El hòbbit

J.R.R. Tolkien

Fragmento

runa_00

Aquesta és una història de fa molts anys. D’una època en què les llengües i les lletres eren força diferents del que són avui. Emprem el català per representar les llengües. Cal fer, però, algunes advertències. El mot hòbbit no figura als diccionaris habituals; cal pronunciar-lo amb una hac aspirada, com ho fa l’anglès, l’alemany i d’altres llengües. Aquesta és la raó per la qual l’article no s’apostrofa. El mot nan té el plural nans, però, només quan parlem de l’antic poble a què pertanyia en Thorin Oakenshield i els seus companys, trobareu adjectius construïts per derivació com nanesc i nanívol. Orc és un mot català que fa referència a l’infern dels pagans. Aquí apareix en un o dos llocs, però habitualment és traduït per goblin (o per hob- goblin quan fa referència als animals més grossos). Orc, aquí, és la forma emprada pels hòbbits per al nom que, en aquella època, hom donava a aquelles criatures, i guarda relació amb el primer significat del mot, però no amb la nostra oren, nom d’un mamífer marí similar al dofí

Les runes eren lletres antigues emprades originàriament per ésser gravades o cisellades en fusta, pedra o metall, i per això mateix eren primes i anguloses. En els temps d’aquest conte només els nans les empraven amb regularitat, especialment per a llurs arxius privats o secrets. Llurs lletres rúniques en aquest llibre són representades per les lletres runes catalanes, conegudes per no poca gent. Si compareu les runes del mapa de Thror amb les transcripcions a lletres modernes (a la pàgina 29 i a la pàgina 64), podreu descobrir l’alfabet, adaptat al català modern, i també llegir el títol rúnic de l’encapçalament.

Al mapa hi ha totes les runes excepte les corresponents a les lletres K, Q, W, Y, Z. Una de les runes ja veureu que serveix per a diversos sons: en concret dos. Useu, si us cal completar l’alfabet, per a la K i la Q la runa . Per a la W la mateixa runa de la V, . Per a l’X, si cal, podeu emprar la runa nanenca . Per a la Y i la Z, s’usen, respectivament, les mateixes runes que per a I i S, és a dir: i . Trobareu, amb tot, que algunes runes representen dues lletres modernes (són alguns dels nostres dígrafs —els dígrafs RR, GU i IX, però, no existien); són les runes . La porta secreta era marcada D . Al costat una mà assenyalava cap a aquest signe i, dessota, hi havia escrit:

Les dues últimes runes són les inicials de Thror i de Thrain.

Les runes lunars que llegí Elrond eren:

Al mapa els punts cardinals estan marcats per runes, amb l’Est al damunt, com és costum en els mapes dels nans, de manera que cal llegir, en el sentit de les manetes del rellotge: E(st), S(ud), O(est), N(ord). El mapa de les Terres Salvatges ja té l’orientació habitual.

I. Una reunió inesperada

I

Una reunió inesperada

En un forat a terra, hi vivia un hòbbit. No era pas un forat lleig, brut, humit, ple de restes de cucs i amb olor de resclosit, però tampoc no era un forat sec, pelat, sorrenc, sense cap lloc on seure ni cap cosa per menjar: era un forat de hòbbit, cosa que significava comoditat.

Tenia una porta perfectament rodona, com un ull de bou, pintada de verd, amb una argolla brillant de llautó daurat al bell mig. La porta donava a una mena de vestíbul de forma tubular que semblava un túnel: un túnel molt confortable, sense fum, amb les parets fetes de plafons, i el terra enrajolat i encatifat, moblat amb cadires vernissades i nombrosos penja-robes per a barrets i abrics —perquè al hòbbit l’entusiasmaven les visites. El túnel penetrava turó endins, seguint un curs prou recte, tot i que no acabava de ser recte del tot, cap a un costat del turó —El Turó, com l’anomenava la gent en moltes milles al voltant— i tenia moltes portetes que s’obrien a banda i banda, primer cap a un costat i després cap a l’altre. No li calia pas pujar escales, al hòbbit: dormitoris, banys, cellers, rebosts (en tenia un munt, de rebosts), guarda-robes (tenia habitacions senceres plenes de vestits), cuines, menjadors, tot es trobava a la mateixa planta, i evidentment en el mateix túnel. Les millors habitacions eren totes a la banda esquerra (en entrar-hi), ja que eren les úniques que tenien finestres, unes finestres rodones, fondes, des de les quals es dominava el jardí, i els camps de més enllà, que baixaven suaument cap al riu.

Aquest hòbbit era un hòbbit benestant i de cognom es deia Saquet. Els Saquet havien viscut al barri del Turó des de temps immemorial, i la gent els considerava molt respectables, no sols perquè la majoria d’ells eren rics, sinó també perquè mai no havien tingut cap aventura ni havien fet cap cosa imprevista: hom sabia el que un Saquet opinaria d’una qüestió qualsevol sense que calgués preguntar-li-ho. Aquesta és la història de com a un Saquet li esdevingué una aventura, i de com va trobar-se fent i dient coses del tot inesperades. Es possible que perdés el respecte dels seus veïns, però va guanyar-hi... —bé, si va guanyar-hi o no alguna cosa, això ho veureu al final.

La mare del nostre hòbbit en concret —què és un hòbbit? Suposo que, en els nostres dies, cal alguna descripció dels hòbbits, ja que han esdevingut estranys i tímids de la Gent Gran, que és com ells ens anomenen. Són (o eren) una genteta menuda, de la meitat de la nostra alçària i més petits que els nans barbuts. Els hòbbits no tenen barba. En ells hi ha poc o res de màgic, a excepció d’aquesta màgia ordinària i quo

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos