Joc de Trons (Cançó de gel i foc 1)

George R.R. Martin

Fragmento

Joc de trons-85.xhtml

Índex

Cubierta

Portadilla

Índex

Dedicatòria

Pròleg

Bran

Catelyn

Daenerys

Eddard

Jon

Catelyn

Arya

Bran

Tyrion

Jon

Daenerys

Eddard

Tyrion

Catelyn

Sansa

Eddard

Bran

Catelyn

Jon

Eddard

Tyrion

Arya

Daenerys

Bran

Eddard

Jon

Eddard

Catelyn

Sansa

Eddard

Tyrion

Arya

Eddard

Catelyn

Eddard

Daenerys

Bran

Tyrion

Eddard

Catelyn

Jon

Tyrion

Eddard

Sansa

Eddard

Daenerys

Eddard

Jon

Eddard

Arya

Sansa

Jon

Bran

Daenerys

Catelyn

Tyrion

Sansa

Eddard

Catelyn

Jon

Daenerys

Tyrion

Catelyn

Daenerys

Arya

Bran

Sansa

Daenerys

Tyrion

Jon

Catelyn

Daenerys

Apèndix

Casa Stark

Casa Lannister

Casa Arryn

Casa Tully

Casa Tyrell

Casa Greyjoy

Casa Martell

L’ANTIGA DINASTIA

Agraïments

Sobre l’autor

Crèdits

Grupo Santillana

dedicatoria.xhtml

 

 

 

 

 

Aquest és per a la Melinda.

Joc de trons-1.xhtml

Pròleg

—Hauríem de tornar —va suggerir en Gared, inquiet, en adonar-se que el bosc que els envoltava cada vegada era més fosc—. Els salvatges són morts.

—Que et fan por, els morts? —va preguntar Ser Waymar Royce, amb un lleu somriure.

En Gared no es va deixar provocar. Era un home vell, que ja passava de la cinquantena, i ja n’havia vist molts, de joves senyors com aquell.

—Els morts són morts —va contestar—. No hi hem de tenir cap tracte, amb els morts.

—De debò que són morts? —va preguntar en Royce, abaixant la veu—. Quina prova en tenim?

—En Will els ha vist —va contestar en Gared—. Si ell diu que són morts, a mi no em cal cap prova.

En Will sabia que tard o d’hora l’embolicarien en aquella picabaralla. S’hauria estimat més que hagués estat tard, no pas tan d’hora.

—La meva mare deia que els morts no canten —va intervenir en Will.

—La meva dida deia el mateix, Will —va replicar en Royce—. No et creguis mai el que et diu una dona quan siguis a prop de la seva mamella. Fins i tot dels morts, en pots aprendre coses. —La veu li va ressonar massa forta, enmig de la penombra del bosc.

—Ens queda una bona tirada —va assenyalar en Gared—. Vuit dies, potser nou. I es comença a fer de nit.

Ser Waymar Royce va alçar la vista al cel, sense gaire interès.

—Com cada dia pels volts d’aquesta hora. T’espanta la foscor, potser, Gared?

En Will es va adonar que en Gared tensava els llavis i que amb prou feines podia dissimular la ràbia als ulls, sota la feixuga caputxa de la capa negra. En Gared havia servit quaranta anys a la Guàrdia de la Nit, n’havia format part quan era molt jove i també aleshores, de gran, i no estava acostumat que el tractessin amb aquella lleugeresa. Però encara hi havia una altra cosa. En Will percebia que, sota l’orgull ferit del vell, s’hi amagava un altre sentiment. Gairebé es podia ensumar un neguit massa semblant a la por.

En Will també sentia aquella inquietud. Havia passat quatre anys al Mur. La primera vegada que el van enviar a l’altra banda, va recordar totes les històries que corrien de boca en boca i se li va fer un nus a l’estómac. Després se n’havia rigut. Ara era un veterà que ja havia participat en un centenar d’expedicions, i la inacabable boscúria que els del sud anomenaven bosc Encantat ja no l’acovardia.

Fins aquell vespre. Aquell vespre era diferent. La fosca transmetia una sensació estranya que li feia tenir esgarrifances. Havien cavalcat nou dies sencers cap al nord, cap al nord-oest i altra vegada cap al nord, allunyant-se sempre del Mur, seguint el rastre d’un grup d’assaltants salvatges. Cada dia havia estat més dur que l’anterior, i aquell era el pitjor de tots. Bufava un vent gèlid del nord que feia xiuxiuejar els arbres, talment com si tinguessin vida pròpia. Durant tot el dia, en Will havia notat com si alguna cosa el sotgés; alguna cosa glaçada i implacable que no presagiava res de bo. En Gared també ho havia notat. En Will es moria de ganes de cavalcar sense parar cap a la seguretat del Mur, però no podia comunicar aquell pensament a un comandant.

I menys encara a un comandant com aquell.

Ser Waymar Royce era el fill petit d’una antiga Casa amb massa hereus. Era un jove de divuit anys, atractiu, que tenia els ulls grisencs i era gràcil i esvelt com un ganivet. Muntat dalt del cavall, un imponent corser negre, depassava sobradament en Will i en Gared, que cavalcaven en rossins més petits. Duia botes negres de pell, pantalons negres de llana, guants negres de molesquí i una cota de malla flexible i de bona qualitat, d’un negre lluent, sobre capes de peces de llana i cuir bullit, també negres. Feia menys de mig any que Ser Waymar era germà jurat de la Guàrdia de la Nit, però ningú no podia dir que no s’hagués preparat per a la seva vocació. Si més no, pel que feia al vestuari.

La capa era el seu màxim orgull: de marta gibelina, gruixuda, negra i d’una suavitat exquisida.

—Posaria la mà al foc que va ser ell qui les va matar totes —havia comentat en Gared als barracons, mentre bevien vi—. Segur que el nostre valerós guerrer els va arrencar els caparrons. —I tot seguit havien esclatat les riallades.

«Es fa difícil rebre ordres d’un home de qui fas escarni quan alces el colze», va pensar en Will mentre tremolava dalt de la seva muntura. En Gared devia pensar el mateix.

—En Mormon

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos