Carta de l’autor

Estimat lector mortal,

He jurat pel riu Estix presentar aquest llibre com una obra de ficció.

No existeix cap noi que es digui i sigui en Perseus Percy Jackson. Els déus grecs no són res més que mites antics. Definitivament no han tingut descendència amb humans mortals al segle XXI, i tampoc no existeix cap lloc anomenat Turó Mestís, un campament d’estiu per a semidéus a l’est de Long Island. En Percy no va conèixer mai cap sàtir ni cap filla d’Atena. I, evidentment, cap d’ells va emprendre mai una missió a través dels Estats Units per arribar a les portalades de l’Inframón i evitar una guerra catastròfica entre els déus.

Dit això, us he d’advertir que, abans de començar a llegir aquest llibre, us ho rumieu dues vegades. Si noteu que se us regira alguna cosa mentre llegiu, si comenceu a sospitar que aquesta història podria descriure alguna cosa de la vostra pròpia vida, DEIXEU DE LLEGIR IMMEDIATAMENT. No vull que em facin responsable de les conseqüències.

Que els déus de l’Olimp (que evidentment no existeixen) us protegeixin.

Salutacions cordials,

Rick Riordan

Escriba principal

Turó Mestís

Membre Honorari del Consell d’Ancians Ungulats

Coper de la Cort de Posidó

Etcètera, etcètera

www.rickriordan.com

1

L’operació de rescat acaba

com el rosari de l’aurora

El divendres previ a les vacances d’hivern, la mare em va preparar una bossa amb roba i unes quantes armes letals, i em va acompanyar fins a l’internat nou. Pel camí vam recollir les meves amigues Annabeth i Thalia.

El viatge amb cotxe des de Nova York fins a Bar Harbor, Maine, va durar vuit hores, i mentre circulàvem per l’autopista no va parar de ploure i de nevar. L’Annabeth, la Thalia i jo no ens havíem vist des de feia mesos, però entre la tempesta i el fet de saber el que ens esperava estàvem massa neguitosos per xerrar. La mare no. Ella, quan està nerviosa, encara parla més que de costum. Quan finalment vam arribar a Westover Hall s’estava fent fosc, i la mare ja m’havia fet passar prou vergonya explicant a l’Annabeth i la Thalia totes les històries que se li havien acudit de quan jo era un nadó.

La Thalia va eixugar el baf de la finestreta del cotxe i va donar un cop d’ull a fora.

— Bufa — va fer —. Això serà divertit.

Westover Hall semblava el castell d’un cavaller malvat. L’edifici era tot de pedra fosca, amb torres, finestres estretes i una enorme portalada de doble batent. S’erigia al damunt d’un penya-segat nevat amb vistes a un gran bosc gebrat per una banda i a la maregassa grisa de l’oceà per l’altra.

— Segur que no voleu que m’esperi? — va preguntar la mare.

— No, mama, gràcies — vaig respondre —. Vés a saber quanta estona trigarem. No passa res...

— Però com tornareu? — va preguntar ella —. Em feu patir, Percy.

Jo esperava no haver-me posat vermell. Ja era prou humiliant haver de dependre d’ella perquè m’acompanyés amb cotxe a cada batalla.

— No passa res, senyora Jackson — la va tranquil·litzar l’Annabeth amb un somriure. Duia els cabells rossos amagats sota una gorra d’esquiar i tenia els ulls del mateix color gris que la tempesta de neu —. No deixarem que es fiqui en merders.

La mare semblava una mica més calmada. Pensa que l’Annabeth és la semideessa més assenyada que hagi arribat mai a vuitè, i està convençuda que m’ha salvat la vida més d’una vegada. I té raó, d’acord, però això no vol dir que m’agradi haver-ho d’admetre.

— Molt bé, macos — va dir la mare —. Ja teniu tot el que necessiteu?

— Sí, senyora Jackson — va respondre la Thalia —. Gràcies per portar-nos fins aquí.

— Voleu més jerseis? Teniu el meu número de mòbil?

— Mama...

— I l’ambrosia i el nèctar, Percy? — va insistir ella —. I una dracma d’or per si us heu de posar en contacte amb el campament?

— Prou, mama! Ja ens espavilarem, tranquil·la. Som-hi, noies.

Em va semblar que s’ofenia una mica i em va saber greu, però em moria de ganes de sortir del cotxe. Si la mare explicava una altra història sobre com n’era, de bufó, quan em posava a la banyera amb tres anys, no dubtaria a enterrar-me sota la neu, tot i córrer el risc de morir congelat.

L’Annabeth i la Thalia també van baixar del cotxe. El vent traspassava la tela de l’abric com una daga de gel.

— La teva mare és molt enrotllada, Percy — va dir la Thalia quan finalment vam perdre el cotxe de vista.

— Pse, no em puc queixar — vaig admetre —. I tu què? Hi tens contacte, amb la teva mare?

Immediatament em vaig penedir d’haver fet aquell comentari. La Thalia és una veritable experta quan es tracta de mirar malament la gent, cosa que no m’estranya, perquè sempre va vestida a l’estil punk, amb una jaqueta militar vella, pantalons de cuir negres, cadenes i la línia dels ulls ben marcada al voltant d’aquella intensa mirada blava. Aquell cop em va guaitar d’una manera que em va deixar fora de combat.

— Em sembla que no n’has de fotre res, Percy...

— Val més que entrem — ens va interrompre l’Annabeth —. En Grover ens deu estar esperant.

La Thalia va mirar cap al castell i va sentir un calfred.

— Tens raó — va dir —. No sé pas què hi deu haver trobat per haver-nos cridat amb tanta urgència.

Vaig alçar el cap per escrutar les torres negres de Westover Hall.

— Res de bo, segur — vaig dir.

La porta de roure es va obrir amb un grinyol i tots tres vam entrar al vestíbul enmig d’un remolí de neu.

— Òndia — em vaig limitar a dir.

El vestíbul era molt espaiós. Les parets estaven decorades amb estendards i tot un arsenal que incloïa rifles antics, destrals de guerra i altres armes per l’estil. A veure, jo ja sabia que el Westover era una escola militar i tota la pesca, però igualment aquella decoració em va semblar mortal. Literalment.

Vaig ficar la mà a la butxaca on duia el meu bolígraf letal, la Contracorrent. De seguida vaig percebre alguna cosa estranya en l’ambient. Notava que corríem perill. La Thalia es va fregar el braçalet de plata, el seu objecte màgic preferit, i en aquell moment vaig saber que estàvem pensant el mateix: la batalla seria imminent.

— No sé on... — va començar a dir l’Annabeth.

Tot d’una, les portes es van tancar darrere nostre.

— Per... perfecte — vaig murmurar —. Ja veig que ens hi estarem una estona.

De l’altra banda del vestíbul ens arribava una melodia. Semblava la música d’un ball.

Vam deixar les bosses darrere d’una columna i vam començar a inspeccionar el vestíbul. No havíem avançat gaire quan vaig sentir el ressò d’unes passes pel terra de pedra. De sobte, un home i una dona es van materialitzar d’entre les ombres. Ens venien a trobar.

Tots dos tenien els cabells curts i canosos, i duien uniformes militars de color negre amb ornaments vermells. La dona tenia una mica de bigoti i l’home anava ben afaitat, cosa que em va fer pensar que hauria hagut de ser a la inversa. Caminaven molt drets, com si s’haguessin empassat un pal d’escombra.

— I doncs? — va preguntar la dona —. Què hi feu, aquí?

— Doncs… hem... — vaig balbucejar. M’acabava d’adonar que no m’havia preparat per a allò. M’havia capficat tant a trobar en Grover i descobrir què li passava, que ni per un moment no m’havia passat pel cap la possibilitat que algú pogués preguntar-se què feien tres nens intentant colar-se a l’escola de nit. Al cotxe no havíem parlat sobre com pensàvem entrar-hi —. S... senyora, només volíem...

— Ha! — va etzibar l’home, tan de sobte que em vaig endur un bon ensurt —. Els visitants no poden assistir al ball! Fora d’aquí!

Tenia accent estranger. Possiblement francès, perquè pronunciava la lletra r com si fos una g. Era alt, tenia unes faccions agressives i els narius se li dilataven quan parlava. Potser per això costava molt no mirar-li el nas tota l’estona. A més a més, tenia un ull de cada color: un de marró i un de blau, com un gat de carrer.

Vaig deduir que es disposava a fer-nos fora de mala manera, però en aquell moment la Thalia es va avançar i va fer una cosa molt estranya.

Amb un so clar i sorollós, va fer espetegar els dits. Potser només m’ho vaig imaginar, però el cas és que vaig notar que una ràfega de vent li sortia de la mà i travessava l’habitació, passant per damunt nostre i dels professors. Fins i tot va agitar els estendards de les parets.

— Ah, però és que no hem vingut de visita, senyor — va dir la Thalia —. Nosaltres estudiem aquí. No se’n recorda? Jo em dic Thalia, i ells són l’Annabeth i en Percy. Fem vuitè.

El professor va entretancar els ulls. Jo no sabia quina una en duia de cap, la Thalia. Vaig pensar que segurament ens castigarien per dir mentides i que, de passada, ens farien fora d’una coça al cul, però semblava que la meva amiga havia aconseguit fer dubtar l’home.

— Senyora Teggish, coneix aquests alumnes? — va preguntar ell, mirant la seva col·lega.

Malgrat el perill que ens amenaçava, vaig haver de mossegar-me la llengua per contenir el riure. La mestra es deia «Té Guix»? No podia ser veritat.

La dona va parpellejar com si acabés de sortir d’un estat de trànsit.

— Doncs... sí, crec que sí, senyor — va dir. Tot seguit ens va mirar amb cara de pomes agres —. Annabeth. Thalia. Percy. Com és que no sou al gimnàs?

Abans no poguéssim contestar, vaig sentir més passes. Era en Grover, que se’ns acostava traient el fetge per la boca.

— Heu vingut! Heu... — va començar a dir, però va callar de sobte en veure els professors —. Oh, senyora Teggish. Doctor Espinós! Daixò...

— Digui, senyor Underwood, què passa? — va preguntar l’home, que devia ser el tal doctor Espinós. Pel seu to de veu va quedar clar que en Grover no li queia gens bé —. Què ha volgut dir amb això de «heu vingut»? Aquests alumnes viuen aquí.

En Grover es va empassar la saliva.

— Sí, senyor. El que volia dir és que m’alegro que hagin vingut... a comprovar l’èxit que ha tingut el ponx que han preparat per a la festa! És boníssim. A tothom li ha encantat!

El doctor Espinós ens va fulminar amb la mirada. Vaig arribar a la conclusió que un dels seus ulls devia ser fals. Però quin? El marró? El blau? Semblava que tingués ganes de llançar-nos daltabaix de la torre més alta del castell.

— Sí, el ponx és excel·lent — va dir la senyora Teggish, com si res —. Va, afanyeu-vos. I no torneu a sortir del gimnàs!

No ens ho vam fer dir dues vegades. Vam sortir repetint «sí, senyor» i «sí, senyora» a tort i a dret perquè ens va semblar que era el més escaient.

En Grover de seguida ens va dur cap al lloc d’on provenia la música.

Tot i que jo notava els ulls dels professors clavats al clatell, em vaig posar al costat de la Thalia i li vaig preguntar:

— Com t’ho has fet anar, això dels dits?

— Et refereixes a la Boira? En Quiró encara no t’ha ensenyat a fer-ho?

Se’m va fer un nus a la gola. En Quiró era el cap d’entrenadors del nostre campament, però mai no m’havia ensenyat a fer res de semblant. Per què la Thalia ho sabia fer i jo no?

En Grover ens va fer entrar de pressa per una porta amb la inscripció «GIMNÀS» escrita al vidre. Malgrat la dislèxia, fins i tot jo sé llegir una paraula tan curta.

— Ha anat de poc! — va dir en Grover —. Gràcies als déus que sou aquí!

L’Annabeth i la Thalia el van abraçar, i jo li vaig xocar la mà.

M’alegrava de veure’l, després de tants mesos. Havia crescut una mica i els bigotis li feien més goig, però a banda d’això anava vestit com sempre que es feia passar per humà: amb una gorra vermella sobre dels cabells castanys i arrissats per amagar les banyes, uns pantalons amples per dissimular el pèl de les cames i unes vambes amb peus falsos per ocultar les peülles. Duia una samarreta negra amb una frase estampada que vaig trigar uns segons a poder llegir. Hi deia «WESTOVER HALL: Novell». No sé ben bé a què es referien, aquelles paraules, si a la categoria d’en Grover o simplement al lema de l’escola.

— I doncs? Què era tan urgent? — vaig preguntar.

En Grover va agafar aire.

— N’he trobat dos — va dir en Grover.

— Dos mestissos? — va preguntar la Thalia, sorpresa —. Aquí?

En Grover va assentir amb el cap.

Trobar un sol mestís ja era prou inusual. De fet, aquell mateix any, en Quiró havia fet treballar hores extres als sàtirs i els havia enviat a escorcollar totes les escoles del país, des de quart curs fins al final de secundària, per veure si podien reclutar algú. Eren mals temps, estàvem desesperats. Cada cop teníem menys residents al campament i ens calia trobar tants lluitadors com poguéssim. El problema era que no se’n trobaven gaires, de semidéus.

— Dos germans, un noi i una noia — va dir en Grover —. Tenen deu i dotze anys. No sé a quin llinatge deuen pertànyer, però són forts. La mala notícia és que anem curts de temps, i necessito ajuda.

— Hi ha monstres?

— Un — va dir en Grover. Semblava nerviós —. I s’ensuma alguna cosa, tot i que potser no n’està del tot convençut, encara. Avui és el darrer dia del trimestre, segur que no els deixarà sortir del campus sense assegurar-se’n. Podria ser la nostra última oportunitat. Cada vegada que miro d’acostar-me a ells, em trobo el monstre i m’ho impedeix. Ja no sé què fer!

En Grover va mirar la Thalia amb desesperació. Vaig intentar que aquell gest no m’afectés, perquè normalment en Grover em mirava a mi quan buscava respostes. Amb tot, la Thalia estava en una categoria superior a la meva, i no només perquè el seu pare fos Zeus, sinó perquè tenia més experiència que qualsevol de nosaltres a l’hora de foragitar monstres en el món real.

— Molt bé — va dir ella —. Aquests mestissos són al ball?

En Grover va assentir amb el cap.

— Doncs anem a ballar — va dir la Thalia —. Qui és el monstre?

— Ui — va fer en Grover mentre mirava al seu voltant, amb els nervis de punta —. L’acabes de conèixer. El sotsdirector, el doctor Espinós.

A les escoles militars hi passa una cosa ben curiosa: els nens es tornen absolutament bojos quan s’hi fa alguna cosa especial i poden anar sense uniforme. Com que la resta del temps tot és tan estricte, m’imagino que senten la necessitat de compensar-ho amb escreix.

El terra del gimnàs era ple de globus negres i vermells. Els nois jugaven a llançar-se’ls, o feien veure que s’estrangulaven els uns als altres amb les serpentines de paper que penjaven de les parets. D’altra banda, les noies es movien en grupets, anaven molt maquillades i duien samarretes de tirants, pantalons de colors llampants i unes sabates que semblaven instruments de tortura. De tant en tant envoltaven un pobre noi com si fossin un banc de piranyes, entre xisclets i rialles, i quan se’n separaven el deixaven amb els cabells plens de cintes i la cara tota tacada de pintallavis. Alguns dels nois més grans eren una mica com jo: feien pinta d’estar incòmodes, es quedaven en un racó del gimnàs i miraven d’amagar-se com si tot d’una haguessin de lluitar per salvar la vida. És clar que en el meu cas era cert...

— Són allà — va dir en Grover, assenyalant un nen i una nena dels més petits de la sala, que discutien a les grades —. La Bianca i en Nico di Angelo.

Ella duia una gorra verda de gairell, com si intentés tapar-se la cara. Es veia clarament que el nen era el seu germà petit, perquè tots dos tenien els cabells foscos i sedosos i la pell morena, i gesticulaven molt quan parlaven. El nen barrejava una mena de cartes mentre la seva germana semblava esbroncar-lo per algun motiu. Ella no deixava de mirar al seu voltant, com si notés que alguna cosa feia pudor de socarrim.

— I ells... Bé, els ho has dit? — va preguntar l’Annabeth.

En Grover va fer que no amb el cap.

— Ja saps com funcionen, aquestes coses. Els hauria exposat al perill encara més. Quan descobreixin el que són, la seva olor es tornarà més forta.

Em va mirar, i jo vaig fer que sí amb el cap. Sempre havia volgut saber quina olor sentien els monstres i els sàtirs davant d’un mestís. D’altra banda, sabia del cert que aquesta olor els podia causar la mort. I com més poderós es tornava el semidéu, més olor de menjar sentien els monstres.

— Som-hi doncs — vaig dir —. Agafem-los i sortim d’aquí.

Vaig fer una passa endavant, però la Thalia em va engrapar l’espatlla. El sotsdirector, el doctor Espinós, acabava d’aparèixer per una porta que hi havia al costat de les grades i s’havia quedat a prop dels germans Di Angelo. Mentre ens mirava, va assentir amb fredor. Vaig tenir la sensació que l’ull blau li brillava.

Per la manera com ens escrutava, vaig arribar a la conclusió que la Thalia no havia aconseguit enganyar l’Espinós amb el truc de la Boira. Aquell home sospitava de nosaltres i ara es limitava a esperar-se per esbrinar què hi fèiem, allà.

— No mireu els nens — va ordenar la Thalia —. Haurem de tenir paciència fins que sorgeixi l’oportunitat d’endur-nos-els. Hem de fer veure que no ens interessen. Que no pugui sentir-ne l’olor.

— Com ens ho farem?

— Som tres mestissos poderosos. La nostra presència l’hauria de confondre. Barregem-nos amb la gent. Actuem amb naturalitat. Ballem una mica. Però no perdem de vista aquells nens.

— Que ballem, dius? — va fer l’Annabeth.

La Thalia va assentir. Va parar l’orella a la música i va fer una ganyota.

— Ecs, qui ha escollit Jesse McCartney?

— Jo — va respondre en Grover, una mica ofès.

— Per tots els déus, Grover. Mira que ets cursi. No podries posar Green Day, per exemple?

— Green què?

— És igual. Ballem.

— Però si no sé ballar!

— Tu segueix-me — va dir la Thalia —. Au, som-hi, banyut.

En Grover va deixar anar un grunyit quan la Thalia el va agafar de la mà i se’l va endur cap a la pista de ball.

L’Annabeth va somriure.

— Què et passa? — li vaig preguntar.

— No res. Que m’agrada que la Thalia torni a ser amb nosaltres.

L’Annabeth havia crescut durant l’estiu; ja era més alta que jo, i això m’incomodava una mica. Temps enrere no havia dut cap més joia que el collaret de mestissa del campament, però aquell dia també portava unes petites arracades platejades en forma de mussol, que era el símbol de la seva mare, Atena. L’Annabeth es va treure la gorra d’hivern i els cabells llargs i rossos li van caure damunt les espatlles. Per algun motiu, allò la feia semblar més gran.

— Bé, doncs... — vaig provar d’encetar algun tema de conversa. «Actuem amb naturalitat», ens havia dit la Thalia. Com volia que actuéssim amb naturalitat, si érem uns mestissos en plena missió?—. Hem... has dissenyat algun edifici xulo, darrerament?

Els ulls de l’Annabeth es van il·luminar com sempre que podia parlar d’arquitectura.

— Déu meu, Percy, no t’ho creuràs. A la nova escola puc escollir disseny en tres dimensions com a optativa, i hi ha un programa molt guai que...

Em va explicar com havia dissenyat un monument enorme que volia construir a la Zona Zero de Manhattan. Em va parlar de suports estructurals, façanes i totes aquestes coses, i jo vaig fer un esforç per escoltar-la. Sabia que de gran volia ser una superarquitecta, i li encantaven les matemàtiques, els edificis històrics i tota la pesca. Però he de reconèixer que no vaig entendre quasi res del que em deia.

La veritat és que vaig tenir una certa decepció quan vaig saber que l’institut nou li agradava tant. Era la primera vegada que l’Annabeth estudiava a Nova York, i jo havia tingut l’esperança de veure-la més sovint, però l’internat de Brooklyn només era per a noies. Hi anaven tant ella com la Thalia, i els quedava prou a prop del Campament Mestís perquè en Quiró els pogués donar un cop de mà si es ficaven en problemes. Amb tot, com que l’institut era només per a noies i jo aquell any anava a l’MS-54 de Manhattan, no les veia quasi mai.

— Ah, sí? Que bé — vaig dir —. O sigui que t’hi quedaràs la resta de l’any, no?

— Bé — va respondre amb una expressió més fosca —, potser sí, llevat que...

— Ei! — ens va cridar la Thalia. Estava ballant una cançó lenta amb en Grover, que no parava d’entrebancar-se i trepitjar-la, tot amb cara de no saber on amagar-se. Com a mínim ell podia posar l’excusa de tenir uns peus postissos; jo, en canvi, no podia justificar la meva poca traça de cap manera.

— Balleu, nois! — va ordenar la Thalia —. Sembleu estaquirots, aquí tan quiets.

Fet un sac de nervis, em vaig mirar l’Annabeth i després els grupets de noies que rondaven pel gimnàs.

— Què, doncs? — va dir l’Annabeth.

— Hem... a qui ho hauria de demanar?

— A mi, cap de suro! — va replicar ella després de clavar-me un cop de puny a l’estómac.

— Ah! Ah, d’acord.

Així doncs, ens vam atansar a la pista de ball. Després de fixar-me com ho feien la Thalia i en Grover, vaig agafar l’Annabeth per la cintura. Ella em va engrapar l’altra mà com si estigués a punt de fer-me una clau de judo.

— No mossego, eh? — em va dir —. Va, Percy. Que no balleu, els nois, a l’institut on vas?

No vaig contestar. La veritat és que sí que ballaven, els nois; però jo no. Jo era dels que es quedaven en un racó jugant a bàsquet.

Vam ballar arrossegant els peus durant uns minuts mentre jo mirava de concentrar-me en petits detalls, com ara les serpentines de paper, el bol de ponx... Qualsevol cosa abans de pensar que l’Annabeth era més alta que jo, que em suaven les mans (i que segurament les duia brutes) i que no parava de trepitjar-li els peus.

— Què deies, abans? — li vaig preguntar —. Tens algun problema a l’institut?

— No és això — va dir ella, prement els llavis —. És el meu pare.

— Ah, vaja — vaig fer jo. Sabia que la relació de l’Annabeth amb el seu pare era més aviat turbulenta —. Em pensava que ja estàveu millor. Torna a ser per culpa de la teva madrastra?

— El meu pare ha decidit canviar-se de casa — va dir l’Annabeth amb un sospir —. Just quan començava a sentir-me bé a Nova York, ell va acceptar una feina ridícula de recollir informació per a un llibre sobre la Primera Guerra Mundial. A San Francisco.

Pel to amb què m’ho explicava, semblava que parlés d’un camp de concentració o dels pantalons curts d’Hades.

— I vol que vagis amb ell? — vaig preguntar.

— Sí, a l’altra punta del país — va dir, abatuda —. Els mestissos no poden viure a San Francisco. Ell ho hauria de saber, això.

— Què? Per què no?

L’Annabeth va dirigir la mirada cap al cel. Potser es pensava que li prenia el pèl.

— Ja ho saps. És allà mateix.

— Ah — vaig dir. No tenia ni idea de què havia volgut dir, amb allò, però tampoc no volia quedar com un curt de gambals —. Així doncs, tornaràs a viure al campament o què faràs?

— És pitjor que això, Percy. Po... potser t’hauria d’explicar una cosa... — va començar a dir. De sobte, però, es va quedar petrificada —. No hi són.

— Què?

Li vaig seguir la mirada fins a les grades. Els dos nens mestissos, la Bianca i en Nico, havien desaparegut. La porta que hi havia al costat de les grades estava oberta de bat a bat i no es veia ni rastre del doctor Espinós.

— Hem d’anar a buscar la Thalia i en Grover! — va exclamar l’Annabeth, mirant al seu voltant com una boja —. On es deuen haver ficat? Vinga, anem!

Tot seguit va arrencar a córrer entre la multitud. Jo em disposava a seguir-la, però llavors un nombrós grup de noies se’m va plantar al davant. Vaig mirar d’esquivar-les perquè no em fessin tot allò de les serpentines i el pintallavis, però quan me’n vaig poder desempallegar l’Annabeth ja s’havia esfumat. Vaig mirar tot al voltant buscant-la a ella, o la Thalia o en Grover, i el que vaig veure em va glaçar la sang.

Una quinzena de metres més enllà, al terra del gimnàs, hi havia una gorra verda com la que havia vist que duia la Bianca di Angelo. Al costat hi havia unes quantes cartes escampades. Aleshores vaig veure el doctor Espinós sortint precipitadament per una porta de l’altra punta del gimnàs, amb els dos nens Di Angelo agafats pel clatell com si fossin gatets.

Continuava sense trobar l’Annabeth, però sabia que havia anat en direcció contrària, buscant la Thalia i en Grover.

Vaig estar a punt d’anar darrere seu, però m’hi vaig repensar.

Vaig recordar el que la Thalia m’havia dit al vestíbul, quan se m’havia quedat mirant astorada després de preguntar-li pel truc de fer espetegar els dits: «En Quiró encara no te n’ha ensenyat?» Vaig pensar en la manera com en Grover se l’havia mirat, amb l’esperança que ella li tragués les castanyes del foc.

No és que jo estigués ressentit amb la Thalia, ni de bon tros. Era bona tia. No tenia la culpa de ser filla de Zeus i que aquest estigués tant per ella. Però jo no sentia la necessitat imperiosa d’anar-li al darrere per resoldre cada problema. A més, se’ns esgotava el temps, i els germans Di Angelo estaven en perill. Quan trobés els meus amics, aquells dos ja faria estona que s’haurien esfumat. Jo sabia perfectament de quin peu calcen, els monstres. Podia encarregar-me’n tot sol.

Finalment vaig treure’m la Contracorrent de la butxaca i vaig sortir corrents a buscar el doctor Espinós.

La porta donava a un passadís fosc. Vaig sentir una mena d’esbroncada, seguida d’un grunyit de dolor, que provenien del pis de dalt. A continuació vaig treure el tap a la Contracorrent.

El bolígraf es va allargar fins a transformar-se en una espasa grega de bronze de quasi un metre de llargada, amb l’empunyadura folrada amb cuir. La fulla brillava dèbilment i projectava una llum daurada sobre la filera d’armariets.

Vaig travessar el passadís com un esperitat, però quan vaig arribar a l’altra punta no hi vaig trobar ningú. Vaig obrir la porta i em vaig trobar un altre cop al vestíbul de l’entrada. Havia tornat al punt de partida. No veia el doctor Espinós enlloc, tot i que els germans Di Angelo eren a l’altra banda de la sala. La por els havia deixat absolutament petrificats i em miraven fixament.

Vaig avançar a poc a poc, amb l’espasa cap avall.

— Tranquils, que no us faré mal.

Ells no van respondre. Tenien la mirada atemorida. Què els passava? On era el doctor Espinós? Potser havia notat la presència de la Contracorrent i havia decidit fer-se enrere. Els monstres odien les armes de bronze celestial.

— Em dic Percy — vaig dir, mirant de no alçar la veu —. Us trauré d’aquí i us duré a algun lloc segur.

La Bianca va obrir molt els ulls i va tancar els punys amb força. Quan per fi em vaig adonar del que em volia dir amb aquell gest, ja era massa tard. No estava espantada, sinó que intentava advertir-me.

Tan bon punt em vaig girar, vaig sentir un xiulet. De sobte vaig notar un dolor agut a l’espatlla. Una mena de mà gegantina em va engrapar amb una força titànica i em va llançar enrere, contra la paret.

Vaig clavar un cop amb l’espasa, però la fulla no va impactar enlloc.

Una riallada freda va ressonar per tot el vestíbul.

— Sí, Perseus Jackson — va dir el doctor Espinós. El seu accent feia que se li encallés la r del meu nom —. Ja sé qui ets.

Vaig intentar fugir, però tenia l’abric i la camisa clavats a la paret amb alguna cosa punxeguda: una mena de projectil negre d’uns trenta centímetres, semblant a una daga. M’havia esgarrapat la pell de l’espatlla i la ferida em coïa. No era la primera vegada que sentia un dolor com aquell. Aquella mena d’espina estava enverinada.

Em vaig esforçar a mantenir la concentració. No estava disposat a perdre el coneixement.

Una silueta fosca va avançar cap a nosaltres. El doctor Espinós havia quedat il·luminat per una llum tènue. Encara conservava l’aparença humana, però la seva expressió era molt macabra. Tenia les dents perfectament blanques, i tant l’ull blau com el marró reflectien el centelleig de la meva espasa com els ulls d’un depredador.

— Gràcies per haver sortit del gimnàs — va dir —. Odio les festes d’institut.

Vaig provar d’assestar un altre cop amb l’espasa, però no el tenia a l’abast.

Vaig sentir un altre xiulet. Un segon projectil havia sortit disparat d’algun lloc de darrere el doctor Espinós. No em va semblar que l’home s’hagués mogut: era com si tingués algú invisible al darrere llançant-me aquella mena de ganivets.

Al meu costat, la Bianca va xisclar. La segona espina s’havia clavat al mur de pedra, a només un centímetre de la seva cara.

— Vindreu tots tres amb mi — va dir el doctor Espinós —. No vull sentir ni una mosca. Limiteu-vos a obeir. Si feu soroll, o crideu per demanar ajuda, o mireu de resistir-vos-hi, us ensenyaré la punteria que puc arribar a tenir.

2

El sotsdirector treu

un llançamíssils

Jo no sabia quina mena de monstre era el doctor Espinós, només sabia que era ràpid.

Potser em podria defensar si aconseguia activar l’escut. Només em calia prémer un botó del rellotge de polsera que duia posat. En canvi, protegir els Di Angelo eren figues d’un altre paner. Necessitava ajuda i només se m’acudia una manera d’aconseguir-la.

Vaig tancar els ulls.

— Què fas, Jackson? — va xiuxiuejar el doctor Espinós —. No t’aturis!

Vaig obrir els ulls i vaig reprendre la marxa, arrossegant els peus.

— És l’espatlla — vaig mentir, intentant posar una veu trista, cosa que no em va costar gaire —. Em cou.

— Pots comptar! — va fer ell —. El meu verí fa mal, però no et matarà. Camina!

Mentre l’Espinós ens arriava cap a fora, vaig intentar concentrar-me. Em vaig imaginar el rostre d’en Grover i vaig fixar tota l’atenció en la por i la inseguretat que sentia. Durant l’últim estiu, en Grover havia creat un vincle d’empatia entre tots dos. Havia introduït visions dins els meus somnis per avisar-me sempre que corria algun perill. Pel que sabia, seguíem vinculats, però jo encara no havia intentat contactar amb en Grover. Ni tan sols sabia si funcionaria si ell estava despert.

«Ei! — vaig pensar —. L’Espinós ens està segrestant! És un sonat que llança punxes enverinades! Ajuda’ns!»

L’Espinós ens va guiar cap a l’interior del bosc i vam enfilar un camí cobert de neu, il·luminat tènuement per uns fanals antiquats. L’espatlla em feia mal, i el vent que se’m ficava entre la roba esparracada era tan fred que em notava els ossos congelats.

— Més endavant hi ha una clariana — va dir l’Espinós —. Farem venir el vostre vehicle.

— Quin vehicle? — va preguntar la Bianca —. On ens portes?

— Calla, nena insofrible!

— No parlis així a la meva germana! — va fer en Nico. Malgrat que li va tremolar la veu, em va sorprendre el coratge que va demostrar amb aquell cop de geni.

El doctor Espinós va deixar anar un grunyit que, sens dubte, no era humà. Se’m van eriçar els pèls del clatell, però em vaig obligar a continuar caminant i a fer veure que era un bon presoner. Mentrestant, projectava missatges telepàtics com un boig i hi introduïa qualsevol paraula que pogués atreure l’atenció d’en Grover: «Grover! Pomes! Llaunes! Vine cap aquí, coi de cabra peluda, i porta uns quants amics armats fins a les dents!»

— Alto — va dir l’Espinós.

Vam deixar enrere el bosc i vam arribar a un penya-segat que tocava al mar. O, si més no, vaig notar que el mar era allà baix, a uns centenars de metres sota els nostres peus. Sentia l’esclat de les onades i m’arribava l’olor de l’escuma salada. Amb tot, l’únic que veia era boira i foscor.

El doctor Espinós ens va empènyer cap al caire. Vaig perdre l’equilibri, però la Bianca em va agafar.

— Gràcies — vaig murmurar.

— Què és, aquest paio? — em va xiuxiuejar ella —. Com lluitarem contra ell?

— M’ho... m’ho estic rumiant.

— Tinc por — va murmurar en Nico mentre joguinejava amb alguna cosa que va resultar ser un soldadet de metall.

— Muts i a la gàbia! — va exclamar el doctor Espinós —. Col·loqueu-vos de cara a mi!

Ens vam girar.

Els ulls desiguals de l’Espinós refulgien amb ànsia. Tot seguit, es va treure alguna cosa de la jaqueta. D’entrada vaig pensar que era una navalla automàtica, però va resultar que només era un telèfon.

— El paquet... està a punt per facturar — va dir, prement el botó del costat.

Es va sentir una resposta indesxifrable i llavors em vaig adonar que l’Espinós s’estava comunicant per un walkie-talkie. Que un monstre fes servir un dispositiu com aquell em va semblar excessivament modern i esgarrifós.

Vaig donar una ullada darrere meu, pensant on devia quedar el caire del penya-segat. El doctor Espinós va riure.

— Això mateix, fill de Posidó! Salta! — va exclamar —. Allà baix hi ha el mar. Salva’t!

— Com t’ha dit? — va murmurar la Bianca.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X