Índex
PRÒLEG
MARIEL
LEDA
CALLIOPE
AVERY
WATT
RYLIN
CALLIOPE
RYLIN
LEDA
WATT
RYLIN
CALLIOPE
AVERY
LEDA
AVERY
RYLIN
WATT
RYLIN
CALLIOPE
AVERY
RYLIN
WATT
AVERY
CALLIOPE
LEDA
AVERY
RYLIN
CALLIOPE
AVERY
LEDA
RYLIN
AVERY
WATT
CALLIOPE
AVERY
LEDA
RYLIN
CALLIOPE
RYLIN
AVERY
WATT
LEDA
RYLIN
WATT
CALLIOPE
WATT
AVERY
CALLIOPE
RYLIN
CALLIOPE
WATT
LEDA
AVERY
CALLIOPE
LEDA
WATT
AVERY
RYLIN
LEDA
WATT
MARIEL
AGRAÏMENTS
PER ALS MEUS PARES
PRÒLEG
Passarien unes quantes hores abans no trobessin el cadàver de la noia. Era tard, ja; tan tard que altra vegada es podia dir que era d’hora: era aquella hora de penombra màgica i irreal, entre el final d’una festa i el naixement d’un nou dia. L’hora en què els marges de la realitat es difuminen, es tornen borrosos, quan gairebé tot sembla possible.
La noia surava a l’aigua boca per avall. Per damunt seu s’estenia una ciutat altíssima, puntejada de llumetes, talment com cuques de llum, i cada punt era una persona individual, unfràgil granet de vida. La lluna ho contemplava tot impassible, com l’ull d’un déu antic.
L’escena feia un efecte enganyosament plàcid. L’aigua baixava al voltant de la noia com un tel fosc i serè, creant l’aparença que simplement estava descansant. Els cabells ondulats li emmarcaven la cara en un núvol flonjo, i els plecs del vestit se li arrapaven amb determinació a les cames, com per protegir-la del fred que precedeix l’albada. Però la noia no tindria fred mai més.
Tenia un braç estirat, com allargant-lo cap a algú que estimava, o potser per evitar un perill implícit, o fins i tot potser penedint-se d’alguna cosa que havia fet. Sens dubte, havia comès prou errors durant la seva vida massa curta, però no podia pas saber que es precipitarien tots alhora aquella nit.
Evidentment, ningú no va a una festa pensant que hi morirà.
MARIEL
Dos mesos abans
La Mariel Valconsuelo estava asseguda amb les cames encreuades damunt de la vànova encotonada que cobria el llit, a la seva petita habitació de la planta 103 de la Torre. Al voltant, en totes direccions, hi havia molta gent, de qui només la separaven escassos metres i una o dues parets d’acer: la mare a la cuina, la colla de nens que corrien pel passadís o els veïns del pis del costat, dels quals se sentien les veus fluixes però acalorades mentre es barallaven altra vegada. Però en aquell instant era com si la Mariel es trobés sola a Manhattan, perquè no estava per ells. Es va inclinar endavant, estrenyent fort el vell conill de peluix sobre el pit. La llum pàl·lida d’un holograma mal transmès li ballava a la cara, il·luminant-li aquell nas arromangat, la barra prominent i els ulls foscos, ara plens a vessar de llàgrimes. Davant seu titil·lava la imatge d’una noia de cabells de color panotxa daurat amb una mirada penetrant esquitxada de reflexos d’or. Als llavis li ballava una rialla, com si sabés un milió de secrets que ningú es podria imaginar mai de la vida, i probablement els sabia. En un cantó de la imatge hi havia un diminut logotip blanc que deia «international times. necrològiques».
—Avui lamentem la pèrdua de l’Eris Dodd-Radson —va començar a dir la veu en off de l’esquela, narrada per la jove actriu preferida de l’Eris. La Mariel es va preguntar quin disbarat de diners devia haver pagat el senyor Radson per això. L’actriu posava un to massa alegre per a l’ocasió; podria estar comentant perfectament la seva taula d’exercicis preferida—. L’Eris va perdre la vida en un tràgic accident. Només tenia disset anys.
«Un tràgic accident. És l’únic que tens a dir quan una noia cau d’una teulada en circumstàncies sospitoses?». Els pares de l’Eris segurament només volien que la gent sabés que l’Eris no s’havia tirat daltabaix. Com si a ningú que la conegués allò li pogués passar pel cap.
La Mariel havia mirat el vídeo esquela qui sap quantes vegades des que havia sortit feia un mes. Se’n sabia el text de memòria i tot. I continuava sense poder suportar-lo: era un vídeo massa perfecte, produït massa meticulosament, i li constava que bona part del que s’