La planta mil 3 - Cel infinit

Katharine McGee

Fragmento

Índice

Índice

PRÒLEG

AVERY

LEDA

CALLIOPE

WATT

RYLIN

AVERY

CALLIOPE

RYLIN

LEDA

WATT

AVERY

CALLIOPE

LEDA

RYLIN

CALLIOPE

AVERY

LEDA

RYLIN

CALLIOPE

AVERY

WATT

RYLIN

WATT

LEDA

CALLIOPE

AVERY

LEDA

CALLIOPE

AVERY

RYLIN

WATT

AVERY

LEDA

CALLIOPE

RYLIN

LEDA

WATT

AVERY

CALLIOPE

AVERY

WATT

CALLIOPE

RYLIN

AVERY

LEDA

AVERY

RYLIN

AVERY

CALLIOPE

LEDA

AVERY

WATT

LEDA

CALLIOPE

RYLIN

WATT

ATLAS

EPÍLEG

AGRAÏMENTS

Per a en Deedo, i en l’estimat record de l’Snake

PRÒLEG

PRÒLEG

Desembre de 2119

La primera nevada de l’any a Nova York sempre ha estat una mica com sobrenatural. La neu embelleix els defectes de la ciutat, allisa les arestes més marcades i transforma Manhattan en un indret nòrdic rutilant, imponent. La màgia es palpa a l’ambient. El matí després de la primera nevada, fins i tot els novaiorquesos més avorrits de tot s’aturen als carrers per alçar els ulls cap al cel,

asserenats per un grat sentiment d’admiració. Com si cada estiu calorós s’oblidessin que allò és possible, i fins que els primers flocs de neu no els besen la cara, no s’ho poguessin tornar a creure.

Gairebé és com si la nevada pogués deixar la ciutat ben neta i revelar tots els secrets monstruosos que té enterrats sota la superfície.

De fet, però, alguns secrets és millor que continuïn enterrats.

Un d’aquests matins de silenci fred i encisat, una noia era a la teulada de l’enorme gratacel de Manhattan.

Es va atansar una mica més al caire i el vent li va fuetejar els cabells. Els flocs de neu ballaven al seu voltant com partícules de cristall i la pell li brillava com un holograma sobreexposat, a la claror que precedeix el trenc d’alba. Si hi hagués hagut algú allà dalt que l’hagués vist, hauria dit que se la veia amoïnada i que estava preciosa. I espantada.

Feia més d’un any que no sortia a la teulada, però tot estava igual que sempre: plaques fotovoltaiques apinyades a la super- fície, esperant per beure’s el sol i convertir-lo en energia útil; una grandiosa agulla d’acer cargolada cap amunt, perquè es clavés al cel. I a sota seu bullia d’activitat tota una ciutat: una torre de mil plantes on s’atapeïen milions de persones.

Algunes les havia estimat, d’altres les havia ofès, i a moltes no les coneixia de res. Tanmateix, d’una manera o altra, cada una d’aquelles persones l’havien traït, fins a l’última d’elles. Havien fet que la seva vida fos insuportable en privar-la de l’única persona que havia estimat mai.

La noia sabia que feia massa estona que era allà dalt. Començava a sentir aquell lleuger mareig tan conegut, alhora que cos se li alentia, maldant per adaptar-se a l’aire enrarit i per aplegar energies cap al centre del seu ésser. Va arrupir els dits dels peus. Els tenia balbs. A dins, l’aire era oxigenat i enriquit amb vitamines, però allà fora, a la teulada, es notava prim com la fulla d’un ganivet.

Esperava que la perdonessin pel que estava a punt de fer, però no tenia alternativa. Era això o continuar portant una mitja vida famèlica i marcida: una vida privada de l’única persona per la qual valia la pena viure-la. Sentia remordiments, però encara era més forta la profunda sensació d’alleujament, la sensació que almenys, per fi, aviat tot s’hauria acabat.

La noia va alçar una mà per eixugar-se els ulls, com si el vent els hi fes plorar.

—Em sap greu —va dir, tot i que no hi havia ningú que la sentís.

A qui es dirigia, de fet? Potser a la ciutat que tenia sota seu, a tot el món o a la seva consciència tranquil·la.

Tant se valia, oi? Nova York continuaria amb ella o sense ella, igual que sempre, tan sorollosa, elèctrica, estrident i bri- llant. A Nova York li era igual que aquelles fossin les últimes paraules que pronunciés l’Avery Fuller.

 AVERY

AVERY

Tres mesos abans

L’Avery va fer repicar els dits, neguitosa, al reposabraços de l’helicòpter de la família. Notava la mirada del seu xicot posada en ella i li va donar una ullada.

—Per què em mires així? —li va preguntar, de broma.

—Com? Com si et volgués fer un petó? —En Max va respondre la pregunta atansant-se-li per fer-li un petó als llavis—. Potser no te n’has adonat, Avery, però sempre et vull fer petons.

—Si us plau, prepareu-vos per a l’aterratge a Nova York —els va interrompre l’autopilot de l’aparell, emetent les paraules per uns altaveus ocults.

A l’Avery no li calia que l’avisessin; havia estat atenta al trajecte durant tot el viatge.

—Estàs bé? —En Max la mirava amb ulls càlids.

Ella es va bellugar, rumiant com expli

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos