Carta de l’autor

Estimat lector mortal,

He jurat pel riu Estix presentar aquest llibre com una obra de ficció.

No existeix cap noi que es digui i sigui en Perseus Percy Jackson. Els déus grecs no són res més que mites antics. Definitivament no han tingut descendència amb humans mortals al segle XXI, i tampoc no existeix cap lloc anomenat Turó Mestís, un campament d’estiu per a semidéus a l’est de Long Island. En Percy no va conèixer mai cap sàtir ni cap filla d’Atena. I, evidentment, cap d’ells va emprendre mai una missió a través dels Estats Units per arribar a les portalades de l’Inframón i evitar una guerra catastròfica entre els déus.

Dit això, us he d’advertir que, abans de començar a llegir aquest llibre, us ho rumieu dues vegades. Si noteu que se us regira alguna cosa mentre llegiu, si comenceu a sospitar que aquesta història podria descriure alguna cosa de la vostra pròpia vida, DEIXEU DE LLEGIR IMMEDIATAMENT. No vull que em facin responsable de les conseqüències.

Que els déus de l’Olimp (que evidentment no existeixen) us protegeixin.

Salutacions cordials,

Rick Riordan

Escriba principal

Turó Mestís

Membre Honorari del Consell d’Ancians Ungulats

Coper de la Cort de Posidó

Etcètera, etcètera

www.rickriordan.com

1

Un monstre esclafa

el meu millor amic

El darrer dia de curs, vaig tenir aquest malson.

Era en un carrer desert d’un poblet de platja. En plena nit. Rugia una tempesta. El vent i la pluja escometien les palmeres de la vorera. Les cases i els edificis del carrer, estucats, de color rosa o groc, tenien les finestres tapiades. Un carrer més enllà, a l’altra banda d’una filera d’hibiscos, l’oceà bullia.

«Florida», vaig pensar. Tot i que ignorava com ho sabia. No hi havia estat mai, a Florida.

Llavors vaig sentir unes peülles picant contra el paviment. Em vaig girar i vaig veure el meu amic Grover corrent per salvar la vida.

Sí, he dit «peülles».

En Grover és un sàtir. De cintura en amunt, sembla el típic adolescent desmanegat amb una insinuació de pèl moixí a la barbeta i un problema d’acne. Camina amb una coixesa estranya, però si no el veus sense els pantalons (cosa que no recomano a ningú), no t’adonaries mai que no és completament humà. Uns texans folgats i uns peus falsos amaguen la seva gropa peluda i les peülles.

En Grover era el meu millor amic des de sisè. Va compartir amb mi i una noia que es diu Annabeth aquella aventura per salvar el món, però no l’havia vist des del juliol, quan se’n va anar sol a una missió perillosa; una missió de la qual no havia tornat mai cap sàtir.

En fi, en el meu somni en Grover arrossegava la cua de cabra i sostenia les sabates humanes amb les mans, com sol fer quan li convé moure’s de pressa. Passava trotant per davant de les botigues turístiques i dels locals on llogaven planxes de surf. El vent inclinava les palmeres gairebé fins a terra.

En Grover estava aterrit per alguna cosa que tenia al darrere. Devia venir de la platja. Tenia el pèl arrebossat de sorra humida. S’havia escapat d’algun lloc. Intentava escapar-se... d’alguna cosa.

Un grunyit dels que t’arriben al moll de l’os va estripar la tempesta. Darrere en Grover, al capdavall del carrer, s’abalançava una ombra. Amb una manotada, va apartar un fanal, que va explotar amb un esclat d’espurnes.

En Grover es va estremir, somicant de por. Entre dents, va murmurar: «M’he d’escapar. Els he d’avisar!»

No podia veure què el perseguia, però sí que en sentia els murmuris i les malediccions. Quan se li va acostar, el terra va tremolar. En Grover va trencar per una cantonada ràpidament i es va aturar en sec. Havia anat a parar a un cul-de-sac ple de botigues. No tenia temps per retrocedir. La tempesta havia obert la porta més propera. Damunt de l’aparador, a les fosques, el cartell deia: «Boutique de núvies St. Agustine».

En Grover s’hi va ficar com un llamp. Es va arraulir darrere un penjador de vestits de núvia.

L’ombra del monstre va passar per davant de la botiga. Podia sentir-ne l’olor: una combinació vomitiva de llana humida, carn podrida i aquella pudor corporal agra que només fan els monstres, com una mofeta que s’alimenta de menjar mexicà.

En Grover tremolava darrere els vestits de núvia. L’ombra del monstre va passar enllà.

Silenci, a part de la pluja. En Grover va inspirar profundament. Potser aquella cosa havia marxat.

Llavors va esclatar un llampec. La façana de la botiga va explotar i una veu monstruosa va bramular:

— MEEEEU!

Em vaig asseure al llit d’un sobresalt, tremolant.

Cap tempesta. Cap monstre.

La llum del matí es filtrava per la finestra del dormitori.

Em va semblar clissar una ombra esmunyint-se rere els vidres (una forma humana), però llavors van trucar a la porta. La mare va dir:

— Percy, faràs tard.

I l’ombra de la finestra va desaparèixer.

M’ho devia haver imaginat. Una finestra d’una cinquena planta amb una escala d’incendis vella i atrotinada... allà fora no hi podia haver ningú.

— Va, rei —em va tornar a cridar la mare —. És l’últim dia de classe. Deus estar emocionat! Ja gairebé ho has aconseguit!

— Ja vinc — vaig articular al final.

Vaig palpar sota el coixí. Vaig corbar els dits al voltant del bolígraf amb què sempre dormia. El vaig agafar i vaig examinar la inscripció en grec antic que tenia gravada al costat: Anaklusmos. Contracorrent.

Se’m va ocórrer destapar-lo, però no sé què em va retenir. Feia tant que no havia utilitzat la Contracorrent...!

D’altra banda, la mare m’havia fet prometre no fer servir armes mortals dins l’apartament, després que un dia llancés una javelina en direcció equivocada i em carregués la vitrina de porcellana. Vaig posar l’Anaklusmos sobre la tauleta de nit i em vaig arrossegar fora del llit.

Em vaig vestir tan de pressa com vaig poder. M’esforçava per no pensar en el malson ni en monstres ni en l’ombra de la finestra.

«M’he d’escapar. Els he d’avisar!»

A què es referia, en Grover?

Em vaig posar tres dits sobre el cor i vaig empènyer endavant amb la mà; un gest ancestral que m’havia ensenyat en Grover per foragitar el mal.

Aquell somni no podia ser real.

L’últim dia d’escola. La mare tenia raó. Hauria d’estar emocionat. Per primera vegada a la vida, gairebé havia acabat un curs sense que m’expulsessin. Cap accident extravagant. Cap baralla a classe. Cap professor s’havia convertit en un monstre ni havia provat de matar-me, enverinant el menjar de la cafeteria o donant-me deures per a casa explosius. Demà, em posaria en marxa cap al lloc que m’agradava més del món: el Campament Mestís.

Només faltava un dia. Segur que ni tan sols jo tindria ocasió d’espatllar-ho.

Com de costum, no em podia ni imaginar fins a quin punt m’equivocava.

La mare havia fet gofres blaves i ous blaus per esmorzar. La diverteix celebrar les ocasions especials amb menjars de color blau. Crec que és la seva manera de dir que tot és possible. En Percy pot superar el setè curs. Les gofres poden ser blaves. Miracles minúsculs com aquests.

Jo menjava a la taula de la cuina mentre ella rentava els plats. Portava l’uniforme de la feina: una faldilla blava estrellada i una brusa de ratlles vermelles i blanques, que es posava per vendre llaminadures a la botiga Sweet on America. Duia la cabellera color castany lligada en una cua de cavall.

Les gofres estaven delicioses, però jo no devia menjar amb el delit habitual. La mare em va donar una ullada i va arrufar les celles.

— Percy, et trobes bé?

— Sí, sí...

Però, quan alguna cosa em preocupava, ella sempre m’ho notava.

Es va eixugar les mans i es va asseure davant meu.

— L’escola o...

No va haver d’acabar la frase. Jo ja sabia què em preguntava.

— Em sembla que en Grover té problemes.

Li vaig explicar el somni.

Va arrufar els llavis. No en parlàvem mai gaire, d’aquesta altra faceta de la meva vida. Procuràvem viure amb tanta normalitat com ens era possible, però la mare ho sabia tot, sobre en Grover. Ningú pot criar un marrec com jo, o sigui un mestís, sense descobrir unes quantes coses.

— Jo no hi patiria, fill meu — em va dir —. Ara en Grover és un sàtir adult. Si hi hagués cap problema, segur que ens ho haurien dit... els del campament.

Li va fallar la veu. Se li van tensar les espatlles en pronunciar la paraula «campament».

— Què passa? — li vaig preguntar.

— Res — va contestar —. Saps què? Aquesta tarda celebrarem la fi de curs. Us portaré a tu i en Tyson al Rockefeller Center... a aquella botiga de skateboards que t’agrada.

Ostres, noi, allò era temptador. Sempre anàvem justos de diners. Entre les classes nocturnes de la mare i la seva dèria que jo estudiés en una escola privada, no podíem fer mai cap extra com ara comprar-me un skateboard. Però ho va dir en un to que em va preocupar.

— Un moment — vaig replicar —. Em pensava que aquest vespre faríem el meu equipatge per anar al campament.

Va rebregar el drap dels plats.

— Ah, rei, sobre això... Anit vaig rebre un missatge d’en Quiró.

Se’m va enfonsar el cor. En Quiró era el director d’activitats del Campament Mestís. No s’hauria posat mai en contacte amb nosaltres si no passés res greu.

— Què deia?

— Creu... creu que podria ser perillós que anessis ara al campament. Potser ho haurem d’ajornar.

— Ajornar-ho? Mama, com podria resultar perillós? Sóc un mestís! És l’únic lloc segur en tot el món, per a mi!

— Normalment sí, fill meu. Però amb els problemes que tenen ara...

— Quins problemes?

— Percy... ho sento molt. Pensava parlar-te’n aquesta tarda. Ara no t’ho puc explicar tot. Ni tan sols sé si en Quiró t’ho podria explicar. Ha passat tot tan de pressa…

El pensament se’m va desbocar. Com podia ser que tot d’una no anés al campament? Volia fer-li un milió de preguntes, però abans de tenir-ne ocasió vaig sentir la remor d’unes passes pesades retrunyint a l’escala.

La mare va obrir uns ulls com unes taronges.

— Quina hora...? — Va arreplegar el rellotge de la taula —. Un quart de vuit! T’has descuidat d’esperar-lo a la vorera.

— Un altre cop no! — Vaig saltar dempeus i vaig sortir disparat cap al menjador, oblidant de moment tots els altres problemes.

— Afanya’t! — em va urgir la mare, corrent darrere meu —. Hem d’evitar que...

Massa tard.

En el precís moment que arribàvem al menjador, el nostre visitant va trucar fort a la porta del pis: toc, toc, BUUUM!

La porta es va arrencar de les frontisses. Va caure sobre la catifa amb un estrèpit somort. A l’entrada, engavanyat, hi havia el meu amic Tyson.

— Ooooh — va mormolar —. Ho sento, senyora Jackson.

La mare va forçar un somriure compungit, tot i que era almenys la desena vegada que en Tyson ens havia destrossat la porta. El marc era ple d’esquerdes de totes les vegades que el porter de l’edifici havia hagut de canviar les frontisses.

— No passa res, Tyson — va replicar la mare dèbilment —. No és pas culpa teva.

I en el fons no ho era. En Tyson no podia controlar la força. Si t’enfadaves amb ell perquè per accident trencava alguna cosa, es posava a plorar, i acabava trencant-ne més: porcellana, mobles o parets.

— Vols esmorzar una mica? — li va preguntar la mare —. He fet gofres de més.

A en Tyson se li va il·luminar la cara.

— Gofres! Sí!

Va passar per darrere d’ella cap a la cuina fent tremolar el terra i es va posar a menjar una pila de gofres gran com una capsa de sabates.

Suposo que he d’explicar d’on surt, en Tyson.

Era l’únic nen sense família al Col·legi Meriwether. Nosaltres suposàvem que els seus pares l’havien abandonat quan era molt petit, probablement perquè era tan... diferent. Feia un metre vuitanta-vuit d’alçada i tenia la corpulència de l’abominable Home de les neus, però plorava per qualsevol cosa i s’espantava de gairebé tot, incloent-hi el seu reflex. Tenia la cara poc o molt deforme, d’aspecte brutal. No us sabria dir de quin color tenia els ulls, perquè no podia mirar-lo mai més amunt de les dents corcades. Portava uns texans atrotinats, unes sabatilles esportives brutes del número 55 i una camisa de franel·la de quadres escocesos plena de forats. Feia la mateixa pudor que un carreró de Nova York, perquè era el lloc on vivia, a prop del carrer 72, dins la capsa de cartó d’una nevera.

El Col·legi Meriwether l’havia acceptat com a part d’un projecte de servei comunitari, perquè tots els estudiants tinguessin la consciència tranquil·la. Per desgràcia, la majoria no suportava en Tyson. Quan descobrien que era un ganàpia tou, a pesar de la seva força descomunal i la seva expressió agressiva, es divertien burxant-lo. Jo era, com qui diu, el seu únic amic, i això significava que ell era el meu únic amic.

La mare s’havia queixat a l’escola un milió de vegades perquè no feien prou per ajudar-lo. Havia trucat als serveis socials, però aparentment res no servia de res. Els assistents socials asseguraven que en Tyson no existia. Juraven i perjuraven que havien anat al carreró que els havíem indicat i no l’hi havien trobat, tot i que no entenc com podien passar per alt un noi gegant que vivia dins una capsa de cartó.

Mentre en Tyson es menjava les gofres, la mare va agafar tot de roba de beneficència talla XXXL que li havia trobat, i l’hi va ficar discretament dins la motxilla juntament amb un bitllet de vint dòlars.

Jo encara estava esgarrifat pel que m’havia comentat abans. Em moria de ganes de preguntar-li què havia passat al campament, però no podia fer-ho amb en Tyson allà. Em posava els nervis de punta veure com menjava i menjava i menjava.

La mare finalment va dir:

— Més val que marxeu, nois. Són dos quarts i cinc de vuit.

En Tyson es va apartar de la taula. Tenia la cara plena d’engrunes de gofra i caramel líquid.

— Que bo! Gràcies, senyora Jackson. A punt per anar a escola!

Em va donar un copet a l’esquena tan fort que de poc no em salten els ulls de les òrbites.

— Adéu, nois — va dir la mare —. Estigueu alerta.

Em vaig parar a l’entrada.

— Mama, sobre...

— Aquesta tarda, fill meu — va insistir ella amb un matís de tristesa —. Llavors tindrem temps per parlar.

Vam dir-li adéu. Després vam baixar les escales corrent per atrapar el tren n. 2.

Aleshores no ho sabia, però aquella tarda la mare i jo no tindríem pas l’oportunitat de parlar.

De fet, passaria molt, molt de temps, abans no tornés a casa.

Quan vam sortir al carrer, vaig ullar l’edifici de pedra arenosa del davant. Durant un segon, retallada contra la paret d’obra vista, vaig clissar a la llum del matí l’ombra fosca d’una silueta humana: una ombra que no pertanyia a ningú.

Llavors va pampalluguejar i va desaparèixer.

2

Jugo a matar amb uns caníbals

El dia va començar normal. O almenys tan normal com sempre al Col·legi Meriwether.

A veure, es tracta d’una escola «progressista» al centre de Manhattan, i això significa que ens asseiem en pufs en comptes de pupitres, i no ens posen notes, i els professors vénen a treballar amb texans i samarretes de concerts de rock.

Això em sembla genial. Vull dir que tinc TDAH i dislèxia, com la majoria de mestissos, i per això no he aconseguit mai grans resultats en escoles normals, abans que m’expulsessin. L’únic problema de Meriwether era que els professors sempre miraven la part bona de les coses, i els nois no sempre eren tan... bons.

Aquell dia la nostra primera classe era anglès. Tots els alumnes havíem llegit la novel·la El senyor de les mosques, en la qual un pilot de nanos acaben perduts en una illa i es tornen bojos. Així que el nostre examen final va ser passar-nos una hora al pati sense supervisió dels adults per veure què passava. El que va passar va ser un gran concurs de tibar els calçotets als companys entre els de setè i els de vuitè, dues baralles a cops de roc i un partit de bàsquet sense assenyalar faltes personals. El líder de la majoria d’aquestes activitats era en Matt Sloan, l’abusananos de l’escola.

L’Sloan no era corpulent ni forçut, però es comportava com si ho fos. Tenia els ulls d’un pit bull i uns cabells negres espessos, i sempre anava vestit amb roba cara però mal endreçada, com si volgués demostrar a tothom que no donava cap importància als diners de la família. Tenia una dent trencada des del dia que havia agafat el Porsche del papà per anar a fer un volt i havia xocat contra un senyal que deia «Atenció: nens! Redueixi la velocitat».

En fi, l’Sloan anava tibant els calçotets a tothom fins que ho va provar amb en Tyson. En Tyson es va espantar tant que el va apartar amb una mica massa de força. L’Sloan va volar cinc metres cap a la zona de jocs i va quedar entortolligat als gronxadors de pneumàtics dels nens petits.

— Tros de monstre! — va xisclar —. Per què no te’n tornes a la teva capsa de cartó?!

En Tyson es va posar a somicar. Es va asseure a l’estructura de barres amb tant ímpetu que en va doblegar una, i va enterrar la cara entre les mans.

— Retira-ho, Sloan! — vaig cridar jo.

Ell només va esclafir a riure amb menyspreu.

— Per què t’hi fiques, Jackson? Si no donessis sempre la cara per aquest friqui, podries tenir amics.

Vaig serrar els punys. Confiava no tenir la cara tan vermella com me la sentia.

— No és un friqui. Només és...

Vaig reflexionar sobre la definició correcta, però igualment no m’escoltava. Ell i els seus amics ganàpies i lletjos estaven massa enfeinats rient. M’hauria agradat saber si eren imaginacions meves o si l’Sloan tenia més esbirros al voltant que de costum. Normalment n’hi havia dos o tres, però aquell dia eren mitja dotzena més, i estava segur de no haver-los vist mai abans.

— Espera a l’hora de gimnàstica, Jackson — va cridar l’Sloan —. Et faré miques.

Quan es va acabar la primera classe, el professor d’anglès, el senyor De Milo, va sortir a inspeccionar la destrossa. Va dictaminar que havíem entès El senyor de les mosques a la perfecció. Tots aprovaríem el curs, i quan ens féssim grans no havíem de ser violents en cap circumstància. En Matt Sloan va assentir amb èmfasi, però després em va dedicar un somriure que li va destacar la dent trencada.

Perquè parés de plorar, vaig haver de prometre a en Tyson que li compraria un sandvitx de crema de cacauet extra a l’hora de dinar.

— Sóc... sóc un monstre? — em va preguntar.

— No — li vaig assegurar, serrant les dents —. En Matt Sloan és el monstre.

En Tyson va inspirar amb força.

— Ets un bon amic. Et trobaré a faltar l’any que ve si... si no puc...

Li tremolava la veu. Vaig comprendre que no sabia si el curs vinent el tornarien a convidar a través del projecte de servei a la comunitat. Hauria volgut saber si almenys el director s’havia preocupat de parlar-n’hi.

— No et preocupis, grandàs — vaig aconseguir articular —. Tot anirà bé.

En Tyson em va mirar tan agraït que em vaig sentir com un mentider espantós. Com podia prometre a un noi com ell que tot aniria bé?

L’examen següent era de ciències. La senyora Tesla ens havia indicat que havíem de barrejar substàncies químiques fins que explotés alguna cosa. En Tyson era el meu company de laboratori. Però tenia les mans de bon tros massa grosses per als flascons que havíem de fer servir. Accidentalment, va fer caure una safata de productes químics del taulell i va provocar un núvol taronja en forma de bolet en el cubell de deixalles.

Després d’evacuar el laboratori i cridar la perillosa esquadra de recollida de residus, la professora ens va elogiar, a en Tyson i a mi, dient que érem químics per naturalesa. Havíem estat els primers a aconseguir un excel·lent en l’examen en menys de trenta segons.

M’alegrava que el matí passés de pressa, perquè em distreia de les meves preocupacions.

No suportava pensar que passava res greu al campament. I, encara pitjor, no em podia treure el somni del cap. Tenia el pressentiment terrible que en Grover es trobava en perill...

A classe de socials, mentre dibuixàvem mapes de latitud/longitud, vaig obrir el bloc d’apunts i vaig mirar la foto de l’interior: la meva amiga Annabeth de vacances a Washington DC. Duia jaqueta i pantalons texans sobre la samarreta taronja del Campament Mestís. Els cabells, subjectats amb un mocador. Posava amb els braços plegats davant del Lincoln Memorial i semblava molt satisfeta de si mateixa, com si hagués dissenyat l’espai personalment. El cas és que l’Annabeth volia ser arquitecta quan fos gran, i per això sempre anava a visitar monuments famosos i coses així. És estrambòtica, en aquest sentit. M’havia enviat la foto per correu electrònic després de les vacances de primavera, i de tant en tant me la mirava per comprovar que era real i que el Campament Mestís no eren imaginacions meves.

Hauria donat el que fos perquè l’Annabeth fos allà amb mi. Ella hauria sabut com interpretar el somni. No l’hi reconeixeria mai, però era més espavilada que jo, encara que a vegades resultés molesta.

Estava a punt de tancar el bloc quan en Matt Sloan va agafar la foto i la va arrencar de les anelles.

— Ei! — vaig protestar.

L’Sloan va examinar la foto i se li van eixamplar els ulls.

— De cap manera, Jackson. Qui és aquesta noia? No deu pas ser la teva...?

— Torna’m la foto!

Em notava les orelles molt calentes.

L’Sloan va donar la foto als seus companys desagradables, que se’n van burlar i van començar a estripar-la per fer-ne boles amb saliva i escopir-les. Hi havia nois nous que devien ser visitants, perquè tots portaven aquelles estúpides samarretes que deien «Hola! Em dic...» juntament amb una etiqueta de l’oficina d’admissions. I també devien compartir un sentit de l’humor truculent, perquè hi havien posat noms extravagants com XUCLAMEDUL·LES, MENJACRANIS i JOE BOB. Els humans no tenen noms així.

— Aquests tios vindran a l’escola l’any que ve — va dir l’Sloan fent el fatxenda, com si això m’hagués d’espantar —. I estic segur que es poden pagar la matrícula, a diferència del teu amic retardat.

— No és retardat.

Vaig haver de fer un esforç colossal per no clavar-li un cop de puny.

— Ets un perdedor patètic, Jackson. Sort en tindràs, que el curs vinent et solucionaré totes les penes de cop.

Els seus companys rabassuts mastegaven la meva foto. Hauria volgut polvoritzar-los, però tenia ordres estrictes d’en Quiró de no deixar anar mai la ràbia contra mortals ordinaris, per més detestables que fossin. Havia de reservar els combats per als monstres.

Amb tot, una part de mi em deia que si l’Sloan arribava a saber qui era jo en realitat...

Va sonar el timbre.

Quan marxàvem de classe, una noia va xiuxiuejar:

— Percy!

Vaig donar una ullada a la zona dels armariets, però ningú es va fixar en mi. Com si les noies del Col·legi Meriwether poguessin arriscar-se que les enxampessin cridant-me pel nom...

Abans de tenir temps de reflexionar si eren imaginacions meves o no, una colla de nanos va passar corrent cap al gimnàs, i a mi i a en Tyson se’ns van emportar amb ells. Era hora de gimnàstica. L’entrenador ens havia promès que jugaríem a matar, i en Matt Sloan havia promès matar-me de veritat.

L’uniforme de gimnàstica del Meriwether el formaven uns pantalons curts blau cel i una samarreta destenyida. Per sort, fèiem la major part dels exercicis a l’interior i no havíem d’anar corrent per Tribeca com un ramat de marrecs d’un campament militar hippy.

Em vaig canviar tan de pressa com vaig poder als vestidors, perquè no volia tenir-me-les amb l’Sloan. Quan estava a punt de marxar, em va cridar en Tyson:

— Percy?

Encara no s’havia canviat. Era vora la porta de la sala de peses i s’agafava ben fort amb les mans la roba de gimnàstica.

— Podries... ehem...

— Ah, sí. — Vaig procurar no dir-ho en un to ofès —. I tant que sí, company.

En Tyson es va esmunyir dins la sala de peses. Jo feia guàrdia davant de la porta mentre ell es canviava.

Em sentia estranyament incòmode en aquella situació, però ho feia la majoria dels dies. El cas és que a en Tyson li fa una vergonya brutal canviar-se de roba. Em sembla que és perquè té pèl pertot i unes cicatrius sinistres a l’esquena, sobre les quals no he tingut mai coratge de preguntar-li res.

Resumint, jo havia après per la via més dura com en Tyson s’enrabiava i arrencava les portes dels armariets quan algú se’n burlava mentre es canviava.

Quan vam entrar al gimnàs, l’entrenador Nunley era assegut a la seva tauleta llegint l’Sports Illustrated. En Nunley devia tenir un milió d’anys, amb ulleres bifocals, desdentegat i una clenxa llardosa de cabells grisos. Em feia pensar en l’Oracle del Campament Mestís, una mòmia completament arrugada, deixant de banda que l’entrenador Nunley es movia molt menys i mai no expulsava columnes de fum verd. Almenys que jo ho hagués vist.

En Matt Sloan va dir:

— Entrenador, puc ser capità?

— Eh? — L’entrenador Nunley va aixecar els ulls de la revista —. Sí — va mormolar —. Mm... hum.

L’Sloan va somriure i va fer la tria. Em va nomenar capità de l’altre equip, però tant li feia qui escollís jo, perquè tots els fatxendes atlètics i els xavals amb carisma se’n van anar cap al costat de l’Sloan. I tot el grup de visitants també.

Al meu equip hi tenia en Tyson, en Corey Bailer, el sonat dels ordinadors, en Raj Mandali, el geni del càlcul, i mitja dotzena d’altres nois als quals sempre tocava el rebre. Normalment m’hauria conformat amb en Tyson i prou. Ell sol ja valia per mig equip. Però els visitants de l’equip de l’Sloan eren sis, i es veien gairebé tan alts i forts com ell.

En Matt Sloan va abocar una caixa plena de pilotes al mig del gimnàs.

— Por — va murmurar en Tyson —. Pudor estranya.

El vaig mirar fixament.

— Què fa una pudor estranya?

No creia que parlés d’ell mateix.

— Ells. — En Tyson va assenyalar els amics nous de l’Sloan —. Pudor estranya.

Els visitants feien espetegar els artells i ens miraven com si fos l’hora de la matança. No deixava de preguntar-me d’on havien sortit. D’un lloc on alimentaven els nens amb carn crua i els picaven amb bastons.

L’Sloan va bufar el xiulet de l’entrenador i va començar el partit.

L’equip de l’Sloan va córrer cap a la línia central. Al meu costat, en Raj Mandali va exclamar alguna cosa en urdú, probablement «He d’anar a buscar l’orinal!», i es va posar a córrer cap a la sortida.

En Corey Bailer va intentar arraulir-se i amagar-se darrere la protecció de la paret. La resta del meu equip va fer tots els possibles per retrocedir atemorit i no semblar unes dianes.

— Tyson — vaig dir —. Més val que...

Una pilota em va encertar a la panxa. Vaig caure de cul ben fort al mig del gimnàs. L’altre equip va esclatar a riallades. Tenia la visió borrosa. Em sentia com si un goril·la m’hagués fet la maniobra Heimlich. Em costava creure que algú pogués llançar tan fort.

En Tyson va cridar:

— Ajup-te, Percy!

Vaig rodolar a un costat just quan una altra pilota passava xiulant arran de la meva orella a la velocitat del so.

BUUUUM!

La pilota va picar contra la protecció de la paret i en Corey Bailer va esgaripar.

— Ep! — vaig advertir l’equip de l’Sloan cridant —. Podeu matar algú!

El visitant Joe Bob em va dedicar una ganyota mal

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X