels sostres amb la seva set de sang, entonant cançons glorioses i escampant promeses de victòria contra els esbirros de l’Alt Rei.

Però com sovint els passa als homes, havien estat més violents a l’hora de parlar que no pas a l’hora de lluitar. Després d’uns quants mesos infructuosos sense pena ni glòria, s’havien esquitllat l’un darrere l’altre, deixant enrere un grapat de desemparats rondant al voltant d’una gran llar de foc circular de flames tan llangoroses com les fortunes de Throvenland. Allà on un dia s’havien aplegat els guerrers, al bosc de les mil i una columnes, ara s’hi havien instal·lat tot d’ombres i un devessall de desil·lusions.

Havien perdut. I no havien lliurat ni tan sols una batalla.

Evidentment, la mare Kyre ho veia d’una altra manera.

—Hem d’acceptar la realitat, Sa Majestat —reconeixia ella, pessigant amb els dits un tros de carn tan refinadament com ho faria una euga vella amb una bala de fenc.

—«Acceptar la realitat»? —L’Skara va clavar una ganivetada enfurismada al menjar, que no havia ni tocat—. El meu pare va morir per conservar la fortalesa del Cap d’en Bail, i tu n’has donat la clau a l’àvia Wexen sense amollar ni un cop. Vas prometre als guerrers de l’Alt Rei el pas lliure per les nostres terres! Què et semblava que passaria després d’haver «perdut»?

La mare Kyre es va girar i va mirar l’Skara amb aquella serenitat que la treia de polleguera.

—El vostre avi fóra mort i al forat, les dones de Ialetoft plorarien sobre els cadàvers del seus fills, aquesta sala fóra un munt de cendres i vós, princesa, duríeu un dogal d’esclau al coll i estaríeu encadenada al tron de l’Alt Rei: això és el que per a mi seria haver «perdut». I per això dic que «hem d’acceptar la realitat».

Despullat del seu orgull, el rei Fynn flaquejava com un vaixell sense pal. L’Skara sempre havia considerat el seu avi invencible com el pare Terra. No suportava veure’l en aquell estat. O potser el que no podia suportar era adonar-se que havia estat massa ingènua confiant en ell.

La noia observava com el seu avi engolia encara més cervesa i eructava i encara allargava la copa perquè l’hi tornessin a omplir.

—Què deies, Jenner el Blau?

—Envoltat d’una companyia reial com aquesta, Sa Majestat, ben poca cosa.

En Jenner el Blau era un vell astut, més corsari que no pas mercader, de faccions aspres i marcades, castigades pel temps i clivellades com una vella bèstia de proa. Si l’Skara hagués portat la batuta, no li hauria deixat posar un peu als seus molls, i encara menys seure a la seva taula suprema.

La mare Kyre, evidentment, veia les coses d’una altra manera.

—Un capità és com un rei, però d’un vaixell en comptes d’un país. La vostra experiència en pot sortir beneficiada, princesa Skara.

Era del tot indignant.

—Lliçons de política d’un pirata —va murmurar l’Skara entre dents— i a sobre d’un pirata que ni tan sols no ha triomfat.

—No remugueu. Quantes hores he estat ensenyant-vos a parlar com ho hauria de fer una princesa, com ho hauria de fer una reina? —La mare Kyre va alçar la barbeta perquè la seva veu arribés a l’embigat i ressonés sense obstacles—. Si considereu que els vostres pensaments són dignes de ser escoltats, pronuncieu-los amb orgull, projecteu-los fins al racó més petit de la cambra, ompliu la sala amb les vostres esperances i desitjos i compartiu-los amb tots els oients! Si us avergonyiu dels vostres pensaments, aleshores guardeu silenci. Somriure no costa gens. Què em deies?

—Bé, doncs... —En Jenner el Blau es va gratar els quatre cabells blancs que encara li penjaven de la calba, castigada i clapejada, òbviament un lloc per on no passava mai cap pinta—. L’àvia Wexen va esclafar la rebel·lió a les Terres Baixes.

—Amb l’ajut d’aquell gos seu, en Gilling el Brillant, que no venera cap divinitat tret de la Mort. —L’avi de l’Skara va engrapar la copa quan l’esclau encara l’estava servint i va vessar la cervesa per tota la taula—. Diuen que va deixar el camí de la Casa Skeken vorejat d’homes penjats.

—L’atenció de l’Alt Rei se centra ara en el nord —va continuar en Jenner—. I està decidit a doblegar Uthil i Grom-gil-Gorm, i Throvenland...

—Li ve de camí —va concloure la mare Kyre—. Seieu bé, Skara. Escarxofar-se a la cadira és de mala educació.

L’Skara va arrufar les celles, però va redreçar una mica les espatlles per adoptar la postura terriblement artificiosa que aplaudia la clerga: esquena recta com un pal i coll estirat. «Segueu com si tinguéssiu un ganivet a la gola —deia sempre—. El paper d’una princesa no és estar còmoda.»

—Sóc un home avesat a viure en llibertat, i no sóc un entusiasta de l’àvia Wexen, ni tampoc de la seva Deessa Única, ni dels seus impostos i normes. —En Jenner el Blau es va masegar la mandíbula, profundament trist, fent una ganyota—. Però quan la mare Mar abriva la tempesta, un capità fa el que li toca per salvar el que pugui. La llibertat no val res per a la mort. I l’orgull encara val menys per a la vida.

—Sàvies paraules. —La mare Kyre feia que no amb el dit a l’Skara—. Els vençuts poden guanyar el dia de demà. Els morts han perdut per sempre.

—De vegades costa de distingir la saviesa de la covardia —va etzibar l’Skara.

La clerga va serrar la mandíbula.

—Juro que us he ensenyat maneres més assenyades de tractar un convidat que no pas insultant-lo. La noblesa no es demostra pel respecte que us té el més alt, sinó pel respecte que teniu envers el més humil. Les paraules són armes. Cal anar amb molta cura a l’hora d’utilitzar-les.

En Jenner va fer un gest amb la mà per allunyar qualsevol indici d’haver-se sentit ofès.

—La princesa Skara hi té tot el dret, i tant que sí. He conegut uns quants homes més valents que jo. —Va fer un somriure malenconiós i va ensenyar tota la rastellera de dents tortes amb uns quants forats entremig—. I he presenciat com els enterraven pràcticament tots, l’un darrere l’altre.

—La valentia i una llarga vida poques vegades es donen la mà —va dir el rei, que va tornar a trabucar la copa.

—Doncs els reis i la cervesa encara menys —va replicar l’Skara.

—No em queda res, Skara, només la cervesa. Els meus guerrers m’han abandonat. Els meus aliats han desertat. Van fer juraments quan les coses anaven bé, ferms com un roure mentre la mare Sol lluïa, i es van començar a pansir quan els núvols s’aplegaven.

No era cap secret. L’Skara havia vigilat els molls un dia rere l’altre, delerosa de veure quants vaixells portaria el Rei de Ferro, el rei Uthil de Gettland, i quants guerrers acompanyarien el famós Grom-gil-Gorm de Vansterland. Un dia rere l’altre des que van brotar les primeres fulles, mentre feien una ombra esclarissada i mentre agafaven un to marronós, i encara després, dia rere dia, quan, finalment, les fulles van començar a caure. No van arribar mai.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos