1

Una cosa que havia sortit del fons del pou lliscava per les ombres en la nit estiuenca i xafogosa de la Ciutadella. Avançava enganxada als murs, on creixia l’herba més alta, cercant humitat. Es va aturar un moment sota la finestra, es va aixecar damunt les potes del darrere i va ensumar l’aire dilatant els orificis nasals.

La finestra estava enreixada, però els espais entre els barrots eren prou amples perquè l’ésser del pou els fes servir per entrar a l’habitació.

Hi dormien dues nenes en catres contigus, destapades a causa de la calor asfixiant que feia; la petita es va moure, inquieta, però la gran va continuar dormint profundament.

Potser va ser per això que la criatura la va triar. Va caminar per l’habitació sense fer soroll i es va llançar sobre el llit flairant el seu rastre en la penombra.

De sobte, la noia va obrir els ulls astorada. Tenia al davant un rostre inflat i pàl·lid, amb uns ulls sortints sense parpelles, emmarcat per una mena d’embull de plantes aquàtiques humides i enganxoses.

Volia cridar, però una mà freda i viscosa li va tapar la boca. La criatura va obrir la seva, ampla i sense llavis, com la d’un gripau, i es va rellepar amb una llengua gruixuda i blavosa. Mentre la nena es debatia per treure-se-la de sobre, el monstre la va agafar, se la va carregar a l’espatlla sense dificultat i va sortir corrents.

Tot va ser tan ràpid que la nena no va ser capaç d’assimilar-ho. Va notar que sortien a l’exterior, sense saber com ni per on, i a l’instant va caure a l’aigua i va cridar, sorpresa.

Llavors va començar el malson de debò.

La nena més petita es va despertar uns moments després, amb el cor bategant-li molt fort. De seguida es va adonar que la seva germana no hi era. I va cridar.

Al cap d’uns quants minuts ja s’havia llevat tota la família. Van cercar la noia per tota la casa, però no la hi van trobar. La mare va seure en un tamboret, molt angoixada; no parava de plorar i estrenyia entre els braços la filla petita. El pare es va posar la jaqueta, pàl·lid.

—Vaig a buscar els Guardians —va anunciar amb veu ronca.

—Ves de pressa, si us plau —va gemegar la seva dona.

Darrere d’ells l’àvia de la nena movia el cap, afligida. Va cridar el fill gran del matrimoni, un adolescent desmanegat que s’estava en un racó, atordit, i li va ordenar en veu baixa:

—Porta la noia de la biblioteca.

Ell la va mirar sense entendre-la.

—La noia...?

—De la biblioteca, sí. Bruna, cabells curts, va coixa. Segur que l’has vist al mercat. Viu al sector oest del segon eixample. Ves a buscar-la i demana-li que vingui.

—Però, àvia... no tinc permís per creuar la muralla.

—Doncs demana a un amic que t’acompanyi. Aquell noi pèl-roig no té parents al segon eixample? Inventeu-vos el que calgui, però aneu-la a buscar i porteu-la a casa.

El noi va sortir de la casa darrere el seu pare, que ja corria carrer amunt en direcció al quarter més pròxim de la Guàrdia de la Ciutadella.

Una estona després, va tornar acompanyat d’una parella de Guardians; van entrar a la casa amb autoritat, però sense fer escarafalls, imposant respecte tan sols amb la seva presència i alhora encenent una flama d’esperança als cors de la família. Eren joves, com quasi tots els qui servien al cos. Un noi i una noia alts, forts i enèrgics que caminaven en silenci, gairebé amb elegància, amb la potència continguda dels gran felins. Tots dos vestien el mateix uniforme gris i duien els cabells molt curts, a l’estil dels Guardians, però el que realment els identificava com a tals era el color insòlit dels ulls, platejats els d’ella i daurats els d’ell.

El pare els va guiar fins a l’habitació on havia desaparegut la seva filla. Els Guardians hi van entrar amb les armes a punt; el jove va donar una ullada i en va sortir de seguida; la noia en va examinar els racons amb més atenció, però no va tardar a seguir-lo. Es van aturar davant del matrimoni i el Guardià va fer que no amb el cap.

—Aquí no detectem monstres —va dir—. Esteu segurs que no ha estat obra d’un criminal comú?

El pare va pestanyejar, desconcertat.

—No... no se m’havia acudit.

—És l’explicació més probable —va prosseguir el Guardià—. Al capdavall, vivim a la Ciutadella.

No li calia afegir que, pel que feia als monstres, aquell era el lloc més segur del món.

—De tota manera, examinarem la resta de la casa —va assegurar malgrat tot la seva companya.

Els pares, aclaparats, van assentir amb un nus a la gola.

Era un edifici de nova construcció. La família s’hi havia instal·lat feia poc, després de passar gairebé tres anys apuntats a la llista d’espera per poder traslladar-se a les zones de l’anell exterior, que s’anaven urbanitzant gradualment. Els Guardians van recórrer totes les habitacions; la jove era una mica més meticulosa, però el seu company entrava i sortia quasi sense aturar-se, com si anés seguint un rastre i fos conscient que buscava al lloc equivocat. Al final, tots dos van anunciar que sortirien al carrer a inspeccionar els voltants.

—Sobretot darrere de la casa —va afegir ell—. És la zona més propera a la muralla; si ha estat un monstre, probablement venia d’allà.

La dona va redoblar el plor. L’home es va estremir abans de veure’s amb cor de preguntar:

—Ha estat un... un monstre?

El Guardià va arronsar lleugerament les espatlles.

—És possible, però encara no ho podem saber del cert. No hem de descartar cap possibilitat.

—Tornarem per informar-los —va prometre la seva companya.

Tots dos van sortir al carrer i es van perdre en la foscor.

—No ho suporto més —va declarar el pare—. Jo també surto.

—Espera! —La seva dona el va aturar—. I si el monstre encara és allà fora?

—Ja has sentit el Guardià. No podem estar segurs que es tracti d’un monstre.

Va recórrer l’habitació amb la mirada, inquiet. I llavors es va adonar que el seu fill gran no hi era.

—On és...? —va començar, però no va arribar a concloure la frase, perquè en aquell moment va entrar algú a la casa.

Van anar corrents al rebedor pensant que eren els Guardians, que tornaven, però es tractava del noi. Venia amb una jove de cabells curts i negres, que avançava ranquejant i duia un sarró molt pesat a l’espatlla.

El pare es va aturar, perplex.

—I tu qui ets?

—Em dic Axlin —va respondre ella—. Treballo a la biblioteca.

—He demanat que l’avisessin —va explicar l’àvia—. En sap molt, de monstres.

—Per això ja tenim els Guardians —va objectar el pare encreuant els braços—. I tu no ho ets.

—Els Guardians saben com lluitar contra els monstres quan s’hi enfronten —va dir ella suaument—. Jo sé què cal fer abans no arriben. I després.

L’home es va mostrar indecís un instant. Va mirar la noia de dalt a baix, però els Guardians no tornaven i es va rendir, consumit per l’angoixa.

—D’acord, passa. Si ets capaç de trobar la meva filla... —Se li va trencar la veu abans de concloure la frase.

L’àvia va guiar l’Axlin fins a l’habitació de les seves netes. La noia va examinar la cambra amb una llàntia. Es va inclinar als peus del jaç de la nena desapareguda i va apropar el llum a terra per estudiar-lo amb atenció.

—Què? —va preguntar el pare sense poder contenir-se.

—Per aquí ha passat un peusmullats —va anunciar ella assenyalant les marques que hi havia a terra.

Ja feia estona que s’havien endut la nena, però les petjades encara hi eren, tolls d’aigua amb una forma regular i definida que no es podien haver creat per atzar.

—Peusmullats —va repetir l’home amb perplexitat. Darrere seu, la dona va esclafir el plor una altra vegada—. Però... les finestres estan enreixades. Com ha entrat?

—Els monstres assaltants de domicilis sempre troben la manera. Es colen als enclavaments, capturen algú i se l’enduen al seu cau per... sense que ningú se n’adoni —es va corregir a temps—. Els peusmullats surten de l’aigua les nits que plou o que hi ha molta humitat, com avui. —Va arrufar les celles, pensativa—. Estem lluny del canal, oi? Hi ha algun pou a prop d’aquí?

—Sí, un, i és nou —va respondre l’àvia.

—Aquesta zona l’acaben d’urbanitzar —va murmurar la mare, com si aquell fet garantís que cap tipus de monstre pogués rondar per allà.

L’Axlin anava a dir alguna cosa, però s’hi va repensar.

—Hem de mirar dins el pou —va proposar.

—No aniràs enlloc, ciutadana —va dir de sobte una veu darrere d’ella; una veu que l’Axlin coneixia molt bé i que la va fer estremir—. És molt perillós.

Va inspirar profundament per recompondre’s abans de girar-se. A la porta hi havia el Xein, que la mirava amb una expressió sorruda. Duia l’uniforme d’estiu dels Guardians, amb una camisa grisa sense mànigues que deixava els braços al descobert. L’Axlin no va poder evitar fixar-se en les quatre cicatrius paral·leles, força blanques després de tant de temps, un record de l’enfrontament amb un vellós que només havia capturat per impressionar-la.

En un altre lloc. En una altra època. Abans del Bastió.

S’havien vist de lluny diverses vegades des del matí que el Xein va fer veure que no la coneixia. Pel carrers de la Ciutadella, al mercat, en traspassar alguna porta que ell custodiava. Els Guardians sempre eren allà vigilant, protegint els ciutadans, correctes i alhora distants.

Fins aquell moment el Xein no havia tingut la necessitat d’adreçar-se a ella i tampoc no ho havia intentat. Per a ell, l’Axlin era una ciutadana més. I la mirava així, amb una indiferència total, tot i que la jove tenia la sensació que parlava en un to lleugerament irritat, com si estigués enfadat amb ella per alguna raó que de moment se li escapava.

—Heu buscat al pou? —va insistir—. A la nena se l’ha endut un peusmullats.

—Això no és cosa teva, ciutadana. Dels monstres ens n’ocupem els Guardians.

Ella, ferma i serena, va clavar la mirada en els ulls daurats del Xein.

—Doncs ves-hi i ocupa-te’n, Guardià, abans no sigui massa tard.

—Creieu que... encara podem salvar la meva filla? —es va atrevir a preguntar el pare.

El Xein estava a punt de respondre, però l’Axlin se li va avançar:

—No ho sabrem fins que no ho intentem.

—No perdem més temps, Xein —va intervenir l’altra Guardiana, que havia arribat en silenci i esperava darrere seu—. Si hi ha alguna cosa al pou, l’hem d’eliminar abans no faci més mal.

Ell va dirigir una última mirada a l’Axlin i va sortir de l’habitació darrere la seva companya. Uns instants després tots dos es van perdre de nou en la foscor de la nit.

L’Axlin sabia que era molt poc probable que trobessin la nena amb vida, però no volia angoixar la família amb pensaments ominosos i es va centrar en qüestions pràctiques. Va mirar al seu voltant.

—El millor per foragitar els peusmullats és una bona foguera —va explicar—. Aquesta habitació no té llar de foc, però n’hi hauria prou amb un braser.

—Ara no el fem servir, perquè fa molta calor —va murmurar la mare. I l’Axlin li va llegir als ulls que se sentia profundament culpable.

—És natural —la va tranquil·litzar—. I no caldria, si construïssin els pous de manera adequada.

El pare va arrufar les celles.

—Què vols dir?

—Els peusmullats intenten entrar a la Ciutadella a través del canal, els pous i el sistema de clavegueram. Per això tots els conductes estan assegurats amb reixes especials que els barren el pas. Els Guardians les revisen cada setmana i de vegades en troben algun que hi ha quedat atrapat. Si s’ha colat un peusmullats pel pou que teniu a prop de casa, és perquè aquest pou en concret no estava ben assegurat.

—Això vol dir que en poden entrar més —va deduir l’àvia—. Posarem brasers encara que passem calor. Què més podem fer?

—Envoltar els llits amb un cercle de farina o serradures.

—Això aturarà el peusmullats? —va preguntar el germà gran, sorprès.

—No del tot, però el retardarà. Si la farina se li enganxa a les plantes dels peus, provarà de treure-se-la i és molt possible que es posi nerviós i comenci a donar cops de peu a terra. Això us despertarà i podreu mirar de fer-lo fora. Als monstres assaltants de domicilis no els agraden els enfrontaments directes; s’estimen més endur-se les víctimes sense testimonis.

L’home feia que no amb el cap, perplex.

—Tot això... sona absurd —va dir—. Per què no ens expliquen totes aquestes coses, els Guardians?

—Perquè cap peusmullats no ha sorprès mai un Guardià —va respondre senzillament l’Axlin.

Els guerrers d’ulls metàl·lics percebien la presència dels monstres gràcies a un sisè sentit especial que la gent corrent no tenia. Probablement per això havien passat per alt les petjades humides vora el llit. Els Guardians cercaven monstres i els destruïen; si no en trobaven cap, els buscaven en un altre lloc.

L’Axlin sospitava que trobarien el peusmullats on ella els havia indicat i no volia ser present quan tornessin per confirmar-ho. Ja no tenia res més a fer allà, de manera que es va acomiadar de la família desitjant-los de tot cor que la recerca de la nena acabés amb una bona notícia.

Tot i que en el fons sabia que no seria així.

A l’exterior es va creuar amb el Xein i la seva companya. Va provar d’evitar-los, però el carrer era molt estret i no va tenir altre remei que aturar-s’hi al costat. Va veure que duien els uniformes esquitxats d’aigua i que la sang viscosa del peusmullats impregnava la llança del Xein. Va sospirar dintre seu. Saber que tenia raó no la feia feliç.

—I la nena...? —es va atrevir a preguntar.

La Guardiana va negar amb el cap.

—Hem avisat perquè treguin el cos del fons del pou. Ara n’informarem la família.

L’Axlin va inclinar el cap, pesarosa.

—Em sap molt de greu.

El Xein la va mirar fixament.

—No hauries d’interferir en la tasca dels Guardians, ciutadana. El que ha passat aquí aquesta nit no és cosa teva.

—He vingut perquè ells m’han avisat per demanar-me consell. —Ella es va defensar.

—Insinues que tu en saps més, de monstres, que els Guardians de la Ciutadella, que s’hi enfronten des de fa segles?

L’Axlin li va retornar la mirada. Aquella pregunta hauria estat molt lògica si la hi hagués fet qualsevol altra persona, però el Xein sabia que ella havia dedicat diversos anys de la seva vida a estudiar els monstres i que ho continuava fent. Que havia viatjat des de molt lluny i que, pel camí, havia visitat dotzenes d’aldees per recopilar informació i completar el seu treball. Es va preguntar si la volia ofendre o simplement es burlava d’ella, però no va permetre que les seves paraules l’afectessin.

—Ningú en sap més que els Guardians, de matar monstres —va replicar—, però les persones corrents no podem fer el mateix, per això hem d’aprendre a protegir-nos d’ells dins les nostres possibilitats, de maneres més creatives i menys convencionals.

El Xein va estar a punt de respondre, però la seva companya se li va avançar:

—Gràcies pel teu ajut, ciutadana. Ara torna a casa i deixa-ho tot a les nostres mans.

L’Axlin li podria haver dit que, pel que semblava, «tot» no incloïa consells bàsics per a la gent corrent, però no li ho va tenir en compte. En el fons sabia que quan els Guardians afirmaven que ells eren l’únic remei veritablement eficaç contra els monstres, ho pensaven de debò.

I en certa manera tenien raó, però no podien apostar un Guardià a cada casa. Quan ells no eren a prop, la gent corrent se les havia de compondre per defensar-se a la seva manera.

Generalment als habitants de la Ciutadella no els feia falta. Potser per això qualsevol peusmullats els podia agafar de sorpresa.

Allò li va recordar la qüestió del pou.

—Guardiana —va cridar quan el Xein i la seva companya s’allunyaven carrer avall.

La jove es va aturar a esperar que l’Axlin se li acostés.

—Cal revisar aquell pou —va dir.

—No hi havia més monstres, t’ho asseguro —va respondre ella.

L’Axlin va negar amb el cap.

—Les proteccions han fallat. No hi hauria d’haver entrat cap monstre. I si la reixa no està ben ajustada? O potser aquest pou no en té, de reixa. S’ha d’arreglar o en vindran més.

—D’acord, però, per què m’ho dius a mi? Parla’n amb el Delegat i exposa-li la teva sol·licitud. La feina dels Guardians és matar monstres, no arreglar pous.

—Ja ho sé. El problema és que a mi no em faran cas, només soc una ciutadana corrent. En canvi, si l’avís ve de part dels Guardians, potser el revisaran abans.

La jove va inclinar el cap.

—D’acord —va repetir—. A veure què hi puc fer.

L’Axlin va assentir, agraïda, i va continuar el seu camí. No es va girar per veure com la Guardiana es reunia amb el Xein al final del carrer.

—No hauries de parlar tant amb aquella noia, Rox —va opinar ell mentre reprenien el camí.

—Per què? No tinc res contra ella. Per a mi, és una ciutadana més, però, pel que veig, no es pot dir el mateix de tu —va afegir abans que el Xein badés boca—. Sé que la noia forma part del teu passat, d’una època anterior al Bastió. —Ell va mirar de protestar, però la Rox no havia acabat—. Tots tenim un passat, Xein, però el deixem enrere quan ens convertim en Guardians. I això també va per a tu.

El jove va desviar la mirada serrant els llavis.

—Ella no significa res per a mi.

—Doncs comença a demostrar-ho i deixa d’actuar davant d’ella com un nen ressentit.

El Xein va entomar la crítica i va aconseguir somriure.

—No m’agrada que es fiqui en la nostra feina, això és tot.

—No et preocupis tant per això. Si és un inconvenient o un perill per a la seguretat pública, tard o d’hora les autoritats hi intervindran. No ens correspon a nosaltres jutjar-ho.

2

El Mercat de la Muralla, a diferència dels que muntaven en altres llocs, era permanent. Hi havia mercaders i quincallaires que anaven i venien i les parades canviaven sovint, però alguns comerciants de la Ciutadella, a més de les botigues que tenien als barris corresponents, obrien petites sucursals al mercat.

L’Axlin hi anava sempre que podia. La majoria de vegades no havia de comprar res; simplement li agradava parlar amb els nouvinguts, preguntar als quincallaires pels indrets que havien visitat en els seus viatges i obtenir informació sobre les aldees d’origen dels nous habitants de la Ciutadella.

Així, a poc a poc, anava ampliant la seva investigació. A més, durant els mesos anteriors havia aconseguit interrogar alguns Guardians sobre els monstres que coneixien. La majoria no eren gaire xerraires, però sempre n’hi havia algun més amable que els altres. Quan els demanaven que s’ocupessin d’algun monstre, l’Axlin mirava de presentar-se al lloc per examinar-lo quan ells ja havien acabat la feina. De vegades li permetien apropar-s’hi i de vegades no; depenia molt dels Guardians que portaven el cas. Alguns no hi veien cap inconvenient, sempre que el monstre ja estigués degudament neutralitzat. En canvi, d’altres l’enviaven a casa en to amable i alhora ferm.

Últimament l’Axlin tenia la sensació que els Guardians cordials escassejaven cada cop més. En canvi, la gent corrent s’adreçava més sovint a ella per demanar-li consell. I així va descobrir que, malgrat els esforços dels Guardians, el nombre d’atacs de monstres anava creixent de mica en mica.

Uns quants dies després d’haver discutit amb el Xein per culpa del peusmullats, un matí l’Axlin recorria les parades del mercat sense pressa, gaudint del seu dia lliure. S’aturava sobretot als herbolaris, perquè volia recuperar la col·lecció de verins que havia hagut de vendre en arribar a la Ciutadella. Les autoritats li permetien tenir una ballesta, perquè havia demostrat que sabia fer-la servir, però la qüestió dels verins els generava una certa desconfiança. Ella sabia que podia tenir problemes si corria la veu que adquiria substàncies perilloses al mercat; per això anava comprant els ingredients per separat i en petites quantitats.

Aquell dia, quan estava a punt d’anar-se’n, se li va acostar una dona.

—Disculpa... ets la jove que treballa a la biblioteca? —li va preguntar. L’Axlin es va aturar i va assentir—. Diuen que l’altra nit els Guardians van matar un peusmullats al pou de la zona nova. És veritat?

Ella va dubtar. Temps enrere hauria contestat sense problemes, però darrerament alguns Guardians es molestaven si explicava detalls del que feien. L’Axlin opinava que calia compartir i difondre tota la informació sobre els monstres, però no es volia enemistar amb ells ni donar-los motius perquè li impedissin continuar assistint a les caceres.

—La meva família i jo ens traslladem a la zona la setmana vinent —va insistir la dona—, per això vull saber si és veritat que hi ha monstres.

L’Axlin va sospirar. No li podia negar una resposta.

—Hi havia un peusmullats, però ja no hi és. Va entrar a la ciutat a través del pou, però ja han avisat perquè l’arreglin.

La dona no semblava gaire convençuda.

—Es va endur una nena, oi? —va preguntar en veu baixa.

—Sí, però ara és mort i no s’endurà ningú més.

La dona va negar amb el cap.

—La meva família i jo vam venir a la Ciutadella fugint dels monstres que atacaven la nostra aldea —va murmurar—. Fa dos anys que som aquí. El meu marit i el meu fill gran han treballat en la construcció del barri nou, cada dia, aixecant parets de sol a sol perquè tinguéssim preferència a les llistes. I finalment ens ha tocat, ens donen una de les cases que van construir ells mateixos. Ara, si hi ha monstres... quin sentit té?

L’Axlin li hauria volgut dir que a la Ciutadella no hi havia monstres, però encara tenia molt presents les petjades del peusmullats vora el llit de la nena desapareguda i no va ser capaç de mentir-li. Va utilitzar l’únic argument que la podia consolar:

—Potser sí que n’hi ha, de monstres, però són molts menys que en qualsevol enclavament de l’altre costat de la muralla. La Ciutadella està molt més protegida que l’aldea que vau deixar. I tenim els Guardians.

La dona va sospirar.

—De vegades ni tan sols els Guardians arriben a temps. El mes passat van abatre un sondolent al sector sud... El problema és que abans ja havia devorat tres persones mentre dormien.

—De debò? — L’Axlin es va sorprendre—. No en sabia res. Potser només són rumors.

—Són més que rumors. Un dels nois que van morir era amic del meu fill. I això no és tot. Diuen que han desaparegut nens petits al segon eixample. Per culpa de les pelusses.

L’Axlin va empal·lidir.

Feia molt de temps, a la seva aldea natal, les pelusses havien devorat un nen que ella cuidava. No havia pogut fer res per evitar-ho i els crits del Pax encara ressonaven en els seus pitjors somnis.

—... i diuen que hi ha escopidors i nuosos als jardins del primer eixample —va continuar dient la dona.

La jove es va recompondre.

—No pot ser veritat —va replicar—. És possible que algun monstre aconsegueixi entrar a l’anell exterior superant les muralles i els Guardians, però tant el primer com el segon eixample són completament segurs.

—La primavera passada l’amo d’una taverna del sector oest va trobar un crestat al soterrani, entre els barrils de cervesa. Va tenir temps de fugir, tancar la porta i avisar els Guardians, però...

L’Axlin va assentir. Coneixia la història i sabia que era veritat.

—En qualsevol cas, són atacs puntuals —li va recordar—. I la meitat no han passat de debò. Sempre que els Guardians cacen algun monstre, la gent es posa nerviosa i comença a imaginar-se que el veu pertot arreu, però no és així. Malgrat tot, la Ciutadella és el lloc més segur del món.

La dona la va mirar amb una certa suspicàcia, però l’Axlin parlava seriosament. Havia viatjat molt i havia vist moltes coses. Sabia el que deia.

La seva interlocutora va sospirar i va baixar les espatlles.

—D’acord —va admetre—. Llavors, ens podem instal·lar al barri nou?

—Pel que jo en sé, sí. —L’Axlin va dubtar un moment abans d’afegir—: De tota manera, mentre no arreglin el pou, seria convenient mantenir la llar de foc encesa de nit i encendre els brasers als dormitoris.

La dona va mirar el sol abrasador que brillava per damunt de la Ciutadella, però no va discutir. Li va donar les gràcies i es va allunyar carrer avall.

L’Axlin es va adonar que se li havia fet tard i va començar a ranquejar, cercant l’ombra de l’alta muralla, que a l’hivern convertia aquell barri en un lloc fred, humit i fosc, però a l’estiu era una autèntica benedicció. Quan es va veure obligada a caminar de nou sota el sol, va pensar en els Guardians que patrullaven als merlets. Va mirar cap amunt i va localitzar la silueta d’un d’ells dalt de tot de la muralla, dret com un pal, com si la calor intensa no l’afectés. Duia una llança i l’Axlin va pensar immediatament en el Xein, tot i que des d’aquella distància no el podia identificar amb seguretat. De tota manera, potser no era ell. Molts Guardians en duien, de llances; pel que ella en sabia, al Bastió els entrenaven per lluitar amb tota mena d’armes i després ells en triaven una o dues en concret per utilitzar-les de manera habitual. Quasi tots eren experts en el maneig de les dagues i també hi havia molts arquers.

Va fer que no amb el cap abans de continuar el seu camí. Havia de deixar de pensar en el Xein. Durant un temps va creure que podien tornar a estar junts, o que com a mínim podien ser amics, però amb el pas dels mesos anava assimilant que ell volia deixar enrere el seu passat i això la incloïa a ella. Almenys li hauria agradat que el cor no se li accelerés quan el veia pel carrer o vora la porta de la muralla. Hauria volgut no buscar-lo amb la mirada en les faccions de tots els Guardians amb qui es creuava. Una part d’ella fins i tot volia deixar de somiar-lo a les nits. Al capdavall, era ella qui se n’havia anat i l’havia deixat enrere per continuar viatjant. Havien promès que es tornarien a trobar i després ella havia passat un any sencer angoixada, perquè els Guardians de la Ciutadella el van portar al Bastió per força i no tenia notícies d’ell.

Però el Xein era viu, estava bé i semblava que havia trobat el seu lloc entre els Guardians. Havia començat una nova vida en la qual no hi havia espai per a l’Axlin. Ella tenia la sensació que ell havia canviat, o potser d’alguna manera l’havien obligat a canviar. Havia passat tant de temps que ja no ho podia assegurar.

Potser ell l’havia oblidat voluntàriament. I si era així, ella tenia dret a intentar fer-lo canviar d’opinió?

Va sospirar. Havia de deixar de donar-hi voltes. No tenia cap sentit. A més, hi havia altres assumptes que reclamaven la seva atenció.

Per exemple, tot el que li havia explicat la dona del mercat. L’Axlin vivia al segon eixample i la inquietava molt la possibilitat que els monstres haguessin pogut arribar fins allà. De tota manera, era poc probable; podien superar una muralla i esquivar els Guardians a l’anell exterior, que era el barri més caòtic de la Ciutadella i rebia visitants de fora constantment, però era quasi impossible que aconseguissin superar la segona muralla sense que els Guardians els detectessin. En podia parlar amb ells, tot i que la intuïció li deia que no estarien gaire disposats a contestar les seves preguntes.

Sempre li quedava la gent del barri. Si s’havien produït atacs de monstres al segon eixample, o fins i tot al primer, algú ho sabria.

Decidida a esbrinar-ho, es va endinsar en els carrers de la Ciutadella, desafiant la calor, en direcció a la porta que comunicava l’anell exterior amb el segon eixample.

Des de dalt de la muralla, el Xein l’observava.

Aquell matí li havia tocat guàrdia de merlets. No era una feina agradable; els Guardians passaven calor a l’estiu, es congelaven a l’hivern i s’avorrien profundament en qualsevol època de l’any. Però, com ells mateixos acostumaven a dir, algú ho havia de fer.

Les tasques que podia fer un Guardià acabat de graduar com el Xein eren moltes i molt variades. Cada dia feia un torn de patrulla al carrer, a les portes o dalt de la muralla. A més, continuava la formació al quarter general dels Guardians, on li havien assignat una habitació senzilla i austera, com la de tots els membres del cos, inclosos els alts comandaments. Alguna vegada també l’havien enviat en missió a les Terres Salvatges a caçar monstres, o a algun enclavament proper a solucionar problemes puntuals que havien ocasionat. El Xein agraïa aquelles escapades, perquè li permetien posar a prova les seves habilitats i, sobretot, perquè podia sortir de la Ciutadella.

En realitat, no era que s’hi trobés malament. Tenia una vida ocupada i ordenada i la compartia amb els companys que havien fet la mateixa instrucció que ell i tenien les mateixes capacitats. Comparat amb l’experiència al Bastió, la destinació a la Ciutadella s’assemblava a unes vacances relaxants.

Això sí, hi havia unes muralles enormes i centenars d’edificis. I gent, molta gent a tot arreu. I no podia sortir a l’exterior quan volia. El Xein s’havia criat amb l’única companyia de la seva mare en una aldea on ni tan sols hi havia una palissada en condicions. La Ciutadella, en molts sentits, l’aclaparava.

Quan li tocava guàrdia de merlets, podia contemplar l’horitzó i recordar que el món en el fons era molt gran. La instrucció al Bastió s’havia centrat sobretot en la cacera de monstres, però allà, a la Ciutadella, anava complementant la seva formació amb un altre tipus de coneixements. Havia vist per primera vegada mapes que incloïen tot el món conegut, amb la Ciutadella al centre. Ara, quan mirava en la llunyania des de dalt de la muralla, se sabia els noms dels territoris que veia. Al nord hi havia les Terres Salvatges, on només vivien monstres i l’únic que quedava del món civilitzat era el Bastió, el lloc on s’entrenaven els futurs Guardians. Li havien dit que els dies clars s’entreveia a l’horitzó la silueta dels merlets, però, per molt que s’hi esforcés, només aconseguia veure els cims de les muntanyes.

En canvi, al sud les coses eren molt diferents. El Xein havia après que en aquella direcció s’estenien les Terres Civilitzades, un entramat d’aldees fortificades molt ben comunicades entre si, que s’havien desenvolupat sota la influència de la Ciutadella i la protecció dels Guardians. De fet, les més grans tenien petits aquarteraments fixos. Deien que la vida allà era més tranquil·la i plàcida, però encara patien atacs de monstres i, per tant, la presència dels Guardians continuava sent imprescindible.

A l’horitzó oriental s’alçava una cadena muntanyosa immensa que els Guardians anomenaven «l’Última Frontera». El Xein no tenia gaire informació sobre el que hi havia més enllà; només sabia que a l’altre costat de la serralada hi vivien els mostres més aterridors als quals s’havia hagut d’enfrontar i que els Guardians custodiaven els passos i els congosts per evitar que creuessin les muntanyes i arribessin fins a la Ciutadella. Tenia entès que només hi enviaven els més aguerrits, perquè era un territori massa perillós per als joves que s’acabaven de graduar, com ell.

Amb tot, aquell matí l’havien enviat a patrullar per la muralla exterior, al sector oest. D’allà sortia una calçada llarguíssima, que es transformava en un camí a partir de la Gàbia i que en algun punt molt més llunyà comunicava amb les aldees perdudes. A la Ciutadella tenien molt interès a transformar aquella regió en una cosa semblant a les Terres Civilitzades del sud i a poc a poc ho estaven aconseguint. Els territoris que s’estenien entre la Gàbia i la Ciutadella eren més pròspers i estaven més ben defensats que els enclavaments més llunyans; de fet, els Guardians ja estaven començant a establir acantonaments en algunes aldees. En canvi, més enllà de la Gàbia la vida era una mica més difícil. El Xein era d’aquella regió i sabia per experiència que allà els monstres de vegades encara destruïen aldees senceres. Per aquest motiu, els enclavaments més allunyats s’estaven quedant aïllats i cada cop venia menys gent de les terres llunyanes. De tant en tant, a la Ciutadella donaven per fet que els darrers enclavaments occidentals devien haver caigut, però llavors arribava algú de l’oest i informava que alguns encara resistien en condicions molt precàries. Al Xein li havien explicat que algun dia els Guardians de la Ciutadella viatjarien a l’oest per ajudar aquelles persones a lluitar contra els monstres, però primer calia assegurar la capital, protegir bé els enclavaments propers i consolidar la defensa de l’Última Frontera oriental.

Així és que amb tota probabilitat les aldees perdudes de l’oest caurien molt abans que els Guardians les anessin a rescatar, cavil·lava el Xein. L’Axlin era d’allà i li havia explicat històries realment esglaiadores.

Va negar amb el cap per no pensar en ella. Sovint se li perdia la mirada en la llarga calçada que conduïa a l’oest, el mateix camí que havia dut l’Axlin de la seva aldea remota a la Gàbia, i d’allà, a la Ciutadella. Al principi l’admirava molt per haver viatjat des de tan lluny i perquè era bonica, intel·ligent i valenta. Se n’havia enamorat com un estúpid.

Però d’allò feia molt de temps, abans que ell entengués com funcionava el món en realitat. Abans que conegués tot el que hi havia al fons del cor de l’Axlin.

El camí de l’oest sempre estava molt transitat; potser per això el Mercat de la Muralla s’havia desenvolupat en aquell sector de la ciutat, que rebia un flux més gran de visitants. De les aldees occidentals venien quincallaires i tota mena de comerciants, però també molta gent que emigrava a la Ciutadella buscant un futur millor. Per tant, era més entretingut fer la guàrdia de merlets en aquell sector. Des d’allà havia de vigilar no tan sols el camí i els terrenys fora de les muralles, sinó també el que passava a l’interior. I el mercat sempre estava molt animat al matí.

Mentre observava les parades des de la seva talaia, el Xein la va veure. La va reconèixer per la manera de caminar; va veure com s’aturava a parlar amb una dona i després continuava el seu camí. Inconscientment, es va posar més dret quan ella va aixecar el cap per mirar amunt, als merlets, tot i que era poc probable que l’identifiqués des de tan lluny. Quan l’Axlin va reprendre el camí i es va allunyar en direcció al cor de l’urbs, el Xein se la va quedar mirant uns instants i després va apartar la vista.

La Rox tenia raó, va pensar. Havia de deixar enrere aquella història i no permetre que la presència de l’Axlin el pertorbés. Temps enrere, durant les primeres setmanes que havia passat al Bastió, hauria donat el que fos per tornar-la a veure, per tenir-la a prop..., i ara l’únic que volia era perdre-la de vista per sempre. S’havia resignat a trobar-se-la de tant en tant pel carrer; al cap i a la fi, era una ciutadana més. El que no suportava era que es fiqués en els assumptes de la Guàrdia de la Ciutadella. Durant una època l’interès de l’Axlin pels monstres li havia semblat captivador, un tret del seu caràcter que la feia més especial i atractiva als seus ulls. En canvi, ara que el Xein es dedicava en cos i ànima a lluitar contra els monstres, la curiositat insaciable de la jove l’irritava profundament. I també se sentia molest amb ell mateix pel fet de permetre que l’afectés qualsevol assumpte relacionat amb ella.

Al final va donar l’esquena a la Ciutadella i va clavar la mirada a l’horitzó, decidit a no pensar-hi més. La seva història amb l’Axlin pertanyia al passat i s’havia de quedar allà; ell, per la seva banda, no tenia el més mínim desig de revifar-la.

En arribar a la biblioteca, l’Axlin va mirar de reüll les portes grans i enreixades del quarter general dels Guardians, situat a l’altre costat del carrer, amb l’esperança d’entreveure-hi el Xein. Es va estremir un moment davant de l’escut enorme gravat en pedra damunt l’entrada; tenia forma d’ull i un disseny laberíntic que simbolitzava la mirada vigilant dels Guardians sobre tots els racons de la Ciutadella. Va tenir la sensació inquietant que l’observava amb reprovació, va apartar la vista, fent que no amb el cap, i es va obligar a centrar-se en altres qüestions.

Quan estava a punt de pujar per l’escalinata, li va cridar l’atenció una jove dreta en una cantonada, a l’ombra de l’edifici, com si estigués esperant algú. Duia un pentinat molt elaborat i vestia una roba ostentosa i de colors vius que no era habitual en aquell barri, per la qual cosa l’Axlin va pensar que potser vivia a la ciutat vella. A la biblioteca no acostumaven a rebre visitants tan distingits. Tothom sabia llegir, és clar, perquè el centre de la Ciutadella era el lloc més pròsper i cultivat del món conegut, però els residents no hi anaven mai personalment a consultar llibres. Si els interessava alguna obra en particular, enviaven un assistent a buscar-la en nom d’ells.

La jove es va adonar que l’Axlin l’observava; va dubtar un moment, com si li volgués dirigir la paraula, però al final va desistir i va fer mitja volta. Llavors l’Axlin es va fixar en la corba voluminosa del seu ventre i es va apropar a ella.

—Busques algú, ciutadana? —li va preguntar—. Et puc ajudar?

Ella va dubtar un moment i al final va negar amb el cap.

—No, jo només... estava passejant.

L’Axlin la va mirar. Hi havia una bona passejada des de la ciutat vella, sobretot per a una dona en avançat estat de gestació com ella, que a més duia unes sabates petites i incòmodes. Potser hi havia anat en carruatge, però no tenia gaire sentit. Al centre hi havia grans jardins molt més agradables que l’avinguda on era la biblioteca.

—Vols entrar a descansar una estona? Fa calor. Et podem oferir aigua fresca.

Es veia que l’oferta la temptava, tot i que finalment la va refusar.

—No, moltes gràcies. Continuaré passejant per aquí.

L’Axlin va obrir la boca per insistir, però a l’últim moment ho va deixar córrer. Sempre havia sentit a dir que la gent de la ciutat vella era una mica extravagant.

En posar els peus a la biblioteca va respirar fondo; s’hi sentia com a casa. Hi havia poca gent a la sala i la majoria eren escribes; algunes persones, generalment habitants del centre o del primer eixample, els contractaven perquè copiessin llibres que volien afegir a les seves col·leccions privades. L’Axlin va saludar amb un gest i un somriure un dels habituals, un jove pèl-roig que hi anava sovint a consultar tractats filosòfics, i va cercar el Dex amb la mirada, però no el va trobar. Sí que va veure la mestra Príxia, immersa en la lectura d’un llibre molt gruixut, com sempre. S’hi va atansar i va tossir una mica per cridar l’atenció. La bibliotecària va aixecar el cap i la va mirar per damunt de les ulleres.

—Perdona que et molesti, mestra —va dir l’Axlin—. Avui no ha vingut el Dex? Em va dir que em portaria un bestiari nou.

Ella es va mostrar més aviat desconcertada.

—Sí, i tant. No l’has vist?

L’Axlin va negar amb el cap.

—Avui fins i tot ha arribat abans que jo —va prosseguir la bibliotecària—. I m’ha dit que es quedaria fins tard, perquè té molta feina. Busca’l, no pot ser gaire lluny.

Però l’Axlin no el va trobar. Va preguntar al porter si havia vist sortir el seu company i l’home li va dir que no. En realitat allò no volia dir gran cosa; ella sabia que el porter de tant en tant feia becaines.

—Li deu haver sorgit algun assumpte urgent —va dir la mestra Príxia quan la jove li va comentar que no havia localitzat el Dex.

Era una possibilitat, però li estranyava que se n’hagués anat sense deixar a la biblioteca el bestiari que li havia promès. No era propi d’ell.

Llavors es va dedicar a altres tasques. Va ordenar les prestatgeries, va atendre un escriba que buscava un volum en particular i després va seure per continuar la seva feina. El llibre que havia redactat durant el seu viatge s’havia quedat petit en comparació amb tot el que havia après amb la lectura dels bestiaris de la Ciutadella. Cada dia dedicava una estona a prendre notes i fer nous esbossos i il·lustracions, amb la intenció de passar a net tot el material tan bon punt l’acabés de compilar. Temps enrere havia descobert que la mestra Príxia tenia raó quan parlava de la seva obra: viatjant, l’Axlin havia descobert molts detalls sobre els monstres que no havia vist inclosos en cap bestiari de la biblioteca. Per això ara estava treballant en una obra molt més completa i ambiciosa, que recolliria tant el coneixement dels Guardians com l’antiga saviesa de les aldees, tot en el mateix volum.

Quan va arribar l’hora de tornar a casa, el Dex encara no havia aparegut i l’Axlin es va preguntar què devia estar fent. El seu amic de vegades podia semblar despreocupat, però li encantava la seva feina a la biblioteca i era molt estrany que hi faltés. Potser es trobava malament, va pensar l’Axlin mentre sortia de l’edifici.

L’endemà al matí l’Axlin el va veure de nou a la biblioteca, puntual i somrient com sempre; s’havia recordat de dur-li el llibre i el seu estat de salut era perfecte, així que va decidir no donar importància a la desaparició sobtada del dia anterior.

3

La Rox va carregar una altra fletxa. El Xein sabia que ella s’estimava més lluitar cos a cos amb armes contundents com la destral o el matxet, però els berrugosos era millor atacar-los a distància. I la Rox també era força hàbil amb l’arc.

Vigilava els moviments dels monstres des de dalt d’un edifici en construcció al qual s’havia enfilat sense problemes. El berrugós va aixecar el cap i li va ensenyar els ullals. Tenia més o menys la complexió d’un gos gran i un pèl amb clapes de cinc colors diferents, vius i brillants. No era una criatura que passés desapercebuda.

El Xein va obligar a retrocedir els obrers, que es miraven l’escena a certa distància, astorats.

—Enrere, enrere... El verí dels berrugosos es pot arribar a projectar força lluny —els va advertir.

Des d’aquella distància entreveia les pústules que cobrien el cos del monstre, amagades entre el pèl de tons cridaners. Probablement els obrers no les devien haver vist, però per a un Guardià com el Xein eren molt evidents. De lluny semblaven bonys inofensius..., però quan s’inflamaven, podien disparar dolls d’una substància tan corrosiva que devorava la carn de les seves víctimes i els produïa unes laceracions espantoses. Poques persones corrents sobrevivien a la topada amb un berrugós i moltes de les que ho feien quedaven marcades per sempre amb unes llagues doloroses i terribles que no acabaven de cicatritzar mai.

La Rox va llançar la fletxa, perÃ

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X