El mar dels monstres (Percy Jackson i els déus de l'Olimp 2)

Rick Riordan

Fragmento

el_mar_dels_monstres-2

Carta de l’autor

Estimat lector mortal,

He jurat pel riu Estix presentar aquest llibre com una obra de ficció.

No existeix cap noi que es digui i sigui en Perseus Percy Jackson. Els déus grecs no són res més que mites antics. Definitivament no han tingut descendència amb humans mortals al segle XXI, i tampoc no existeix cap lloc anomenat Turó Mestís, un campament d’estiu per a semidéus a l’est de Long Island. En Percy no va conèixer mai cap sàtir ni cap filla d’Atena. I, evidentment, cap d’ells va emprendre mai una missió a través dels Estats Units per arribar a les portalades de l’Inframón i evitar una guerra catastròfica entre els déus.

Dit això, us he d’advertir que, abans de començar a llegir aquest llibre, us ho rumieu dues vegades. Si noteu que se us regira alguna cosa mentre llegiu, si comenceu a sospitar que aquesta història podria descriure alguna cosa de la vostra pròpia vida, DEIXEU DE LLEGIR IMMEDIATAMENT. No vull que em facin responsable de les conseqüències.

Que els déus de l’Olimp (que evidentment no existeixen) us protegeixin.

Salutacions cordials,

Rick Riordan

Escriba principal

Turó Mestís

Membre Honorari del Consell d’Ancians Ungulats

Coper de la Cort de Posidó

Etcètera, etcètera

www.rickriordan.com

el_mar_dels_monstres-3

1

Un monstre esclafa

el meu millor amic

El darrer dia de curs, vaig tenir aquest malson.

Era en un carrer desert d’un poblet de platja. En plena nit. Rugia una tempesta. El vent i la pluja escometien les palmeres de la vorera. Les cases i els edificis del carrer, estucats, de color rosa o groc, tenien les finestres tapiades. Un carrer més enllà, a l’altra banda d’una filera d’hibiscos, l’oceà bullia.

«Florida», vaig pensar. Tot i que ignorava com ho sabia. No hi havia estat mai, a Florida.

Llavors vaig sentir unes peülles picant contra el paviment. Em vaig girar i vaig veure el meu amic Grover corrent per salvar la vida.

Sí, he dit «peülles».

En Grover és un sàtir. De cintura en amunt, sembla el típic adolescent desmanegat amb una insinuació de pèl moixí a la barbeta i un problema d’acne. Camina amb una coixesa estranya, però si no el veus sense els pantalons (cosa que no recomano a ningú), no t’adonaries mai que no és completament humà. Uns texans folgats i uns peus falsos amaguen la seva gropa peluda i les peülles.

En Grover era el meu millor amic des de sisè. Va compartir amb mi i una noia que es diu Annabeth aquella aventura per salvar el món, però no l’havia vist des del juliol, quan se’n va anar sol a una missió perillosa; una missió de la qual no havia tornat mai cap sàtir.

En fi, en el meu somni en Grover arrossegava la cua de cabra i sostenia les sabates humanes amb les mans, com sol fer quan li convé moure’s de pressa. Passava trotant per davant de les botigues turístiques i dels locals on llogaven planxes de surf. El vent inclinava les palmeres gairebé fins a terra.

En Grover estava aterrit per alguna cosa que tenia al darrere. Devia venir de la platja. Tenia el pèl arrebossat de sorra humida. S’havia escapat d’algun lloc. Intentava escapar-se... d’alguna cosa.

Un grunyit dels que t’arriben al moll de l’os va estripar la tempesta. Darrere en Grover, al capdavall del carrer, s’abalançava una ombra. Amb una manotada, va apartar un fanal, que va explotar amb un esclat d’espurnes.

En Grover es va estremir, somicant de por. Entre dents, va murmurar: «M’he d’escapar. Els he d’avisar!»

No podia veure què el perseguia, però sí que en sentia els murmuris i les malediccions. Quan se li va acostar, el terra va tremolar. En Grover va trencar per una cantonada ràpidament i es va aturar en sec. Havia anat a parar a un cul-de-sac ple de botigues. No tenia temps per retrocedir. La tempesta havia obert la porta més propera. Damunt de l’aparador, a les fosques, el cartell deia: «Boutique de núvies St. Agustine».

En Grover s’hi va ficar com un llamp. Es va arraulir darrere un penjador de vestits de núvia.

L’ombra del monstre va passar per davant de la botiga. Podia sentir-ne l’olor: una combinació vomitiva de llana humida, carn podrida i aquella pudor corporal agra que només fan els monstres, com una mofeta que s’alimenta de menjar mexicà.

En Grover tremolava darrere els vestits de núvia. L’ombra del monstre va passar enllà.

Silenci, a part de la pluja. En Grover va inspirar profundament. Potser aquella cosa havia marxat.

Llavors va esclatar un llampec. La façana de la botiga va explotar i una veu monstruosa va bramular:

— MEEEEU!

Em vaig asseure al llit d’un sobresalt, tremolant.

Cap tempesta. Cap monstre.

La llum del matí es filtrava per la finestra del dormitori.

Em va semblar clissar una ombra esmunyint-se rere els vidres (una forma humana), però llavors van trucar a la porta. La mare va dir:

— Percy, faràs tard.

I l’ombra de la finestra va desaparèixer.

M’ho devia haver imaginat. Una finestra d’una cinquena planta amb una escala d’incendis vella i atrotinada... allà fora no hi podia haver ningú.

— Va, rei —em va tornar a cridar la mare —. És l’últim dia de classe. Deus estar emocionat! Ja gairebé ho has aconseguit!

— Ja vinc — vaig articular al final.

Vaig palpar sota el coixí. Vaig corbar els dits al voltant del bolígraf amb què sempre dormia. El vaig agafar i vaig examinar la inscripció en grec antic que tenia gravada al costat: Anaklusmos. Contracorrent.

Se’m va ocórrer destapar-lo, però no sé què em va retenir. Feia tant que no havia utilitzat la Contracorrent...!

D’altra banda, la mare m’havia fet prometre no fer servir armes mortals dins l’apartament, després que un dia llancés una javelina en direcció equivocada i em carregués la vitrina de porcellana. Vaig posar l’Anaklusmos sobre la tauleta de nit i em vaig arrossegar fora del llit.

Em vaig vestir tan de pressa com vaig poder. M’esforçava per no pensar en el malson ni en monstres ni en l’ombra de la finestra.

«M’he d’escapar. Els he d’avisar!»

A què es referia, en Grover?

Em vaig posar tres dits sobre el cor i vaig empènyer endavant amb la mà; un gest ancestral que m’havia ensenyat en Grover per foragitar el mal.

Aquell somni no podia ser real.

L’últim dia d’escola. La mare tenia raó. Hauria d’estar emocionat. Per primera vegada a la vida, gairebé havia acabat un curs sense que m’expulsessin. Cap accident extravagant. Cap baralla a classe. Cap professor s’havia convertit en un monstre ni havia provat de matar-me, enverinant el menjar de la cafeteria o donant-me deures per a casa explosius. Demà, em posaria en marxa ca

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist