La Rowling va enfonsar la cullera a la crema de verdures fumejant i, sense gana, en va remenar a poc a poc el contingut. Ja feia dos mesos d’allò del Lucas i des de llavors tenia l’estómac tancat. La doctora Shelley li deia que havia de fer un esforç per menjar si no volia caure greument malalta, però per més que s’ho proposava, no aconseguia recuperar la gana. Cada cop que es disposava a dutxar-se i es contemplava el cos nu davant del mirall s’adonava de fins a quin punt s’estava aprimant. El canvi a penes se li notava a la cara. Les faccions se li havien fet un pèl més anguloses i tenia les galtes lleugerament enfonsades, però aquell seu rostre continuava sent preciós. El cos, això sí, patia els estralls d’aquella pèssima alimentació. Tenia les espatlles gairebé afilades i dessota dels pits, les costelles se li definien amb precisió, com si pretenguessin sortir de la carn.

—Vinga, que ho pots fer —es va dir ella mateixa.

Va omplir la cullera, va bufar una mica per no cremar-se la llengua, i se la va ficar a la boca. La sopa era bona, i la verdura era un dels pocs aliments que l’estómac li acceptava sense rebel·lar-se. Va alçar la vista fugaçment i va veure els seus companys a l’altre extrem de la sala. Sempre la deixaven sola, arraconada en un extrem del menjador. Una de les primeres decisions que havia pres el Martin com a líder havia estat prohibir que li dirigissin la paraula. Algun alumne, de tota manera, de tant en tant desobeïa l’ordre i li dedicava algun insult o li retreia que fos una traïdora al servei dels Escorpins. La situació era inaguantable, pitjor que la que havia hagut de suportar en els miserables orfenats on havia crescut.

Va tornar a omplir la cullera, deixant-se seduir per la saborosa aroma de la crema. Estava del tot segura que aquell menjar se li posaria bé i va decidir ignorar les mirades que li dedicava la major part dels seus companys. Per algun motiu que se li escapava, tots decantaven el cap en direcció a ella. Es va ficar la cullera a la boca, mirant d’assaborir-ne el contingut, quan la va sorprendre una presència al darrere. Era el Quentin, amb l’uniforme vermell del foc. Duia els cabells completament rapats, llevat d’una rasta greixosa que li queia fins a mitja esquena, i els ulls se li enfonsaven a sota d’una única cella, negra i espessa.

—De part del Lucas —li va etzibar amb una brillantor cruel als ulls.

Tot seguit, es va escurar la gola des de les profunditats i li va escopir un gargall a dins de la crema. La mucositat va quedar surant al centre del plat, cosa que va arrencar una ganyota de fàstic del rostre de la Rowling. Va mirar d’apartar-ne la mirada, però el Quentin la va subjectar fermament pels cabells.

—T’ho menjaràs tot —li va anunciar.

El Quentin va agafar la cullera amb la mà que li quedava lliure, la va enfonsar al plat i va mirar de ficar-l’hi a la boca. Ella es va debatre, però en l’intent d’apartar la cara, va notar una estirada brusca als cabells, a l’altura del clatell. Va tancar els ulls i va serrar les dents mentre notava que el Quentin mirava d’introduir-li, sense èxit, la cullera a la boca. El fracàs va semblar que encara l’enfurismava més.

—No em deus pas voler fer creure que ja no tens gana? —li va dir, cridant.

El Quentin va llançar la cullera i li va empènyer el cap contra el plat de sopa. Era molt calenta, la noia va intentar cridar, però la gola no li va poder articular ni el més lleu so. Va notar que s’ennuegava, que era incapaç de respirar mentre el Quentin la mantenia ben subjecta pels cabells. Potser només van ser uns segons, però a ella li va semblar que passava una eternitat fins que a la fi la va deixar anar amb brusquedat.

La Rowling va poder alçar el cap i va caure a terra, tossint compulsivament. La cara li coïa i feia esforços per omplir-se els pulmons d’aire.

—T’ho hauries d’haver pensat més bé abans de trair-nos, no et sembla? —li va dir ell.

La Rowling va veure que se’n tornava tranquil·lament cap al seient mentre ella s’aixecava amb penes i treballs i es mirava els que hi havia al menjador, eixugant-se la cara amb la màniga de l’uniforme. Tothom guardava silenci i presenciava l’espectacle sense moure un dit. Els professors feien veure que no se n’havien adonat, alguns companys reien per sota del nas i d’altres semblava que estaven tan acostumats a aquella mena de situacions que continuaven menjant com si no passés res.

La mirada de la Rowling va topar amb la de l’Úrsula.

«T’ho mereixes», semblava que li deien els seus ulls. La que en un altre moment havia estat la seva amiga semblava que li girava ben bé l’esquena. Ja no compartien habitació i, les poques vegades en què es dignava a mirar-la, aquells ulls castanys espurnejaven de rancor, com en aquella ocasió. L’amarga realitat era que mai no la podria perdonar.

Va abaixar el cap i se’n va anar de pressa cap a la sortida del menjador. Va trobar els lavabos al costat de l’ascensor i en va empènyer la porta amb decisió. L’ambientador amb olor de menta no acabava de tapar la intensa fortor de lleixiu. La Rowling va veure la seva imatge reflectida al mirall. Estava horrible. Tenia la cara i els cabells bruts de crema de verdures i, en aquell uniforme blanc del vent, hi destacava una sèrie de taques verdes a les espatlles, al tors i a la màniga del braç dret.

Va obrir l’aixeta i va deixar córrer l’aigua. Després es va rentar a consciència, mirant de tornar el seu color original als blens de cabells que li havien quedat tenyits de verd. El resultat no la va deixar satisfeta. Els cabells rogencs tornaven a resplendir, però tenia la pell de la cara, tan delicada, pàl·lida i pigada, lleugerament irritada i amb unes taques vermelloses a les zones on s’havia cremat.

Sabia que se n’havia d’anar a l’habitació a canviar-se, però no tenia esma per fer-ho. No la deixarien sola gaire estona. El Martin havia ordenat que la seguissin a tot arreu, i un dels alumnes de la seva confiança, que normalment anava amb l’uniforme vermell del foc, es convertia en la seva ombra durant les vint-i-quatre hores del dia. Només volia estar sola una estoneta. Va entrar en un dels compartiments i en va bloquejar la porta amb el pestell. Es va asseure a la tassa del vàter, va enfonsar la cara entre les mans i es va posar a plorar en silenci.

El Martin sentia que havia nascut per brillar amb llum pròpia. El seu talent destacava entre l’aclaparadora mediocritat que l’envoltava i considerava que la seva responsabilitat consistia a regir el destí dels nois i noies que havien posat al seu càrrec. Quan s’emmirallava, li agradava el que veia davant seu. Era un noi alt i fort, ros, amb els ulls blaus, i sabia que moltes noies el trobaven guapo. També tenia present que el seu aspecte regi i la mirada severa imposaven respecte, fins i tot temor quan la situació ho exigia.

—Tenim un assumpte pendent —li havia dit l’Asimov havent dinat—. Passa pel meu despatx d’aquí a una hora.

Li encantava allò de ser sempre el primer a qui informessin del que passava, i mentre s’apujava la cremallera de l’uniforme, amb l’estrella platejada a la banda esquerra, que l’identificava com a líder de la Secret Academy, va comprovar que tenia un aspecte impecable. Després, va obrir la porta de l’habitació i va sortir al passadís. El va travessar amb unes ràpides gambades i se’n va anar cap a la primera planta, on hi havia el despatx del cap d’estudis. Va tustar lleugerament a la porta i va entrar sense esperar resposta.

—Seu, Martin —li va dir l’Asimov quan el va veure—. El teu avi vol parlar amb nosaltres.

El Martin es va asseure en una butaca i es va mirar el cap d’estudis. Era un home d’uns quaranta anys, fort i robust, de pell pàl·lida i mandíbules amples i prominents. Un primer cop d’ull permetia ubicar-ne els orígens en algun lloc de l’Europa de l’Est, però el tret que el caracteritzava més era la cicatriu que li travessava la cara i que se li havia endut l’ull esquerre. El Martin havia sentit a dir que els responsables d’aquella atrocitat eren els Escorpins, que l’havien torturat durant dies per mirar d’arrencar-li una informació que no havien aconseguit. No sabia segur si aquell rumor era cert, però, veritat o mentida, el cap d’estudis era un home fred com el gel, a qui el Martin mai no havia vist somriure.

De sobte, una espurna de llum va sorgir de la rajola i al centre de la sala es va formar una imatge difosa. El Martin es va fixar que naixia d’un petit aparell col·locat a terra.

—Em podeu veure? —va preguntar el doctor Kubrick.

La veu del seu avi li va fer dibuixar un somriure als llavis, mentre la imatge s’anava fent cada cop més nítida. En una sala atapeïda de catifes exòtiques va aparèixer la silueta del doctor Kubrick joguinejant amb el bastó. El que cridava més l’atenció era que la imatge del seu cos es veia en tres dimensions, com els hologrames de les pel·lícules de ciència-ficció, i feia la impressió que era físicament en aquell despatx.

—Increïble, oi? —va exclamar el vellet, movent-se per la sala i girant-se perquè poguessin admirar aquella tecnologia.

El Martin estava acostumat a les excentricitats del seu avi i, si hem de ser francs, li encantava que aconseguís sorprendre’l una vegada i una altra amb les seves inesperades bogeries. El doctor Kubrick era l’únic membre de la seva família que havia conegut en tota la vida, si bé tampoc no es podia dir que l’hagués criat. Es passava llargues temporades fora de casa, en viatges de negocis, i mai no tornava per quedar-s’hi gaire temps. El Martin havia crescut en un àtic immens de dues plantes a dalt de tot d’un gratacel del centre de Nova York, envoltat de luxe, amb una pila de minyones disposades a satisfer-li tots els desitjos. Mai no havia sabut res dels seus pares. Aquell era un tema tabú, capaç de transformar el somriure despreocupat del seu avi en un rictus inquietant i taciturn.

—Molt curiós, doctor —va dir l’Asimov, tot i que no semblava que estigués gens interessat en aquell sistema de comunicació tan modern—. Per què ens has citat?

—Tinc una gran notícia. Els nois realitzaran la seva primera missió.

—De què es tracta? —Els ulls del Martin es veien brillants d’interès. El jove va fer un pas endavant.

Havia estat esperant aquell moment d’ençà que havia ingressat a la Secret Academy i estava ansiós per demostrar al seu avi el que valia.

—Heu d’aconseguir un penjoll d’or massís amb una pedra preciosa verda incrustada al centre...

—Un penjoll? —el va interrompre el Martin, estranyat.

—No és un penjoll qualsevol, sinó la peça d’arqueologia més valuosa del món —va continuar el doctor Kubrick—. Diuen que va pertànyer a Alexandre Magne i deu tenir uns dos mil cinc-cents anys. Disposareu de cinquanta milions d’euros en efectiu per comprar-la. És una missió crucial...

«...Crucial per completar la teva col·lecció de quincalla», va pensar el Martin.

Se li van arquejar les celles en un gest escèptic. No li agradava gens el que sentia. Se suposava que el seu avi havia creat la Secret Academy per salvar el món i no per disposar d’uns alumnes que li fessin de nois dels encàrrecs. Si volia ampliar la seva col·lecció d’antiguitats per presumir davant dels seus amics de Nova York, que se’n busqués un altre.

—És evident que no és una missió per a mi —va respondre—. Hi enviaré un parell d’alumnes ineptes perquè la duguin a terme. L’Orwell i la Julia Cortázar, per exemple...

Els dits del doctor Kubrick van fer girar el bastó àgilment fins que el va estirar cap a ell, com si l’apuntés amb una arma de foc. Aquells ulls blaus, habitualment càlids i amables, van refulgir amb un esclat fred i imperatiu. El Martin ja estava familiaritzat amb aquella faceta. El seu avi se solia mostrar com un vellet simpàtic i entranyable, però darrere d’aquella façana, s’hi amagava un poderós home de negocis, autoritari i dominant, que no dubtava a aconseguir els seus objectius de manera implacable.

—Quan dic crucial, vull dir crucial, Martin —va remarcar arquejant les celles d’una manera que recordava el seu nét—. T’ocuparàs personalment de la missió i aconseguiràs la joia d’Alexandre Magne, costi el que costi. No em fallis.

El Martin va assentir i va abaixar la mirada un instant. Admirava el seu avi, més que cap altra persona al món, encara que també era l’única capaç d’intimidar-lo, d’infondre-li un respecte reverencial.

—Te n’enduràs dos companys, i un ha de ser una noia guapa —va continuar el doctor Kubrick, més amable—. Per cert, et vull presentar algú de confiança que t’ajudarà a la missió. Ell serà el teu contacte a Turquia.

El seu avi va indicar a un altre que s’acostés, i al cap d’uns moments va aparèixer al despatx la silueta d’un vellet encara més gran que el doctor Kubrick. Era un ancià encorbat, amb un gep tan prominent que segur que li impossibilitava el gest d’aixecar el cap per mirar al cel. Portava una gel·laba blanca de fil que li arribava als turmells i un barretet vermell sense ala que se li cenyia a sota dels plecs del sotabarba. Els ulls, d’astut, van recórrer amb desconfiança el despatx de l’Asimov, incapaços d’entendre com podia haver arribat fins allí.

—Anem a pams —va intervenir l’Asimov—. Qui té la joia d’Alexandre Magne i quant en vol?

—El propietari es diu Mussakan Yusuf. És un home ric i poderós i no té cap intenció de desfer-se de la relíquia... —va dir el geperut amb un marcat accent turc. A la boca, li quedava una dotzena mal comptada de dents podrides i quan pronunciava determinats sons se li escapava un xiulet agut.

—Alguna cosa deu voler, no? —va preguntar el Martin, confós—. Què podem oferir al tal Mussakan?

—Una esposa —va respondre el geperut—. Li agradaria de casar-se amb una jove occidental...

El Martin va trigar uns segons a entendre el pla de l’avi. No es considerava un primmirat carregat d’escrúpols, però trobava que allò era fer-ne un gra massa.

—Pretens casar una de les teves alumnes de dotze anys amb un turc, tan sols per obtenir la relíquia?

—Ah, no cal que es casin... —va replicar amb un somriure—. Es podrien comprometre per a quan arribi a la majoria d’edat... Això l’estovaria per a la negociació.

—És l’única manera que el Mussakan us obri les portes del seu palau —va afegir el geperut—. És un home molt reservat.

El Martin, incòmode, va deixar anar un esbufec.

—Es pot saber quina relació teniu amb aquest tal Mussakan?

—És el meu besavi —va respondre el geperut.

«El teu besavi fa dos segles que és mort i enterrat, vell xaruc», va pensar el noi, enutjat.

El Martin va quedar un moment estupefacte. Després es va adonar que aquell muntatge responia a la típica pallassada del director de la Secret Academy.

—Em sembla que ja hem rigut prou —va dir, cada cop més vermell d’ira, i va enfilar cap a la sortida del despatx.

—Martin! —el va interrompre el doctor Kubrick, brandant el bastó com si el volgués amenaçar—. El Mussakan té cent quaranta-quatre anys i és l’home més vell del planeta. Prou de comportar-te com un nen i demostra que et mereixes el lloc de líder. Que tinguis sort!

En aquell precís instant es va tallar la comunicació i el Martin va quedar a soles al despatx amb l’Asimov. Se sentia tan confÃ

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X