Índex

DEDICATÒRIA

PRÒLEG

AVERY

LEDA

RYLIN

ERIS

WATT

AVERY

LEDA

AVERY

ERIS

RYLIN

WATT

LEDA

AVERY

ERIS

RYLIN

AVERY

WATT

ERIS

LEDA

RYLIN

ERIS

AVERY

ERIS

WATT

RYLIN

WATT

LEDA

ERIS

LEDA

AVERY

RYLIN

LEDA

AVERY

ERIS

RYLIN

LEDA

AVERY

WATT

RYLIN

ERIS

LEDA

WATT

RYLIN

AVERY

LEDA

ERIS

AVERY

WATT

LEDA

AVERY

WATT

RYLIN

ERIS

LEDA

AVERY

LEDA

WATT

RYLIN

ERIS

WATT

RYLIN

LEDA

ERIS

AVERY

LEDA

RYLIN

ERIS

RYLIN

LEDA

WATT

AVERY

MARIEL

AGRAÏMENTS

PRÒLEG

Novembre del 2118

A mesura que la festa arribava a la fi, la remor de rialles i música s’esvaïa a la planta número 1.000, ja que fins i tot els convidats més sorollosos es dirigien amb passes maldestres cap als ascensors per baixar fins a les plantes on vivien. Els finestrals, que ocupaven tota l’alçada de la paret, eren com quadrats d’una foscor envellutada, tot i que a la llunyania el sol es començava a alçar discretament i tenyia la línia de l’horitzó de colors ocres, rosats suaus i un lleuger daurat lluent.

I aleshores un crit inesperat va esquinçar el silenci, al mateix instant en què una noia es precipitava daltabaix, i davallava cada vegada més de pressa enmig de la fresca de la matinada.

En només tres minuts, la noia impactaria contra l’implacable ciment de l’East Avenue. Però en aquells moments —amb els cabells que li voleiaven com un estendard, amb el vestit de seda que li fuetejava les corbes del cos, amb aquells llavis d’un vermell tan resplendent immortalitzats en una O perfecta d’esglai—, en aquells moments, en aquell instant, estava més bonica que mai.

Diuen que, abans de morir, és com si veiessis la pel·lícula de la teva vida. Però a mesura que el terra se li acostava a una velocitat creixent, la noia només va poder pensar en les darreres hores, en les decisions que havia pres i l’havien dut fins allà. Tant de bo no hagués parlat amb ell. Tant de bo no hagués estat tan estúpida. Tant de bo no hagués pujat allà a dalt, per començar.

Quan l’encarregat del moll va trobar les restes del cos de la noia i, tot tremolós, va trametre el comunicat de l’incident, només podia estar segur d’una cosa: aquella noia era la primera persona que queia de la Torre en els seus vint-i-cinc anys d’existència. No la coneixia, i tampoc no sabia com havia aconseguit sortir a l’exterior.

No sabia si havia caigut, si l’havien empès o si —aclaparada pel pes de secrets inconfessables— havia decidit saltar.

AVERY

Dos mesos abans

Aquesta nit m’ho he passat genial —va dir en Zay Wagner, quan acompanyava l’Avery Fuller a la porta de l’àtic de la seva família. Havien estat a l’Aquari de Nova York, a la planta 830, i havien ballat sota la tènue llum dels compartiments dels peixos, envoltats de cares conegudes. De fet, a l’Avery l’aquari li era ben bé igual. Però, tal com deia sempre la seva amiga Eris, una festa era una festa, oi?

—Jo també. —L’Avery, que tenia uns cabells d’un ros resplendent, va decantar el cap per acostar-se a l’escàner de retina, i la porta es va obrir. Va dedicar un somriure a en Zay—. Bona nit.

Ell li va agafar la mà.

—Em preguntava si potser podria entrar... Com que els teus pares no hi són i tal...

—Ho sento —va dir l’Avery, dissimulant l’empipament amb un badall fals. El noi havia estat buscant excuses tota la nit per tocar-la; s’ho hauria d’haver ensumat, que la cosa acabaria d’aquella manera—. Estic esgotada.

—Avery. —En Zay li va deixar anar la mà i va fer una passa enrere; llavors es va passar la mà pels cabells—. Fa setmanes que fem la mateixa comèdia. T’agrado o què, jo?

L’Avery va obrir la boca, però no va parlar. No sabia què dir.

En Zay va canviar immediatament d’expressió; era irritació?, desconcert?

—Ja ho entenc. Fins després. —Es va encaminar cap a l’ascensor, però aleshores es va girar i va tornar a observar la noia resseguint-lo amb la mirada—. Aquesta nit estaves increïblement bonica —va afegir. Les portes de l’ascensor es van tancar darrere seu amb un clic.

L’Avery va deixar escapar un sospir i va entrar al luxós rebedor del seu pis. Abans que naixés ella, quan construïen la Torre, els seus pares havien fet una oferta molt quantiosa per aquell habitatge, que ocupava tota la planta superior i era l’únic en tota la construcció que tenia un vestíbul de dues plantes. Els seus pares estaven molt orgullosos d’aquella entrada, però l’Avery l’odiava: aquell espai buit que feia ressonar el repic de les passes, aquella lluïssor dels miralls reflectida a tot arreu. Mirés on mirés, hi veia el seu propi reflex.

Es va treure les sabates de taló amb una puntada de peu, les va deixar abandonades al mig del passadís i va caminar descalça cap a la seva habitació. Les sabates ja les recolliria algú l’endemà, un dels robots, o la Sarah, si és que arribava a l’hora.

Pobre Zay. A l’Avery li agradava, i tant; era divertit, amb un estil extravertit i esbojarrat que la feia petar de riure. Però és que no sentia res quan es feien un petó.

L’únic noi a qui sí que volia fer petons era justament el noi a qui no n’hi podria fer mai, mai de la vida.

Va entrar a la seva habitació i va sentir el suau zumzeig amb què l’ordinador de l’habitació es posava en marxa per escanejar-li les constants vitals i ajustar la temperatura d’acord amb les dades obtingudes. Va aparèixer un got d’aigua glaçada a la tauleta que hi havia al costat del llit —un moble d’època amb dosser—, segurament per contrarestar el xampany que li giravoltava a l’estómac buit, tot i que l’Avery no es va ni molestar a preguntar. Quan l’Atlas va fugir, ella va desconnectar la veu de l’ordinador. Havia estat ell qui li havia configurat l’accent britànic i li havia posat Jenkins de nom. Era massa depriment parlar amb en Jenkins ara que ell no hi era.

Va recordar les paraules d’en Zay. «Aquesta nit estaves increïblement bonica». Només volia ser amable, és clar; ni s’ho imaginava ell, fins a quin punt li desagradava a ella aquella paraula. Tota la vida s’havia hagut de sentir que era molt bonica; l’hi deien els professors, els nois, els seus pares. Ara aquella paraula ja estava buida de significat. L’Atlas, el seu germà adoptat, era l’única persona que sabia que no l’hi havia de dir, allò.

Els Fuller havien esmerçat molts anys i una suma considerable de diners per concebre l’Avery. No n’estava segura, ella, de quants diners havien calgut perquè naixés, tot i que calculava que la xifra devia ser lleugerament inferior a la del pis. Els seus pares, tots dos d’una alçada mitjana, aspecte molt normal i cabells castanys no gaire abundants, havien fet venir des de Suïssa el màxim expert mundial en la matèria perquè ajudés en l’extracció del material genètic. D’entre el milió de combinacions del seu correntíssim ADN, van trobar l’única possibilitat que duia a l’Avery.

De vegades es preguntava com hauria sortit ella si els seus pares l’haguessin concebut de la manera natural, o si només haguessin fet un cribratge per assegurar-se que no hi havia transmissió de malalties, com es feia a la majoria d’habitants de les plantes superiors. Hauria heretat les espatlles escanyolides de la seva mare, o les dentotes del seu pare? Tampoc no era que li importés tant. En Pierson i l’Elizabeth Fuller havien pagat per tenir exactament aquella filla, amb cabells daurats, cames llargues i ulls d’un blau intens, amb la intel·ligència del pare i l’agudesa de la mare. L’Atlas sempre deia de broma que només tenia una imperfecció: la tossuderia.

L’Avery esperava no tenir cap més tara que aquella.

Va fer un moviment de cap per agafar-se els cabells, se’ls va recollir en un monyo i va sortir de l’habitació amb passes decidides. Quan va arribar a la cuina, va obrir la porta del rebost i de seguida va accionar la maneta del panell mecànic. L’havia descobert feia anys mentre jugava a fet i amagar amb l’Atlas. Ni tan sols sabia si els seus pares eren conscients que existia; era com si no hi posessin mai els peus, allà.

Quan l’Avery va empènyer el panell metàl·lic cap endins, de la part de dalt va aparèixer una escala que ocupava l’escàs espai del rebost. Es va aguantar la part de baix del vestit de seda de color marfil amb totes dues mans, es va arraulir per poder-se moure en l’estretor de l’estança i va començar a pujar l’escala, comptant inconscientment els travessers en italià: uno, due, tre. Tenia curiositat per saber si l’Atlas havia estat a Itàlia aquell any, suposant que hagués viatjat a Europa.

Fent equilibris al travesser de dalt de tot, es va estirar per obrir la trapa i aleshores es va endinsar tota decidida en aquella foscor fuetejada pel vent.

Per sota de l’eixordador brogit de la ventada, l’Avery sentia tot al voltant la remor de les màquines que hi havia al terrat, agrupades sota les cobertes que les protegien de l’aigua o els panells fotovoltaics. Com que anava descalça, notava la fredor de les plaques metàl·liques de la plataforma. Des de totes les cantonades s’alçaven uns suports d’acer que s’arquejaven per unir-se al capdamunt i formar la característica terminació en agulla de la Torre.

Era una nit clara; no hi havia boira ni núvols que li poguessin humitejar les pestanyes o que li ruixessin lleugerament la pell. Les estrelles brillaven com trossets de vidre esmicolats i escampats per la immensitat fosca i inabastable del cel nocturn. Si algú descobrís que havia pujat fins allà a dalt, li imposarien un càstig per a tota la vida. Estava prohibit sortir a l’exterior de la planta 150 en amunt; totes les terrasses per damunt d’aquell nivell estaven protegides contra les veloces ratxes de vent amb vidres de polietilè molt gruixuts.

L’Avery es preguntava si algú més, a part d’ella, havia posat els peus allà a dalt. Hi havia baranes de seguretat en un costat del terrat, segurament per si mai havien de treballar-hi els operaris de manteniment, però, que ella sabés, no hi havia pujat mai ningú, fins allà a dalt.

No ho havia explicat mai a l’Atlas. Era un dels dos únics secrets que no li havia revelat. Si ell se n’assabentés, segur que li impediria tornar allà a dalt, i l’Avery no s’ho volia ni imaginar, no ho hauria suportat. Li encantava ser allà, li encantava que el vent li piqués a la cara i li embullés els cabells, que la fes llagrimejar, que bramés tan fort que li ofegués aquells pensaments que la turmentaven.

Es va apropar més al caire, com assaborint la fiblada de vertigen que va notar a l’estómac quan va passejar la mirada per la ciutat i va veure els monocarrils que zigzaguejaven per sota seu com serps fluorescents. L’horitzó es veia increïblement lluny. La vista li abastava des de les llums de Nova Jersey a l’oest fins als carrers de l’Eixamplament al sud, des de Brooklyn a l’est, i més enllà, la lluïssor blavosa de l’Atlàntic.

I sota els peus hi tenia la construcció més gran de la Terra, tot un autèntic món en si mateix. Se li feia estrany pensar que hi hagués milions de persones sota seu en aquell precís instant, menjant, dormint, somiant, tocant-se. L’Avery va pestanyejar, ja que tot d’una es va trobar molt sola. Totes aquelles persones li eren desconegudes, fins i tot les que coneixia. Que potser sentia res, per aquelles persones, o per ella mateixa, o per qualsevol cosa, de fet?

Va descansar els colzes a la barana i va sentir una esgarrifança. Un moviment en fals i cauria daltabaix. No era pas la primera vegada que es preguntava què es devia sentir, en precipitar-se des d’una alçada de quatre quilòmetres. S’imaginava que devia produir una estranya sensació de pau, una sensació d’ingravidesa mentre s’assolia una velocitat irreversible. I ja s’hauria mort d’un atac de cor molt abans d’impactar contra el terra. Va tancar els ulls, es va inclinar endavant i es va aferrar a la vora amb els peus dels dits —que brillaven per la laca d’ungles platejada—, fins que per sota les parpelles va notar una llum quan les lents de contacte van captar una sol·licitud de comunicació.

Va dubtar, quan va experimentar una onada d’esverament i culpabilitat en veure el nom d’ell. Prou que l’havia encertat evitant tot allò durant l’estiu, distraient-se amb aquells estudis a Florència, i últimament amb en Zay. Però, al cap d’uns moments, l’Avery va fer mitja volta i va baixar ràpidament l’escala, repicant sorollosament contra els travessers.

—Ei —va dir, quan va tornar a ser al rebost, gairebé sense alè i amb un xiuxiueig, tot i que no hi havia ningú més—. Fa molt que no truques. On ets?

—En un lloc nou. T’encantaria. —Aquella veu li sonava com sempre: càlida i plena de matisos—. Com va tot, Aves?

Allà el tenia: el motiu pel qual havia d’enfilar-se fins a aquella violenta ventada per fugir dels seus pensaments, prova evident que una part de la seva enginyeria genètica no havia funcionat gens.

A l’altra banda de la trucada hi havia l’Atlas, el seu germà, i el motiu pel qual mai volia fer petons a ningú més.

LEDA

Quan l’helicòpter va travessar l’East River en direcció a Manhattan, la Leda Cole es va inclinar endavant i va enganxar la cara al flexividre per veure-hi millor. Sempre li produïa una sensació màgica aquella primera visió de la ciutat, sobretot ara, quan les finestres de les plantes superiors resplendien amb els rajos del sol de la tarda. Per sota de la superfície de neocrom, la Leda percebia llampades de color per allà on passaven rabent els ascensors, com venes de la ciutat bombant sang amunt i avall. Li va semblar que tot plegat era com sempre, absolutament modern però alhora amb un aire intemporal. La Leda havia vist nombroses fotos del perfil de l’antiga Nova York, la que tothom idealitzava. Però pensava que, comparada amb la Torre, es veia irregular, lletja.

—Feliç de ser a casa? —li va preguntar la seva mare amb tacte, mentre li dirigia la mirada des de l’altre costat del passadís.

La Leda va assentir amb un gest sec, i no es va molestar a dir res.

Amb prou feines havia parlat amb els seus pares des que aquell matí l’havien anat a buscar al centre de desintoxicació. O, de fet, des de l’incident del juliol que l’havia obligat a ingressar al centre.

—Podem demanar miatza per sopar? Fa setmanes que em moro de ganes de menjar una hamburguesa de dodo —va dir el seu germà, en Jamie, clarament amb la intenció d’alegrar-la.

La Leda no li va fer cas. En Jamie només tenia onze mesos més que ella, i estava a punt de començar l’últim curs a l’institut, però no estaven gaire units, la Leda i ell. Segurament perquè eren ben diferents.

En Jamie no es complicava la vida, tot ho veia senzill, simple, i feia l’efecte que no s’amoïnava mai per res. La Leda i ell ni tan sols s’assemblaven físicament; mentre que la Leda tenia la pell fosca i era eixerida com la mare, en Jamie tenia la pell gairebé tan blanca com el pare, i per més que la Leda intentés impedir-ho, mostrava sempre un aspecte força descurat. En aquells moments duia una barba tota aspra que s’havia deixat créixer durant l’estiu, segons semblava.

—El que vulgui la Leda —va contestar el pare. És clar, perquè deixant-la triar el menjar que s’endurien ho compensaria tot.

—Tant me fa. —La Leda va abaixar la mirada i es va observar el canell. Dues feridetes en forma de punt, recordatori del braçalet de control que havia dut adherit tot l’estiu, eren les úniques proves que delataven que havia estat a la Cala d’Argent. Que, contra tota lògica, es trobava al mig de Nevada, ben lluny del mar.

En realitat, la Leda no en podia culpar els seus pares, de tot allò. Si ella hagués estat al seu lloc i s’hagués enxampat a ella mateixa fent el que havia fet al juliol, també s’hauria enviat a desintoxicació. Havia arribat al centre feta un desastre: assilvestrada i rabiosa, sobreestimulada amb xemperhidrè i qui sap amb què més. Havia hagut de passar-se tot un dia prenent el que les altres noies de la Cala d’Argent en deien «suc de la felicitat» —una potent barreja de sedants i dopamina subministrada amb un gota a gota— abans d’accedir a parlar amb els metges.

A mesura que les substàncies van anar abandonant l’organisme de la Leda, però, el gust agre del ressentiment també es va anar es-vaint. Per contra, la va aclaparar un sentiment de culpabilitat i vergonya, una vergonya feixuga i incòmoda. Sempre s’havia promès que es controlaria, que no seria un d’aquells patètics addictes que mostraven als hologrames de la classe de salut de l’institut. Però havia acabat amb un gota a gota clavat a la vena.

—Que estàs bé? —li havia preguntat una de les infermeres, en veure-li el posat.

«Que no et vegin plorar mai», s’havia dit la Leda, pestanyejant per reprimir les llàgrimes.

—És clar —havia aconseguit dir amb veu serena.

Al final la Leda havia aconseguit trobar una certa pau a desintoxicació, no pas amb el seu psiquiatre inútil, sinó a través de la meditació. Es passava gairebé tots els matins asseguda amb les cames encreuades i repetint els mantres que recitava el guru Vashmi. «Que les meves accions em duguin a algun lloc. Jo sóc la meva autèntica aliada. Sola me’n puc sortir». De tant en tant la Leda obria els ulls i, a través del fum de l’espígol, observava les altres noies que hi havia al tipi on feien ioga. Totes tenien un posat angoixat, turmentat, com si les haguessin enxampat allà mateix i tinguessin massa por de fugir. «No sóc com elles, jo», s’havia dit la Leda, redreçant les espatlles i tornant a tancar els ulls. No necessitava cap substància, ella, no pas com en necessitaven aquelles noies.

Ara arribarien a la Torre al cap d’uns minuts. De sobte, la Leda va notar un nus d’angoixa a l’estómac. Estava preparada per afrontar el que hauria d’afrontar? Estava preparada per tornar i afrontar tot el que l’havia enviat a l’abisme?

No pas tot. L’Atlas encara no hi era.

La Leda va tancar els ulls i va murmurar unes quantes paraules assenyalant-se les lents de contacte per obrir la safata d’entrada, tot i que l’havia consultat sense parar des que havia sortit de desintoxicació aquell matí, ara que ja tornava a tenir connexió. Va sentir el so de tresmil missatges acumulats, bàsicament invitacions per veure vídeos que anaven apareixent l’un rere l’altre com notes musicals. En certa manera, tots aquells sorollets, tanta atenció, li resultava relaxant.

Al capdamunt de la cua hi havia un missatge de l’Avery. «Quan tornes?».

Cada estiu, a la Leda la seva família l’obligava a fer la visita anual a «casa», una mena de Vilaenlloc a Illinois, enmig del no-res. «Casa és Nova York», remugava sempre la Leda, però els seus pares no li feien cas. Ella no podia entendre de cap de les maneres que els seus pares volguessin visitar aquell indret any rere any. Si hagués fet el mateix que ells —traslladar-se de Danville a Nova York acabats de casar, just quan es van enllestir les obres de construcció de la Torre, i anar pujant de mica en mica fins que es van poder permetre viure a les cobejades plantes superiors—, ella no hauria mirat enrere.

Però els seus pares estaven decidits a tornar al poble natal cada any i estar-se amb els avis de la Leda i en Jamie, en una casa tecnofosca, sense tecnologia, i on només hi havia mantega de soja i paquets de menjar preparat i congelat. A la Leda li havia agradat anar-hi de petita, ja que era com viure una aventura. Però quan es va anar fent gran, va començar a suplicar que no l’obliguessin a fer aquelles visites. Ja no li venia de gust passar l’estona amb els cosins, vestits amb peces de roba de mal gust, fabricades en sèrie, i amb aquelles pupil·les tan estranyes, sense lents de contacte. Però, per més que protestés, no es podia estalviar la visita. Fins aquell any.

«Torno ara!», va contestar la Leda, dient la resposta en veu alta i enviant-la amb un gest afirmatiu del cap. En part sabia que hauria d’explicar a l’Avery com li havia anat a la Cala d’Argent; a desintoxicació havien parlat molt sobre la responsabilitat i sobre la necessitat de demanar ajuda als amics. Però la idea de parlar-ne amb l’Avery la va fer aferrar-se tan fort amb les mans al cul del seient que se li van posar els artells blancs. No ho podia fer; no podia revelar aquella mena de febleses a la seva amiga, a la seva amiga perfecta. L’Avery es comportaria amb prudència, és clar, però la Leda sabia que en el fons la jutjaria, que se la miraria diferent. I la Leda no ho suportaria.

L’Avery sabia una part de la veritat: que la Leda havia començat a prendre xemperhidrè de tant en tant, abans dels exàmens, per estar més lúcida..., i que algunes vegades havia pres coses més fortes, amb en Cord i en Rick i la resta d’aquella colla. Però l’Avery no es podia ni imaginar fins a quin punt havia empitjorat la cosa cap a final del curs passat, després dels Andes, i, per descomptat, no sabia el que havia passat aquell estiu.

Es van acostar a la Torre. L’helicòpter va planar momentàniament amb un balanceig a l’entrada de l’heliport de la planta 700; tot i portar estabilitzadors, no podia evitar les violentes sacsejades provocades per les fortes ratxes de vent que bufaven al voltant de la Torre. Amb una embranzida final, va aconseguir entrar i aturar-se a l’hangar. La Leda es va descordar el cinturó i va baixar l’escaleta rere els seus pares. La seva mare ja atenia una trucada, segurament remugava sobre algun negoci que no havia sortit bé.

—Leda! —Un remolí ros se li va acostar a tota velocitat per abraçar-la ben fort.

—Avery.

La Leda va somriure, submergida als cabells de la seva amiga i provant de desempallegar-se’n suaument. Va fer una passa enrere i va alçar la mirada, i aleshores va defallir momentàniament, aclaparada per les antigues inseguretats. Sempre que tornava a veure l’Avery, notava com un daltabaix al cos. La Leda provava de no immutar-se, però de vegades no podia evitar pensar que era molt injust, tot plegat. L’Avery tenia una vida perfecta, allà dalt, a l’àtic de la planta mil. També havia de ser perfecta ella? Quan veia l’Avery al costat dels Fuller, gairebé no es podia creure que l’haguessin creat amb l’ADN de la parella.

De vegades era un pal ser la millor amiga d’una noia massa impecable per provenir de la natura. La Leda, en canvi, segurament provenia d’una nit de tragos de tequila en un aniversari dels seus pares.

—Vols sortir d’aquí? —va preguntar l’Avery, en to suplicant.

Però la Leda no necessitava que la convencessin de res.

—Sí —va contestar de seguida. Faria qualsevol cosa per la seva amiga, tot i que aquesta vegada no calia ni que l’hi demanessin dues vegades.

L’Avery es va tombar per abraçar els pares de la Leda.

—Senyor Cole! Senyora Cole! Benvinguts a casa.

La Leda els va observar mentre reien i s’abraçaven, amb els braços oberts com flors banyades pel sol. Ningú era immune a l’encant de l’Avery.

—Que els puc robar la filla? —va preguntar l’Avery, i ells van fer que sí amb el cap—. Gràcies. Els la portaré a casa per sopar! —va cridar, sense deixar anar el braç de la Leda i estirant-la amb insistència cap a l’avinguda principal de la planta 700.

—Un moment. —Al costat de la immaculada faldilla vermella i la samarreta curta de l’Avery, el vestuari amb què la Leda havia sortit de desintoxicació, una senzilla samarreta grisa i uns texans, no tenia cap mena de gràcia—. Si hem de sortir, em vull canviar.

—He pensat que podíem anar al parc, no? —L’Avery va parpellejar de pressa, i les pupil·les li van fer moviments ràpids mentre sol·licitava un aerotransportador—. Ara hi ha un grup de noies, al parc, i totes et volen veure. Et sembla bé?

—I tant —va dir la Leda de seguida, espolsant-se de sobre l’espineta d’enuig que li produïa el fet de no sortir soles.

Van travessar les portes de doble batent de l’heliport i van anar a parar a l’avinguda principal, una immensa artèria de comunicació que abastava unes quantes illes de cases. Els sostres que s’estenien damunt les noies brillaven amb intensos tons del blau del cel. A la Leda li semblaven igual de bonics que els que havia vist durant les caminades que feia a la tarda a la Cala d’Argent. Però no era la mena de persona que busqués bellesa en la natura. Bellesa era una paraula que reservava per a les joies cares i els vestits, i el rostre de l’Avery.

—Explica-me’n coses —va demanar l’Avery, amb aquell estil directe que la caracteritzava, quan van trepitjar les voreres de compòsit de carboni que s’estenien al llarg de les rutes platejades dels aerotransportadors.

Robots cilíndrics es traslladaven amunt i avall dels carrers impulsats amb rodes immenses, per vendre fruita deshidratada i càpsules de cafè.

—Què? —La Leda va intentar concentrar-se, tornar a la realitat.

Munts d’aerotransportadors recorrien els carrers per la banda esquerra de la noia, en moviments veloços i coordinats com un banc de peixos, de color verd o vermell segons si estaven lliures o no. D’esma, la Leda es va acostar una mica més a l’Avery.

—Illinois. Ha estat tan horrible com sempre? —L’Avery va fixar la mirada a la llunyania—. Sol·licitud d’aerotransportador —va dir, en veu baixa, i un dels vehicles es va apartar ràpidament de la resta.

—Vols anar en aerotransportador tot el camí fins al parc? —va preguntar la Leda, esquivant la pregunta que li havia fet la seva amiga i intentant parlar en un to de veu normal. Havia oblidat la cridòria de la gent que se sentia allà: pares arrossegant la canalla, homes i dones de negocis parlant en veu alta a les lents de contacte, parelles agafades de la mà. Se sentia aclaparada, després dels espais de tranquil·litat viscuts a desintoxicació.

—Has tornat, és una ocasió especial! —va exclamar l’Avery.

La Leda va inspirar fondo i va somriure just en el moment en què un aerotransportador s’aturava davant d’elles. Era estret, dedues places i amb un luxós interior de color d’ivori, i planava uns quants centímetres per sobre de la calçada gràcies a les barres magnètiques propulsores que tenia a la base. L’Avery es va asseure davant de la Leda, va teclejar la destinació i l’aerotransportador es va posar en marxa.

—Potser l’any que ve no t’hi faran anar. I llavors podrem viatjar juntes, tu i jo —va continuar l’Avery, mentre l’aerotransportador es precipitava per un dels corredors verticals de la Torre. El rastre groc il·luminat que deixava als murs del túnel li dibuixava formes estrambòtiques als pòmuls.

—Potser. —La Leda va arronsar les espatlles. Volia canviar de tema—. Per cert, t’has passat amb el bronzejat. Que és de Florència?

—De Mònaco. Les millors platges del món.

—No poden ser millors que la casa de la teva àvia a Maine. —Hi havien passat una setmana l’estiu dels quinze anys, torrant-se al sol i prenent d’amagat glops del vi de Porto de l’àvia Lasserre.

—És veritat. Ni tan sols hi havia socorristes guapos, a Mònaco —va dir l’Avery, amb una riallada.

L’aerotransportador va reduir la velocitat i llavors va començar a moure’s horitzontalment quan va girar cap a la planta 307. En general, traslladar-se fins a una planta tan baixa es consideraria un descens excessiu, però es tolerava si era per visitar Central Park. Quan es van aturar a l’entrada nord-nord-est del parc, l’Avery es va girar cap a la Leda i la va observar seriosa, amb aquells ulls d’un blau tan intens.

—Estic contenta que hagis tornat, Leda. T’he trobat a faltar, aquest estiu.

—Jo també —va contestar la Leda, amb un fil de veu.

Va travessar l’entrada del parc darrere l’Avery, més enllà del famós cirerer que s’havia recuperat del Central Park original. Hi havia uns quants turistes recolzats a la tanca que l’envoltava, prenent-ne imatges i llegint la història de l’arbre a la pantalla interactiva tàctil que el recorria. No en quedava res més, del parc original, que s’estenia sota els fonaments de la Torre, terra avall, molt avall.

Es van dirigir cap al turó on la Leda ja sabia que trobaria les seves amigues. L’Avery i la Leda havien descobert aquell indret juntes quan tenien dotze anys; després de moltes proves, havien arribat a la conclusió que era el millor lloc per lliurar-se al llum solar lliure de raigs UVA. Mentre caminaven, l’espectregespa que vorejava el sen-der va canviar del verd intens a un lilós suau. L’holograma d’un gnom dels dibuixos animats va travessar el parc per la banda esquerra, seguit per una corrua d’infants, que xisclaven esverats.

—Avery! —La Risha va ser la primera a veure-les. Les altres noies, totes estirades en acolorides tovalloles de platja, van alçar la vista i van saludar amb la mà—. I Leda! Quan has tornat?

L’Avery es va deixar caure al centre del grup i es va recol·locar un ble de cabells rossos darrere l’orella. La Leda es va instal·lar al seu costat.

—Ara mateix. Tot just acabo de sortir de l’helicòpter —va contestar, mentre treia de la bossa les ulleres de sol vintage de la seva mare. Hauria pogut posar les lents de contacte en mode bloqueig de sol, és clar, però les ulleres eren com la marca del seu estil. Li agradava que quan les duia posades no li poguessin interpretar la mirada.

—On és l’Eris? —va preguntar, tot i que tampoc la trobava a faltar especialment. Però en general l’Eris sempre s’apuntava a bronzejar-se.

—Potser ha anat a comprar. O és amb en Cord —va contestar la Ming Jiaozu, reprimint un deix de ressentiment.

La Leda no va dir res, ja que tenia la sensació que l’havien enxampat amb la guàrdia baixa. No havia vist res sobre l’Eris i en Cord als fils de continguts quan els havia consultat aquell matí. Tot i que mai podia estar al dia amb l’Eris, ja que havia sortit —o com a mínim havia fet el ruc— amb gairebé la meitat dels nois i les noies de la classe, amb alguns més d’una vegada. Però l’Eris era l’amiga més antiga de l’Avery, i, com que provenia d’una família tradicionalment molt ben posicionada, se’n sortia de gairebé qualsevol situació.

—Com t’ha anat l’estiu, Leda? —va continuar la Ming—. Has estat amb la família a Illinois, oi?

—Doncs sí.

—Deu haver estat un horror, tants dies al bell mig del no-res. —La Ming parlava amb un to massa ensucrat.

—Ja, però he sobreviscut —va dir la Leda, amb lleugeresa, sense deixar-se provocar.

La Ming sabia que la Leda no suportava parlar de l’origen dels seus pares. Era un recordatori que no pertanyia al món de les altres noies, que havia pujat de planta als dotze anys des de les àrees residencials de la Zona Central de la Torre.

—I tu? —va preguntar la Leda—. Com t’ha anat a Espanya? Has sortit amb algun noi d’allà?

—No ben bé.

—Que curiós. Segons l’historial de continguts, es diria que has fet uns quants amics molt especials. —Quan havia fet la descàrrega a l’helicòpter, la Leda havia vist algunes imatges de la Ming amb un noi espanyol, i li havia fet la sensació que entre tots dos havia passat alguna cosa, pel que transmetien amb el llenguatge corporal, perquè no hi havia cap frase sota les imatges, i sobretot per la vermellor que en aquells moments se li estava estenent a la Ming pel coll.

La Ming es va quedar en silenci. La Leda es va permetre dibuixar un somriure discret. Quan algú li buscava les pessigolles, ella s’hi tornava.

—Avery —va dir la Jess McClane, inclinant-se endavant—. Que has trencat amb en Zay? Abans me l’he trobat, i semblava decaigut.

—Sí —va dir l’Avery, a poc a poc—. O sigui, em sembla. M’agrada, sí, però... —va respondre, sense acabar la frase i amb poc entusiasme.

—Ostres, Avery. Hauries de tallar, i posar fi a aquesta història! —va exclamar la Jess. Els braçalets d’or centellejaven amb la llum del panell solar—. Es pot saber què esperes, exactament? O potser hauria de dir qui esperes?

—Frena una mica, Jess. Tampoc és que puguis parlar, precisament tu —li va engaltar la Leda. La gent sempre feia aquella mena de comentaris a l’Avery, perquè no li podien retreure res més. Però no era just venint de la Jess, que també era verge.

—Doncs resulta que sí que puc —va dir la Jess, tota misteriosa.

En sentir-ho, va esclatar un cor de xiscles.

—Un moment, tu i en Patrick?

—On?

—Quan?

I la Jess va fer un somriure nerviós, desitjosa d’explicar-ne els detalls. La Leda es va reclinar enrere, fent veure que escoltava. Les noies es pensaven que ella també era verge. No havia explicat la veritat a ningú, ni tan sols a l’Avery. I no l’hi explicaria mai.

Havia passat al gener, al viatge que feien cada any per esquiar a Catyan. Les seves famílies feia anys que hi anaven; de primer només els Fuller i els Anderton, i llavors, quan la Leda i l’Avery es van fer tan amigues, també els Cole. Els Andes era l’únic lloc bo que quedava al món per esquiar; fins i tot Colorado i els Alps havien de recórrer en exclusiva a les màquines de neu artificial, actualment. Només a Xile, als cims més alts dels Andes, quedava prou neu natural per a l’autèntic esquí.

El segon dia del viatge, estaven tots esquiant amb drons —l’Avery, la Leda, l’Atlas, en Jamie, en Cord, fins i tot el germà gran d’en Cord, en Brice—, i saltaven dels seients plegables dels drons esquiadors individuals per aterrar damunt la neu pols, traçaven una línia entre els arbres i tornaven a buscar els drons abans d’arribar al precipici del final de la glacera. La Leda no esquiava tan bé com la resta, però s’havia pres una gota d’adrenalina durant la pujada i se sentia bé, gairebé tan bé com quan havia robat el «material» —que aquest sí que estava bé— a la seva mare. Va seguir l’Atlas entre els arbres, fent tots els possibles per seguir-li el ritme, gaudint de com el vent se li arrapava a l’anorac de poliplomes. Només sentia la remor dels esquís en lliscar damunt la neu i, per sota, la insondable profunditat de la buidor. Li feia la impressió que estaven temptant el destí, avançant a tota velocitat a través d’aquell aire tan transparent, dalt d’una glacera, a tocar del cel.

Llavors va ser quan l’Avery va xisclar.

I després tot va esdevenir confús, caòtic, inconcret. La Leda va palpar a cegues dins el guant per pitjar el botó vermell d’emergència que feia venir el seu dron esquiador, però a l’Avery ja la recollien uns metres enllà. La cama li sobresortia fent un angle impossible.

Quan van tornar a la suite de l’àtic de l’hotel, a l’Avery ja la duien a casa en avió. La senyora Fuller els va assegurar que es recuperaria; només li havien de tornar a unir el genoll, i volia que l’examinessin experts de Nova York. La Leda sabia el que significava. L’Avery visitaria després l’Everett Radson perquè l’operés amb microlàser. Que per res del món quedés la més petita ombra d’una cicatriu al seu cos perfecte.

A la nit, tots es van ficar a la piscina d’hidromassatge del porxo, passant-se de l’un a l’altre ampolles glaçades de licor de crema de whisky, brindant per l’Avery, els Andes, la neu que havia començat a caure. Quan va nevar amb més ganes, els altres van remugar i, entre queixes, finalment van anar desfilant cap a dormir. Però la Leda, que seia al costat de l’Atlas, es va quedar. Ell tampoc s’havia mogut.

Feia anys que li agradava l’Atlas, des que ella i l’Avery s’havien fet amigues, des del moment que l’havia conegut al pis de l’Avery, quan les havia enxampat cantant cançons de Disney i ella s’havia posat vermella com un tomàquet de la vergonya. Però la Leda no havia pensat mai que tingués cap oportunitat amb ell. El noi era dos anys més gran, i, a més, era germà de l’Avery. Fins aquella nit, quan tothom anava sortint de la piscina calenta i ella havia dubtat, preguntant-se si potser... Notava perfectament on havia tocat l’Atlas amb el genoll sota l’aigua, un contacte que li havia provocat un pessigolleig per tot el costat esquerre.

—En vols més? —va murmurar ell, atansant-li l’ampolla.

—Gràcies.

La Leda es va obligar a apartar la mirada de les pestanyes del noi, on se li acumulaven flocs de neu com estrelletes líquides. Va beure un bon glop de crema de whisky. Era suau, dolça com unes postres, amb un regust que li cremava la gargamella. Notava que el cap li giravoltava, marejada per l’escalfor de la piscina d’hidromassatge, per tenir l’Atlas tan a prop. Potser encara no li havia passat l’efecte de la gota d’adrenalina, o potser només era aquella sensació, aquella agitació en estat pur, que la feia sentir estranyament imprudent.

—Atlas —va dir, en un to suau. Quan el noi es va girar per mirar-la, amb una cella arquejada, ella es va inclinar endavant i li va fer un petó.

Al cap d’uns instants de dubte, ell li va tornar el petó, agafant-li els cabells enrinxolats i esquitxats de neu amb totes dues mans. A la Leda se li va esmicolar la noció del temps. En algun moment, va perdre la part de dalt del biquini, i la part de sota, també —bé, tampoc és que anés gaire vestida, en tot cas—, i l’Atlas li va xiuxiuejar:

—N’estàs segura?

I la Leda va assentir en silenci, amb el cor que li bategava fort. I tant si n’estava segura. No havia estat mai tan segura de res.

L’endemà al matí, gairebé es va esmunyir a la cuina, amb els cabells encara molls pel vapor de la piscina d’hidromassatge, amb el record del contacte de l’Atlas gravat a la pell, inesborrable com un tatuatge. Però ell ja no hi era.

Havia agafat el primer avió cap a Nova York. Per comprovar com estava l’Avery, segons va dir el seu pare. La Leda va assentir impassible, però per dins se sentia malament. Sabia la veritat, el motiu pel qual l’Atlas ja se n’havia anat. El noi l’esquivava. «Perfecte», va pensar ella, en un rampell de ràbia que tapava el dolor de la pèrdua; ja li cantaria les quaranta. També passaria de tot, ella.

Però el cas és que la Leda no va tenir l’ocasió de parlar cara a cara amb l’Atlas. Aquella mateixa setmana va desaparèixer, abans que tor-nessin a començar les classes, tot i que era el segon semestre de l’últim curs a l’institut. Hi va haver una cerca intensa i breu, que bàsicament només va estar protagonitzada per la família de l’Avery. Es va acabar al cap d’unes hores, quan els seus pares es van assabentar que estava bé.

Ara, gairebé un any després, la desaparició de l’Atlas ja no era una novetat. Els seus pares hi van treure ferro en públic, assegurant que eren coses dels joves. La Leda els havia sentit assegurar en el transcurs de molts còctels que el noi viatjava pel món abans d’entrar a la universitat, que ells ja hi havien estat d’acord des de bon començament. Aquella era la història que repetien, i no s’apartaven mai del guió, però l’Avery havia explicat la veritat a la Leda. Els Fuller no tenien la més petita idea d’on era l’Atlas, ni quan tornaria o fins i tot si tornaria mai. El noi trucava periòdicament a l’Avery per donar senyals de vida, però sense indicar mai on era, tot i que igualment quan trucava ja estava a punt de canviar de lloc.

La Leda no va explicar mai a l’Avery el que va passar aquella nit als Andes. No va trobar mai el moment de parlar-ne mentre l’Atlas estava desaparegut, i com més temps s’ho guardava per a ella, més es convertia en un secret. El fet que l’únic noi que li havia importat mai hagués fugit després de tenir relacions amb ella li feia tant de mal com una ferida. Va intentar mantenir-se sempre empipada; l’empipament semblava més segur que permetre’s sentir-se ferida. Però ni tan sols amb la ràbia no n’hi va haver prou per calmar el dolor que la martiritzava quan pensava en ell.

I per això va acabar a desintoxicació.

—Leda, m’hi acompanyes? —La veu de l’Avery li va interrompre els pensaments. La Leda va pestanyejar—. Al despatx del meu pare, a buscar una cosa —va explicar l’Avery. Feia una mirada de complicitat; el despatx del pare de l’Avery era l’excusa a què recorrien des de feia anys quan una d’elles es volia desempallegar de qui fos que tinguessin al davant en aquell moment.

—Que no té robots ordenances, el teu pare, per fer aquestes feines? —va preguntar la Ming.

La Leda no li va fer cas.

—I tant —va respondre a l’Avery, aixecant-se i espolsant-se brins d’herba dels texans—. Som-hi.

Es van acomiadar de la resta de noies amb un gest i van avançar pel sender en direcció a la terminal de transport més propera, on s’alçava ben visible una columna de la línia C exprés. Els laterals eren increïblement transparents; la Leda va veure que a dins hi havia un grupet de dones grans amb els caps ben junts per conversar entre elles, i també un nen petit furgant-se el nas.

—L’Atlas em va trucar ahir al vespre —va xiuxiuejar l’Avery, mentre se situaven a l’andana de la Zona Alta de la Torre.

La Leda es va tensar. Sabia que l’Avery havia deixat d’explicar als seus pares que rebia trucades de l’Atlas. Deia que només aconseguia amoïnar-los. Però era curiós que l’Avery no parlés d’aquelles trucades amb ningú, només amb la Leda.

Potser sí que era estrany que l’Avery s’hagués mostrat sempre tan protectora amb l’Atlas. Quan ell sortia amb algú, ella es comportava sempre amb educació, però com una mica distant, com si no hi donés el vistiplau, o com si pensés que l’Atlas s’havia equivocat. La Leda es preguntava si tot allò responia al fet que l’Atlas era adoptat, com si a l’Avery l’amoïnés que el noi fos més vulnerable, a causa de la vida que havia viscut abans, i sentís l’impuls de protegir-lo.

—Ah, sí? —va preguntar, intentant no alterar-se—. Has endevinat on era?

—De fons se sentien veus que parlaven fort. Potser era en algun bar. —L’Avery va arronsar les espatlles—. Ja saps com és l’Atlas.

«No, en realitat no ho sé». Potser si la Leda entengués l’Atlas, aconseguiria posar ordre a la confusió que regnava a la seva ment. Va estrènyer el braç de la seva amiga.

—En fi —va dir l’Avery, obligant-se a sobreposar-se—, aviat tornarà a casa, quan hi estigui

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X