La batalla del laberint (Percy Jackson i els déus de l'Olimp 4)

Rick Riordan

Fragmento

la_batalla_del_laberint-2

Carta de l’autor

Estimat lector mortal,

He jurat pel riu Estix presentar aquest llibre com una obra de ficció.

No existeix cap noi que es digui i sigui en Perseus Percy Jackson. Els déus grecs no són res més que mites antics. Definitivament no han tingut descendència amb humans mortals al segle XXI, i tampoc no existeix cap lloc anomenat Turó Mestís, un campament d’estiu per a semidéus a l’est de Long Island. En Percy no va conèixer mai cap sàtir ni cap filla d’Atena. I, evidentment, cap d’ells va emprendre mai una missió a través dels Estats Units per arribar a les portalades de l’Inframón i evitar una guerra catastròfica entre els déus.

Dit això, us he d’advertir que, abans de començar a llegir aquest llibre, us ho rumieu dues vegades. Si noteu que se us regira alguna cosa mentre llegiu, si comenceu a sospitar que aquesta història podria descriure alguna cosa de la vostra pròpia vida, DEIXEU DE LLEGIR IMMEDIATAMENT. No vull que em facin responsable de les conseqüències.

Que els déus de l’Olimp (que evidentment no existeixen) us protegeixin.

Salutacions cordials,

Rick Riordan

Escriba principal

Turó Mestís

Membre Honorari del Consell d’Ancians Ungulats

Coper de la Cort de Posidó

Etcètera, etcètera

www.rickriordan.com

la_batalla_del_laberint-3

1

Lluito contra unes animadores

L’últim que volia fer durant les vacances d’estiu era destrossar una altra escola. Però allà em teníeu, aquell matí del primer dilluns de juny, dins el cotxe de la meva mare, davant de l’institut Goode del carrer 81 Est.

Era un edifici enorme de gres vermellós amb vistes a l’East River. A fora hi havia un grapat de cotxes BMW i Lincoln Town aparcats. Vaig alçar la mirada per contemplar l’elegant arcada de pedra i em vaig preguntar quant trigarien a expulsar-me d’aquell institut.

— Tranquil — em va dir la mare, tot i que ella no ho semblava gens, de tranquil·la —. Només és una sessió d’orientació. I recorda que aquí hi treballa en Paul, rei. O sigui que t’agrairia que no... Ja m’entens.

— Que no arrasi l’escola, oi? — vaig fer jo.

— Exacte.

En Paul Blofis, el company de la mare, era a l’entrada de l’institut donant la benvinguda als futurs estudiants de primer de Secundària que pujaven els graons. Tenia els cabells negres, esquitxats de clapes blanques, i duia roba texana i una jaqueta de cuir. Semblava un actor de telenovel·la, però en realitat només era professor de literatura. Se les havia manegat per convèncer la direcció de l’institut Goode que m’acceptés a primer curs malgrat haver estat expulsat de totes les escoles on havia estudiat. Jo havia intentat advertir-lo que no era bona idea, però ell havia fet com si sentís ploure. Vaig mirar la mare.

— No li has explicat qui sóc en realitat, oi?

Ella va fer repicar els dits sobre el volant, nerviosa. Anava mudada com si tingués una entrevista de feina, amb el vestit blau més bonic que tenia i les sabates de taló.

— Vaig pensar que seria millor esperar un temps — va reconèixer ella.

— Perquè no fugi corrent, oi?

— Estic convençuda que la sessió d’orientació anirà bé, Percy. Només serà aquest matí i prou.

— Fantàstic — vaig murmurar —. Encara pot ser que m’expulsin abans de començar el curs.

— Sigues positiu. Demà tornes al campament! I després de la sessió d’orientació tens una cita amb...

— No és una cita! — vaig replicar —. És l’Annabeth, mama. No n’hi ha per a tant!

— Vindrà des del campament només per veure’t.

— Bé, sí.

— I anireu al cine.

— Ja.

— Tots dos sols.

— Mama!

Ella va alçar les mans amb un gest de rendició, però es notava que feia esforços per no somriure.

— Val més que entris, vida. Ens veiem al vespre.

Ja estava a punt de sortir del cotxe quan vaig donar un cop d’ull als graons de l’entrada de l’escola. En Paul Blofis saludava una noia de cabells pèl-rojos i encrespats que duia una samarreta de color granat i uns texans esparracats, plens de dibuixets fets amb retolador. Quan la noia es va tombar, li vaig poder veure la cara. Immediatament se’m van eriçar els pèls del clatell.

— Percy? — va fer la mare —. Què passa?

— No... no res — vaig balbucejar —. Hi ha alguna entrada lateral, a l’escola?

— Al final de l’edifici, a mà dreta. Per què ho preguntes?

— Fins després.

La mare va voler afegir alguna cosa, però jo vaig sortir del cotxe i vaig arrencar a córrer amb l’esperança que la pèl-roja no em veiés.

Què hi feia, aquella noia, allà? No em sabia avenir que pogués tenir tan mala sort.

Però, ben mirat, estava a punt de descobrir que allò només era el principi.

El meu intent d’esquitllar-me fins a la sessió d’orientació no va acabar de sortir bé. L’entrada lateral estava flanquejada per dues animadores uniformades de lila i blanc que s’esperaven per abraonar-se damunt dels estudiants de primer.

— Hola! — van exclamar, somrient. Vaig suposar que aquella seria la primera i l’última vegada que unes animadores es mostraven simpàtiques amb mi.

Una era rossa i tenia els ulls de color blau gèlid. L’altra era afroamericana, amb uns cabells foscos i arrissats que feien pensar en els de Medusa (i que consti que parlo amb coneixement de causa). Totes dues noies duien el nom brodat en cursiva als uniformes, però com que sóc dislèctic, aquelles lletres em van semblar tan inintel·ligibles com un garbuix d’espaguetis.

— Benvingut a l’institut Goode — va dir la rossa —. T’encantarà, ja ho veuràs.

Mentre m’examinava de dalt a baix, però, l’expressió del seu rostre més aviat semblava que digués: «Ai, uix, qui és aquest pobre desgraciat?»

L’altra noia se’m va apropar tant que em va fer sentir incòmode, però ho vaig aprofitar per estudiar el brodat del seu uniforme. Finalment hi vaig llegir: «Kelli». Feia olor de roses i d’alguna altra cosa que em va transportar a les classes d’equitació del campament: cavalls acabats de rentar. Era una fragància estranya per a una animadora. Potser aquella noia tenia un cavall o alguna cosa semblant. En qualsevol cas, era tan a prop meu que vaig pensar que em clavaria una empenta i em faria caure escales avall.

— Com et dius, cadell?

— Cadell?

— Així és com anomenem els novells.

— Doncs... em dic Percy.

Les noies van intercanviar una mirada.

— Ah, ets en Percy Jackson — va dir la rossa —. T’estàvem esperant.

Un calfred terrible em va recórrer l’espinada. Les dues noies bloquejaven l’entrada i em miraven amb un somriure no gaire amistós. Instintivament,

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos