El vostre carretó
Ja no hi ha articles al vostre carretó
Índex
DEDICATÒRIA
PRÒLEG
AVERY
LEDA
RYLIN
ERIS
WATT
AVERY
LEDA
AVERY
ERIS
RYLIN
WATT
LEDA
AVERY
ERIS
RYLIN
AVERY
WATT
ERIS
LEDA
RYLIN
ERIS
AVERY
ERIS
WATT
RYLIN
WATT
LEDA
ERIS
LEDA
AVERY
RYLIN
LEDA
AVERY
ERIS
RYLIN
LEDA
AVERY
WATT
RYLIN
ERIS
LEDA
WATT
RYLIN
AVERY
LEDA
ERIS
AVERY
WATT
LEDA
AVERY
WATT
RYLIN
ERIS
LEDA
AVERY
LEDA
WATT
RYLIN
ERIS
WATT
RYLIN
LEDA
ERIS
AVERY
LEDA
RYLIN
ERIS
RYLIN
LEDA
WATT
AVERY
MARIEL
AGRAÏMENTS
Per a la Lizzy
PRÒLEG
Novembre del 2118
A mesura que la festa arribava a la fi, la remor de rialles i música s’esvaïa a la planta número 1.000, ja que fins i tot els convidats més sorollosos es dirigien amb passes maldestres cap als ascensors per baixar fins a les plantes on vivien. Els finestrals, que ocupaven tota l’alçada de la paret, eren com quadrats d’una foscor envellutada, tot i que a la llunyania el sol es començava a alçar discretament i tenyia la línia de l’horitzó de colors ocres, rosats suaus i un lleuger daurat lluent.
I aleshores un crit inesperat va esquinçar el silenci, al mateix instant en què una noia es precipitava daltabaix, i davallava cada vegada més de pressa enmig de la fresca de la matinada.
En només tres minuts, la noia impactaria contra l’implacable ciment de l’East Avenue. Però en aquells moments —amb els cabells que li voleiaven com un estendard, amb el vestit de seda que li fuetejava les corbes del cos, amb aquells llavis d’un vermell tan resplendent immortalitzats en una O perfecta d’esglai—, en aquells moments, en aquell instant, estava més bonica que mai.
Diuen que, abans de morir, és com si veiessis la pel·lícula de la teva vida. Però a mesura que el terra se li acostava a una velocitat creixent, la noia només va poder pensar en les darreres hores, en les decisions que havia pres i l’havien dut fins allà. Tant de bo no hagués parlat amb ell. Tant de bo no hagués estat tan estúpida. Tant de bo no hagués pujat allà a dalt, per començar.
Quan l’encarregat del moll va trobar les restes del cos de la noia i, tot tremolós, va trametre el comunicat de l’incident, només podia estar segur d’una cosa: aquella noia era la primera persona que queia de la Torre en els seus vint-i-cinc anys d’existència. No la coneixia, i tampoc no sabia com havia aconseguit sortir a l’exterior.
No sabia si havia caigut, si l’havien empès o si —aclaparada pel pes de secrets inconfessables— havia decidit saltar.
AVERY
Dos mesos abans
Aquesta nit m’ho he passat genial —va dir en Zay Wagner, quan acompanyava l’Avery Fuller a la porta de l’àtic de la seva família. Havien estat a l’Aquari de Nova York, a la planta 830, i havien ballat sota la tènue llum dels compartiments dels peixos, envoltats de cares conegudes. De fet, a l’Avery l’aquari li era ben bé igual. Però, tal com deia sempre la seva amiga Eris, una festa era una festa, oi?
—Jo també. —L’Avery, que tenia uns cabells d’un ros resplendent, va decantar el cap per acostar-se a l’escàner de retina, i la porta es va obrir. Va dedicar un somriure a en Zay—. Bona nit.
Ell li va agafar la mà.
—Em preguntava si potser podria entrar... Com que els teus pares no hi són i tal...
—Ho sento —va dir l’Avery, dissimulant l’empipament amb un badall fals. El noi havia estat buscant excuses tota la nit per tocar-la; s’ho hauria d’haver ensumat, que la cosa acabaria d’aquella manera—. Estic esgotada.
—Avery. —En Zay li va deixar anar la mà i va fer una passa enrere; llavors es va passar la mà pels cabells—. Fa setmanes que fem la mateixa comèdia. T’agrado o què, jo?
L’Avery va obrir la boca, però no va parlar. No sabia què dir.
En Zay va canviar immediatament d’expressió; era irritació?, desconcert?
—Ja ho entenc. Fins després. —Es va encaminar cap a l’ascensor, però aleshores es va girar i va tornar a observar la noia resseguint-lo amb la mirada—. Aquesta nit estaves increïblement bonica —va afegir. Les portes de l’ascensor es van tancar darrere seu amb un clic.
L’Avery va deixar escapar un sospir i va entrar al luxós rebedor del seu pis. Abans que naixés ella, quan construïen la Torre, els seus pares havien fet una oferta molt quantiosa per aquell habitatge, que ocupava tota la planta superior i era l’únic en tota la construcció que tenia un vestíbul de dues plantes. Els seus pares estaven molt orgullosos d’aquella entrada, però l’Avery l’odiava: aquell espai buit que feia ressonar e