El cicle de l'etern emperador

Laura Gallego

Fragmento

cap

imagen

La nit que l’Etern Emperador d’Akidàvia va néixer per dissetena vegada, el cel era clar i dues llunes brillaven amb força, tot i que no lluïen plenes. Era una d’aquelles nits estranyes en què la constel·lació de les Filadores era del tot visible en tots els confins de l’imperi, circumstància que no tenia cap significat especial.

L’Emperador podia renéixer en qualsevol indret d’Akidàvia, sempre trenta-tres dies després de la seva última mort. Durant el període intermedi entre una encarnació i la següent, conegut com la Llarga Nit, tot l’imperi estava de dol. Els súbdits dejunaven, es cobrien el cap i tenien prohibit riure i cantar. El temps de les celebracions no començava fins que el Consell proclamava de manera oficial el renaixement d’aquell que els governaria durant centenars d’anys abans de morir de nou i reiniciar el cicle.

Durant la Llarga Nit, l’imperi akidau era especialment vulnerable, de manera que els zaldrim, els guerrers emmascarats de l’exèrcit, patrullaven les fronteres sense descans per protegir-les de qualsevol amenaça exterior. No obstant això, Akidàvia era cada vegada més extensa. Durant el regnat del setzè Emperador havia sumat dues províncies més, i l’expansió dels seus límits dilatava el temps que es tardava a abastar-los des de la Ciutat Imperial d’Harmonia, el cor de la nació.

D’altra banda, atès que Sa Divinitat podia renéixer en qualsevol racó de l’imperi i que el territori es continuava ampliant, es podia donar el cas que aquells que l’havien de rebre no arribessin a temps d’assistir al seu retorn. Segons relataven les cròniques, això havia succeït dues vegades des que es tenien registres: la primera, quan l’Àugur va cometre l’error d’assenyalar el lloc al mapa i, com a conseqüència, la novena Emperadriu va néixer sense protocol fins que el Consell va aconseguir localitzar-la dues setmanes més tard. La segona, quan una tempesta va fer naufragar el vaixell en què viatjava la comitiva, inclòs l’Àugur, que era l’únic que sabia amb certesa on anaven; per això, el catorzè Emperador va néixer i créixer ignorat pel món en una província remota, mentre al cor de l’imperi esclatava una revolta que l’exèrcit va trigar mesos a sufocar. Aquell Emperador no va arribar a regnar, perquè no el van trobar mai; la notícia de la seva mort prematura va arribar catorze anys després del seu naixement, quan l’Àugur següent va anunciar l’adveniment d’una nova encarnació.

En aquesta ocasió, el nou Àugur va assenyalar al mapa un punt de la província de Gratitud, al continent meridional de l’imperi. No era la més allunyada de la Ciutat Imperial, però, així i tot, requeria una travessia en vaixell, i les aigües eren traïdores en aquella època de l’any.

Per tot això, i tal com havien previst, el viatge va resultar llarg i complicat, fins al punt que, quan finalment la comitiva va entrar a la seva destinació, els integrants no estaven segurs d’haver-hi arribat a temps. Segons els seus càlculs, aquell era el dia que havia de renéixer Sa Divinitat, però ja feia estona que s’havia post el sol.

Es van aturar dalt d’un turó per contemplar el poblet que s’estenia als seus peus. Malgrat l’hora tardana, de lluny es podia veure una casa que tenia la llar de foc encesa.

—Potser sí que hem arribat a temps —va murmurar el Conseller Kunavamastedal, esperançat.

—O potser ens hem perdut —va rondinar la Consellera Kalinamanteni, llançant una mirada d’irritació a l’Àugur.

Ell va abaixar la vista, avergonyit. El Sunodavindu era molt jove per ser Àugur, però el seu predecessor havia mort feia un parell d’anys, i ell s’havia mostrat el deixeble més avantatjat. La majoria dels Àugurs es preparaven durant tota la vida per a un repte que no els caldria afrontar mai, ja que naixia un nou Emperador cada mil anys, aproximadament. El setzè Emperador n’havia arribat a complir vuit-cents quaranta-set. El pobre Sunodavindu havia donat per fet que tindria unes quantes dècades per preparar-se abans d’haver de predir el seu renaixement, i que, a més, hi havia la gens remota possibilitat que ni tan sols li toqués a ell, sinó a un dels seus deixebles, que ja ensinistraria quan arribés el moment.

—Els... els senyals semblaven clars, Excel·lència —va balbucejar.

—Però aquest lloc és tan... petit i provincià... —va rondinar la Consellera.

—L’Etern Emperador no fa distincions —li va recordar Kunavamastedal amb severitat—. Per a ell, qualsevol llar de l’imperi és digna d’acollir-lo.

Ella va arrufar el nas i es va embolicar més amb la capa. La túnica lleugera que duia a sota no la protegia prou del fred i de la humitat, tan habituals en aquella regió.

—Doncs acabem —va murmurar—. Si Sa Divinitat ha renascut en una d’aquestes..., d’aquestes... barraques tan brutes, com abans el retornem al palau, millor.

El Conseller va optar per no respondre. Es va girar cap al zaldrim, que s’alçava seriós i circumspecte sobre el cavall, i li va fer un senyal d’assentiment amb el cap.

Tots quatre van baixar pel camí que anava fins al poblet. Van guiar les muntures al llarg del carrer principal, però no hi van trobar ningú. Tots els finestrons estaven tancats i barrats, com corresponia al dol de la Llarga Nit, que s’observava fins i tot en racons tan remots com aquell.

De sobte, la Consellera va fer aturar el cavall tan bon punt va localitzar un nen d’uns set anys que els espiava darrere una cantonada amb els ulls molt oberts.

—Què hi fas, aquí, noi?

Ell va fer un bot i va començar a tremolar.

—No res... No estic fent res, senyora... Ja me n’anava... Només havia sortit a..., a...

Es va posar vermell. Havia sortit a alleugerir la bufeta i ho havia fet a aquelles hores perquè la fam causada pel dejuni no el deixava dormir, però no sabia com dir-ho amb paraules que no resultessin massa grolleres.

—Com et dius, noi? —va preguntar aleshores el Conseller, per mirar de tranquil·litzar-lo.

—Reku, senyor.

—Saps si alguna dona del poble ha donat a llum avui?

—Com?

—Que si ha tingut una criatura.

—Jo..., no ho sé, em penso que..., em penso que la Noli estava a punt, però...

Els Consellers van encreuar una mirada radiant.

—Excel·lent —va aprovar el Kunavamastedal, satisfet—. Ens podries indicar on viu, la Noli?

El Reku va respirar fondo, encara estava impressionat. No entenia què passava, ni havia vist mai personatges tan elegants i distingits com aquells visitants amb vestits de colors i pentinats singulars. Segur que tot era un somni. Això, o els forasters anaven molt perduts i havien arribat al seu poble per error.

Els va assenyalar el camí fins a la casa de la Noli, que vivia als afores. Abans de girar cua, l’home que semblava el líder li va ordenar:

—Avisa l’alcalde que som aquí.

El Reku va parpellejar.

—L’a... l’alcalde? És que ara... deu estar dormint..., senyor —va replicar.

Però els visitants no es van aturar a escoltar les seves objeccions. Devien estar molt segurs que el nen acompliria les seves ordres per inadequades que fossin, perquè ja s’allunyaven pel camí que els havia indicat.

<

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist