Percy Jackson i els déus de l'Olimp - La sèrie completa

Rick Riordan

Fragmento

percy_jackson_i_els_deus_de_l_olimpic-5

Carta de l’autor

Estimat lector mortal,

He jurat pel riu Estix presentar aquest llibre com una obra de ficció.

No existeix cap noi que es digui i sigui en Perseus Percy Jackson. Els déus grecs no són res més que mites antics. Definitivament no han tingut descendència amb humans mortals al segle xxi, i tampoc no existeix cap lloc anomenat Turó Mestís, un campament d’estiu per a semidéus a l’est de Long Island. En Percy no va conèixer mai cap sàtir ni cap filla d’Atena. I, evidentment, cap d’ells va emprendre mai una missió a través dels Estats Units per arribar a les portalades de l’Inframón i evitar una guerra catastròfica entre els déus.

Dit això, us he d’advertir que, abans de començar a llegir aquest llibre, us ho rumieu dues vegades. Si noteu que se us regira alguna cosa mentre llegiu, si comenceu a sospitar que aquesta història podria des­criure alguna cosa de la vostra pròpia vida, deixeu de llegir im­mediatament. No vull que em facin responsable de les conseqüències.

Que els déus de l’Olimp (que evidentment no existeixen) us protegeixin.

Salutacions cordials,

Rick Riordan

Escriba principal

Turó Mestís

Membre Honorari del Consell d’Ancians Ungulats

Coper de la Cort de Posidó

Etcètera, etcètera

www.rickriordan.com

percy_jackson_i_els_deus_de_l_olimpic-6

1

Accidentalment, vaporitzo

la professora de matemàtiques

Mira, jo no volia ser un mestís.

Si estàs llegint aquest llibre perquè penses que potser tu també ho ets, t’aconsello que el tanquis ara mateix. Creu-te el que la mare o el pare t’hagin explicat sobre el teu naixement i procura fer vida normal.

Ser un mestís és perillós. Fa por. I tot sovint et porta a morir de maneres francament desagradables.

Si ets un noi normal i llegeixes això convençut que és una obra de ficció, fantàstic. Continua llegint. T’envejo per ser capaç de fingir que res de tot això no ha succeït mai.

Però, si et reconeixes en aquestes pàgines, si sents que se’t remou alguna cosa a l’interior, deixa de llegir immediatament. Podries ser un dels nostres. I quan tu ho sàpigues, només serà qüestió de temps abans que ells també ho notin i vinguin a buscar-te.

No diguis que no t’he avisat.

Em dic Percy Jackson.

Tinc dotze anys. Fins fa uns quants mesos, era un estudiant intern de l’acadèmia Yancy, una escola privada per a nois problemàtics a la zona nord de Nova York.

Sóc un nen problemàtic?

Sí. Ho podríem dir així.

Ho podria demostrar partint de qualsevol punt de la meva curta i miserable vida, però les coses van començar a anar malament de debò a finals de maig, quan els de la classe de sisè vam fer una sortida a Manhattan... Vint-i-vuit marrecs guillats i dos professors en un autobús escolar groc, amb destí al Metropolitan Museum of Art per veure coses dels antics grecs i romans.

Ja ho sé: sona a tortura. La majoria de sortides de l’acadèmia Yancy ho eren.

Però era el senyor Brunner, el professor de llatí, qui organitzava l’excursió, i per això tenia esperances, jo.

El senyor Brunner era un paio de mitjana edat que anava en una cadira de rodes motoritzada. Tenia els cabells esclarissats i duia la barba deixada i una jaqueta de tweed esfilagarsada que sempre feia olor de cafè. Ningú no hauria dit que fos un paio enrotllat, però explicava històries i acudits i ens deixava jugar a classe. A més, tenia una col·lecció impressionant d’armadures i armes romanes, de manera que era l’únic professor que no em feia adormir a classe.

Jo esperava que durant l’excursió no hi hagués incidents. Esperava, encara que fos per una vegada, no ficar-me en problemes abans d’adonar-me’n.

Però, noi, anava ben equivocat.

El cas és que, durant les excursions, em solen passar coses dolentes. Com quan feia cinquè i vam anar al camp de batalla de Saratoga, on vaig patir aquell accident amb un canó de la Guerra de la Independència. Jo no apuntava a l’autobús de l’escola, però em van expulsar igualment, esclar. I, abans i tot, quan feia quart i vam anar de visita en secret a l’aquari de taurons Marine World, vaig pitjar no sé com una maneta de la pas­sarel·la que no havia de tocar i tota la classe va acabar banyant-se sense tenir-ho previst. I, encara abans, una vegada que... En fi, ja te’n fas una idea.

En aquesta excursió estava decidit a ser un bon minyó.

Durant tot el trajecte cap a la ciutat, vaig haver d’aguantar la Nancy Bobofit, una noia cleptòmana amb els cabells rogencs i la cara pigada que no parava de tirar trossos de sandvitx de quètxup i mantega de ca­cauet a la nuca d’en Grover, el meu millor amic.

En Grover era una víctima fàcil. Era escanyolit. Quan se sentia frustrat, plorava. Devia haver repetit uns quants cursos, perquè era l’únic alumne de sisè amb acne i una insinuació de pèl moixí a la barbeta. I per acabar-ho d’adobar, era esguerrat. Tenia un justificant que l’alliberava per sempre més de la classe de gimnàstica per una afecció muscular a les cames. Caminava d’una manera estranya, com si cada pas li fes mal, però no et deixessis enganyar: hauries d’haver vist com corria el dia que a la cafeteria hi havia en­chiladas.

Sigui com sigui, la Nancy Bobofit li anava tirant boletes de sandvitx, que s’enganxaven als cabells rinxolats i castanys d’en Grover, i ella sabia que jo no hi podia fer res perquè ja estava avisat. El director m’havia amenaçat de castigar-me sense deixar-me sortir de l’escola, si durant aquesta excursió passava res dolent, vergonyós o simplement divertit.

— La mataré — vaig mormolar.

En Grover va intentar calmar-me.

— Tranquil. La mantega de cacauet m’agrada.

Va esquivar una altra mossegada del dinar de la Nancy.

— Ja n’hi ha prou. — Vaig fer el gest d’aixecar-me, però en Grover em va tornar a asseure d’una estre­bada.

— Ja t’han advertit que no et deixaran sortir més — em va recordar —. Ja saps a qui culparan si passa alguna cosa.

Ben mirat, tant de bo hagués fet caure la Nancy Bobofit d’un mastegot en aquell mateix moment. Castigar-me sense sortir d’escola no hauria estat res en comparació de l’enrenou en el qual estava a punt de ficar-me.

El senyor Brunner va fer de guia durant la visita al museu.

Anava al davant amb la cadira de rodes i ens precedia a través de grandioses galeries ressonants, passant pel costat d’estàtues de marbre i vidrieres plenes de ceràmica negra i taronja antiga de debò.

Em va colpir la idea que aquells trastos haguessin resistit dos o tres mil anys sense trencar-se.

Ens va reunir al voltant d’una columna de pedra de qu

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos