Totes les fades del regne

Laura Gallego

Fragmento

«Un nou èxit en el meu historial com a fada padrina», va pensar la Camèlia. Es va permetre un breu moment d’autocomplaença i va decidir que s’havia guanyat un descans. «Demà al matí dormiré fins tard», va pensar. «Aniré a visitar l’Alteo i la Verena passat migdia.» Solucionar el problema de la Marcela li havia consumit força més temps, energia i recursos del que en un principi havia calculat. Sí, d’acord, la noia era plebea i ell… ni més ni menys que un príncep. Però la veritat era que no havien trigat gens a enamorar-se. El problema havia estat sempre l’oposició de la reina. Li havia calgut gairebé un any sencer per convèncer Aldemar que plantés cara a la seva mare.

«No hi donaré més voltes», va resoldre finalment. Aviat arribaria a casa.

Era ja negra nit quan va atènyer el bosc. La lluna tot just treia el cap des de darrere una tènue capa de núvols, però la fada no va tenir cap problema a localitzar casa seva entre els arbres. Va descendir, fent un sospir de satisfacció. Per fi havia arribat a casa.

Vivia en una cabana rústica però bufona, que s’alçava entre les enormes arrels d’un dels arbres més antics del bosc. Feia temps que la teulada havia quedat coberta de molsa, però a la Camèlia ja li agradava. Estimava cada racó d’aquella caseta diminuta; l’hort, les finestres guarnides amb flors, la xemeneia un xic torta i, sobretot, el seu refugi preferit: aquell balancí a la vora del foc.

La Camèlia va entrar i va tancar bé la porta darrere seu. Es va treure les sabates i, després de posar-se les sabatilles, va encendre el foc i va preparar-se una coseta senzilla per sopar. En acabat, mentre el cassó amb la xocolata s’anava escalfant, es va aturar davant la prestatgeria on guardava el que considerava el seu tresor més gran: la seva col·lecció de llibres de contes, que havia acumulat al llarg de tota la seva vida i que mai no es cansava de llegir i rellegir, tot i que ja se’ls sabia de memòria. Alguns d’aquells relats apareixien en recopilacions diverses, però a la Camèlia li agradava assaborir-ne els matisos, les diferències que es podien apreciar entre una versió i l’altra, les interpretacions que variaven segons cada text, segons el lloc o l’època. Gaudia descobrint contes que feien referència a algun esdeveniment en el qual ella mateixa havia participat o del qual havia sentit parlar, o bé aquells que narraven els fets ocorreguts a algú que coneixia. Seguia amb gran interès cada canvi que es produïa en la tradició, i li agradaven especialment els contes més antics, els més propers a la font original. Però, a mesura que passaven els anys, cada vegada era més difícil trobar-ne. Cada nova generació reescrivia la tradició i relatava la seva pròpia interpretació de les històries que havia sentit explicar als pares o als avis.

Tanmateix, la Camèlia trobava que tots els contes eren meravellosos en totes les seves versions. El fet de trobar-hi variacions no la molestava. Era ben conscient, per exemple, que molta gent atribuïa a l’Orquídia, l’Azalea o la Magnòlia moltes de les coses que en realitat havia fet ella, però aquella circumstància més aviat la divertia. Al capdavall, en tots aquells contes la fada padrina era sempre… la fada padrina, i prou. Sense nom, sense història i sense descripció. A vegades es feia referència als bonics vestits que duia la fada, o al seu palau de cristall; era obvi que aquests detalls encaixaven més amb les circumstàncies de l’Orquídia que no pas amb les d’ella. Però la Camèlia ho trobava natural; al cap i a la fi, cap mortal no havia visitat mai casa seva. Potser es pensaven que totes les fades vivien, igual que l’Orquídia o la Magnòlia, en palaus elegants i fastuosos.

I la Camèlia també s’ho hauria pogut permetre, naturalment; la màgia donava per a això i per a molt més.

Però el cas era, ras i curt, que preferia la seva caseta al bosc. No tenia més misteri.

Sabia que, molt temps enrere, abans que a les fades padrines se’ls ha gués encomanat la tasca d’ajudar joves desemparats, totes les fades habitaven als boscos. Potser en castells encantats, potser dalt dels arbres o bé en un regne màgic sota terra; les fades eren criatures de gustos variats i volubles.

Però no vivien pas entre els humans. Les que abandonaven la seva estirp per conviure-hi acabaven perdent les ales… i la immortalitat.

Les fades padrines eren diferents. La seva missió les obligava a tractar amb mortals tot sovint, sense que això els fes perdre ni els poders ni la seva condició de fades. Eren, en certa manera, les més humanes d’entre totes les fades.

I, no obstant això, la Camèlia es trobava més còmoda al bosc.

Va fer lliscar el dit índex pels lloms dels llibres, gastats per l’ús i pel temps. Va triar-ne un dels que més li agradaven i se’l va endur cap al balancí. Un cop allà es va posar les ulleres i, ben instal·lada davant del foc, amb una tassa de xocolata desfeta i el llibre damunt la falda, el va obrir per una pàgina a l’atzar, disposada a deixar-se portar per la màgia de les paraules.

just llavors es va sentir un breu esclafit; hi hagué una fogonada de llum de tots colors i la casa es va omplir de pètals i d’una exquisida aroma de jardí.

La Camèlia va sospirar. L’Orquídia era molt aficionada a les entrades espectaculars.

—Saps quina hora és? —va retreure a la visitant que acabava de fer acte de presència davant seu.

L’Orquídia conreava una aparença de fada de conte perfecta i estudiada. Lluïa una cabellera daurada llarga i espessa que era l’enveja de la Verena i de gairebé totes les princeses de la seva generació; duia ajustada al front una diadema que semblava feta d’estrelles en miniatura, i es vestia amb robes brillants i vaporoses totes fetes de tuls, gases, perles i pedres precioses.

—No et queixis tant que encara no dormies —va assenyalar l’Orquídia despreocupadament.

—Sigui com sigui, no em sembla que… —va començar a dir la Camèlia, però quan els seus ulls es van fixar amb més deteniment en la nouvinguda va deixar la frase a mig fer—. Què és això que portes al cap?

L’Orquídia es va acostar una mà al barret, allargat i de forma cònica, amb un somriure d’orgull.

—Que t’agrada? És l’última moda a la cort de Grandolín.
—Em sembla extravagant i poc pràctic.
—No esperava cap altra cosa de tu —va replicar l’Orquídia sense ofendre’s, mentre passejava la mirada per l’estança bo i cercant un lloc per acomodar-s’hi. La Camèlia es va alegrar de trobar-se asseguda al millor seient de la casa i va somriure per dins quan la visitant va descartar amb un gest el tamboret que hi havia en un racó—. No sé com pretens que hi capiguem totes, aquí, la veritat —va comentar finalment amb disgust, apartant una capa vella que descansava en el respatller d’una cadira per poder asseure-s’hi.

La Camèlia va parpellejar, desconcertada.
—Totes, has dit?

L’Orquídia va sospirar.
—No em puc creure que t’hagis oblidat de la reunió.

La Camèlia es va quedar glaçada.
—Però si no era avui!
—No, és clar que no; és la setmana que ve. Només avançava esdeveniments.

La Camèlia es començava a enfadar.
—Ho sé perfectament, que és la setmana que ve. No em confonguis. —Jo no confonc gens ni mica. I no facis aquesta cara; no hauria estat ni de bon tros tan sorprenent que t’haguessis oblidat d’una reunió que només s’organitza cada set anys. Sobretot si et toca ser l’amfitriona —va afegir, fent-li l’ullet amb picardia.

—Tu te n

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist