Remogudes

Míriam Tirado

Fragmento

remogudes-1

Nota de l’autora

Tens a les mans un llibre centrat en les remogudes internes d’un munt de persones en un moment personal, social, cultural i global de gran intensitat. Tots els personatges i totes les històries han estat inventats mentre jo experimentava la meva pròpia remoguda interior. Mentre la vivia, imaginava. Mentre aprenia i creixia, concebia històries a flor de pell. Mentre em removia, es removien amb mi els personatges que m’han acompanyat durant aquests mateixos mesos dels quals parla el llibre.

Vides en absoluta ebullició per dins, que s’emocionen, s’enfonsen i es construeixen de nou, desaprenen i aprenen... i, alhora, remen endavant. D’això va la vida: de sentir, remoure’ns, aprendre i remar.

Perquè és quan ens permetem sacsejar-nos i som conscients del que ens passa, que aprenem, evolucionem i transcendim. Durant la lectura d’aquest llibre, pot ser que ploris en algun moment, o riguis, o t’indignis, o volis. Tot està permès, i tot pot passar.

Ja és hora que ens concedim, no només en les lectures, sinó també en la vida mateixa, el permís de sentir. Tot i que no comprenguem què se’ns remou exactament per dins, encara que res tingui lògica i hi hagi un munt de peces del puz­le per encaixar, recorda que sentir (el que sigui que sentis) és vàlid.

El teu sentir és vàlid, encara que sembli que ningú al voltant experimenta el mateix. Les teves emocions són teves i són legítimes. Dona’ls la benvinguda quan s’apropin a veure’t, fes-los espai, escolta què han vingut a explicar-te i aleshores, quan ja ho sàpigues, respira i deixa-les anar.

Després de cada pàgina d’aquest Remogudes, un bon exercici pot ser: parar, respirar, escoltar, fer espai i, tot seguit, deixar anar i continuar.

Remoure i remar cap a la incertesa i allò desconegut pot espantar. És normal, l’ésser humà vol i busca sempre la seguretat i aquesta sensació il·lusòria de control. Però vivim en una època que requereix, més que mai, refiar-te del present i fluir-hi.

Tant de bo aquestes pàgines t’ajudin en la teva pròpia remoguda: a confiar que remar cap a l’horitzó desconegut pot ser apassionant i el gran aprenentatge de les nostres vides, però també a acceptar les teves emocions, els canvis i els sentiments tal com vinguin.

No estàs sol. Tots som en el mateix vaixell.

Gaudim remant i aprenguem de la travessa emoticono2

MÍRIAM

remogudes-2

 

Nadal

remogudes-3

 

CLARA

—Mare, que no vindrem a fer cagar el tió, ho sento.

Va ser dir-ho i li van venir ganes de plorar. Va agrair que la seva mare estigués a l’altra banda del telèfon.

—Com que no? Si hi serem tots.

La Clara odiava aquesta part, quan havia de justificar cada decisió que prenia. L’odiava perquè no trobava mai la comprensió de la seva mare, i encara menys la seva aprovació.

—Mare, és que només té dos mesos i no crec que anar a un sopar amb quinze persones sigui el que necessita ara mateix. Encara plora a la nit quan té son...

—Però tard o d’hora s’hi haurà d’acostumar, és la seva família.

Patapam. La família. Aquest ens que per a la seva mare ho era tot i ho justificava tot. Tant li feien les circumstàncies, els desitjos o les necessitats dels altres. La família passava per davant sempre.

—Mare, és la nostra decisió i m’agradaria que l’entenguessis.

—No puc, filla, no puc.

I va penjar.

La Clara es va quedar glaçada: la seva mare li havia penjat el telèfon. Però d’altra banda, que bé, perquè ara ja no s’havia de reprimir, ara ja podia esclatar a plorar. Tan difícil era entendre-la, en ple postpart, amb un nadó, mare per primera vegada i amb zero ganes de celebrar el Nadal? Va entrar en Carles, amb la petita als braços i, mirant-la, li va dir:

—Ho sento.

Ella també ho sentia. Tot. Com ara el buit que li quedava quan la seva mare s’allunyava, com si tornés a ser petitona i veiés com se n’anava per la porta el primer dia d’escola. Ho sentia tant tot que es preguntava si seria capaç de mantenir-se dreta amb aquest sentiment. Sobretot sentia culpa, culpa d’es­coltar-se i de demanar el que necessitava.

En aquell moment, va veure que la menuda se la mirava fixament als ulls, i va notar la pell de gallina. Va sentir, amb la mateixa intensitat que havia notat el buit, que tot, absolutament tot, anava bé.

PAU

Li feia pànic aquest moment: entrar a casa dels seus pares el dia de Nadal i que ell no hi fos. Però el que li produïa més por era la taula. Com s’asseurien? Qui ocuparia el seu lloc? Va entrar i va notar un nus a la gola, però va empassar-se la saliva fort. Ningú no li va dir «Bon Nadal». En Pau era el germà gran i havia estat el que havia arribat primer, amb la seva dona, l’Àfrica, la seva filla de cinc anys, la Lia, i el petit de sis mesos, en Leo.

Va observar la taula, una meravella, com sempre, i el lloc que ocupava el seu pare, a la punta, sense cadira. Misteri resolt, ningú s’hi asseuria. En Pau no sabia si el detall li havia agradat o no.

Al cap d’una bona estona, amb l’escudella ja servida, la tensió es podia tallar amb un ganivet. És molt difícil celebrar alguna cosa quan els que hi són senten que no hi ha res a celebrar. Quan l’única cosa que hi ha són les ganes de plorar. Però tothom se les va empassar. Tothom.

Llavors la Lia va començar a prendre la sopa amb aquell sorollet tan empipador que feia. La seva mare li va cridar l’atenció, però ella va continuar. A cada glop, un xarrup. Tots plegats se la van mirar, i ella, tot d’una, va preguntar «Qui soc?».

Era l’avi qui sempre prenia la sopa fent com més soroll millor. I quan algú li demanava «Avi, de debò cal?», ell responia «La sopa sense soroll, no és sopa».

Un simple so i l’avi es va fer present. Una de les germanes d’en Pau va començar a riure, la rialla nerviosa característica de qui no la pot frenar. Els altres se’n van contagiar. I amb la rialla, van començar a plorar sense parar, i a riure i a plorar, totes dues coses alhora, i a poc a poc tota la tensió es va anar esvaint. Perquè en el somriure també hi era ell, i en la sal de les llàgrimes, i en la mateixa sopa. I amb la seva presència, va ser com si tot d’una tot tornés a encaixar, perquè el podien recordar i cele

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist