El vostre carretó
Ja no hi ha articles al vostre carretó
1
Els malsons de l’Axlin eren sis: els galopants, les pelusses, els ditsllargs, els nuosos, els crestats i els robaossos. Havia estat així des que tenia memòria, i per aquesta raó no s’havia plantejat mai la possibilitat que pogués existir un altre tipus d’horror més enllà de la palissada de l’enclavament on vivia.
Això no obstant, la seva visió del món va canviar la tarda que va conèixer l’Ixa i el Rauxan.
En aquella època, l’Axlin ja tenia nou anys i moltes responsabilitats a la comunitat. Tot i així, quan els sentinelles van anunciar l’arribada dels visitants, va deixar a terra el cistell mig ple de beines de pèsol que estava collint i va córrer cap a la porta amb els altres nens. Com de costum, i a causa de la coixera que arrossegava, hi va arribar l’última, però això no va importar a ningú.
Els adults van mantenir els nens a una distància prudencial de l’entrada, malgrat que els sentinelles no obrien mai la porta gran de dins sense haver tancat abans la de fora. Ells es van esperar allà, obedients i expectants. Molt poques vegades rebien visites; generalment eren quincallaires que arriscaven la vida viatjant pels enclavaments per oferir objectes, aliments i material que no era fàcil de trobar en altres llocs. Per aquesta raó, tots es van sorprendre quan van veure que entrava una noia d’uns dotze anys, seguida d’un noi una mica més petit que ella. Els acompanyava un adult, però els nens de l’enclavament ja no es van fixar en ell. Tots, incloent-hi l’Axlin, van fer una exclamació de sorpresa i por en veure la noia. La Nixi va esclafir el plor.
Ella es va aturar i la va mirar, desorientada.
—Se l’enduran els ditsllargs, se l’enduran els ditsllargs... —ploriquejava la Nixi; i el petit Pax, que no entenia què estava passant, també es va posar a plorar.
L’Axlin els va abraçar tots dos per consolar-los, però no podia apartar la mirada de la nouvinguda. No havia vist mai una cabellera tan llarga i tan rossa. Nerviosa, es va passar els dits pel seu propi cap, amb prou feines cobert d’un borrissol de color negre.
—Ixa! —va dir el noi, acostant-se a la noia rossa—. Què passa? Per què ens miren així, aquests nens pelats?
Ell també tenia uns rínxols pèl-rojos desconcertants, i l’Axlin es va preguntar com era possible que continuessin vius.
El Tux es va obrir pas i es va plantar davant dels nouvinguts amb els braços plegats davant del pit. Tenia gairebé tretze anys i no tardaria a abandonar la cabanya dels nens per anar a viure amb els adults.
—No podeu portar els cabells llargs —va informar amb fermesa—. Si voleu passar la nit aquí, us els haureu de tallar com nosaltres.
L’Ixa va fer una exclamació de consternació i es va recollir els cabells amb les dues mans, com si volgués protegir-los de les insidioses intencions d’aquells «nens pelats».
—Qui et creus que ets per donar-nos ordres? —va protestar el pèl-roig.
El Tux no va respondre ni va moure un sol dit.
—No ens tallem els cabells per caprici —va intervenir la Xeira suaument; estava consternada, com si no entengués per què havia d’explicar una cosa tan òbvia—. És l’única manera d’evitar que se’ns emportin els ditsllargs. O potser vosaltres en sabeu una altra?
—Ditsllargs? —van repetir a la vegada els dos forasters, desconcertats.
—Ixa, Rauxan —els va cridar l’home que els acompanyava.
Havia estat parlant amb el Vexus, el líder de l’enclavament, mentre els nens xerraven. L’Axlin es va fixar que ell tampoc complia les normes pel que feia als cabells. No els portava gaire llargs, però necessitava afaitar-se la barba urgentment.
Es va reunir amb ells i va mirar amb pena els «nens pelats».
—Vosaltres també us heu d’esquilar el cap —va informar als seus—. És una norma de l’enclavament.
A l’Ixa se li van omplir els ulls de llàgrimes i el Rauxan va fer mala cara, però cap dels dos va protestar. Al cap i a la fi, tothom complia les normes dels enclavaments. Era una cosa que quedava fora de discussió.
Els altres nens els van seguir curiosos i es van quedar mirant com els tallaven els cabells. Quan els bucles rossos de l’Ixa van començar a caure al seu voltant, com una cascada, la noia ja no plorava; estava en silenci, pàl·lida i espantada.
Van sopar junts, com solien fer, abans que es pongués el sol. Mentre preparaven les taules, l’Axlin va tornar on havien tallat els cabells a l’Ixa per apropiar-se d’un dels seus flocs, que algú havia escombrat i acumulat en un racó, juntament amb els rínxols roigs del Rauxan i les restes de la barba del foraster adult, que ja sabia que es deia Umax. No tenia gaire clar per què ho feia. Estava convençuda que ella no deixaria mai que li creixessin tant els cabells, i tampoc ho desitjava.
Hi havia una idea, però, que no parava de rondar-li pel cap, encara que no fos capaç de donar-hi forma.
Aquella nena, amb els cabells tan llargs..., aquelles persones... continuaven vives.
Això volia dir alguna cosa, tot i que l’Axlin no aconseguia esbrinar què era. Va guardar el floc ros amb els seus tresors més preuats abans de córrer, ranquejant, a reunir-se amb els altres.
Els nens forasters no es van asseure amb ells per sopar. Es van quedar amb l’Umax, seriosos i en silenci, sense acabar d’acostumar-se al seu nou aspecte.
Els nens de l’enclavament, en canvi, no parlaven de res més.
—Com pot ser que portessin els cabells tan llargs? —va plantejar la Xeira, encara desconcertada—. Qui són? I d’on venen?
—He sentit que el seu enclavament el van destruir fa unes quantes setmanes —va informar el Tux en veu baixa perquè no el sentissin el Pax i la Nixi, els més petits—. Només han sobreviscut ells tres.
L’Axlin i la Xeira van fer exclamacions d’horror i commiseració.
—Van ser els ditsllargs?
—No ho crec. —El Tux va reflexionar—. És possible que no hi hagi ditsllargs al lloc d’on venen.
—Hi ha cap lloc on no hi hagués ditsllargs? —va preguntar l’Axlin, fascinada; es va tornar a passar la mà pel cap, preguntant-se si es podria deixar créixer els cabells allà.
—No ho sé. És possible.
—Però, tot i que no hi hagués ditsllargs —va murmurar la Xeira—, hi havia altres monstres i no els van poder vèncer.
Els nens van tornar a mirar l’Ixa i el Rauxan. Ara ja no eren tan arrogants amb ells; la notícia de la seva tragèdia els havia commogut.
—Els monstres ho poden fer, això? —va preguntar l’Axlin amb timidesa—. Poden destruir un enclavament sencer?
Els nens van creuar mirades tenses, plenes d’inquietud.
—Ha passat algunes vegades —va respondre la Xeira—, però a nosaltres no ens passarà. Sabem com defensar-nos de tots els monstres.
Al cap de poca estona, però, va descobrir que allò no era veritat.
L’Ixa i el Rauxan van ser allotjats a la cabanya dels nens. No hi van posar objecció, ja que el seu antic enclavament s’havia organitzat de la mateixa manera: la casa més segura de l’aldea, la més sòlida i més ben defensada s’alçava just al centre, lluny de les palissades, i era allà on vivien els nens més petits de tretze anys i les mares amb els seus nadons. Quan aquests menuts arribaven a l’any, però, les mares tor