Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
La Rowling va enfonsar la cullera a la crema de verdures fumejant i, sense gana, en va remenar a poc a poc el contingut. Ja feia dos mesos d’allò del Lucas i des de llavors tenia l’estómac tancat. La doctora Shelley li deia que havia de fer un esforç per menjar si no volia caure greument malalta, però per més que s’ho proposava, no aconseguia recuperar la gana. Cada cop que es disposava a dutxar-se i es contemplava el cos nu davant del mirall s’adonava de fins a quin punt s’estava aprimant. El canvi a penes se li notava a la cara. Les faccions se li havien fet un pèl més anguloses i tenia les galtes lleugerament enfonsades, però aquell seu rostre continuava sent preciós. El cos, això sí, patia els estralls d’aquella pèssima alimentació. Tenia les espatlles gairebé afilades i dessota dels pits, les costelles se li definien amb precisió, com si pretenguessin sortir de la carn.
—Vinga, que ho pots fer —es va dir ella mateixa.
Va omplir la cullera, va bufar una mica per no cremar-se la llengua, i se la va ficar a la boca. La sopa era bona, i la verdura era un dels pocs aliments que l’estómac li acceptava sense rebel·lar-se. Va alçar la vista fugaçment i va veure els seus companys a l’altre extrem de la sala. Sempre la deixaven sola, arraconada en un extrem del menjador. Una de les primeres decisions que havia pres el Martin com a líder havia estat prohibir que li dirigissin la paraula. Algun alumne, de tota manera, de tant en tant desobeïa l’ordre i li dedicava algun insult o li retreia que fos una traïdora al servei dels Escorpins. La situació era inaguantable, pitjor que la que havia hagut de suportar en els miserables orfenats on havia crescut.
Va tornar a omplir la cullera, deixant-se seduir per la saborosa aroma de la crema. Estava del tot segura que aquell menjar se li posaria bé i va decidir ignorar les mirades que li dedicava la major part dels seus companys. Per algun motiu que se li escapava, tots decantaven el cap en direcció a ella. Es va ficar la cullera a la boca, mirant d’assaborir-ne el contingut, quan la va sorprendre una presència al darrere. Era el Quentin, amb l’uniforme vermell del foc. Duia els cabells completament rapats, llevat d’una rasta greixosa que li queia fins a mitja esquena, i els ulls se li enfonsaven a sota d’una única cella, negra i espessa.
—De part del Lucas —li va etzibar amb una brillantor cruel als ulls.
Tot seguit, es va escurar la gola des de les profunditats i li va escopir un gargall a dins de la crema. La mucositat va quedar surant al centre del plat, cosa que va arrencar una ganyota de fàstic del rostre de la Rowling. Va mirar d’apartar-ne la mirada, però el Quentin la va subjectar fermament pels cabells.
—T’ho menjaràs tot —li va anunciar.
El Quentin va agafar la cullera amb la mà que li quedava lliure, la va enfonsar al plat i va mirar de ficar-l’hi a la boca. Ella es va debatre, però en l’intent d’apartar la cara, va notar una estirada brusca als cabells, a l’altura del clatell. Va tancar els ulls i va serrar les dents mentre notava que el Quentin mirava d’introduir-li, sense èxit, la cullera a la boca. El fracàs va semblar que encara l’enfurismava més.
—No em deus pas voler fer creure que ja no tens gana? —li va dir, cridant.
El Quentin va llançar la cullera i li va empènyer el cap contra el plat de sopa. Era molt calenta, la noia va intentar cridar, però la gola no li va poder articular ni el més lleu so. Va notar que s’ennuegava, que era incapaç de respirar mentre el Quentin la mantenia ben subjecta pels cabells. Potser només van ser uns segons, però a ella li va semblar que passava una eternitat fins que a la fi la va deixar anar amb brusquedat.
La Rowling va poder alçar el cap i va caure a terra, tossint compulsivament. La cara li coïa i feia esforços per omplir-se els pulmons d’aire.
—T’ho hauries d’haver pensat més bé abans de trair-nos, no et sembla? —li va dir ell.
La Rowling va veure que se’n tornava tranquil·lament cap al seient mentre ella s’aixecava amb penes i treballs i es mirava els que hi havia al menjador, eixugant-se la cara amb la màniga de l’uniforme. Tothom guardava silenci i presenciava l’espectacle sense moure un dit. Els professors feien veure que no se n’havien adonat, alguns companys reien per sota del nas i d’altres semblava que estaven tan acostumats a aquella mena de situacions que continuaven menjant com si no passés res.
La mirada de la Rowling va topar amb la de l’Úrsula.
«T’ho mereixes», semblava que li deien els seus ulls. La que en un altre moment havia estat la seva amiga semblava que li girava ben bé l’esquena. Ja no compartien habitació i, les poques vegades en què es dignava a mirar-la, aquells ulls castanys espurnejaven de rancor, com en aquella ocasió. L’amarga realitat era que mai no la podria perdonar.
Va abaixar el cap i se’n va anar de pressa cap a la sortida del menjador. Va trobar els lavabos al costat de l’ascensor i en va empènyer la porta amb decisió. L’ambientador amb olor de menta no acabava de tapar la intensa fortor de lleixiu. La Rowling va veure la seva imatge reflectida al mirall. Estava horrible. Tenia la cara i els cabells bruts de crema de verdures i, en aquell uniforme blanc del vent, hi destacava una sèrie de taques verdes a les espatlles, al tors i a la màniga del braç dret.
Va obrir l’aixeta i va deixar córrer l’aigua. Després es va rentar a consciència, mirant de tornar el seu color original als blens de cabells que li havien quedat tenyits de verd. El resultat no la va deixar satisfeta. Els cabells rogencs tornaven a resplendir, però tenia la pell de la cara, tan delicada, pàl·lida i pigada, lleugerament irritada i amb unes taques vermelloses a les zones on s’havia cremat.
Sabia que se n’havia d’anar a l’habitació a canviar-se, però no tenia esma per fer-ho. No la deixarien sola gaire estona. El Martin havia ordenat que la seguissin a tot arreu, i un dels alumnes de la seva confiança, que normalment anava amb l’uniforme vermell del foc, es convertia en la seva ombra durant les vint-i-quatre hores del dia. Només volia estar sola una estoneta. Va entrar en un dels compartiments i en va bloquejar la porta amb el pestell. Es va asseure a la tassa del vàter, va enfonsar la cara entre les mans i es va posar a plorar en silenci.
El Martin sentia que havia nascut per brillar amb llum pròpia. El seu talent destacava entre l’aclaparadora mediocritat que l’envoltava i considerava que la seva responsabilitat consistia a regir el destí dels nois i noies que havien posat al seu càrrec. Quan s’emmirallava, li agradava el que veia davant seu. Era un noi alt i fort, ros, amb els ulls blaus, i sabia que moltes noies el trobaven guapo. També tenia present que el seu aspecte regi i la mirada severa imposaven respecte, fins i tot temor quan la situació ho exigia.
—Tenim un assumpte pendent —li havia dit l’Asimov havent dinat—. Passa pel meu despatx d’aquí a una hora.
Li encantava allò de ser sempre el primer a qui informessin del que passava, i mentre s’apujava la cremallera de l’uniforme, amb l’estrella platejada a la banda esqu