El retorn dels Escorpins (Secret Academy 3)

Isaac Palmiola

Fragmento

cap-1

Image

El Martin en tota la seva vida no havia viscut un estiu tan fred. La neu es negava a fondre’s als cims de les muntanyes i, mentre corria a través d’aquell bosc d’avets, pins i bedolls tan frondós, se li formaven uns grans núvols de baf a cada glopada d’aire que deixava anar per la boca. Malgrat el fred, tenia el cos cobert per una fina capa de suor i els músculs de les cames se li havien carregat molt amb l’esforç físic prolongat.

Quantes hores feia que corria? Era impossible de saber-ho del cert. Era a Lapònia, al nord de Finlàndia, i ja feia unes quantes setmanes que el sol no es ponia. Era un fenomen meteorològic propi d’aquell paratge àrtic, però el Martin no havia aconseguit acostumar-s’hi. Mai no es feia fosc i la mateixa llum esmorteïda, atenuada pel cel eternament núvol, lluïa amb insistència durant les vint-i-quatre hores del dia.

El seu trepig ràpid feia cruixir la pinassa que cobria el terra mentre recorria a tota la seva força de voluntat per tirar endavant. El seu cap volia continuar corrent, però les cames se li van negar a obeir les ordres del cervell. Una rampa violenta el va fer trontollar i va caure de morros a terra, retorçant-se de dolor. El bessó dret li havia pujat fins al plec del genoll i, amb una ganyota de patiment al rostre, va estirar la cama i es va acostar cap al cos les puntes dels dits dels peus fins que va aconseguir fer-lo baixar.

El dolor no va trigar a minvar, però era conscient que no estava en condicions de continuar fugint. Havia de reposar, encara que només fos una estona. Hauria donat el que fos per un plàtan, però els únics queviures que s’havia pogut endur de la casa del llac eren pa, galetes i fruita seca. Es va arrossegar treballosament per terra i va acomodar l’esquena contra la soca d’un avet mentre agafava de la motxilla unes quantes ametlles, que va començar a mastegar sense gana.

Feia quatre mesos que el Martin s’imaginava aquella fugida. Capturat pels Escorpins, els seus enemics se l’havien endut de Turquia en vaixell i l’havien traslladat fins a Finlàndia, molt al nord, a una casa aïllada envoltada de milers d’hectàrees de boscos inacabables i de llacs d’aigües tan gèlides com cristal·lines.

Havia arribat en aquell lloc amb tres persones més: el Murat, l’Aldous i una noia de la seva mateixa edat que es deia Virginia. Pel que semblava, eren allí per celebrar un concili, que havia de presidir el líder dels Escorpins, un home que es feia dir profeta Howard i a qui Murat admirava i respectava profundament. El jove Escorpí era l’encarregat de vigilar-los, però fins aleshores havia tingut molt poca feina. Al seu company Aldous, li havien menjat totalment el cap i no se’n volia anar d’allí, i la Virginia tenia un caràcter tan rebel i audaç com una ovella de corral.

El Martin era l’únic que no s’havia resignat a convertir-se en ostatge dels Escorpins i s’havia entrenat sense descans cada dia, corrent pel bosc per enfortir els músculs i per familiaritzar-se amb aquell lloc. Fins i tot havia fet veure que sentia afecte pel Murat i se n’havia guanyat la confiança perquè es relaxés. Amb una paciència infinita havia observat com la primavera cedia el pas a l’estiu i, a poc a poc, s’havia anat fonent de mica en mica la gruixuda capa de neu que cobria tots els racons d’aquell paratge.

Després d’haver-se menjat una dotzena d’ametlles, es va aixecar. Va estirar els músculs de les cames, es va fregar les mans per entrar en calor i va reprendre la cursa a través del bosc, en direcció al sud. Sabia que podien passar uns quants dies —potser setmanes— abans no arribés a algun lloc civilitzat que li permetés amagar-se dels seus enemics, però se sentia capaç de fer-ho. Tenia la intenció de contactar amb el doctor Kubrick perquè l’ajudés a tornar a la Secret Academy, però per aconseguir-ho probablement encara hauria de recórrer uns centenars de quilòmetres.

No va fer cas del mal que li feien les cames, va posar la ment en blanc i va continuar avançant, va travessar boscos interminables, va baixar cims costeruts i va donar la volta a molts llacs fins que va caure a terra, extenuat. Es va adormir damunt d’un tapís d’herba, al peu d’un bedoll preciós, i no es va despertar fins que els lladrucs d’uns gossos se li van ficar en el son. Va decantar el cap en direcció al cel i, darrere dels espessos núvols que el cobrien, va entreveure la pàl·lida silueta d’aquell sol que s’entestava a lluir a tota hora. Amb un sobresalt, es va adonar que els lladrucs se li acostaven i es va aixecar tot d’una. Estava a punt d’arrencar a córrer quan va veure les siluetes de tres gossos que sortien de les profunditats del bosc i se li acostaven, bordant enfurismats.

No s’hi va pensar ni un instant. Instintivament, va córrer cap al bedoll i s’hi va anar enfilant àgilment fins que va arribar a una branca prou alta per esquivar l’atac. Van anar arribant més gossos. Eren huskies de pèl nivi, orelles punxegudes i mandíbules poderoses. Aquell parentiu evident amb el llop encara els feia semblar més ferotges i perillosos, cosa que li va fer descartar la possibilitat d’enfrontar-s’hi. De fet, ja començava a assimilar que acabaven d’avortar la seva heroica fugida.

Mitja dotzena de huskies van envoltar el bedoll, rugint en direcció a ell, inclinant-se damunt de les potes del davant i mostrant-li amenaçadorament les esmolades dents. El Martin els va reconèixer. Eren els gossos de la casa del llac. Estaven entrenats per tirar un trineu, però, pel que es veia, també servien per seguir rastres i havien aconseguit atrapar-lo.

Va haver d’esperar quasi mitja hora que el Murat fes acte de presència. L’Escorpí anava tapat amb un anorac negre i duia una gorra de llana que li cobria el cap fins a les orelles. Aquells ulls negres, profunds com pous, el miraven fixament mentre avançava cap a ell.

—Fa deu hores que corro com un idiota —li va etzibar—. Es pot saber què et proposaves?

—Per què no puges a buscar-me i t’ho explico? —va replicar el Martin.

Duia queviures per aguantar uns quants dies i estava disposat a batallar fins al final.

El Murat va esbufegar, impacient, i un núvol de baf es va diluir a l’aire.

—No pots defugir el teu destí, Martin —el va sermonejar—. Has d’esperar l’arribada del profeta Howard i escoltar les seves sàvies paraules...

Que en feia, de mesos, que el Martin sentia a parlar de la importància del tal profeta Howard, i cada dia que passava tenia menys ganes de conèixer-lo. Va observar el Murat i es va fixar que no portava cap motxilla. «No té res per menjar.» Va riure per sota el nas. Va agafar una cantimplora de la motxilla i va fer un trago d’aigua.

—No tinc gens de pressa —li va dir mentre s’acomodava a la branca del bedoll, disposat a esperar tant com calgués.

—Baixa d’aquí ara mateix! —va exclamar el Murat—. Tenim un llarg camí de tornada.

—Et pots ben esperar assegut...

L’Escorpí va amanyagar el musell d’un dels huskies, que va bramular amenaçadorament cap al Martin. Tot seguit, l’Escorpí es va descordar l’anorac i el va llançar a terra, bo i alçant el rostre. Aquelles faccions de rapinyaire li donaven un aspecte agressiu i amenaçador,

—Solucionem-ho com homes —el va desafiar—. Lluita amb mi si

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist