El vostre carretó
Ja no hi ha articles al vostre carretó
AVERY
Dos mesos abans
Aquesta nit m’ho he passat genial —va dir en Zay Wagner, quan acompanyava l’Avery Fuller a la porta de l’àtic de la seva família. Havien estat a l’Aquari de Nova York, a la planta 830, i havien ballat sota la tènue llum dels compartiments dels peixos, envoltats de cares conegudes. De fet, a l’Avery l’aquari li era ben bé igual. Però, tal com deia sempre la seva amiga Eris, una festa era una festa, oi?
—Jo també. —L’Avery, que tenia uns cabells d’un ros resplendent, va decantar el cap per acostar-se a l’escàner de retina, i la porta es va obrir. Va dedicar un somriure a en Zay—. Bona nit.
Ell li va agafar la mà.
—Em preguntava si potser podria entrar... Com que els teus pares no hi són i tal...
—Ho sento —va dir l’Avery, dissimulant l’empipament amb un badall fals. El noi havia estat buscant excuses tota la nit per tocar-la; s’ho hauria d’haver ensumat, que la cosa acabaria d’aquella manera—. Estic esgotada.
—Avery. —En Zay li va deixar anar la mà i va fer una passa enrere; llavors es va passar la mà pels cabells—. Fa setmanes que fem la mateixa comèdia. T’agrado o què, jo?
L’Avery va obrir la boca, però no va parlar. No sabia què dir.
En Zay va canviar immediatament d’expressió; era irritació?, desconcert?
—Ja ho entenc. Fins després. —Es va encaminar cap a l’ascensor, però aleshores es va girar i va tornar a observar la noia resseguint-lo amb la mirada—. Aquesta nit estaves increïblement bonica —va afegir. Les portes de l’ascensor es van tancar darrere seu amb un clic.
L’Avery va deixar escapar un sospir i va entrar al luxós rebedor del seu pis. Abans que naixés ella, quan construïen la Torre, els seus pares havien fet una oferta molt quantiosa per aquell habitatge, que ocupava tota la planta superior i era l’únic en tota la construcció que tenia un vestíbul de dues plantes. Els seus pares estaven molt orgullosos d’aquella entrada, però l’Avery l’odiava: aquell espai buit que feia ressonar el repic de les passes, aquella lluïssor dels miralls reflectida a tot arreu. Mirés on mirés, hi veia el seu propi reflex.
Es va treure les sabates de taló amb una puntada de peu, les va deixar abandonades al mig del passadís i va caminar descalça cap a la seva habitació. Les sabates ja les recolliria algú l’endemà, un dels robots, o la Sarah, si és que arribava a l’hora.
Pobre Zay. A l’Avery li agradava, i tant; era divertit, amb un estil extravertit i esbojarrat que la feia petar de riure. Però és que no sentia res quan es feien un petó.
L’únic noi a qui sí que volia fer petons era justament el noi a qui no n’hi podria fer mai, mai de la vida.
Va entrar a la seva habitació i va sentir el suau zumzeig amb què l’ordinador de l’habitació es posava en marxa per escanejar-li les constants vitals i ajustar la temperatura d’acord amb les dades obtingudes. Va aparèixer un got d’aigua glaçada a la tauleta que hi havia al costat del llit —un moble d’època amb dosser—, segurament per contrarestar el xampany que li giravoltava a l’estómac buit, tot i que l’Avery no es va ni molestar a preguntar. Quan l’Atlas va fugir, ella va desconnectar la veu de l’ordinador. Havia estat ell qui li havia configurat l’accent britànic i li havia posat Jenkins de nom. Era massa depriment parlar amb en Jenkins ara que ell no hi era.
Va recordar les paraules d’en Zay. «Aquesta nit estaves increïblement bonica». Només volia ser amable, és clar; ni s’ho imaginava ell, fins a quin punt li desagradava a ella aquella paraula. Tota la vida s’havia hagut de sentir que era molt bonica; l’hi deien els professors, els nois, els seus pares. Ara aquella paraula ja estava buida de significat. L’Atlas, el seu germà adoptat, era l’única persona que sabia que no l’hi havia de dir, allò.
Els Fuller havien esmerçat molts anys i una suma considerable de diners per concebre l’Avery. No n’estava segura, ella, de quants diners havien calgut perquè naixés, tot i que calculava que la xifra devia ser lleugerament inferior a la del pis. Els seus pares, tots dos d’una alçada mitjana, aspecte molt normal i cabells castanys no gaire abundants, havien fet venir des de Suïssa el màxim expert mundial en la matèria perquè ajudés en l’extracció del material genètic. D’entre el milió de combinacions del seu correntíssim ADN, van trobar l’única possibilitat que duia a l’Avery.
De vegades es preguntava com hauria sortit ella si els seus pares l’haguessin concebut de la manera natural, o si només haguessin fet un cribratge per assegurar-se que no hi havia transmissió de malalties, com es feia a la majoria d’habitants de les plantes superiors. Hauria heretat les espatlles escanyolides de la seva mare, o les dentotes del seu pare? Tampoc no era que li importés tant. En Pierson i l’Elizabeth Fuller havien pagat per tenir exactament aquella filla, amb cabells daurats, cames llargues i ulls d’un blau intens, amb la intel·ligència del pare i l’agudesa de la mare. L’Atlas sempre deia de broma que només tenia una imperfecció: la tossuderia.
L’Avery esperava no tenir cap més tara que aquella.
Va fer un moviment de cap per agafar-se els cabells, se’ls va recollir en un monyo i va sortir de l’habitació amb passes decidides. Quan va arribar a la cuina, va obrir la porta del rebost i de seguida va accionar la maneta del panell mecànic. L’havia descobert feia anys mentre jugava a fet i amagar amb l’Atlas. Ni tan sols sabia si els seus pares eren conscients que existia; era com si no hi posessin mai els peus, allà.
Quan l’Avery va empènyer el panell metàl·lic cap endins, de la part de dalt va aparèixer una escala que ocupava l’escàs espai del rebost. Es va aguantar la part de baix del vestit de seda de color marfil amb totes dues mans, es va arraulir per poder-se moure en l’estretor de l’estança i va començar a pujar l’escala, comptant inconscientment els travessers en italià: uno, due, tre. Tenia curiositat per saber si l’Atlas havia estat a Itàlia aquell any, suposant que hagués viatjat a Europa.
Fent equilibris al travesser de dalt de tot, es va estirar per obrir la trapa i aleshores es va endinsar tota decidida en aquella foscor fuetejada pel vent.
Per sota de l’eixordador brogit de la ventada, l’Avery sentia tot al voltant la remor de les màquines que hi havia al terrat, agrupades sota les cobertes que les protegien de l’aigua o els panells fotovoltaics. Com que anava descalça, notava la fredor de les plaques metàl·liques de la plataforma. Des de totes les cantonades s’alçaven uns suports d’acer que s’arquejaven per unir-se al capdamunt i formar la característica terminació en agulla de la Torre.
Era una nit clara; no hi havia boira ni núvols que li poguessin humitejar les pestanyes o que li ruixessin lleugerament la pell. Les estrelles brillaven com trossets de vidr