El vostre carretó
Ja no hi ha articles al vostre carretó
1
Una cosa que havia sortit del fons del pou lliscava per les ombres en la nit estiuenca i xafogosa de la Ciutadella. Avançava enganxada als murs, on creixia l’herba més alta, cercant humitat. Es va aturar un moment sota la finestra, es va aixecar damunt les potes del darrere i va ensumar l’aire dilatant els orificis nasals.
La finestra estava enreixada, però els espais entre els barrots eren prou amples perquè l’ésser del pou els fes servir per entrar a l’habitació.
Hi dormien dues nenes en catres contigus, destapades a causa de la calor asfixiant que feia; la petita es va moure, inquieta, però la gran va continuar dormint profundament.
Potser va ser per això que la criatura la va triar. Va caminar per l’habitació sense fer soroll i es va llançar sobre el llit flairant el seu rastre en la penombra.
De sobte, la noia va obrir els ulls astorada. Tenia al davant un rostre inflat i pàl·lid, amb uns ulls sortints sense parpelles, emmarcat per una mena d’embull de plantes aquàtiques humides i enganxoses.
Volia cridar, però una mà freda i viscosa li va tapar la boca. La criatura va obrir la seva, ampla i sense llavis, com la d’un gripau, i es va rellepar amb una llengua gruixuda i blavosa. Mentre la nena es debatia per treure-se-la de sobre, el monstre la va agafar, se la va carregar a l’espatlla sense dificultat i va sortir corrents.
Tot va ser tan ràpid que la nena no va ser capaç d’assimilar-ho. Va notar que sortien a l’exterior, sense saber com ni per on, i a l’instant va caure a l’aigua i va cridar, sorpresa.
Llavors va començar el malson de debò.
La nena més petita es va despertar uns moments després, amb el cor bategant-li molt fort. De seguida es va adonar que la seva germana no hi era. I va cridar.
Al cap d’uns quants minuts ja s’havia llevat tota la família. Van cercar la noia per tota la casa, però no la hi van trobar. La mare va seure en un tamboret, molt angoixada; no parava de plorar i estrenyia entre els braços la filla petita. El pare es va posar la jaqueta, pàl·lid.
—Vaig a buscar els Guardians —va anunciar amb veu ronca.
—Ves de pressa, si us plau —va gemegar la seva dona.
Darrere d’ells l’àvia de la nena movia el cap, afligida. Va cridar el fill gran del matrimoni, un adolescent desmanegat que s’estava en un racó, atordit, i li va ordenar en veu baixa:
—Porta la noia de la biblioteca.
Ell la va mirar sense entendre-la.
—La noia...?
—De la biblioteca, sí. Bruna, cabells curts, va coixa. Segur que l’has vist al mercat. Viu al sector oest del segon eixample. Ves a buscar-la i demana-li que vingui.
—Però, àvia... no tinc permís per creuar la muralla.
—Doncs demana a un amic que t’acompanyi. Aquell noi pèl-roig no té parents al segon eixample? Inventeu-vos el que calgui, però aneu-la a buscar i porteu-la a casa.
El noi va sortir de la casa darrere el seu pare, que ja corria carrer amunt en direcció al quarter més pròxim de la Guàrdia de la Ciutadella.
Una estona després, va tornar acompanyat d’una parella de Guardians; van entrar a la casa amb autoritat, però sense fer escarafalls, imposant respecte tan sols amb la seva presència i alhora encenent una flama d’esperança als cors de la família. Eren joves, com quasi tots els qui servien al cos. Un noi i una noia alts, forts i enèrgics que caminaven en silenci, gairebé amb elegància, amb la potència continguda dels gran felins. Tots dos vestien el mateix uniforme gris i duien els cabells molt curts, a l’estil dels Guardians, però el que realment els identificava com a tals era el color insòlit dels ulls, platejats els d’ella i daurats els d’ell.
El pare els va guiar fins a l’habitació on havia desaparegut la seva filla. Els Guardians hi van entrar amb les armes a punt; el jove va donar una ullada i en va sortir de seguida; la noia en va examinar els racons amb més atenció, però no va tardar a seguir-lo. Es van aturar davant del matrimoni i el Guardià va fer que no amb el cap.
—Aquí no detectem monstres —va dir—. Esteu segurs que no ha estat obra d’un criminal comú?
El pare va pestanyejar, desconcertat.
—No... no se m’havia acudit.
—És l’explicació més probable —va prosseguir el Guardià—. Al capdavall, vivim a la Ciutadella.
No li calia afegir que, pel que feia als monstres, aquell era el lloc més segur del món.
—De tota manera, examinarem la resta de la casa —va assegurar malgrat tot la seva companya.
Els pares, aclaparats, van assentir amb un nus a la gola.
Era un edifici de nova construcció. La família s’hi havia instal·lat feia poc, després de passar gairebé tres anys apuntats a la llista d’espera per poder traslladar-se a les zones de l’anell exterior, que s’anaven urbanitzant gradualment. Els Guardians van recórrer totes les habitacions; la jove era una mica més meticulosa, però el seu company entrava i sortia quasi sense aturar-se, com si anés seguint un rastre i fos conscient que buscava al lloc equivocat. Al final, tots dos van anunciar que sortirien al carrer a inspeccionar els voltants.
—Sobretot darrere de la casa —va afegir ell—. És la zona més propera a la muralla; si ha estat un monstre, probablement venia d’allà.
La dona va redoblar el plor. L’home es va estremir abans de veure’s amb cor de preguntar:
—Ha estat un... un monstre?
El Guardià va arronsar lleugerament les espatlles.
—És possible, però encara no ho podem saber del cert. No hem de descartar cap possibilitat.
—Tornarem per informar-los —va prometre la seva companya.
Tots dos van sortir al carrer i es van perdre en la foscor.
—No ho suporto més —va declarar el pare—. Jo també surto.
—Espera! —La seva dona el va aturar—. I si el monstre encara és allà fora?
—Ja has sentit el Guardià. No podem estar segurs que es tracti d’un monstre.
Va recórrer l’habitació amb la mirada, inquiet. I llavors es va adonar que el seu fill gran no hi era.
—On és...? —va començar, però no va arribar a concloure la frase, perquè en aquell moment va entrar algú a la casa.
Van anar corrents al rebedor pensant que eren els Guardians, que tornaven, però es tractava del noi. Venia amb una jove de cabells curts i negres, que avançava ranquejant i duia un sarró molt pesat a l’espatlla.
El pare es va aturar, perplex.
—I tu qui ets?
—Em dic Axlin —va respondre ella—. Treballo a la biblioteca.
—He demanat que l’avisessin —va explicar l’àvia—. En sap molt, de monstres.
—Per això ja tenim els Guardians —va objectar el pare encreuant els braços—. I tu no ho ets.
—Els Guardians saben com lluitar contra els monstres quan s’hi enfronten —va dir ella suaument—. Jo sé què cal fer abans no arriben. I després.
L’home es va mostrar indecís un instant. Va mirar la noia de dalt a baix, però els Guardians no tornaven i es va rendir, consumit per l’angoixa.
—D’acord, passa. Si ets capaç de trobar la meva filla... —Se li va trencar la veu abans de concloure la frase.
L’àvia va guiar l’Axlin fins a l’habitació de les seves netes. La noia va examinar la