La maledicció del tità (Percy Jackson i els déus de l'Olimp 3)

Rick Riordan

Fragmento

la_malediccio_del_tita-2

Carta de l’autor

Estimat lector mortal,

He jurat pel riu Estix presentar aquest llibre com una obra de ficció.

No existeix cap noi que es digui i sigui en Perseus Percy Jackson. Els déus grecs no són res més que mites antics. Definitivament no han tingut descendència amb humans mortals al segle XXI, i tampoc no existeix cap lloc anomenat Turó Mestís, un campament d’estiu per a semidéus a l’est de Long Island. En Percy no va conèixer mai cap sàtir ni cap filla d’Atena. I, evidentment, cap d’ells va emprendre mai una missió a través dels Estats Units per arribar a les portalades de l’Inframón i evitar una guerra catastròfica entre els déus.

Dit això, us he d’advertir que, abans de començar a llegir aquest llibre, us ho rumieu dues vegades. Si noteu que se us regira alguna cosa mentre llegiu, si comenceu a sospitar que aquesta història podria descriure alguna cosa de la vostra pròpia vida, DEIXEU DE LLEGIR IMMEDIATAMENT. No vull que em facin responsable de les conseqüències.

Que els déus de l’Olimp (que evidentment no existeixen) us protegeixin.

Salutacions cordials,

Rick Riordan

Escriba principal

Turó Mestís

Membre Honorari del Consell d’Ancians Ungulats

Coper de la Cort de Posidó

Etcètera, etcètera

www.rickriordan.com

la_malediccio_del_tita-3

1

L’operació de rescat acaba

com el rosari de l’aurora

El divendres previ a les vacances d’hivern, la mare em va preparar una bossa amb roba i unes quantes armes letals, i em va acompanyar fins a l’internat nou. Pel camí vam recollir les meves amigues Annabeth i Thalia.

El viatge amb cotxe des de Nova York fins a Bar Harbor, Maine, va durar vuit hores, i mentre circulàvem per l’autopista no va parar de ploure i de nevar. L’Annabeth, la Thalia i jo no ens havíem vist des de feia mesos, però entre la tempesta i el fet de saber el que ens esperava estàvem massa neguitosos per xerrar. La mare no. Ella, quan està nerviosa, encara parla més que de costum. Quan finalment vam arribar a Westover Hall s’estava fent fosc, i la mare ja m’havia fet passar prou vergonya explicant a l’Annabeth i la Thalia totes les històries que se li havien acudit de quan jo era un nadó.

La Thalia va eixugar el baf de la finestreta del cotxe i va donar un cop d’ull a fora.

— Bufa — va fer —. Això serà divertit.

Westover Hall semblava el castell d’un cavaller malvat. L’edifici era tot de pedra fosca, amb torres, finestres estretes i una enorme portalada de doble batent. S’erigia al damunt d’un penya-segat nevat amb vistes a un gran bosc gebrat per una banda i a la maregassa grisa de l’oceà per l’altra.

— Segur que no voleu que m’esperi? — va preguntar la mare.

— No, mama, gràcies — vaig respondre —. Vés a saber quanta estona trigarem. No passa res...

— Però com tornareu? — va preguntar ella —. Em feu patir, Percy.

Jo esperava no haver-me posat vermell. Ja era prou humiliant haver de dependre d’ella perquè m’acompanyés amb cotxe a cada batalla.

— No passa res, senyora Jackson — la va tranquil·litzar l’Annabeth amb un somriure. Duia els cabells rossos amagats sota una gorra d’esquiar i tenia els ulls del mateix color gris que la tempesta de neu —. No deixarem que es fiqui en merders.

La mare semblava una mica més calmada. Pensa que l’Annabeth és la semideessa més assenyada que hagi arribat mai a vuitè, i està convençuda que m’ha salvat la vida més d’una vegada. I té raó, d’acord, però això no vol dir que m’agradi haver-ho d’admetre.

— Molt bé, macos — va dir la mare —. Ja teniu tot el que necessiteu?

— Sí, senyora Jackson — va respondre la Thalia —. Gràcies per portar-nos fins aquí.

— Voleu més jerseis? Teniu el meu número de mòbil?

— Mama...

— I l’ambrosia i el nèctar, Percy? — va insistir ella —. I una dracma d’or per si us heu de posar en contacte amb el campament?

— Prou, mama! Ja ens espavilarem, tranquil·la. Som-hi, noies.

Em va semblar que s’ofenia una mica i em va saber greu, però em moria de ganes de sortir del cotxe. Si la mare explicava una altra història sobre com n’era, de bufó, quan em posava a la banyera amb tres anys, no dubtaria a enterrar-me sota la neu, tot i córrer el risc de morir congelat.

L’Annabeth i la Thalia també van baixar del cotxe. El vent traspassava la tela de l’abric com una daga de gel.

— La teva mare és molt enrotllada, Percy — va dir la Thalia quan finalment vam perdre el cotxe de vista.

— Pse, no em puc queixar — vaig admetre —. I tu què? Hi tens contacte, amb la teva mare?

Immediatament em vaig penedir d’haver fet aquell comentari. La Thalia és una veritable experta quan es tracta de mirar malament la gent, cosa que no m’estranya, perquè sempre va vestida a l’estil punk, amb una jaqueta militar vella, pantalons de cuir negres, cadenes i la línia dels ulls ben marcada al voltant d’aquella intensa mirada blava. Aquell cop em va guaitar d’una manera que em va deixar fora de combat.

— Em sembla que no n’has de fotre res, Percy...

— Val més que entrem — ens va interrompre l’Annabeth —. En Grover ens deu estar esperant.

La Thalia va mirar cap al castell i va sentir un calfred.

— Tens raó — va dir —. No sé pas què hi deu haver trobat per haver-nos cridat amb tanta urgència.

Vaig alçar el cap per escrutar les torres negres de Westover Hall.

— Res de bo, segur — vaig dir.

La porta de roure es va obrir amb un grinyol i tots tres vam entrar al vestíbul enmig d’un remolí de neu.

— Òndia — em vaig limitar a dir.

El vestíbul era molt espaiós. Les parets estaven decorades amb estendards i tot un arsenal que incloïa rifles antics, destrals de guerra i altres armes per l’estil. A veure, jo ja sabia que el Westover era una escola militar i tota la pesca, però igualment aquella decoració em va semblar mortal. Literalment.

Vaig ficar la mà a la butxaca on duia el meu bolígraf letal, la Contracorrent. De seguida vaig percebre alguna cosa estranya en l’ambient. Notava que corríem perill. La Thalia es va fregar el braçalet de plata, el seu objecte màgic preferit, i en aquell moment vaig saber que estàvem pensant el mateix: la batalla seria imminent.

— No sé on... — va començar a dir l’Annabeth.

Tot d’una, les portes es van tancar darrere nostre.

— Per... perfecte — vaig murmurar —. Ja veig que ens hi estarem una estona.

De l’altra banda del vestíbul ens arribava una melodia. Semblava la música d’un ball.

Vam deixar les bosses darrere d’una columna i vam començar a inspeccionar el vestíbul. No havíem avançat gair

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist