L'últim heroi de l'Olimp (Percy Jackson i els déus de l'Olimp 5)

Rick Riordan

Fragmento

l_ultim_heroi_de_l_Olimp-3

Carta de l’autor

Estimat lector mortal,

He jurat pel riu Estix presentar aquest llibre com una obra de ficció.

No existeix cap noi que es digui i sigui en Perseus Percy Jackson. Els déus grecs no són res més que mites antics. Definitivament no han tingut descendència amb humans mortals al segle XXI, i tampoc no existeix cap lloc anomenat Turó Mestís, un campament d’estiu per a semidéus a l’est de Long Island. En Percy no va conèixer mai cap sàtir ni cap filla d’Atena. I, evidentment, cap d’ells va emprendre mai una missió a través dels Estats Units per arribar a les portalades de l’Inframón i evitar una guerra catastròfica entre els déus.

Dit això, us he d’advertir que, abans de començar a llegir aquest llibre, us ho rumieu dues vegades. Si noteu que se us regira alguna cosa mentre llegiu, si comenceu a sospitar que aquesta història podria descriure alguna cosa de la vostra pròpia vida, DEIXEU DE LLEGIR IMMEDIATAMENT. No vull que em facin responsable de les conseqüències.

Que els déus de l’Olimp (que evidentment no existeixen) us protegeixin.

Salutacions cordials,

Rick Riordan

Escriba principal

Turó Mestís

Membre Honorari del Consell d’Ancians Ungulats

Coper de la Cort de Posidó

Etcètera, etcètera

www.rickriordan.com

l_ultim_heroi_de_l_Olimp-4

1

Me’n vaig de creuer

carregat d’explosius

La fi del món va començar quan un pegàs va aterrar sobre el capó del cotxe.

Fins llavors, gaudia d’una tarda esplèndida. En teoria, no podia conduir perquè no faria setze anys fins la setmana següent, però la mare i el meu padrastre, de nom Paul, ens havien portat a mi i la meva amiga Rachel a aquella platja privada de la costa sud, i en Paul ens havia deixat agafar el seu Prius una estoneta.

Ja sé que ara penseu: «Uau, quina irresponsabilitat per part seva, bla, bla, bla», però en Paul em coneix molt bé. M’ha vist esventrar dimonis i saltar de centres educatius en plena erupció, de manera que probablement va creure que conduir un cotxe uns pocs centenars de metres no era precisament la cosa més perillosa que havia fet al llarg de la vida.

El cas era que la Rachel i jo anàvem amb el cotxe. Era un dia d’agost calorós. La Rachel duia els cabells vermellosos recollits en una cua de cavall i una brusa blanca damunt del banyador. Fins aleshores sempre l’havia vist amb samarretes estripades i texans esquitxats de pintura, i ara la trobava més atractiva que un milió de dracmes d’or.

— Ai, arramba’t allà! — em va dir.

Vam aparcar en un sortint amb una panoràmica sobre l’Atlàntic. El mar sempre és un dels meus llocs preferits, però aquella tarda era especialment agradable: d’un verd lluent i suau com el vidre, com si el meu pare el mantingués en calma expressament per a nosaltres.

El meu pare, dit sigui de passada, és Posidó. I pot fer coses així.

— A veure — la Rachel em va mirar somrient —. Sobre aquella invitació...

— Ah... sí.

M’esforçava per mostrar entusiasme. M’havia convidat a passar tres dies a la casa de vacances que la seva família tenia a Saint Thomas. No m’arribaven pas gaires oferiments d’aquella mena. Per a la meva família, unes vacances guapes venien a ser un cap de setmana en una cabana atrotinada de Long Island amb unes quantes pel·lícules de lloguer i un parell de pizzes congelades, i ara els pares de la Rachel se’m volien endur al Carib.

D’altra banda, necessitava unes vacances desesperadament. Aquell estiu havia estat el més dur de la meva vida. La idea d’uns quants dies de descans, ni que fossin pocs, era realment temptadora.

Tot i així, s’hauria dit que un dia d’aquells passaria alguna cosa. M’havien avisat que estigués «de guàrdia» per a una missió. El que era pitjor: la setmana següent seria el meu aniversari. I no podíem oblidar aquella profecia segons la qual, quan jo fes setze anys, passarien coses dolentes.

— Percy — em va dir ella —. Ja sé que és un mal moment. Però sempre ho és per a tu, no?

Tenia raó.

— De debò que vull venir — li vaig prometre —. Però...

— La guerra.

Vaig assentir. No m’agradava parlar-ne, però la Rachel ja ho sabia. A diferència de la majoria de mortals, la Rachel hi podia veure a través de la Boira, el vel màgic que distorsiona la visió dels humans. Ella havia vist monstres. Havia conegut alguns altres herois que també lluitaven contra els titans i els seus aliats. Fins i tot havia estat testimoni, l’estiu anterior, del moment en què Cronos l’esmicolat s’havia aixecat del fèretre amb una horrorosa forma nova, i s’havia guanyat el meu respecte etern clavant-li un cop a l’ull amb un raspall de cabells de plàstic blau.

Em va posar una mà al braç.

— Rumia-t’ho, d’acord? No marxarem fins d’aquí a un parell de dies. El pare...

Li va fallar la veu.

— T’ho fa passar malament? — li vaig preguntar.

Disgustada, va respondre que no amb el cap.

— S’esforça per ser amable amb mi, que gairebé és pitjor. Vol que a la tardor vagi a estudiar a la Clarion Ladies Academy.

— El col·legi on va anar la teva mare?

— És una estúpida escola per a noies de l’alta societat, a no sé on de Nou Hampshire. Tu m’imagines en una escola per a senyoretes de classe alta?

Vaig reconèixer que em semblava una bestiesa. A la Rachel li interessaven els projectes artístics urbans, i alimentar els sense sostre, i anar a manifestacions de protesta per «Salvar de l’extermini els picots de panxa groga» i activitats per l’estil. No l’havia vist mai amb vestit. Em resultava difícil imaginar-me-la aprenent a relacionar-se en l’alta societat.

Va esbufegar.

— Es pensa que si m’ofereix moltes coses que m’agradin em sentiré culpable i cediré.

— Motiu pel qual ha acceptat que jo us acompanyi a les vacances?

— Sí... però, Percy, em faries un favor grandiós. Tot seria infinitament millor si tu també hi fossis. D’altra banda, et vull parlar d’un tema...

Es va aturar en sec.

— Em vols parlar d’un tema? — li vaig preguntar —. Un tema... tan seriós que hem d’anar fins a Saint Thomas per parlar-ne?

Ella va arrufar els llavis.

— Mira, de moment oblida-te’n. Fingim que som dues persones normals. Hem sortit a fer un volt, a contemplar l’oceà, i ens agrada estar junts.

Era evident que la preocupava alguna cosa, però va somriure coratjosament. Amb el reflex del sol, els seus cabells semblaven de foc.

Havíem passat moltes estones junts aquell estiu. No pas perquè jo ho hagués planificat així, però com més greu era la situació al campament, més m’assaltava la urgència de trucar a la Rachel i mar

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos