Aquesta és una història de fa molts anys. D’una època en què les llengües i les lletres eren força diferents del que són avui. Emprem el català per representar les llengües. Cal fer, però, algunes advertències. El mot hòbbit no figura als diccionaris habituals; cal pronunciar-lo amb una hac aspirada, com ho fa l’anglès, l’alemany i d’altres llengües. Aquesta és la raó per la qual l’article no s’apostrofa. El mot nan té el plural nans, però, només quan parlem de l’antic poble a què pertanyia en Thorin Oakenshield i els seus companys, trobareu adjectius construïts per derivació com nanesc i nanívol. Orc és un mot català que fa referència a l’infern dels pagans. Aquí apareix en un o dos llocs, però habitualment és traduït per goblin (o per hob- goblin quan fa referència als animals més grossos). Orc, aquí, és la forma emprada pels hòbbits per al nom que, en aquella època, hom donava a aquelles criatures, i guarda relació amb el primer significat del mot, però no amb la nostra oren, nom d’un mamífer marí similar al dofí

Les runes eren lletres antigues emprades originàriament per ésser gravades o cisellades en fusta, pedra o metall, i per això mateix eren primes i anguloses. En els temps d’aquest conte només els nans les empraven amb regularitat, especialment per a llurs arxius privats o secrets. Llurs lletres rúniques en aquest llibre són representades per les lletres runes catalanes, conegudes per no poca gent. Si compareu les runes del mapa de Thror amb les transcripcions a lletres modernes (a la pàgina 29 i a la pàgina 64), podreu descobrir l’alfabet, adaptat al català modern, i també llegir el títol rúnic de l’encapçalament.

Al mapa hi ha totes les runes excepte les corresponents a les lletres K, Q, W, Y, Z. Una de les runes ja veureu que serveix per a diversos sons: en concret dos. Useu, si us cal completar l’alfabet, per a la K i la Q la runa . Per a la W la mateixa runa de la V, . Per a l’X, si cal, podeu emprar la runa nanenca . Per a la Y i la Z, s’usen, respectivament, les mateixes runes que per a I i S, és a dir: i . Trobareu, amb tot, que algunes runes representen dues lletres modernes (són alguns dels nostres dígrafs —els dígrafs RR, GU i IX, però, no existien); són les runes . La porta secreta era marcada D . Al costat una mà assenyalava cap a aquest signe i, dessota, hi havia escrit:

Les dues últimes runes són les inicials de Thror i de Thrain.

Les runes lunars que llegí Elrond eren:

Al mapa els punts cardinals estan marcats per runes, amb l’Est al damunt, com és costum en els mapes dels nans, de manera que cal llegir, en el sentit de les manetes del rellotge: E(st), S(ud), O(est), N(ord). El mapa de les Terres Salvatges ja té l’orientació habitual.

I

Una reunió inesperada

En un forat a terra, hi vivia un hòbbit. No era pas un forat lleig, brut, humit, ple de restes de cucs i amb olor de resclosit, però tampoc no era un forat sec, pelat, sorrenc, sense cap lloc on seure ni cap cosa per menjar: era un forat de hòbbit, cosa que significava comoditat.

Tenia una porta perfectament rodona, com un ull de bou, pintada de verd, amb una argolla brillant de llautó daurat al bell mig. La porta donava a una mena de vestíbul de forma tubular que semblava un túnel: un túnel molt confortable, sense fum, amb les parets fetes de plafons, i el terra enrajolat i encatifat, moblat amb cadires vernissades i nombrosos penja-robes per a barrets i abrics —perquè al hòbbit l’entusiasmaven les visites. El túnel penetrava turó endins, seguint un curs prou recte, tot i que no acabava de ser recte del tot, cap a un costat del turó —El Turó, com l’anomenava la gent en moltes milles al voltant— i tenia moltes portetes que s’obrien a banda i banda, primer cap a un costat i després cap a l’altre. No li calia pas pujar escales, al hòbbit: dormitoris, banys, cellers, rebosts (en tenia un munt, de rebosts), guarda-robes (tenia habitacions senceres plenes de vestits), cuines, menjadors, tot es trobava a la mateixa planta, i evidentment en el mateix túnel. Les millors habitacions eren totes a la banda esquerra (en entrar-hi), ja que eren les úniques que tenien finestres, unes finestres rodones, fondes, des de les quals es dominava el jardí, i els camps de més enllà, que baixaven suaument cap al riu.

Aquest hòbbit era un hòbbit benestant i de cognom es deia Saquet. Els Saquet havien viscut al barri del Turó des de temps immemorial, i la gent els considerava molt respectables, no sols perquè la majoria d’ells eren rics, sinó també perquè mai no havien tingut cap aventura ni havien fet cap cosa imprevista: hom sabia el que un Saquet opinaria d’una qüestió qualsevol sense que calgués preguntar-li-ho. Aquesta és la història de com a un Saquet li esdevingué una aventura, i de com va trobar-se fent i dient coses del tot inesperades. Es possible que perdés el respecte dels seus veïns, però va guanyar-hi... —bé, si va guanyar-hi o no alguna cosa, això ho veureu al final.

La mare del nostre hòbbit en concret —què és un hòbbit? Suposo que, en els nostres dies, cal alguna descripció dels hòbbits, ja que han esdevingut estranys i tímids de la Gent Gran, que és com ells ens anomenen. Són (o eren) una genteta menuda, de la meitat de la nostra alçària i més petits que els nans barbuts. Els hòbbits no tenen barba. En ells hi ha poc o res de màgic, a excepció d’aquesta màgia ordinària i quotidiana que els ajuda a desaparèixer silenciosament i ràpidament quan babaus grossos i enzes com vosaltres i jo s’acosten fonyant-ho tot, i fent un soroll com d’elefants que els hòbbits poden sentir a una milla de distància. Tenen propensió a ser grassonets de panxa; vesteixen amb colors llampants (sobretot verd i groc); no calcen sabates, perquè en llurs peus creix ben naturalment una sola de cuiro i un pèl atapeït i calent de color marró similar al que els creix al cap (que és arrissat); tenen dits llargs, àgils i bruns, cares de bons jans i riuen amb rialles fondes i sucoses (en especial havent dinat, cosa que fan un parell de cops al dia sempre que poden). Ara ja en sabeu prou per continuar. Com us deia, la mare d’aquest hòbbit —és a dir, d’en Bilbo Saquet— era la famosa Belladonna Tuc, una de les tres notables filles del Vell Tuc, cap dels hòbbits que vivien de l’altre costat de l’Aigua, el riuet que corria pel Turó. Tot sovint se sentia dir (en d’altres famílies) que, feia molt de temps, algun dels avantpassats dels Tuc es devia haver casat amb una fada. Com és natural això era absurd, però és cert que encara hi havia en ells alguna cosa que no era ben bé dels hòbbits i, de tant en tant, membres del clan dels Tuc feien una escapada i tenien aventures. Desapareixien discretament i la família hi tirava terra; però la veritat és que els Tuc no eren tan respectables com els Saquet, encara que sense cap mena de dubte eren més rics.

I no és que la Belladonna Tuc tingués mai cap aventura després de convertir-se en senyora d’en Bungo Saquet. En Bungo, que era el pare d’en Bilbo, construí per a ella (i en part amb els diners d’ella) el més luxós cau de hòbbit que hom pogués trobar, tant sota El Turó, com sobre El Turó, com de l’altra banda de l’Aigua, i allí van viure fins a la fi de llurs dies. Amb tot, és probable que en Bilbo, l’únic fill de la Belladonna, malgrat ser exactament, en les aparences i en el capteniment, com una segona edició del seu sòlid i confortable pare, hagués rebut alguna cosa un xic especial de la banda dels Tuc, alguna cosa que només esperava l’oportunitat de sortir a la llum. L’oportunitat no es presentà mai fins que en Bilbo Saquet ja era un home fet i refet, tenia pels volts dels cinquanta anys, i vivia en l’esplèndid cau de hòbbit construït pel seu pare, el mateix que us acabo de descriure, i de fet semblava aparentment instal·lat allí per sempre.

Per alguna curiosa coincidència, un matí de fa molt de temps, en la quietud del món, quan hi havia menys soroll i més verd, i els hòbbits encara eren nombrosos i pròspers, i en Bilbo Saquet s’estava a la porta després d’esmorzar, tot fumant una enorme i llarga pipa de fusta que gairebé li arribava als llanosos dits dels peus (curosament raspallats), aparegué en Gàndalf. En Gàndalf. Si haguéssiu sentit només una quarta part del que jo he sentit d’ell, i això que jo sols he sentit una part molt petita del que se’n pot sentir, ja estaríeu preparats per a qualsevol mena d’història remarcable. Anés on anés els contes i aventures brollaven arreu de la manera més extraordinària. Feia temps i temps que no s’havia atansat per aquella banda de sota El Turó, de fet des de la mort del seu amic el Vell Tuc, i els hòbbits quasi havien oblidat quin aspecte tenia. Havia estat lluny, de l’altra banda del Turó i més enllà de l’Aigua, per afers de la seva incumbència des de quan tots ells eren nois i noies, hòbbits petitons.

Tot el que el confiat Bilbo va veure aquell matí fou un vell que duia bastó. Portava un barret blau, llargarut i acabat en punxa, una llarga capa grisa, una bufanda argentada per sobre de la qual li penjava fins més avall de la cintura la llarga barba blanca, i immenses botes negres.

—Bon dia! —digué en Bilbo, i ho deia de cor. El sol brillava i l’herba era molt verda. Però en Gàndalf se’l mirà des de sota de les celles llargues i tupides que sobresortien més que l’ala del seu capell ombriu.

—Què voleu dir? —respongué—. ¿Em desitgeu un bon dia, o voleu dir que fa bon dia tant si m’agrada com si no; o potser voleu dir que aquest matí us sentiu bé, o que és un dia per ser bo?

—Tot això alhora —digué en Bilbo—. I un matí esplèndid per fumar una pipa de tabac a l’aire lliure, si en voleu més. Si dueu una pipa a sobre, seieu i ompliu-la del meu tabac! No hi ha pressa de cap mena, tenim tot el dia! —I aleshores en Bilbo s’assegué en un seient al costat de la porta, encreuà les cames, i deixà anar un meravellós anell gris de fum que s’enlairà amunt sense trencar-se i desaparegué flotant per sobre El Turó.

—Molt bonic! —digué en Gàndalf—. Però aquest matí no tinc temps per fer anells de fum. Cerco alguna persona que vulgui participar en una aventura que estic planejant i em costa molt trobar-ne cap.

—M’ho imagino..., en aquestes terres! Som gent senzilla i tranquil·la i no sé per a què serveixen les aventures. Coses incòmodes, desagradables, torbadores! Sempre arribes tard a sopar! No acabo de veure què hi troba la gent —va dir el nostre senyor Saquet, i es ficà el polze darrera els tirants i bufà un altre anell de fum encara més gros. Després agafà el correu del matí i començà a llegir- ne les cartes, fent veure que ja no parava atenció en el vell. Havia decidit que no era home de la seva trepa, i desitjava que se n’anés. Però el vell no es bellugà. Romangué recolzat al seu bastó i mirant el hòbbit sense dir res, fins que en Bilbo se sentí força incòmode i fins i tot un xic enutjat.

—Bon dia! —digué finalment—. Aquí no en volem saber res, d’aventures, moltes gràcies! Podeu provar enllà del Turó o a l’altra banda de l’Aigua. —Amb això volia dir que la conversa havia acabat.

—I prou que feu servir el Bon dia per a una pila de coses! —va dir en Gàndalf—. Ara voleu donar a entendre que desitjaríeu deslliurar-vos de mi, i que no serà bo fins que me’n vagi.

—De cap de les maneres, de cap de les maneres, senyor meu! Deixeu-me veure, no crec pas saber el vostre nom?

—Sí, sí que el sabeu..., i jo el vostre, senyor Bilbo Saquet. I vós coneixeu el meu nom, encara que no sapigueu que pertany a la meva persona. Jo sóc en Gàndalf, i Gàndalf vol dir jo! Pensar que hauré viscut perquè el fill de la Belladonna Tuc em donés el bon dia com si fos un venedor ambulant de botons!

—Gàndalf, Gàndalf. Senyor Déu meu! ¿No sereu pas el mateix màgic errant que donà al Vell Tuc un parell de botons de diamant màgics que es cordaven sols i que mai no es descordaven fins que els ho ordenava? ¿No sereu pas l’home que solia explicar a les festes aquells contes magnífics, sobre dracs i goblins i gegants i el rescat de princeses i la sort inesperada dels fills de vídua? No el mateix que acostumava a fer aquells castells de focs tan absolutament excel·lents! Com me’n recordo! El Vell Tuc els solia engegar la nit de Sant Joan. Esplèndids! S’enlairaven com grans lliris i dents de lleó i ginestells de foc i quedaven suspesos en l’entrellum durant tot el crepuscle! —Ja haureu advertit que el senyor Saquet no acabava de ser tan prosaic com a ell li agradava de creure, i també que el delitaven les flors—. Vatua! —prosseguí—. ¿No és en Gàndalf responsable que xicots i xicotetes apacibles desapareguessin com per encanteri en cerca d’aventures esbojarrades? Qualsevol cosa des d’enfilar-se als arbres fins a visitar els elfs..., o embarcar-se en vaixells, navegant a costes distants! Beneït sia, la vida era força ínter... Vull dir, en aquells temps solíeu trastocar terriblement les coses d’aquestes terres. M’haureu de perdonar, però no tenia ni idea que encara continuéssiu ficat en aquests afers.

—I en quins afers volíeu que em fiqués? —replicà el màgic—. De tota manera m’alegra veure que recordeu alguna cosa de mi. Sembla que els castells de focs els recordeu amb força afecte, de tota manera, això ja dóna alguna esperança. De fet, en record del vostre vell avi Tuc, i en memòria de la pobra Belladonna, us donaré el que heu demanat.

—Perdoneu, però jo no he demanat pas res!

—I tant! I, amb aquesta, ja van dues vegades. Però us perdono. I us ho concedeixo. De fet arribaré, fins i tot, a embarcar-vos en aquesta aventura. Per a mi serà molt divertit, i molt bo per a vós..., i també profitós, molt probablement, si és que arribeu a sortir-vos-en.

—Ho sento! No en vull saber res, d’aventures, moltes gràcies. Avui no. Bon dia! Però, si us plau, passeu a prendre el te quan més us abelleixi! Demà mateix, per què no? Veniu demà! Adéu-siau! — amb aquestes paraules el hòbbit va fer mitja volta i s’esmunyí endins de la seva porta rodona i verda, i la va tancar tan bon punt gosà sense por de semblar rude. Després de tot, els màgics són els màgics.

—Per què dimonis l’he invitat a prendre el te! —va dir-se mentre es dirigia al rebost. Acabava d’esmorzar, però pensà que un pastís o dos i un got d’alguna cosa li anirien bé després del sobresalt.

Mentrestant en Gàndalf encara s’estava dempeus davant de la porta, i rient d’allò més, però baixet. Passada una estona s’acostà i amb la punta del bastó marcà un signe estrany a la bonica porta verda del hòbbit. Després s’allunyà a grans passes, justament en el moment en què en Bilbo acabava el segon pastís i començava a pensar que se n’havia escapolit molt bé, de les aventures.

L’endemà gairebé se n’havia oblidat, d’en Gàndalf. Li costava de recordar les coses, excepte quan les apuntava a la seva llibreta de compromisos, així: Gàndalf te dimecres. I el dia abans havia estat massa esvalotat per recordar-se d’apuntar-ho.

Just abans de l’hora del te la campaneta de la porta principal repicà amb força descomunal, i llavors ho recordà! Va córrer i posà la tetera a escalfar, i parà una altra tassa i el platet, i un o dos pastissos extres, i corregué a la porta.

Anava a dir «Sento molt haver-vos fet esperar», quan va veure que en realitat no es tractava d’en Gàndalf. Era un nan amb una barba blava ficada dins un cinturó daurat, i ulls molt lluents sota la caputxa d’un verd fosc. Tan bon punt la porta quedà oberta, el nan empenyé cap endins, ben bé com si l’haguessin estat esperant.

Va penjar la capa amb caputxa al ganxo més proper i amb una profunda reverència digué:

—Dwalin, per servir-vos!

—Bilbo Saquet, a disposar! —respongué el hòbbit, massa sorprès de moment per formular cap pregunta. Quan el silenci que se’n seguí esdevingué massa incòmode, afegí—: Estic a punt de prendre el te; si us plau, passeu i acompanyeu-me. —Potser ho digué amb un xic d’encarcarament, però pretenia de ser amable. ¿Com reaccionaríeu vosaltres si entrés un nan que no espereu i pengés les seves coses a l’entrada sense ni un sol mot d’explicació?

No feia gaire que seien a taula, de fet quasi no havien tocat el tercer pastís, quan se sentí un altre truc de la campana, encara més fort.

—Perdoneu-me! —va dir el hòbbit, i anà cap a la porta.

«De manera que per fi heu arribat!», això era el que li pensava dir, a en Gàndalf, aquesta vegada. Però no era pas en Gàndalf. Qui hi havia en el seu lloc era un nan que semblava molt vellet, palplantat al graó d’entrada amb una barba blanca i caputxa escarlata; i aquest també s’escapolí endins com si algú l’hagués invitat tan bon punt la porta quedà oberta.

—-Veig que ja han començat a arribar —va dir en veure penjat el caputxó verd d’en Dwalin. Penjà la seva caputxa vermella al costat i, duent-se la mà al pit, afegí—: Balin, per servir-vos!

—Agraït! —digué en Bilbo amb veu sufocada. No era la cosa correcta que calia dir però aquell ja han començat a arribar l’havia atabalat terriblement. Li agradava tenir visites, però s’estimava més conèixer-les abans que arribessin, i preferia invitar-les ell mateix. Tingué la terrible sospita que potser no tindria prou pastissos, i, si es produïa aquesta circumstància, ell, com a amfitrió que era, sabia quin era el seu deure i que, per més que li dolgués, hauria de respectar-lo: hauria de quedar-se’n sense.

—Entreu, entreu i preneu una mica de te! —aconseguí dir després de respirar profundament.

—M’abelliria més una mica de cervesa, si a vós no us importa, senyor —digué en Balin, el de la barba blanca—. Però no m’importaria un xic de pastís..., un pastisset de llavors, si en teniu.

—Muntanyes! —es trobà responent en Bilbo amb gran sorpresa; i abans d’adonar-se’n ja corria cap al celler, també, per omplir una gerra de cervesa grossa, i després al rebost per beure dos esplèndids pastissos rodons de llavors que havia cuit ella tarda per a l’hora del ressopó.

Quan tornà, en Balin i en Dwalin xerraven a taula com vells amics (en realitat eren germans). En Bilbo diposità bruscament la cervesa i el pastís davant d’ells, i en aquest moment tornà a repicar amb força la campana i de seguida dringà una altra vegada.

«Aquest cop segur que és en Gàndalf», pensà mentre esbufegava pel corredor. Però no ho era. Eren dos nans més, ambdós amb caputxes blaves, cinturons platejats i barbes grogues; i cadascú duia un sac amb eines i una pala. Tan bon punt la porta comença a obrir- se, s’hi escapoliren endins... En Bilbo quasi ni se’n sorprengué.

—Què puc fer per vosaltres, senyors nans? —va dir.

—Kili, per servir-vos! —digué un.

—I Fili! —afegí l’altre, mentre ambdós es treien les caputxes blaves i feien una inclinació.

—A vosaltres i la vostra família! —replicà en Bilbo, que aquest cop recordà la seva bona educació.

—En Dwalin i en Balin ja són aquí, pel que veig —digué en Kili—. Fem cap a l’aplec!

«Aplec!», pensà el senyor Saquet. «No m’agrada com sona, això. De debò hauria de seure un minut i recapacitar i beure alguna cosa.» Només havia tingut temps de fer un glopet, en un racó, mentre els quatre nans seien al voltant de la taula i parlaven de mines i d’or i de problemes amb els ores, i de les devastacions de dragons, i de munts d’altres coses que no entenia, ni volia entendre, perquè semblaven excessivament aventurades, quan dingalandang, la campaneta tornà a tritllejar, com si algun petit hòbbit entremaliat intentés trencar-ne la cadena.

—Hi ha algú a la porta! —va dir, parpellejant.

—Uns quatre, si hem de jutjar pel so —comentà en Fili—. A més els hem vist venir darrera nostre, al lluny.

El pobrissó hòbbit s’assegué al vestíbul i enfonsà el cap entre les mans, tot preguntant-se què havia passat, i què passaria, i si tots es quedarien a sopar. Llavors la campana repicà de bell nou amb més força que mai, i hagué de córrer a la porta. Després de tot no eren quatre, sinó CINC. Havia arribat un altre nan mentre ell cavil·lava al vestíbul. Gairebé no tingué temps de girar la maneta que ja eren tots dintre, fent reverències i dient «per servir-vos» un després de l’altre. En Dori, en Nori, l’Ori, l’Oin i en Gloin, aquests eren llurs noms; i ben aviat dues caputxes purpúries, una caputxa grisa, una caputxa marró i una caputxa blanca quedaren suspeses dels penjarobes, i ells passaren endins, amb les manasses ficades dins els cinturons d’or o d’argent, per reunir-se amb els altres. Realment allò ja quasi havia esdevingut un aplec. Uns demanaven cervesa clara, d’altres la volien negra, un demanà cafè, i tots volgueren pastissos; de manera que el hòbbit estigué molt atrafegat durant una estona.

Acabava de posar una gran cafetera al foc, els pastissos de llavors s’havien acabat, i els nans encetaven una ronda de galetes amb mantega, quan es produí una forta trucada. No un repic, sinó un dur toc-toc en la meravellosa porta verda del hòbbit. Algú la colpejava amb un bastó!

En Bilbo va córrer pel passadís, molt enutjat, i completament esverat i atribolat... era el dimecres més extravagant de tots els que recordava. Obrí la porta d’una estrebada, i tots van caure dintre, els uns sobre els altres. Més nans, quatre més! I darrera hi havia en Gàndalf, recolzat al seu bastó i rient. Havia deixat una esgratinyadura considerable a l’esplèndida porta; i també, de passada, n’havia esborrat la marca secreta que hi havia fet el matí anterior.

—Amb compte, amb compte! —va dir—. No fa per a vós, Bilbo, tenir els amics esperant al llindar i després obrir la porta com una escopetada! Permeteu-me que faci les presentacions: en Bifur, en Bofur, en Bombur i, sobretot, en Thorin!

—Per servir-vos —digueren en Bifur, en Bofur, i en Bombur posats en fila. Després penjaren dues caputxes grogues i una de color verd pàl·lid; i també una de blau cel amb una llarga bola platejada. Aquesta darrera pertanyia a en Thorin, un nan extraordinàriament important, de fet era el mateix Thorin Oakenshield en persona, que no se sentí gens afalagat de caure estès a l’estora d’en Bilbo, amb en Bifur, en Bofur i en Bombur al damunt. Entre d’altres raons perquè en Bombur era immensament gras i pesant. En Thorin, de fet, era molt arrogant, i no digué res de per servir-vos; però el pobre senyor Saquet repetí

tants cops que el disculpessin que, per fi, mormolejà: —Si us plau, no té importància —i abandonà el seu posat sorrut.

—Ara ja hi som tots! —va dir en Gàndalf, contemplant la filera de les tretze caputxes, les millors caputxes per a les grans ocasions, i el seu propi barret suspès del penja- robes—. Un aplec força alegre! Espero que hagi quedat alguna cosa de menjar i beure per als que hem arribat tard! Què és això? Te! No, mercès! Jo m’estimo més una miqueta de vi negre, si us plau.

—I jo també —afegí en Thorin.

—I melmelada de gerds i pastís de poma —digué en Bifur.

—I brioixos de formatge i carn —adduí en Bofur.

—I de porc i enciam —reblà en Bombur.

—I més pastissets, i cervesa, i cafè, si no us importa —cridaren els altres nans a través de la porta.

—Poseu-hi també alguns ous. Així m’agrada —acabà de lluny en Gàndalf, mentre el hòbbit es dirigia ensopegant als seus rebosts—. I porteu també el pollastre fred i els escabetxats!

«Sembla que conegui tan bé com jo mateix el que guardo als meus rebosts», pensà el senyor Saquet, que se sentia positivament empatollat, i començava a preguntar-se si la més lamentable de les aventures no acabava de penetrar a casa seva. Quan hagué tret totes les ampolles i plats i ganivets i forquilles i gots i recipients i culleres i coses amuntegades en grans safates, se sentí molt acalorat, amb la cara encesa, i enutjat.

—Nans del renyip i de l’òndima! —esclafí en veu alta—. Per què no vénen i ajuden un xic? —En un tancar i obrir d’ulls en Balín i en Dwalin es trobaven a la porta de la cuina, i en Fili i en Kili eren al darrera, i abans que pogués dir ep ja li havien arrabassat les safates i un parell de tauletes petites i ho havien parat tot de nou al saló.

En Gàndalf s’asseia al cap de la colla amb els tretze nans al voltant: i en Bilbo seia en un escambell al costat de la llar de foc, menjant una galeta a mossets (quasi li havia marxat la gana), i intentava de fer veure que tot era perfectament ordinari i que no hi havia res d’aventura. El temps anava passant, i els nans endrapa que endraparàs i xerra que xerraràs. A la fi van enretirar les cadires, i en Bilbo féu un gest per recollir els plats i els gots.

—Suposo que tots us quedareu a sopar? —va dir en el to més educat i poc comprometedor de què era capaç.

—I tant! —corroborà en Thorin—. I després també. No enllestirem pas aquest afer fins tard, abans ens cal un xic de música. I ara, a desparar taula!

Aleshores els dotze nans —en Thorin exclòs, perquè era massa important i es quedà parlant amb en Gàndalf— es posaren dempeus i feren enormes piles amb totes les coses. I es posaren en acció, sense esperar les safates, balancejant columnes de plats, cadascú amb una ampolla damunt de tot, amb una sola mà, mentre el hòbbit els corria al darrera gairebé esgüellant d’espant:

—Si us plau, amb compte! —i—: Per favor, no us molesteu! Jo ho puc fer! —Però els nans sols es posaren a cantar:

Peteu els gots, trenqueu els plats,

torceu forquilles, osqueu els talls!

Això és el que Bilbo odia:

rompeu ampolles, amb els taps feu via!

Talleu les tovalles, avieu el llard!

Aboqueu la llet del rebost enllà!

Els ossos giteu per l’habitació!

Taqueu amb el vi cada porticó!

I fiqueu-ne els trossos en aigua bullent,

ben esbatussant-los amb un pal potent; 

i, quan acabeu, si n’hi ha cap de bo,

feu-lo rodolar fins allà al saló!

Això és el que Bilbo odia!

Així que compte!, compte!, i feu via!

I naturalment no feren cap d’aquestes coses terribles, i tot fou netejat i endreçat en un tres i no res, mentre el hòbbit donava voltes i més voltes al bell mig de la cuina, intentant de veure el que feien. Després se’n tornaren i trobaren en Thorin amb els peus al guardafoc, fumant una pipa. Bufava els anells de fum més colossals, i si deia a algun dels anells que anés cap a algun lloc, cap allà se n’anava, xemeneia amunt, o darrera el rellotge de la postada de la llar, o sota la taula, o a donar tombs i més tombs pel sostre, però anés on anés no era prou ràpid per escapar a en Gàndalf. Puf., i aquest enviava un anell de fum més petit de la seva curta pipa de fang que passava directament pel centre dels d’en Thorin. Aleshores l’anell de fum d’en Gàndalf esdevenia verd i retornava per quedar suspès sobre el cap del màgic. Ja es trobava submergit enmig d’un nuvolet d’anells, i aquella mitja claror li donava un aspecte estrany i de bruixeria. En Bilbo va romandre quiet i observà —els anells de fum l’enamoraven—, i aleshores s’enrojolà pensant com se n’havia sentit d’orgullós, el matí anterior, dels anells de fum que enviava enlaire més enllà del Turó.

—I ara un xic de música! —digué en Thorin—. Traieu els instruments!

En Kili i en Fili s’apressaren a prendre llurs bosses i en tragueren petits violins; en Dori, en Nori i l’Ori van extreure flautes d’algun lloc dintre llurs jaquetes; en Bombur tornà amb un timbal que havia deixat a l’entrada; en Bifur i en Bofur també

sortiren, i tornaren amb uns clarinets que havien deixat entre els bastons. En Dwalin i en Balin van dir:

—Perdoneu, he deixat el meu a l’eixida!

—Doncs quan torneu, dueu també el meu! —exclamà en Thorin.

Tornaren amb violes tan grosses com ells, i amb l’arpa d’en Thorin embolicada amb una roba verda. Era una bellíssima arpa daurada, i quan en Thorin la temptejà la música començà tot d’una, tan sobtadament i dolça que en Bilbo ho oblidà tot, i es veié endut cap a terres obagues sota llunes estranyes, molt més enllà de l’Aigua i molt lluny del seu cau de hòbbit sota El Turó.

El crepuscle anà penetrant a la sala a través de la finestreta que donava al costat del Turó; el foc de la llar ja començava a fer pampallugues —era el mes d’abril— i encara els nans continuaven tocant, mentre l’ombra de la barba d’en Gàndalf oscil·lava sobre la paret.

La foscor omplí tota la sala, i el foc s’apaivagà, i les ombres es perderen, i encara continuaven tocant. I, de sobte, primer un i després un altre, començaren a cantar mentre tocaven, amb el cant profund dels nans en les grans fondàries de llurs antigues llars; i aquest és un fragment de llur cançó, si és que pot ser com la cançó sense tenir-ne la música:

Enllà del fred i de boirosos monts

vers coves velles i calabossos fons

ens cal partir ans surti el sol,

a cercar el pàl·lid, encantat or.

Els nans d’antany feren mants encisos

sonant llurs malls amb colps precisos

a grans fondàries, on dorm l’obscur,

en voltes buides sense cap llum.

Per al senyor elf i el rei antic

tresors ocults de l’or més ric

afaiçonaven. I llum ficaren,

oculta en gemmes, en puny d’espasa;

en collars d’argent estels en flor,

i en les corones, dels dracs, el foc.

I així teixien, amb l’art més pura,

la llum del sol i de la lluna.

Enllà del fred i de boirosos monts

vers coves velles i calabossos fons

ens cal partir ans surti el sol;

per rescatar d’oblit el nostre or.

Allí cisellaren gerres per a ells

i arpes d’or; on cap home és.

visqueren ells, amb cançons noves

desconegudes d’elfs i també d’homes.

Damunt udolaven els pins.

els vents es planyien de nits.

Del foc vermell la flama s’estén

els arbres són torxes de llum roent.

Toquen campanes cap a la vall

homes vigilen amb blanc semblant;

la ira del drac és més que un foc

enderroca torres i llars en poc.

Fumegen els pics sota la lluna;

els nans han sentit del fat l’espurna.

Fugen de llurs voltes per a morir

als peus del drac, amb llum de nit.

Enllà del fred i de boirosos monts

vers coves velles i de calabossos fons

ens cal partir ans surti el sol;

prenguem-li les arpes i el nostre or.

Mentre cantaven el hòbbit sentí remoure’s en ell l’amor a les coses belles, fetes amb mans i astúcia i màgia, un amor ferm i gelós, el desig en el cor dels nans. Aleshores alguna cosa dels Tuc es desvetllà en ell, i desitjà caminar i veure les grans muntanyes, i escoltar les pinedes i les cascades, i explorar les coves i dur espasa en lloc de bastó. Mirà per la finestra. Els estels lluïen en la foscor del cel per damunt dels arbres. Pensà en les joies dels nans brillant en cavernes fosques. De sobte, en el bosc més enllà de l’Aigua, s’encengué una flama, probablement algú que hi feia una foguera, i pensà en dracs devastadors que s’instal·laven en el seu pacífic Turó i ho cremaven tot amb flames. S’estremí; i de seguida tornà a ser, un cop més, simplement, el senyor Saquet de Bag-End, a Sota-el-Turó.

S’aixecà tremolós. Estava menys que mig disposat a anar a cercar el llum, i més que mig disposat a fingir que ho feia, i anar i amagar-se darrera les bótes de cervesa del celler, i no tornar a sortir fins que els nans haguessin marxat. De sobte descobrí que la música i els cants s’havien acabat i que tots l’estaven fitant des de la fosca amb ulls brillants.

—On aneu? —demanà en Thorin, en un to que semblava evidenciar que endevinava les dues mitges disposicions del hòbbit.

—Què us sembla si duc una mica de llum? —replicà en Bilbo per disculpar-se.

—Ens agrada l’obscuritat —digueren els nans—-. L’obscuritat per als afers obscurs! Encara falten moltes hores per a l’alba.

—Naturalment —va fer en Bilbo, i s’assegué ben de pressa. No encertà l’escambell i s’assegué al guardafoc, fent caure la pala i l’atiador amb gran estrèpit.

—Silenci! —reclamà en Gàndalf—. Que parli en Thorin!

I així és com en Thorin començà:

—Gàndalf, nans i senyor Saquet! Ens trobem reunits a casa del nostre amic i company de conspiració, aquest hòbbit excel·lentíssim i molt ardit..., que mai no li caigui el pèl dels dits dels peus!, i elogiats siguin el seu vi i la seva cervesa!... —Es detingué per agafar alè i esperant una observació educada per part del hòbbit, però el pobre Bilbo Saquet no estava gaire per compliments, i anava a obrir la boca per protestar per haver estat qualificat de molt ardit i, cosa encara pitjor, de company de conspiració, però no aconseguí emetre cap soroll de tan empatollat que estava. De manera que en Thorin prosseguí:

—Ens trobem reunits per discutir els nostres plans, els camins, mitjans, intencions i recursos. Aviat, abans que trenqui el dia, iniciarem un llarg camí, un camí del qual alguns de nosaltres, o per ventura tots (a excepció del nostre amic i conseller, l’enginyós màgic Gàndalf) potser no tornarem mai. Aquest és un moment solemne. El nostre objectiu, ho dono per suposat, és prou conegut de tots nosaltres. Per al bon senyor Saquet, i potser per a un o dos dels nans més joves (crec que no vaig errat si pronuncio els noms d’en Kili i d’en Fili, per exemple), la situació exacta en aquest moment pot requerir una petita i breu explicació...

Així s’expressava en Thorin. Era un nan important. Si li hagués estat permès, possiblement hauria continuat així fins a perdre l’alè, sense arribar a dir a cap dels presents res que ja no els fos conegut. Però fou rudement interromput. El pobre Bilbo no podia suportar-ho més. Davant el potser no tornarem mai començà a sentir un esgarip que li pujava de dins, i que ben aviat esclatà com el xiulet d’una màquina en sortir d’un túnel. Tots els nans feren un bot i tombaren la taula. En Gàndalf féu brollar una llum blava de l’extrem de la seva vareta màgica, i a la resplendor del foc d’artifici hom pogué veure el pobre hòbbit agenollat sobre l’estora, davant la llar, tremolant com una gelatina a punt de desfer-se. Després caigué estès a terra, i començà a cridar:

—Tocat pel llamp! Tocat pel llamp! —un cop i un altre. I això fou tot el que en pogueren treure durant una bona estona. De manera que l’agafaren i se’n desempallegaren, tot deixant-lo en el sofà de la sala d’estar, amb una beguda a l’abast de la mà, i van tomar-se’n a llur obscur afer.

—Un companyó força excitable —digué en Gàndalf, quan tornaren a seure—. Li agafen atacs estranys, però és un dels millors, un dels millors..., ardit com un drac en un atzucac.

Si mai heu vist un drac en un atzucac comprendreu que això no era sinó una exageració poètica aplicada a qualsevol hòbbit, fins i tot a l’oncle besavi del Vell Tuc, Braubramador, que era tan gran (per a un hòbbit) que podia muntar a cavall. Atacà les files dels goblins del Mont Gram a la batalla de Pratverd, i acabà amb llur rei Gomfibul tot arrencant-li el cap de soca-rel d’un cop de bastó. El cap sortí disparat pels aires més de cent iardes i anà a parar a un cau de hòbbits, i d’aquesta faisó fou guanyada la batalla i al mateix temps hom inventà el joc del golf.

Mentrestant, tanmateix, el molt més pacífic descendent de Braubramador tornava als seus sentits a la sala d’estar. Després d’una estoneta i d’una beguda, s’arrossegà nerviosament fins a la porta del saló. En Gloin estava parlant i això és el que en Bilbo sentí:

—Bufa! —o alguna exclamació més o menys similar—. De debò creieu que servirà? Em sembla molt rebé que en Gàndalf digui que aquest hòbbit és ardit, però amb un xiscle com aquest en un moment d’excitació n’hi hauria prou per despertar el drac i tota la seva parentela i que ens matessin a tots. A mi m’ha semblat més de por que no pas d’excitació! La veritat és que, si no hagués estat pel senyal a la porta, hauria jurat que ens equivocàvem de casa. Des que he fixat els ulls en aquesta criatura que saltironejava i esbufegava sobre l’estora que he tingut dubtes. Sembla més un botiguer que no pas un lladre!

Aleshores el senyor Saquet féu girar la maneta i entrà. El seu costat Tuc havia guanyat. De cop i volta sentí que passaria sense llit ni esmorzar perquè el creguessin ardit. I allò de la criatureta que saltironejava sobre l’estora quasi l’havia fet realment ardit. Molt sovint, en l’esdevenidor, la seva part Saquet lamentà el que va fer en aquest moment i hagué de dir-se: «Bilbo, vas ser un beneit; vas entrar per ficar directament els peus a la galleda.»

—Perdoneu —digué— si sense voler he sentit les paraules que dèieu. No pretenc comprendre de què parleu, ni la vostra referència als lladres, però crec que no vaig errat si crec —això és el que ell anomenava conservar la dignitat— que penseu que no serveixo per a res. A la meva porta no hi ha cap senyal, fa una setmana que la van pintar, i estic ben convençut que heu entrat en una casa equivocada. Des que he vist les vostres curioses cares al llindar que ho penso. Però feu com si haguéssiu ensopegat la bona. Digueu-me què és el que cal fer i ho provaré, encara que hagi de caminar des d’aquí a l’est de l’est i lluitar contra les cuques feres salvatges del Darrer Desert. Un oncle re-rebesavi meu, en Braubramador Tuc, una volta...

—Sí, sí, però d’això fa molt de temps —digué en Gloin—. Jo parlava de vós. I us puc assegurar que hi ha un senyal a la vostra porta, el senyal habitual de l’ofici, o almenys ho era. Lladregot vol una bona feina, plena d/’excitació i amb recompensa raonable

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X