Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
1
Al’altra banda de l’abisme només hi havia boira i silenci. El pont es balancejava una mica, gronxat per una brisa suau que removia la boirina sense acabar de diluir-la del tot. No semblava gaire sòlid, però la Rox sabia que aguantaria el pes d’un carro carregat.
Últimament havia suportat fins al límit de la seva resistència, desbordat per la quantitat de gent que fugia de l’ofensiva dels monstres.
En canvi, el Pont dels Cridaners ara es veia desert, com si a l’altre costat ja no hi hagués res que valgués la pena salvar, ni cap persona viva per creuar-lo.
—Bona guàrdia —va saludar tot d’un plegat una veu al seu darrere, sobresaltant-la—. Em vens a rellevar? Encara no és l’hora.
La Rox es va girar cap al Guardià, que l’observava amb curiositat. Havia aparegut del no-res i la jove va aixecar el cap fins al punt de vigilància, situat al damunt de les portes que duien al pont. Segur que el seu company havia saltat des d’allà per aterrar-li al costat amb el silenci característic dels de la seva classe.
—Ets l’únic Guardià que vigila el pas? —va preguntar amb una certa perplexitat.
Ell la va mirar amb més atenció.
—Acabes d’arribar, oi? No t’ho han explicat a l’enclavament? Ja fa dies que no creua ningú, ni es veuen monstres a l’altra banda. Probablement a hores d’ara ja han entrat tots en letargia.
La Rox va arrufar les celles, pensativa, amb la mirada clavada en el pont. Era cert que moltes espècies hibernaven si no hi havia humans a la vora, però unes altres es traslladaven al lloc habitat més proper a la recerca de noves preses.
Quan la jove estava a punt de plantejar els seus dubtes sobre el tema, el Guardià del pont li va fer una altra pregunta:
—Han canviat els torns? Qui t’envia exactament?
La Rox va negar amb el cap.
—No t’he vingut a rellevar. Vull creuar el pont. He d’arribar a l’altra banda.
El Guardià la va mirar amb escepticisme, convençut que no ho deia seriosament. En llegir-li al rostre la determinació, va fer que no amb el cap, desconcertat.
—A l’altra banda no hi ha res. Ni hi queda ningú. I penses creuar tota sola? Per què?
—No ho farà sola —va intervenir un altre Guardià, que s’acostava pel camí portant un cavall per la brida—. Jo l’hi acompanyaré.
La Rox es va girar, estupefacta, i encara es va sorprendre més en reconèixer el nou company, un Guardià una mica més gran que ella i més alt que la majoria, amb els cabells negres i un posat serè i segur d’ell mateix.
—Aldrix! —va murmurar—. Què hi fas, aquí?
L’havia vist per darrera vegada a la Ciutadella, feia setmanes, poc abans de sortir de viatge. L’havia seguit fins allà? Va reprimir l’impuls de fer un pas enrere, incòmoda. Si l’enviaven els seus superiors, aquell viatge s’acabaria abans de començar.
Ell li va dedicar un mig somriure abans d’adreçar-se al Guardià que vigilava el pont.
—Ens envien del quarter general de la Ciutadella —va anunciar en un to informal—. És una missió de rescat; tenim indicis que hi pot haver persones atrapades a l’altre costat.
El Guardià el va mirar amb incredulitat mentre la Rox s’esforçava a mantenir el rostre inexpressiu. Ella havia anat al Pont dels Cridaners per iniciativa pròpia, no perquè els seus superiors li haguessin donat instruccions.
—A l’altra banda només hi ha monstres —va replicar el Guardià del pont—. I, en tot cas, una missió de rescat formada per dos Guardians no arribaria gaire lluny.
—Jo no soc qui per qüestionar les ordres dels oficials —es va limitar a respondre l’Aldrix, arronsant les espatlles..
El Guardià es va gratar el cap, pensatiu.
—Heu parlat amb el capità de l’enclavament?
—Seríem aquí si no ho haguéssim fet?
El Guardià del pont no sabia què contestar. L’Aldrix li va allargar un full de paper.
—Mira. És una ordre oficial, segellada i signada per la comandant Xalana.
La Rox va veure que el Guardià del pont s’empassava ostensiblement la saliva mentre llegia la notificació amb incredulitat.
—És que això... no té sentit.
—Si és el que en penses, ho pots dir a la comandant —va replicar l’Aldrix sense somriure—. Nosaltres ens limitem a acomplir ordres.
Va estirar les regnes del cavall per dirigir-se a l’entrada del pont. S’hi va aturar i es va girar a mirar fixament el Guardià.
—Obres el portal o no? —va preguntar.
L’home es va empassar la saliva de nou, molt pàl·lid.
—Us envien a una mort segura. Si parlem amb el capità de l’enclavament, potser ens deixarà formar una patrulla més nombrosa perquè us hi acompanyi...
—Ja hi he parlat. És una missió ràpida: creuar el pont, arribar a l’aldea en qüestió i tornar tan de pressa com puguem per informar. Una patrulla més nombrosa ens endarreriria.
La Rox va mirar el seu company alçant una cella amb desconcert. Aquella «missió ràpida», tal com la descrivia l’Aldrix, continuava sent una empresa suïcida. Ella havia planejat tirar-la endavant en solitari perquè tenia motius personals per fer-ho i estava disposada a córrer el risc. I no havia comunicat les seves intencions als superiors perquè estava força segura que no haurien aprovat aquella incursió.
No se li acudia cap raó perquè haguessin autoritzat l’Aldrix a acompanyar-la. Si ell l’havia delatat, la qual cosa semblava bastant probable, el devien haver enviat a aturar-la, no pas a secundar-la en aquell viatge temerari.
Encara no entenia què estava passava realment, però va guardar silenci i es va mantenir en un segon pla, observant els companys.
—Si no ens penses ajudar a obrir la porta —va dir l’Aldrix—, almenys no ens barris el pas.
El Guardià del pont els va mirar uns instants, indecís. En acabat, es va apartar amb una certa reticència, sense deixar anar el document que tenia a la mà.
—Com a mínim aneu... preparats?
La Rox va mirar amb curiositat les alforges del cavall de l’Aldrix. Les duia ben carregades, i això confirmava que parlava seriosament. Una esgarrifança li va recórrer l’espina dorsal. Era possible que hagués subestimat els generals de la Guàrdia? I si, malgrat la situació crítica que es vivia a tot el món civilitzat, ells estaven disposats a investigar el que passava en una aldea remota que probablement ja havia estat esborrada del mapa?
—Anem preparats —va assentir ell—. Ens ajudes amb la porta o ho hem de fer nosaltres sols?
El Guardià va fer que sí, una mica avergonyit, i va córrer a obrir una de les fulles del portal mentre la Rox i l’Aldrix n’estiraven l’altra.
Quan per fi l’accés al pont va quedar lliure, ella es va aturar un moment abans de continuar.
Allò era el límit de la terra civilitzada. Fins no feia gaire, la frontera era més lluny, però darrerament els monstres havien arrasat tota la regió occidental i els Guardians només havien aconseguit aturar-los en aquell punt, aprofitant l’imponent penya-segat que s’obria als seus peus.
Temps enrere qualsevol hauria pogut viatjar per la zona que s’estenia a l’altre costat del pont, ben equipat i amb l’escorta adequada.
Ara, en canvi, creuar el pas volia di