Carta de l’autor

Estimat lector mortal,

He jurat pel riu Estix presentar aquest llibre com una obra de ficció.

No existeix cap noi que es digui i sigui en Perseus Percy Jackson. Els déus grecs no són res més que mites antics. Definitivament no han tingut descendència amb humans mortals al segle XXI, i tampoc no existeix cap lloc anomenat Turó Mestís, un campament d’estiu per a semidéus a l’est de Long Island. En Percy no va conèixer mai cap sàtir ni cap filla d’Atena. I, evidentment, cap d’ells va emprendre mai una missió a través dels Estats Units per arribar a les portalades de l’Inframón i evitar una guerra catastròfica entre els déus.

Dit això, us he d’advertir que, abans de començar a llegir aquest llibre, us ho rumieu dues vegades. Si noteu que se us regira alguna cosa mentre llegiu, si comenceu a sospitar que aquesta història podria descriure alguna cosa de la vostra pròpia vida, DEIXEU DE LLEGIR IMMEDIATAMENT. No vull que em facin responsable de les conseqüències.

Que els déus de l’Olimp (que evidentment no existeixen) us protegeixin.

Salutacions cordials,

Rick Riordan

Escriba principal

Turó Mestís

Membre Honorari del Consell d’Ancians Ungulats

Coper de la Cort de Posidó

Etcètera, etcètera

www.rickriordan.com

1

Me’n vaig de creuer

carregat d’explosius

La fi del món va començar quan un pegàs va aterrar sobre el capó del cotxe.

Fins llavors, gaudia d’una tarda esplèndida. En teoria, no podia conduir perquè no faria setze anys fins la setmana següent, però la mare i el meu padrastre, de nom Paul, ens havien portat a mi i la meva amiga Rachel a aquella platja privada de la costa sud, i en Paul ens havia deixat agafar el seu Prius una estoneta.

Ja sé que ara penseu: «Uau, quina irresponsabilitat per part seva, bla, bla, bla», però en Paul em coneix molt bé. M’ha vist esventrar dimonis i saltar de centres educatius en plena erupció, de manera que probablement va creure que conduir un cotxe uns pocs centenars de metres no era precisament la cosa més perillosa que havia fet al llarg de la vida.

El cas era que la Rachel i jo anàvem amb el cotxe. Era un dia d’agost calorós. La Rachel duia els cabells vermellosos recollits en una cua de cavall i una brusa blanca damunt del banyador. Fins aleshores sempre l’havia vist amb samarretes estripades i texans esquitxats de pintura, i ara la trobava més atractiva que un milió de dracmes d’or.

— Ai, arramba’t allà! — em va dir.

Vam aparcar en un sortint amb una panoràmica sobre l’Atlàntic. El mar sempre és un dels meus llocs preferits, però aquella tarda era especialment agradable: d’un verd lluent i suau com el vidre, com si el meu pare el mantingués en calma expressament per a nosaltres.

El meu pare, dit sigui de passada, és Posidó. I pot fer coses així.

— A veure — la Rachel em va mirar somrient —. Sobre aquella invitació...

— Ah... sí.

M’esforçava per mostrar entusiasme. M’havia convidat a passar tres dies a la casa de vacances que la seva família tenia a Saint Thomas. No m’arribaven pas gaires oferiments d’aquella mena. Per a la meva família, unes vacances guapes venien a ser un cap de setmana en una cabana atrotinada de Long Island amb unes quantes pel·lícules de lloguer i un parell de pizzes congelades, i ara els pares de la Rachel se’m volien endur al Carib.

D’altra banda, necessitava unes vacances desesperadament. Aquell estiu havia estat el més dur de la meva vida. La idea d’uns quants dies de descans, ni que fossin pocs, era realment temptadora.

Tot i així, s’hauria dit que un dia d’aquells passaria alguna cosa. M’havien avisat que estigués «de guàrdia» per a una missió. El que era pitjor: la setmana següent seria el meu aniversari. I no podíem oblidar aquella profecia segons la qual, quan jo fes setze anys, passarien coses dolentes.

— Percy — em va dir ella —. Ja sé que és un mal moment. Però sempre ho és per a tu, no?

Tenia raó.

— De debò que vull venir — li vaig prometre —. Però...

— La guerra.

Vaig assentir. No m’agradava parlar-ne, però la Rachel ja ho sabia. A diferència de la majoria de mortals, la Rachel hi podia veure a través de la Boira, el vel màgic que distorsiona la visió dels humans. Ella havia vist monstres. Havia conegut alguns altres herois que també lluitaven contra els titans i els seus aliats. Fins i tot havia estat testimoni, l’estiu anterior, del moment en què Cronos l’esmicolat s’havia aixecat del fèretre amb una horrorosa forma nova, i s’havia guanyat el meu respecte etern clavant-li un cop a l’ull amb un raspall de cabells de plàstic blau.

Em va posar una mà al braç.

— Rumia-t’ho, d’acord? No marxarem fins d’aquí a un parell de dies. El pare...

Li va fallar la veu.

— T’ho fa passar malament? — li vaig preguntar.

Disgustada, va respondre que no amb el cap.

— S’esforça per ser amable amb mi, que gairebé és pitjor. Vol que a la tardor vagi a estudiar a la Clarion Ladies Academy.

— El col·legi on va anar la teva mare?

— És una estúpida escola per a noies de l’alta societat, a no sé on de Nou Hampshire. Tu m’imagines en una escola per a senyoretes de classe alta?

Vaig reconèixer que em semblava una bestiesa. A la Rachel li interessaven els projectes artístics urbans, i alimentar els sense sostre, i anar a manifestacions de protesta per «Salvar de l’extermini els picots de panxa groga» i activitats per l’estil. No l’havia vist mai amb vestit. Em resultava difícil imaginar-me-la aprenent a relacionar-se en l’alta societat.

Va esbufegar.

— Es pensa que si m’ofereix moltes coses que m’agradin em sentiré culpable i cediré.

— Motiu pel qual ha acceptat que jo us acompanyi a les vacances?

— Sí... però, Percy, em faries un favor grandiós. Tot seria infinitament millor si tu també hi fossis. D’altra banda, et vull parlar d’un tema...

Es va aturar en sec.

— Em vols parlar d’un tema? — li vaig preguntar —. Un tema... tan seriós que hem d’anar fins a Saint Thomas per parlar-ne?

Ella va arrufar els llavis.

— Mira, de moment oblida-te’n. Fingim que som dues persones normals. Hem sortit a fer un volt, a contemplar l’oceà, i ens agrada estar junts.

Era evident que la preocupava alguna cosa, però va somriure coratjosament. Amb el reflex del sol, els seus cabells semblaven de foc.

Havíem passat moltes estones junts aquell estiu. No pas perquè jo ho hagués planificat així, però com més greu era la situació al campament, més m’assaltava la urgència de trucar a la Rachel i marxar per respirar amb llibertat. Necessitava recordar que el món dels mortals encara era allà fora, apartat de tots els monstres que m’utilitzaven com el seu sac de boxa personal.

— D’acord — vaig replicar —. Una tarda normal i dues persones completament normals.

Va assentir.

— I aleshores, de manera hipotètica, si aquestes dues persones se sentissin atretes mútuament, què faria falta per tal que aquest cap de ruc fes un petó a la noia, eh?

— Ah... — Jo em veia com una de les vaques sagrades d’Apol·lo: lentes, tontes i d’un vermell encès —. Hem...

No puc fer veure que no havia pensat en la Rachel. Em resultava molt més còmode estar amb ella que... en fi, amb algunes de les altres noies que coneixia. No m’hi havia d’esforçar tant, ni vigilar què deia, ni espreme’m el cervell per endevinar què pensava. La Rachel no amagava gaire res. Et deixava conèixer els seus sentiments.

No sé pas què hauria acabat fent, però estava tan distret que no em vaig fixar en la figura negra que davallava del cel fins que quatre unglots van aterrar sobre el capó del Prius amb un fump-fump-crunx!

«Ei, capità — em va dir una veu dins el cap —. Quin cotxe més maco!»

El pegàs Blackjack era un vell amic meu, així que vaig procurar no enfadar-me gaire per culpa dels bonys que acabava de fer al capó, tot i que dubtava que en Paul Blofis es posés gaire content.

— Blackjack — vaig esbufegar —. Què fas...?

Llavors vaig veure qui anava a sobre seu i vaig comprendre que el dia se’m complicaria de mala manera.

— Hola, Percy.

En Charles Beckendorf, conseller veterà d’Hefest, aconseguia que la majoria de monstres es posessin a plorar i cridar la mama. Era un paio afroamericà enorme amb músculs ben formats, de treballar tots els estius a les forges. Era dos anys més gran que jo i un dels millors fabricants d’armes del campament. Havia fet alguns aparells mecànics francament enginyosos. Un mes enrere, havia amagat una bomba incendiària dins el bany d’un autobús turístic que portava una colla de monstres a través del país. L’explosió havia liquidat tota una legió d’abusananos de Cronos dels més malvats quan la primera harpia s’havia escolat pel vàter.

En Beckendorf anava amb indumentària de combat. Duia un pectoral de bronze, un casc de guerra, pantalons negres de camuflatge i una espasa lligada al maluc. I la bossa d’explosius penjada a l’espatlla.

— Ja és l’hora? — li vaig demanar.

Va assentir amb expressió severa.

Se’m va fer un nus a la gola. Sabia que havia d’arribar el moment. Ho havíem planificat durant setmanes, però tenia la vaga esperança que no passés mai.

La Rachel va alçar la mirada cap a en Beckendorf.

— Hola.

— Ah, hola. Em dic Beckendorf. Tu deus ser la Rachel. En Percy em va dir... hem, vull dir que em va parlar de tu.

Ella va aixecar una cella.

— De debò? Molt bé — va ullar el Blackjack, que continuava picant amb les peülles contra el capó del Prius —. Suposo que ara heu d’anar a salvar el món, vosaltres dos.

— Més aviat sí — va corroborar en Beckendorf.

Vaig mirar la Rachel buscant ajut.

— Explicaràs a la meva mare que...?

— L’hi explicaré. Segur que ja hi està acostumada. I també explicaré a en Paul què ha passat al capó.

Vaig donar-li les gràcies amb un cop de cap. Ja m’imaginava que podia ser l’última vegada que en Paul em deixés el cotxe.

— Que tinguis sort. — La Rachel em va fer un petó abans que jo pogués reaccionar —. I ara toca el dos, mestís. Vés a matar uns quants monstres per mi.

L’última imatge que vaig tenir d’ella va ser al seient de l’acompanyant del Prius, on s’estava asseguda amb els braços encreuats, observant en Blackjack, el qual s’enlairava volant en cercles cada vegada més amunt i se’ns emportava en Beckendorf i a mi cap al firmament. Pensava en què em devia voler comentar la Rachel i si jo viuria prou per descobrir-ho.

— Vaja! — va exclamar en Beckendorf —. Suposo que no vols que mencioni aquesta esceneta a l’Annabeth.

— Ai, déus — vaig murmurar —. Ni se’t passi pel cap.

En Beckendorf va esclafir una rialla per sota el nas i junts ens vam enlairar ràpidament sobre l’Atlàntic.

Quan finalment vam distingir el nostre objectiu, gairebé era fosc. El Princesa Andròmeda, un creuer blanc i groc grandiós molt ben il·luminat, resplendia a l’horitzó. D’un tros lluny, s’hauria dit que només era un vaixell de celebració en comptes del quarter general del Senyor dels Titans. Llavors, quan t’hi acostaves, podies veure’n el mascaró de proa gegant: una donzella de cabells foscos amb una camisa grega antiga carregada de cadenes i amb expressió d’horror, com si pogués sentir la pudor de tots els monstres que es veia obligada a transportar.

Tornar a veure aquell vaixell em va provocar un nus a l’estómac. Havia estat a punt de morir dues vegades, al Princesa Andròmeda. Ara es dirigia de dret a Nova York.

— Saps què has de fer? — em va demanar en Beckendorf, cridant per sobre el vent.

Vaig assentir. Havíem fet proves sense risc als molls de Nova Jersey, fent servir embarcacions abandonades com a objectius. Sabia que tindríem molt poc temps. Però també que aquella era la nostra millor ocasió per liquidar la invasió de Cronos, abans que comencés i tot.

— Blackjack — vaig dir al pegàs —, deixa’ns a la coberta de popa més baixa.

«D’acord, capità — va respondre —. Carai, com detesto veure aquest vaixell.»

Tres anys abans, havien esclavitzat en Blackjack al Princesa Andròmeda fins que va aconseguir fugir-ne amb una mica d’ajuda dels meus amics i meva. Ja m’imaginava que hauria preferit que li pentinessin la crinera a l’estil My Little Pony que no pas tornar allà.

— No ens esperis — li vaig ordenar.

«Però, capità...»

— Confia en mi — vaig insistir —. En marxarem pel nostre compte.

En Blackjack va plegar les ales i es va precipitar cap a l’embarcació com un cometa negre. El vent em xiulava a les orelles. Veia monstres patrullant a les cobertes superiors: dones serp dracaenae, cerbers, gegants, i aquelles foques demoníaques hominoides conegudes amb el nom de telquins... però vam passar-los per davant tan de pressa que no van donar l’alarma. Ens vam precipitar cap a popa i en Blackjack va desplegar les ales i va aterrar suaument a la coberta inferior. Vaig desmuntar, mig marejat.

«Bona sort, capità — em va dir en Blackjack —. I no permetis que et converteixin en carn picada!»

I, després d’això, el meu vell amic es va enlairar cap a la nit. Em vaig treure el bolígraf de la butxaca, el vaig destapar i la Contracorrent es va estendre sencera: noranta centímetres de bronze celestial mortal resplendint en la penombra.

En Beckendorf es va treure un tros de paper d’una butxaca. Em vaig pensar que era un mapa o alguna cosa per l’estil. Després vaig comprovar que en realitat era una foto. La va mirar amb aquella llum dèbil: la cara riallera de la Silena Beauregard, filla d’Afrodita. Havien començat a sortir junts l’estiu anterior, quan ja feia anys que tots els altres els dèiem: «Va, que vosaltres dos us agradeu!» A pesar de totes les missions perilloses, aquell estiu en Beckendorf havia estat més feliç del que ho havia estat mai.

— Aconseguirem tornar al campament — li vaig prometre.

Durant un segon, vaig percebre preocupació a la seva mirada. Llavors va recuperar el seu somriure confiat de costum.

— Juga-t’hi el que vulguis — va afirmar —. Anem a fer explotar Cronos en un milió de trossos.

En Beckendorf anava al davant. Vam recórrer un passadís estret fins a l’escala de servei, igual que als entrenaments, però ens vam quedar glaçats en sentir soroll damunt nostre.

— M’és igual el que et diu el nas! — va grunyir la veu mig humana i mig canina d’un telquí —. L’última vegada que vas ensumar un mestís, va resultar que era un sandvitx de carn!

— M’agraden els sandvitxos de carn! — va remugar una altra veu —. Però et juro que això és fragància de mestís. Són a bord!

— Bah, el teu cervell, en canvi, no és enlloc!

Van continuar discutint i en Beckendorf va assenyalar unes escales. Les vam baixar tan silenciosament com vam poder. Dos pisos més avall, les veus dels telquins es van començar a apagar.

Finalment vam arribar a una escotilla metàl·lica. En Beckendorf va dibuixar tres paraules amb els llavis: «Sala de màquines.»

Estava tancada, però en Beckendorf va agafar unes tenalles per tallar cadenes de la bossa i va seccionar el cadenat com si fos de mantega.

A dins, hi havia un fila de turbines grogues tan grosses com sitges de gra, que brunzien i vibraven. I a la paret de l’altra banda, un seguit de vàlvules de pressió i terminals informàtics. Vam veure un telquí mascle inclinat sobre un teclat, però estava tan concentrat en la feina que no es va fixar en nosaltres. Feia un metre i mig d’alçada, i tenia el pelatge negre i llis d’una foca i els peus petits però rabassuts. Tenia el cap d’un dòberman i les mans eren gairebé humanes, a pesar de les urpes. Grunyia i murmurava mentre teclejava. Potser enviava un missatge als seus amics de careslletges.com.

Vaig avançar un pas i es va enravenar, probablement perquè s’ensumava que alguna cosa anava malament. Va saltar lateralment cap a un botó d’alarma vermell i gros, però li vaig tallar el pas. Va esbufegar i em va escometre, però després que li etzibés una segada amb la Contracorrent va explotar en pols.

— Un menys — va dir en Beckendorf —. Només en deuen quedar cinc mil.

Em va tirar un pot ple d’un líquid verd espès: foc grec, una de les substàncies màgiques més perilloses del món. Llavors em va llançar una altra eina essencial per als semidéus heroics: cinta adhesiva.

— Lliga aquesta càrrega a la consola — em va dir —. Jo em cuido de les turbines.

Es va posar a treballar. La sala era calorosa i humida, i al cap d’un moment estàvem xops de suor.

El vaixell continuava avançant entre esbufecs. Com que sóc fill de Posidó i tota la pesca, al mar tinc una orientació perfecta. No em pregunteu per què, però sabia que érem a 40,19° nord, 71,90° oest, i que anàvem a divuit nusos per hora, de manera que el creuer arribaria al port de Nova York a l’alba. No disposaríem d’una altra ocasió per evitar-ho.

Acabava de lligar un altre pot de foc grec als panells de comandament quan vaig sentir unes passes feixugues sobre graons metàl·lics: baixaven tantes criatures per les escales que les podia sentir per sobre dels motors i tot. Mal senyal.

Vaig mirar en Beckendorf de dret als ulls.

— Quanta estona et falta?

— Massa — va donar un copet al seu rellotge, que era el nostre detonador per control remot —. Encara he de connectar el receptor i preparar les càrregues. Deu minuts com a mínim.

Segons el soroll de les passes, ens quedaven uns deu segons.

— Els distrauré — vaig afirmar —. Ens trobarem al punt de trobada.

— Percy...

— Desitja’m sort.

Semblava voler-ho discutir. El pla depenia sobretot d’aconseguir entrar i sortir sense que ens descobrissin. Però hauríem d’improvisar.

— Que tinguis sort — va dir.

Vaig córrer cap a la porta.

Mitja dotzena de telquins baixaven les escales potejant. Els vaig travessar tots amb la Contracorrent abans que poguessin xisclar. Vaig continuar pujant, per davant d’un altre telquí mascle, tan esbalaït que el tàper de Lil’ Demons li va caure dels dits. El vaig deixar viu, en part perquè el tàper era maco i en part perquè donés l’alarma i, amb una mica de sort, els seus amics em perseguissin a mi en comptes d’anar a la sala de màquines.

Vaig sortir bruscament per una porta cap a la coberta 6 i vaig continuar corrent. Segur que en altre temps aquell corredor havia estat molt luxós, però durant els darrers tres anys d’ocupació per part dels monstres, el paper de les parets, la catifa i les portes de les cabines s’havien endut tantes urpades i tanta bava que semblava la gola d’un drac (i sí, per desgràcia, parlo per experiència).

Quan vaig visitar el Princesa Andròmeda per primera vegada, el meu vell enemic Luke mantenia uns quants turistes atordits a bord, de cara a la galeria, tan ben embolicats amb la Boira que no s’adonaven que eren en un vaixell infestat de monstres. Ara no veia cap rastre de turistes. Em feia ràbia pensar què els devia haver passat, però dubtava que els haguessin deixat tornar a casa amb els guanys del bingo.

Vaig arribar a la rambla, el gran centre comercial que ocupava tota la part central de la nau, i em vaig quedar glaçat. Al mig del passeig hi havia una font. I dins la font, un cranc gegant ajupit.

No vull dir «gegant» com els crancs rei d’Alaska, dels quals «pots menjar tants com vulguis per 7,99 dòlars». Quan dic «gegant» vull dir més gran que la font. Aquell monstre s’elevava tres metres per damunt de l’aigua. Tenia la closca plena de taques blaves i verdes, i les pinces més llargues que el meu cos.

Si us heu fixat mai en la boca d’un cranc, escumosa i repulsiva amb bigotis i articulacions que espeteguen, ja us podeu imaginar que, ampliada fins a la mida d’una tanca publicitària, no era pas més maca. Em mirava fixament amb aquells seus ulls negres vidriosos, en els quals vaig copsar intel·ligència... i odi. Ser fill del déu del mar no em faria guanyar cap punt davant del senyor Cranqui.

— Fffffff — va xiular, escopint escuma marina per la boca.

Feia la mateixa pudor que un cubell d’escombraries ple de barretes de peix que s’hagués passat tota una setmana al sol.

Les alarmes van sonar estrepitosament. Aviat m’arribaria molta companyia i havia de continuar endavant.

— Hola, cranqui. — Vaig avançar uns centímetres pel perímetre del pati —. Només faré la volta pel costat o sigui que...

El cranc es va moure a una velocitat increïble. Va sortir corrent de la font i va venir directament cap a mi, fent petar les pinces. Em vaig refugiar dins una botiga de regals i em vaig obrir pas a través d’una pila de samarretes. El cranc va trinxar les parets de vidre amb una pinça i va destrossar el local. Vaig tornar a sortir-ne ràpidament, respirant amb dificultat, però el senyor Cranqui es va girar i em va perseguir.

— Allà! — va exclamar una veu des d’una balconada superior —. L’intrús!

Si el que jo volia era provocar una distracció, ho havia aconseguit del tot, però no era pas aquell el lloc on volia lluitar. Si m’acorralaven al centre del vaixell, acabaria a la panxa del cranc.

Aquell crustaci demoníac em va escometre. Vaig brandar la Contracorrent i li vaig tallar la punta de la pinça. L’animal xiulava i escopia bromera, però no semblava gaire ferit.

M’esforçava per recordar qualsevol detall de les antigues llegendes que m’ajudés davant d’aquella criatura. L’Annabeth m’havia explicat alguna cosa sobre un cranc monstruós... alguna cosa relacionada amb Hèrcules, que l’esclafava amb un peu? Allò no em funcionaria pas. Aquell cranc era una mica més gran que les meves Reebok.

Llavors se’m va ocórrer una idea extravagant. El Nadal anterior, la mare i jo ens havíem endut en Paul Blofis a la cabana de Montauk, on nosaltres anàvem des de sempre. En Paul m’havia dut a pescar crancs, i després de treure una xarxa plena de crustacis, m’havia ensenyat que tenen una escletxa a l’armadura, just al mig d’una panxa repulsiva.

L’únic problema era poder-hi arribar, a aquella panxa repulsiva.

Vaig ullar la font, després, el terra de marbre, que ja relliscava a causa del rastre que deixava el cranc. Vaig alçar una mà, concentrant-me en l’aigua, i la font va explotar. L’aigua va sortir projectada cap a tot arreu i es va enlairar tres pisos, i va ruixar les balconades i els ascensors i els aparadors de les botigues. El cranc no en va fer cap cabal. Li encantava l’aigua. Va venir cap a mi de costat, xiulant i fent petar les pinces, i jo vaig anar corrent cap a ell xisclant:

—AHHHHHHHH!

Just abans que xoquéssim, em vaig tirar a terra a l’estil d’un jugador de beisbol i vaig lliscar pel marbre humit de dret cap a sota l’animal. Era com ficar-se a sota d’un vehicle blindat de set tones. El cranc només s’havia d’asseure i esclafar-me, però abans que comprengués què carai passava, li vaig clavar la Contracorrent a l’esquerda de l’armadura, vaig deixar anar l’empunyadura i em vaig empènyer avall per sortir per darrere.

El monstre va tremolar i xiular. Els ulls se li van desfer. La closca se li va posar d’un vermell brillant mentre se li evaporaven les entranyes. Després la closca buida va repicar a terra com una carcassa descomunal.

No tenia temps d’admirar la meva obra. Em vaig plantar a córrer cap a les escales més properes mentre, al meu voltant, tot de monstres i semidéus donaven ordres cridant i se cenyien les armes. Jo tenia les mans buides. La Contracorrent, com que era màgica, reapareixeria a la meva butxaca tard o d’hora, però de moment havia quedat clavada sota les despulles del cranc, i no tenia pas temps de recuperar-la.

Al vestíbul de l’ascensor de la coberta 8, un parell de dracaenae se’m van entravessar al mig del pas. De cintura en amunt, eren dones de pell verda escamosa, ulls grocs i llengües bífides. De cintura en avall, tenien dos cossos de serp en comptes de cames. Anaven armades amb llances i xarxes plomades, i em constava per experiència pròpia que les sabien fer servir.

— Què ésss aquesssta xiuladisssa? — va dir una —. Un premi per a Cronosss!

Jo no estava d’humor per jugar a esmicolar serps, però davant meu hi havia un pedestal amb una maqueta del vaixell, de l’estil dels cartells de «VOSTÈ ÉS AQUÍ». Vaig arrencar la maqueta del pedestal i la vaig llançar contra la primera dracaena. El vaixell la va colpejar a la cara i la bèstia va caure a terra amb la maqueta i tot. Vaig saltar-li per sobre, vaig engrapar la llança de la seva companya i la vaig fer girar. Es va estampar a dins de l’ascensor i jo vaig continuar corrent cap a la part davantera del creuer.

— Agafeu-lo! — va cridar la dracaena.

Els cerbers udolaven. Una fletxa va sortir disparada de no sé on, em va passar xiulant per davant de la cara i es va incrustar al revestiment de caoba de la paret de l’escala.

M’era ben igual... sempre que pogués mantenir els monstres allunyats de la sala de màquines i donar temps a en Beckendorf.

Mentre pujava les escales corrent, un nen baixava de dret cap a mi. Semblava que s’acabés de llevar d’una migdiada. Només duia la meitat de l’armadura posada. Va desenfundar l’espasa i va cridar: «Cronos!», però semblava més espantat que enrabiat. No devia tenir més de dotze anys... si fa no fa la mateixa edat que jo quan vaig anar al Campament Mestís per primera vegada.

Aquell pensament em va deprimir. A aquell nano li estaven rentant el cervell, l’entrenaven per odiar els déus i atacar-los rabiosament perquè, per naixement, tenia una meitat olímpica. Cronos l’utilitzava i ell es pensava que jo era el seu enemic.

No li faria mal de cap manera. No necessitava armes per resoldre una cosa així. Vaig entrar en el cos a cos i li vaig subjectar el canell per estampar-lo contra la paret. L’espasa li va caure a terra repicant.

Llavors vaig fer una cosa que no tenia prevista. Probablement era una estupidesa. Definitivament posava en perill la missió, però no ho vaig poder evitar.

— Si vols continuar viu — el vaig advertir —, fuig d’aquest vaixell immediatament. Digue-ho als altres semidéus.

Llavors el vaig empènyer escales avall i va caure a rodolons cap al pis de sota.

Vaig continuar pujant.

Mals records: un corredor que passava per davant de la cafeteria. L’Annabeth, el meu germanastre Tyson i jo mateix ens havíem esmunyit per allà tres anys abans, la primera vegada que havia vingut al vaixell.

Vaig sortir d’estampida a la coberta principal. Sobre la mura de babord, el cel s’enfosquia de lila a negre. Una piscina resplendia entre dues torres de vidre, on hi havia més cobertes amb balcons i restaurants. Tota la part superior del vaixell semblava deserta i tenia un aire sinistre.

L’únic que havia de fer era creuar a l’altra banda. Llavors podria baixar per les escales fins a l’heliport: el nostre punt de trobada d’emergència. Si tot anava bé, en Beckendorf em vindria a trobar allà. Saltaríem al mar. Els meus poders aquàtics ens protegirien a tots dos, i detonaríem les càrregues explosives quan ens n’haguéssim allunyat un quart de milla.

Era a mig camí de la coberta quan el so d’una veu em va deixar glaçat.

— Vas tard, Percy.

En Luke era al balcó de sobre, amb un somriure que li tibava la cicatriu. Anava amb texans, una samarreta blanca i xancletes, com un adolescent normal, però els ulls el delataven. Eren d’or massís.

— Fa dies que t’esperàvem. — D’entrada, sonava normal, com en Luke mateix. Però llavors se li va retorçar la cara. Una esgarrifança li va resseguir el cos, com si s’hagués begut alguna cosa dolenta de debò. La veu se li va tornar més feixuga, ancestral i poderosa: era la veu de Cronos, el Senyor dels Titans. Les seves paraules em rascaven l’espinada com la fulla d’un punyal —. Va, inclina’t davant meu.

— Sí, ara hi corro — vaig murmurar.

Els gegants lestrígons van formar un rengle a banda i banda de la piscina, com si fessin cua. Tots feien dos metres i mig d’alçada i duien els braços plens de tatuatges, una armadura de cuir i porres amb punxes. Els semidéus arquers van aparèixer a la teulada de sobre en Luke. Dos cerbers van saltar des del balcó del davant i se’m van plantar al davant grunyint. Al cap d’uns segons, estava envoltat. Una trampa: no podia ser que haguessin ocupat posicions tan de pressa sense saber que venia.

Vaig aixecar els ulls cap a en Luke mentre per dins bullia de ràbia. Ni tan sols sabia si la consciència d’en Luke continuava viva dins aquell cos. Potser sí, tal com li havia canviat la veu... o potser simplement era Cronos, que s’adaptava a la nova forma. Em vaig dir que no tenia importància. En Luke era pervers i malvat molt abans que Cronos el posseís.

Dins el cap, una veu em va dir: «Un dia o altre m’hi hauré d’enfrontar. Per què no ara?»

Segons aquella gran profecia, jo, quan fes setze anys, hauria de prendre una decisió que salvaria o destruiria el món. Només faltaven set dies. Per què no ara? Si era veritat que tenia el poder, què canviaria una setmana abans o després? Podia liquidar aquella amenaça en aquell moment i allà derrotant Cronos. Ep, ja havia lluitat anteriorment contra monstres i déus.

Com si em llegís el pensament, en Luke va somriure. No, era Cronos. Ho havia de tenir present.

— Avança si t’hi atreveixes — em va dir.

La turba de monstres em va obrir pas. Vaig pujar les escales mentre el cor em bategava com un timbal. Estava convençut que algú m’apunyalaria per l’esquena, però em van deixar passar. Vaig palpar la butxaca i vaig descobrir que el bolígraf ja m’esperava. El vaig destapar i es va estendre fins a convertir-se en la meva espasa, la Contracorrent.

L’arma de Cronos li va aparèixer a les mans: una dalla de dos metres de llargada, una meitat de bronze celestial i l’altra d’acer dels mortals. Només de veure-la vaig notar que els genolls em tremolaven com gelatina. Però abans de tenir temps de repensar-m’hi, el vaig envestir.

El temps es va alentir. Vull dir que es va alentir literalment, perquè Cronos gaudia d’aquell poder. Vaig tenir la sensació que em movia a través d’una mena de caramel líquid. Em pesaven tant els braços que gairebé no era capaç d’aixecar l’espasa. Cronos somreia, brandant la dalla a velocitat normal, i esperant que jo avancés cap a la mort de mica en mica.

Vaig intentar lluitar contra la seva màgia. Em vaig concentrar en el mar que ens envoltava, la font del meu poder. Amb els anys havia après a canalitzar-la cada cop més bé, però s’hauria dit que ara no passava res.

Vaig avançar una altra passa. Els gegants se’n burlaven. Les dracaenae reien fent una mena de xiuladissa.

«Escolta’m, oceà — vaig implorar —. Ara seria un bon moment, eh?»

De cop i volta, vaig notar un dolor escruixidor a la panxa. El vaixell en pes es va bolcar a un costat i va desequilibrar els monstres. Divuit mil litres d’aigua salada es van llançar damunt nostre des de la piscina, i ens van deixar ben xops a Cronos, a mi i a tots els que eren a coberta. L’aigua em va revitalitzar, va trencar l’embruix del temps, i el vaig envestir.

Vaig colpejar Cronos, però encara anava massa lent. Vaig cometre l’error de mirar-lo a la cara; la cara d’en Luke, un paio que abans era amic meu. Per més que ara l’odiés, em resultava difícil matar-lo.

Cronos no va vacil·lar en absolut. Va brandar la dalla amb una vergassada descendent. Vaig saltar enrere; aquella fulla maligna no em va encertar per un centímetre, abans d’obrir una escletxa a la coberta, just entre els meus peus.

Vaig etzibar un cop de peu a Cronos. Va trontollar enrere, però pesava més del que hauria estat propi d’en Luke. Va ser igual que donar una puntada de peu a una nevera.

Cronos va tornar a brandar la dalla. La vaig interceptar amb la Contracorrent, però l’embranzida va ser tan forta que la meva fulla només la va poder desviar. El tall de la dalla em va estripar la màniga de la camisa i em esgarrinxar el braç. No devia ser una ferida greu, però tot un costat del cos em va explotar de dolor. Vaig recordar el que un dia m’havia dit un esperit marí sobre la dalla de Cronos: «Vigila, ximplet. Una rascada i la fulla t’esqueixarà l’ànima del cos.» Ara entenia a què es referia. No només perdia sang. Notava que la força, la voluntat i la identitat també se m’escolaven.

Vaig tentinejar enrere, em vaig passar l’espasa a la mà esquerra i vaig abalançar-me contra ell a la desesperada. L’hauria d’haver travessat de ple, però la fulla va rebotar contra el seu estómac com si hagués picat contra una roca de marbre. No hauria d’haver sobreviscut a aquella estocada de cap manera.

Cronos va esclafir a riure.

— Una actuació penosa, Percy Jackson. En Luke em diu que, lluitant amb l’espasa, no vas ser mai un rival digne d’ell.

La visió se’m desenfocava. Sabia que em quedava poc temps.

— A en Luke li havien pujat els fums al cap. Però almenys llavors era el seu cap.

— Quina llàstima matar-te ara, abans que el pla es concreti — va murmurar Cronos —. M’encantaria veure el terror als teus ulls quan comprenguis com destruiré l’Olimp.

— No aconseguiràs portar aquest vaixell fins a Manhattan.

Em sentia el pols bategant al braç. I tot de punts negres em ballaven davant dels ulls.

— I per què no? — Els ulls li resplendien. La cara (la cara d’en Luke) semblava una màscara antinatural il·luminada per darrere amb un poder maligne —. Potser confies en els explosius del teu company?

Va abaixar la mirada cap a la piscina i va cridar:

— Nakamura!

Un adolescent amb armadura grega completa es va obrir pas entre la gentada. Duia l’ull esquerre tapat amb un pegat negre. Ja el coneixia, esclar: l’Ethan Nakamura, el fill de Nèmesi. Li havia salvat la vida l’estiu passat al laberint i, per recompensar-m’ho, aquell cabrit havia ajudat Cronos a tornar a la vida.

— Un èxit, senyor meu — va proclamar l’Ethan —. L’hem trobat tal com ens havien dit.

Va picar de mans i dos gegants es van avançar, arrossegant en Charles Beckendorf entre els dos. El cor gairebé se’m va parar. En Beckendorf tenia un ull botit i talls a la cara i als braços. Havia perdut l’armadura i duia la camisa estripada gairebé del tot.

— No! — vaig exclamar.

En Beckendorf em va mirar als ulls. Va ullar la seva mà com si em volgués dir alguna cosa. El rellotge. Encara no l’hi havien pres, i era el detonador. Era possible que els explosius estiguessin armats? Segur que els monstres els havien desmuntat immediatament.

— L’hem pescat a la zona central del vaixell, amb la intenció d’esmunyir-se dins la sala de màquines — va anunciar un dels dos gegants —. Ens el podem menjar ara?

— Aviat — Cronos va mirar l’Ethan arrufant les celles —. Estàs segur que no ha posat els explosius?

— Anava cap a la sala de màquines, senyor.

— Com ho saps, això?

— Hem... — L’Ethan es va bellugar incòmode canviant el pes de cama —. Anava en aquella direcció. I ens ho ha explicat. Encara té la bossa plena d’explosius.

Lentament, ho vaig començar a entendre. En Beckendorf els havia enganyat. En adonar-se que al capdavall el capturarien, s’havia girat per fer veure que anava en la direcció contrària. Els havia convençut que encara no havia arribat a la sala de màquines. El foc grec potser encara estava a punt! Però no ens serviria de res si no podíem abandonar el vaixell i provocar la detonació.

Cronos dubtava.

«Creu-t’ho, home», vaig pregar jo en silenci.

El dolor del braç era tan intens que amb prou feines m’aguantava dret.

— Obre la bossa — va ordenar Cronos.

Un dels gegants va arrabassar a en Beckendorf la bossa amb explosius que duia penjada de l’espatlla. Va mirar a l’interior, va grunyir i la va tombar de cap per avall. Els monstres es van precipitar enrere, tenallats pel pànic. Si la bossa hagués estat plena de debò de pots de foc grec, hauríem explotat tots. Però només en van caure una dotzena de pots de préssec.

Podia sentir la respiració de Cronos, esforçant-se per contenir la ràbia.

— No has capturat pas aquest semidéu a prop de la galera, per casualitat? — li va preguntar.

L’Ethan va empal·lidir.

— Hem...

— I no has enviat pas ningú a comprovar la sala de màquines, per casualitat?

L’Ethan va retrocedir a batzegades, llavors va girar sobre els talons i es va posar a córrer.

Vaig renegar en silenci. Ara només disposàvem d’uns minuts, abans que desarmessin les bombes. Vaig tornar a captar la mirada d’en Beckendorf i li vaig fer una pregunta muda, confiant que m’entendria: «Quant falta?»

Va ajuntar les puntes dels dits i del polze, formant un cercle. ZERO. El temporitzador no ajornaria l’explosió en absolut. Si aconseguia pitjar el botó del detonador, el vaixell explotaria immediatament. Ens resultaria impossible allunyar-nos-en prou abans. Els monstres ens matarien primer, o bé desarmarien els explosius, o totes dues coses.

Cronos es va girar cap a mi amb un somriure malvat.

— Hauràs de disculpar la incompetència d’aquests meus acompanyants, Percy Jackson. Però no té importància. Ara et tenim a tu. Feia setmanes que sabíem que vindries.

Va allargar la mà i va fer gronxar un braçalet petit de plata amb una dalla d’amulet: el símbol del Senyor dels Titans.

La ferida del braç em xuclava la capacitat per pensar, però vaig murmurar:

— Aparell de comunicació... espia al campament.

Cronos va esclafir una rialleta per sota el nas.

— No et pots refiar dels amics. Sempre et deixen a l’estacada. En Luke va aprendre la lliçó pel camí més dur. Ara tira l’espasa a terra i rendeix-te, si no vols que el teu amic mori.

Em vaig empassar la saliva. Un dels gegants tenia una mà al voltant del coll d’en Beckendorf. Jo no estava en condicions de rescatar-lo i, suposant que ho provés, el matarien abans que hi arribés. A tots dos, ens matarien.

En Beckendorf va dibuixar una paraula amb els llavis: «Fuig.»

Vaig dir que no amb el cap. No el podia abandonar com si res.

L’altre gegant encara remenava els pots de préssec, i això volia dir que en Beckendorf tenia el braç esquerre lliure. El va aixecar a poc a poc... en direcció al rellotge, que duia al canell dret.

Jo volia cridar: «NO!»

Llavors, a baix a la piscina, una dracaena va esbufegar:

— Què essstà fent? Què ésss això que porta al canell?

En Beckendorf va tancar els ulls ben fort i es va acostar la mà al rellotge.

Jo no tenia alternativa. Vaig llançar l’espasa contra Cronos com si fos una javelina. Va rebotar inofensiva contra el seu pit, però el va sobresaltar. Em vaig obrir pas a empentes enmig d’una multitud de monstres i vaig saltar pel costat del vaixell... cap al mar, que era trenta metres més avall.

Vaig sentir sorolls ben endins del vaixell. Uns monstres m’escridassaven des de dalt. Una llança va xiular arran de la meva orella. Una fletxa se’m va clavar a la cuixa, però pràcticament no vaig tenir temps d’adonar-me del dolor. Em vaig submergir dins el mar i vaig demanar als corrents marins que se m’emportessin lluny, molt lluny: cent metres, dos-cents metres.

Fins i tot des d’aquella distància, l’explosió va fer tremolar el món sencer. L’ona expansiva em va socarrimar la part del darrere del cap. El Princesa Andròmeda va explotar per totes bandes, convertit en una bola de foc descomunal de flames verdes que sortia disparada cap al cel fosc i ho consumia tot.

«Beckendorf», vaig pensar.

Llavors em vaig desmaiar i em vaig enfonsar com una àncora cap al fons del mar.

Carta de l’autor

Estimat lector mortal,

He jurat pel riu Estix presentar aquest llibre com una obra de ficció.

No existeix cap noi que es digui i sigui en Perseus Percy Jackson. Els déus grecs no són res més que mites antics. Definitivament no han tingut descendència amb humans mortals al segle XXI, i tampoc no existeix cap lloc anomenat Turó Mestís, un campament d’estiu per a semidéus a l’est de Long Island. En Percy no va conèixer mai cap sàtir ni cap filla d’Atena. I, evidentment, cap d’ells va emprendre mai una missió a través dels Estats Units per arribar a les portalades de l’Inframón i evitar una guerra catastròfica entre els déus.

Dit això, us he d’advertir que, abans de començar a llegir aquest llibre, us ho rumieu dues vegades. Si noteu que se us regira alguna cosa mentre llegiu, si comenceu a sospitar que aquesta història podria descriure alguna cosa de la vostra pròpia vida, DEIXEU DE LLEGIR IMMEDIATAMENT. No vull que em facin responsable de les conseqüències.

Que els déus de l’Olimp (que evidentment no existeixen) us protegeixin.

Salutacions cordials,

Rick Riordan

Escriba principal

Turó Mestís

Membre Honorari del Consell d’Ancians Ungulats

Coper de la Cort de Posidó

Etcètera, etcètera

www.rickriordan.com

1

Me’n vaig de creuer

carregat d’explosius

La fi del món va començar quan un pegàs va aterrar sobre el capó del cotxe.

Fins llavors, gaudia d’una tarda esplèndida. En teoria, no podia conduir perquè no faria setze anys fins la setmana següent, però la mare i el meu padrastre, de nom Paul, ens havien portat a mi i la meva amiga Rachel a aquella platja privada de la costa sud, i en Paul ens havia deixat agafar el seu Prius una estoneta.

Ja sé que ara penseu: «Uau, quina irresponsabilitat per part seva, bla, bla, bla», però en Paul em coneix molt bé. M’ha vist esventrar dimonis i saltar de centres educatius en plena erupció, de manera que probablement va creure que conduir un cotxe uns pocs centenars de metres no era precisament la cosa més perillosa que havia fet al llarg de la vida.

El cas era que la Rachel i jo anàvem amb el cotxe. Era un dia d’agost calorós. La Rachel duia els cabells vermellosos recollits en una cua de cavall i una brusa blanca damunt del banyador. Fins aleshores sempre l’havia vist amb samarretes estripades i texans esquitxats de pintura, i ara la trobava més atractiva que un milió de dracmes d’or.

— Ai, arramba’t allà! — em va dir.

Vam aparcar en un sortint amb una panoràmica sobre l’Atlàntic. El mar sempre és un dels meus llocs preferits, però aquella tarda era especialment agradable: d’un verd lluent i suau com el vidre, com si el meu pare el mantingués en calma expressament per a nosaltres.

El meu pare, dit sigui de passada, és Posidó. I pot fer coses així.

— A veure — la Rachel em va mirar somrient —. Sobre aquella invitació...

— Ah... sí.

M’esforçava per mostrar entusiasme. M’havia convidat a passar tres dies a la casa de vacances que la seva família tenia a Saint Thomas. No m’arribaven pas gaires oferiments d’aquella mena. Per a la meva família, unes vacances guapes venien a ser un cap de setmana en una cabana atrotinada de Long Island amb unes quantes pel·lícules de lloguer i un parell de pizzes congelades, i ara els pares de la Rachel se’m volien endur al Carib.

D’altra banda, necessitava unes vacances desesperadament. Aquell estiu havia estat el més dur de la meva vida. La idea d’uns quants dies de descans, ni que fossin pocs, era realment temptadora.

Tot i així, s’hauria dit que un dia d’aquells passaria alguna cosa. M’havien avisat que estigués «de guàrdia» per a una missió. El que era pitjor: la setmana següent seria el meu aniversari. I no podíem oblidar aquella profecia segons la qual, quan jo fes setze anys, passarien coses dolentes.

— Percy — em va dir ella —. Ja sé que és un mal moment. Però sempre ho és per a tu, no?

Tenia raó.

— De debò que vull venir — li vaig prometre —. Però...

— La guerra.

Vaig assentir. No m’agradava parlar-ne, però la Rachel ja ho sabia. A diferència de la majoria de mortals, la Rachel hi podia veure a través de la Boira, el vel màgic que distorsiona la visió dels humans. Ella havia vist monstres. Havia conegut alguns altres herois que també lluitaven contra els titans i els seus aliats. Fins i tot havia estat testimoni, l’estiu anterior, del moment en què Cronos l’esmicolat s’havia aixecat del fèretre amb una horrorosa forma nova, i s’havia guanyat el meu respecte etern clavant-li un cop a l’ull amb un raspall de cabells de plàstic blau.

Em va posar una mà al braç.

— Rumia-t’ho, d’acord? No marxarem fins d’aquí a un parell de dies. El pare...

Li va fallar la veu.

— T’ho fa passar malament? — li vaig preguntar.

Disgustada, va respondre que no amb el cap.

— S’esforça per ser amable amb mi, que gairebé és pitjor. Vol que a la tardor vagi a estudiar a la Clarion Ladies Academy.

— El col·legi on va anar la teva mare?

— És una estúpida escola per a noies de l’alta societat, a no sé on de Nou Hampshire. Tu m’imagines en una escola per a senyoretes de classe alta?

Vaig reconèixer que em semblava una bestiesa. A la Rachel li interessaven els projectes artístics urbans, i alimentar els sense sostre, i anar a manifestacions de protesta per «Salvar de l’extermini els picots de panxa groga» i activitats per l’estil. No l’havia vist mai amb vestit. Em resultava difícil imaginar-me-la aprenent a relacionar-se en l’alta societat.

Va esbufegar.

— Es pensa que si m’ofereix moltes coses que m’agradin em sentiré culpable i cediré.

— Motiu pel qual ha acceptat que jo us acompanyi a les vacances?

— Sí... però, Percy, em faries un favor grandiós. Tot seria infinitament millor si tu també hi fossis. D’altra banda, et vull parlar d’un tema...

Es va aturar en sec.

— Em vols parlar d’un tema? — li vaig preguntar —. Un tema... tan seriós que hem d’anar fins a Saint Thomas per parlar-ne?

Ella va arrufar els llavis.

— Mira, de moment oblida-te’n. Fingim que som dues persones normals. Hem sortit a fer un volt, a contemplar l’oceà, i ens agrada estar junts.

Era evident que la preocupava alguna cosa, però va somriure coratjosament. Amb el reflex del sol, els seus cabells semblaven de foc.

Havíem passat moltes estones junts aquell estiu. No pas perquè jo ho hagués planificat així, però com més greu era la situació al campament, més m’assaltava la urgència de trucar a la Rachel i marxar per respirar amb llibertat. Necessitava recordar que el món dels mortals encara era allà fora, apartat de tots els monstres que m’utilitzaven com el seu sac de boxa personal.

— D’acord — vaig replicar —. Una tarda normal i dues persones completament normals.

Va assentir.

— I aleshores, de manera hipotètica, si aquestes dues persones se sentissin atretes mútuament, què faria falta per tal que aquest cap de ruc fes un petó a la noia, eh?

— Ah... — Jo em veia com una de les vaques sagrades d’Apol·lo: lentes, tontes i d’un vermell encès —. Hem...

No puc fer veure que no havia pensat en la Rachel. Em resultava molt més còmode estar amb ella que... en fi, amb algunes de les altres noies que coneixia. No m’hi havia d’esforçar tant, ni vigilar què deia, ni espreme’m el cervell per endevinar què pensava. La Rachel no amagava gaire res. Et deixava conèixer els seus sentiments.

No sé pas què hauria acabat fent, però estava tan distret que no em vaig fixar en la figura negra que davallava del cel fins que quatre unglots van aterrar sobre el capó del Prius amb un fump-fump-crunx!

«Ei, capità — em va dir una veu dins el cap —. Quin cotxe més maco!»

El pegàs Blackjack era un vell amic meu, així que vaig procurar no enfadar-me gaire per culpa dels bonys que acabava de fer al capó, tot i que dubtava que en Paul Blofis es posés gaire content.

— Blackjack — vaig esbufegar —. Què fas...?

Llavors vaig veure qui anava a sobre seu i vaig comprendre que el dia se’m complicaria de mala manera.

— Hola, Percy.

En Charles Beckendorf, conseller veterà d’Hefest, aconseguia que la majoria de monstres es posessin a plorar i cridar la mama. Era un paio afroamericà enorme amb músculs ben formats, de treballar tots els estius a les forges. Era dos anys més gran que jo i un dels millors fabricants d’armes del campament. Havia fet alguns aparells mecànics francament enginyosos. Un mes enrere, havia amagat una bomba incendiària dins el bany d’un autobús turístic que portava una colla de monstres a través del país. L’explosió havia liquidat tota una legió d’abusananos de Cronos dels més malvats quan la primera harpia s’havia escolat pel vàter.

En Beckendorf anava amb indumentària de combat. Duia un pectoral de bronze, un casc de guerra, pantalons negres de camuflatge i una espasa lligada al maluc. I la bossa d’explosius penjada a l’espatlla.

— Ja és l’hora? — li vaig demanar.

Va assentir amb expressió severa.

Se’m va fer un nus a la gola. Sabia que havia d’arribar el moment. Ho havíem planificat durant setmanes, però tenia la vaga esperança que no passés mai.

La Rachel va alçar la mirada cap a en Beckendorf.

— Hola.

— Ah, hola. Em dic Beckendorf. Tu deus ser la Rachel. En Percy em va dir... hem, vull dir que em va parlar de tu.

Ella va aixecar una cella.

— De debò? Molt bé — va ullar el Blackjack, que continuava picant amb les peülles contra el capó del Prius —. Suposo que ara heu d’anar a salvar el món, vosaltres dos.

— Més aviat sí — va corroborar en Beckendorf.

Vaig mirar la Rachel buscant ajut.

— Explicaràs a la meva mare que...?

— L’hi explicaré. Segur que ja hi està acostumada. I també explicaré a en Paul què ha passat al capó.

Vaig donar-li les gràcies amb un cop de cap. Ja m’imaginava que podia ser l’última vegada que en Paul em deixés el cotxe.

— Que tinguis sort. — La Rachel em va fer un petó abans que jo pogués reaccionar —. I ara toca el dos, mestís. Vés a matar uns quants monstres per mi.

L’última imatge que vaig tenir d’ella va ser al seient de l’acompanyant del Prius, on s’estava asseguda amb els braços encreuats, observant en Blackjack, el qual s’enlairava volant en cercles cada vegada més amunt i se’ns emportava en Beckendorf i a mi cap al firmament. Pensava en què em devia voler comentar la Rachel i si jo viuria prou per descobrir-ho.

— Vaja! — va exclamar en Beckendorf —. Suposo que no vols que mencioni aquesta esceneta a l’Annabeth.

— Ai, déus — vaig murmurar —. Ni se’t passi pel cap.

En Beckendorf va esclafir una rialla per sota el nas i junts ens vam enlairar ràpidament sobre l’Atlàntic.

Quan finalment vam distingir el nostre objectiu, gairebé era fosc. El Princesa Andròmeda, un creuer blanc i groc grandiós molt ben il·luminat, resplendia a l’horitzó. D’un tros lluny, s’hauria dit que només era un vaixell de celebració en comptes del quarter general del Senyor dels Titans. Llavors, quan t’hi acostaves, podies veure’n el mascaró de proa gegant: una donzella de cabells foscos amb una camisa grega antiga carregada de cadenes i amb expressió d’horror, com si pogués sentir la pudor de tots els monstres que es veia obligada a transportar.

Tornar a veure aquell vaixell em va provocar un nus a l’estómac. Havia estat a punt de morir dues vegades, al Princesa Andròmeda. Ara es dirigia de dret a Nova York.

— Saps què has de fer? — em va demanar en Beckendorf, cridant per sobre el vent.

Vaig assentir. Havíem fet proves sense risc als molls de Nova Jersey, fent servir embarcacions abandonades com a objectius. Sabia que tindríem molt poc temps. Però també que aquella era la nostra millor ocasió per liquidar la invasió de Cronos, abans que comencés i tot.

— Blackjack — vaig dir al pegàs —, deixa’ns a la coberta de popa més baixa.

«D’acord, capità — va respondre —. Carai, com detesto veure aquest vaixell.»

Tres anys abans, havien esclavitzat en Blackjack al Princesa Andròmeda fins que va aconseguir fugir-ne amb una mica d’ajuda dels meus amics i meva. Ja m’imaginava que hauria preferit que li pentinessin la crinera a l’estil My Little Pony que no pas tornar allà.

— No ens esperis — li vaig ordenar.

«Però, capità...»

— Confia en mi — vaig insistir —. En marxarem pel nostre compte.

En Blackjack va plegar les ales i es va precipitar cap a l’embarcació com un cometa negre. El vent em xiulava a les orelles. Veia monstres patrullant a les cobertes superiors: dones serp dracaenae, cerbers, gegants, i aquelles foques demoníaques hominoides conegudes amb el nom de telquins... però vam passar-los per davant tan de pressa que no van donar l’alarma. Ens vam precipitar cap a popa i en Blackjack va desplegar les ales i va aterrar suaument a la coberta inferior. Vaig desmuntar, mig marejat.

«Bona sort, capità — em va dir en Blackjack —. I no permetis que et converteixin en carn picada!»

I, després d’això, el meu vell amic es va enlairar cap a la nit. Em vaig treure el bolígraf de la butxaca, el vaig destapar i la Contracorrent es va estendre sencera: noranta centímetres de bronze celestial mortal resplendint en la penombra.

En Beckendorf es va treure un tros de paper d’una butxaca. Em vaig pensar que era un mapa o alguna cosa per l’estil. Després vaig comprovar que en realitat era una foto. La va mirar amb aquella llum dèbil: la cara riallera de la Silena Beauregard, filla d’Afrodita. Havien començat a sortir junts l’estiu anterior, quan ja feia anys que tots els altres els dèiem: «Va, que vosaltres dos us agradeu!» A pesar de totes les missions perilloses, aquell estiu en Beckendorf havia estat més feliç del que ho havia estat mai.

— Aconseguirem tornar al campament — li vaig prometre.

Durant un segon, vaig percebre preocupació a la seva mirada. Llavors va recuperar el seu somriure confiat de costum.

— Juga-t’hi el que vulguis — va afirmar —. Anem a fer explotar Cronos en un milió de trossos.

En Beckendorf anava al davant. Vam recórrer un passadís estret fins a l’escala de servei, igual que als entrenaments, però ens vam quedar glaçats en sentir soroll damunt nostre.

— M’és igual el que et diu el nas! — va grunyir la veu mig humana i mig canina d’un telquí —. L’última vegada que vas ensumar un mestís, va resultar que era un sandvitx de carn!

— M’agraden els sandvitxos de carn! — va remugar una altra veu —. Però et juro que això és fragància de mestís. Són a bord!

— Bah, el teu cervell, en canvi, no és enlloc!

Van continuar discutint i en Beckendorf va assenyalar unes escales. Les vam baixar tan silenciosament com vam poder. Dos pisos més avall, les veus dels telquins es van començar a apagar.

Finalment vam arribar a una escotilla metàl·lica. En Beckendorf va dibuixar tres paraules amb els llavis: «Sala de màquines.»

Estava tancada, però en Beckendorf va agafar unes tenalles per tallar cadenes de la bossa i va seccionar el cadenat com si fos de mantega.

A dins, hi havia un fila de turbines grogues tan grosses com sitges de gra, que brunzien i vibraven. I a la paret de l’altra banda, un seguit de vàlvules de pressió i terminals informàtics. Vam veure un telquí mascle inclinat sobre un teclat, però estava tan concentrat en la feina que no es va fixar en nosaltres. Feia un metre i mig d’alçada, i tenia el pelatge negre i llis d’una foca i els peus petits però rabassuts. Tenia el cap d’un dòberman i les mans eren gairebé humanes, a pesar de les urpes. Grunyia i murmurava mentre teclejava. Potser enviava un missatge als seus amics de careslletges.com.

Vaig avançar un pas i es va enravenar, probablement perquè s’ensumava que alguna cosa anava malament. Va saltar lateralment cap a un botó d’alarma vermell i gros, però li vaig tallar el pas. Va esbufegar i em va escometre, però després que li etzibés una segada amb la Contracorrent va explotar en pols.

— Un menys — va dir en Beckendorf —. Només en deuen quedar cinc mil.

Em va tirar un pot ple d’un líquid verd espès: foc grec, una de les substàncies màgiques més perilloses del món. Llavors em va llançar una altra eina essencial per als semidéus heroics: cinta adhesiva.

— Lliga aquesta càrrega a la consola — em va dir —. Jo em cuido de les turbines.

Es va posar a treballar. La sala era calorosa i humida, i al cap d’un moment estàvem xops de suor.

El vaixell continuava avançant entre esbufecs. Com que sóc fill de Posidó i tota la pesca, al mar tinc una orientació perfecta. No em pregunteu per què, però sabia que érem a 40,19° nord, 71,90° oest, i que anàvem a divuit nusos per hora, de manera que el creuer arribaria al port de Nova York a l’alba. No disposaríem d’una altra ocasió per evitar-ho.

Acabava de lligar un altre pot de foc grec als panells de comandament quan vaig sentir unes passes feixugues sobre graons metàl·lics: baixaven tantes criatures per les escales que les podia sentir per sobre dels motors i tot. Mal senyal.

Vaig mirar en Beckendorf de dret als ulls.

— Quanta estona et falta?

— Massa — va donar un copet al seu rellotge, que era el nostre detonador per control remot —. Encara he de connectar el receptor i preparar les càrregues. Deu minuts com a mínim.

Segons el soroll de les passes, ens quedaven uns deu segons.

— Els distrauré — vaig afirmar —. Ens trobarem al punt de trobada.

— Percy...

— Desitja’m sort.

Semblava voler-ho discutir. El pla depenia sobretot d’aconseguir entrar i sortir sense que ens descobrissin. Però hauríem d’improvisar.

— Que tinguis sort — va dir.

Vaig córrer cap a la porta.

Mitja dotzena de telquins baixaven les escales potejant. Els vaig travessar tots amb la Contracorrent abans que poguessin xisclar. Vaig continuar pujant, per davant d’un altre telquí mascle, tan esbalaït que el tàper de Lil’ Demons li va caure dels dits. El vaig deixar viu, en part perquè el tàper era maco i en part perquè donés l’alarma i, amb una mica de sort, els seus amics em perseguissin a mi en comptes d’anar a la sala de màquines.

Vaig sortir bruscament per una porta cap a la coberta 6 i vaig continuar corrent. Segur que en altre temps aquell corredor havia estat molt luxós, però durant els darrers tres anys d’ocupació per part dels monstres, el paper de les parets, la catifa i les portes de les cabines s’havien endut tantes urpades i tanta bava que semblava la gola d’un drac (i sí, per desgràcia, parlo per experiència).

Quan vaig visitar el Princesa Andròmeda per primera vegada, el meu vell enemic Luke mantenia uns quants turistes atordits a bord, de cara a la galeria, tan ben embolicats amb la Boira que no s’adonaven que eren en un vaixell infestat de monstres. Ara no veia cap rastre de turistes. Em feia ràbia pensar què els devia haver passat, però dubtava que els haguessin deixat tornar a casa amb els guanys del bingo.

Vaig arribar a la rambla, el gran centre comercial que ocupava tota la part central de la nau, i em vaig quedar glaçat. Al mig del passeig hi havia una font. I dins la font, un cranc gegant ajupit.

No vull dir «gegant» com els crancs rei d’Alaska, dels quals «pots menjar tants com vulguis per 7,99 dòlars». Quan dic «gegant» vull dir més gran que la font. Aquell monstre s’elevava tres metres per damunt de l’aigua. Tenia la closca plena de taques blaves i verdes, i les pinces més llargues que el meu cos.

Si us heu fixat mai en la boca d’un cranc, escumosa i repulsiva amb bigotis i articulacions que espeteguen, ja us podeu imaginar que, ampliada fins a la mida d’una tanca publicitària, no era pas més maca. Em mirava fixament amb aquells seus ulls negres vidriosos, en els quals vaig copsar intel·ligència... i odi. Ser fill del déu del mar no em faria guanyar cap punt davant del senyor Cranqui.

— Fffffff — va xiular, escopint escuma marina per la boca.

Feia la mateixa pudor que un cubell d’escombraries ple de barretes de peix que s’hagués passat tota una setmana al sol.

Les alarmes van sonar estrepitosament. Aviat m’arribaria molta companyia i havia de continuar endavant.

— Hola, cranqui. — Vaig avançar uns centímetres pel perímetre del pati —. Només faré la volta pel costat o sigui que...

El cranc es va moure a una velocitat increïble. Va sortir corrent de la font i va venir directament cap a mi, fent petar les pinces. Em vaig refugiar dins una botiga de regals i em vaig obrir pas a través d’una pila de samarretes. El cranc va trinxar les parets de vidre amb una pinça i va destrossar el local. Vaig tornar a sortir-ne ràpidament, respirant amb dificultat, però el senyor Cranqui es va girar i em va perseguir.

— Allà! — va exclamar una veu des d’una balconada superior —. L’intrús!

Si el que jo volia era provocar una distracció, ho havia aconseguit del tot, però no era pas aquell el lloc on volia lluitar. Si m’acorralaven al centre del vaixell, acabaria a la panxa del cranc.

Aquell crustaci demoníac em va escometre. Vaig brandar la Contracorrent i li vaig tallar la punta de la pinça. L’animal xiulava i escopia bromera, però no semblava gaire ferit.

M’esforçava per recordar qualsevol detall de les antigues llegendes que m’ajudés davant d’aquella criatura. L’Annabeth m’havia explicat alguna cosa sobre un cranc monstruós... alguna cosa relacionada amb Hèrcules, que l’esclafava amb un peu? Allò no em funcionaria pas. Aquell cranc era una mica més gran que les meves Reebok.

Llavors se’m va ocórrer una idea extravagant. El Nadal anterior, la mare i jo ens havíem endut en Paul Blofis a la cabana de Montauk, on nosaltres anàvem des de sempre. En Paul m’havia dut a pescar crancs, i després de treure una xarxa plena de crustacis, m’havia ensenyat que tenen una escletxa a l’armadura, just al mig d’una panxa repulsiva.

L’únic problema era poder-hi arribar, a aquella panxa repulsiva.

Vaig ullar la font, després, el terra de marbre, que ja relliscava a causa del rastre que deixava el cranc. Vaig alçar una mà, concentrant-me en l’aigua, i la font va explotar. L’aigua va sortir projectada cap a tot arreu i es va enlairar tres pisos, i va ruixar les balconades i els ascensors i els aparadors de les botigues. El cranc no en va fer cap cabal. Li encantava l’aigua. Va venir cap a mi de costat, xiulant i fent petar les pinces, i jo vaig anar corrent cap a ell xisclant:

—AHHHHHHHH!

Just abans que xoquéssim, em vaig tirar a terra a l’estil d’un jugador de beisbol i vaig lliscar pel marbre humit de dret cap a sota l’animal. Era com ficar-se a sota d’un vehicle blindat de set tones. El cranc només s’havia d’asseure i esclafar-me, però abans que comprengués què carai passava, li vaig clavar la Contracorrent a l’esquerda de l’armadura, vaig deixar anar l’empunyadura i em vaig empènyer avall per sortir per darrere.

El monstre va tremolar i xiular. Els ulls se li van desfer. La closca se li va posar d’un vermell brillant mentre se li evaporaven les entranyes. Després la closca buida va repicar a terra com una carcassa descomunal.

No tenia temps d’admirar la meva obra. Em vaig plantar a córrer cap a les escales més properes mentre, al meu voltant, tot de monstres i semidéus donaven ordres cridant i se cenyien les armes. Jo tenia les mans buides. La Contracorrent, com que era màgica, reapareixeria a la meva butxaca tard o d’hora, però de moment havia quedat clavada sota les despulles del cranc, i no tenia pas temps de recuperar-la.

Al vestíbul de l’ascensor de la coberta 8, un parell de dracaenae se’m van entravessar al mig del pas. De cintura en amunt, eren dones de pell verda escamosa, ulls grocs i llengües bífides. De cintura en avall, tenien dos cossos de serp en comptes de cames. Anaven armades amb llances i xarxes plomades, i em constava per experiència pròpia que les sabien fer servir.

— Què ésss aquesssta xiuladisssa? — va dir una —. Un premi per a Cronosss!

Jo no estava d’humor per jugar a esmicolar serps, però davant meu hi havia un pedestal amb una maqueta del vaixell, de l’estil dels cartells de «VOSTÈ ÉS AQUÍ». Vaig arrencar la maqueta del pedestal i la vaig llançar contra la primera dracaena. El vaixell la va colpejar a la cara i la bèstia va caure a terra amb la maqueta i tot. Vaig saltar-li per sobre, vaig engrapar la llança de la seva companya i la vaig fer girar. Es va estampar a dins de l’ascensor i jo vaig continuar corrent cap a la part davantera del creuer.

— Agafeu-lo! — va cridar la dracaena.

Els cerbers udolaven. Una fletxa va sortir disparada de no sé on, em va passar xiulant per davant de la cara i es va incrustar al revestiment de caoba de la paret de l’escala.

M’era ben igual... sempre que pogués mantenir els monstres allunyats de la sala de màquines i donar temps a en Beckendorf.

Mentre pujava les escales corrent, un nen baixava de dret cap a mi. Semblava que s’acabés de llevar d’una migdiada. Només duia la meitat de l’armadura posada. Va desenfundar l’espasa i va cridar: «Cronos!», però semblava més espantat que enrabiat. No devia tenir més de dotze anys... si fa no fa la mateixa edat que jo quan vaig anar al Campament Mestís per primera vegada.

Aquell pensament em va deprimir. A aquell nano li estaven rentant el cervell, l’entrenaven per odiar els déus i atacar-los rabiosament perquè, per naixement, tenia una meitat olímpica. Cronos l’utilitzava i ell es pensava que jo era el seu enemic.

No li faria mal de cap manera. No necessitava armes per resoldre una cosa així. Vaig entrar en el cos a cos i li vaig subjectar el canell per estampar-lo contra la paret. L’espasa li va caure a terra repicant.

Llavors vaig fer una cosa que no tenia prevista. Probablement era una estupidesa. Definitivament posava en perill la missió, però no ho vaig poder evitar.

— Si vols continuar viu — el vaig advertir —, fuig d’aquest vaixell immediatament. Digue-ho als altres semidéus.

Llavors el vaig empènyer escales avall i va caure a rodolons cap al pis de sota.

Vaig continuar pujant.

Mals records: un corredor que passava per davant de la cafeteria. L’Annabeth, el meu germanastre Tyson i jo mateix ens havíem esmunyit per allà tres anys abans, la primera vegada que havia vingut al vaixell.

Vaig sortir d’estampida a la coberta principal. Sobre la mura de babord, el cel s’enfosquia de lila a negre. Una piscina resplendia entre dues torres de vidre, on hi havia més cobertes amb balcons i restaurants. Tota la part superior del vaixell semblava deserta i tenia un aire sinistre.

L’únic que havia de fer era creuar a l’altra banda. Llavors podria baixar per les escales fins a l’heliport: el nostre punt de trobada d’emergència. Si tot anava bé, en Beckendorf em vindria a trobar allà. Saltaríem al mar. Els meus poders aquàtics ens protegirien a tots dos, i detonaríem les càrregues explosives quan ens n’haguéssim allunyat un quart de milla.

Era a mig camí de la coberta quan el so d’una veu em va deixar glaçat.

— Vas tard, Percy.

En Luke era al balcó de sobre, amb un somriure que li tibava la cicatriu. Anava amb texans, una samarreta blanca i xancletes, com un adolescent normal, però els ulls el delataven. Eren d’or massís.

— Fa dies que t’esperàvem. — D’entrada, sonava normal, com en Luke mateix. Però llavors se li va retorçar la cara. Una esgarrifança li va resseguir el cos, com si s’hagués begut alguna cosa dolenta de debò. La veu se li va tornar més feixuga, ancestral i poderosa: era la veu de Cronos, el Senyor dels Titans. Les seves paraules em rascaven l’espinada com la fulla d’un punyal —. Va, inclina’t davant meu.

— Sí, ara hi corro — vaig murmurar.

Els gegants lestrígons van formar un rengle a banda i banda de la piscina, com si fessin cua. Tots feien dos metres i mig d’alçada i duien els braços plens de tatuatges, una armadura de cuir i porres amb punxes. Els semidéus arquers van aparèixer a la teulada de sobre en Luke. Dos cerbers van saltar des del balcó del davant i se’m van plantar al davant grunyint. Al cap d’uns segons, estava envoltat. Una trampa: no podia ser que haguessin ocupat posicions tan de pressa sense saber que venia.

Vaig aixecar els ulls cap a en Luke mentre per dins bullia de ràbia. Ni tan sols sabia si la consciència d’en Luke continuava viva dins aquell cos. Potser sí, tal com li havia canviat la veu... o potser simplement era Cronos, que s’adaptava a la nova forma. Em vaig dir que no tenia importància. En Luke era pervers i malvat molt abans que Cronos el posseís.

Dins el cap, una veu em va dir: «Un dia o altre m’hi hauré d’enfrontar. Per què no ara?»

Segons aquella gran profecia, jo, quan fes setze anys, hauria de prendre una decisió que salvaria o destruiria el món. Només faltaven set dies. Per què no ara? Si era veritat que tenia el poder, què canviaria una setmana abans o després? Podia liquidar aquella amenaça en aquell moment i allà derrotant Cronos. Ep, ja havia lluitat anteriorment contra monstres i déus.

Com si em llegís el pensament, en Luke va somriure. No, era Cronos. Ho havia de tenir present.

— Avança si t’hi atreveixes — em va dir.

La turba de monstres em va obrir pas. Vaig pujar les escales mentre el cor em bategava com un timbal. Estava convençut que algú m’apunyalaria per l’esquena, però em van deixar passar. Vaig palpar la butxaca i vaig descobrir que el bolígraf ja m’esperava. El vaig destapar i es va estendre fins a convertir-se en la meva espasa, la Contracorrent.

L’arma de Cronos li va aparèixer a les mans: una dalla de dos metres de llargada, una meitat de bronze celestial i l’altra d’acer dels mortals. Només de veure-la vaig notar que els genolls em tremolaven com gelatina. Però abans de tenir temps de repensar-m’hi, el vaig envestir.

El temps es va alentir. Vull dir que es va alentir literalment, perquè Cronos gaudia d’aquell poder. Vaig tenir la sensació que em movia a través d’una mena de caramel líquid. Em pesaven tant els braços que gairebé no era capaç d’aixecar l’espasa. Cronos somreia, brandant la dalla a velocitat normal, i esperant que jo avancés cap a la mort de mica en mica.

Vaig intentar lluitar contra la seva màgia. Em vaig concentrar en el mar que ens envoltava, la font del meu poder. Amb els anys havia après a canalitzar-la cada cop més bé, però s’hauria dit que ara no passava res.

Vaig avançar una altra passa. Els gegants se’n burlaven. Les dracaenae reien fent una mena de xiuladissa.

«Escolta’m, oceà — vaig implorar —. Ara seria un bon moment, eh?»

De cop i volta, vaig notar un dolor escruixidor a la panxa. El vaixell en pes es va bolcar a un costat i va desequilibrar els monstres. Divuit mil litres d’aigua salada es van llançar damunt nostre des de la piscina, i ens van deixar ben xops a Cronos, a mi i a tots els que eren a coberta. L’aigua em va revitalitzar, va trencar l’embruix del temps, i el vaig envestir.

Vaig colpejar Cronos, però encara anava massa lent. Vaig cometre l’error de mirar-lo a la cara; la cara d’en Luke, un paio que abans era amic meu. Per més que ara l’odiés, em resultava difícil matar-lo.

Cronos no va vacil·lar en absolut. Va brandar la dalla amb una vergassada descendent. Vaig saltar enrere; aquella fulla maligna no em va encertar per un centímetre, abans d’obrir una escletxa a la coberta, just entre els meus peus.

Vaig etzibar un cop de peu a Cronos. Va trontollar enrere, però pesava més del que hauria estat propi d’en Luke. Va ser igual que donar una puntada de peu a una nevera.

Cronos va tornar a brandar la dalla. La vaig interceptar amb la Contracorrent, però l’embranzida va ser tan forta que la meva fulla només la va poder desviar. El tall de la dalla em va estripar la màniga de la camisa i em esgarrinxar el braç. No devia ser una ferida greu, però tot un costat del cos em va explotar de dolor. Vaig recordar el que un dia m’havia dit un esperit marí sobre la dalla de Cronos: «Vigila, ximplet. Una rascada i la fulla t’esqueixarà l’ànima del cos.» Ara entenia a què es referia. No només perdia sang. Notava que la força, la voluntat i la identitat també se m’escolaven.

Vaig tentinejar enrere, em vaig passar l’espasa a la mà esquerra i vaig abalançar-me contra ell a la desesperada. L’hauria d’haver travessat de ple, però la fulla va rebotar contra el seu estómac com si hagués picat contra una roca de marbre. No hauria d’haver sobreviscut a aquella estocada de cap manera.

Cronos va esclafir a riure.

— Una actuació penosa, Percy Jackson. En Luke em diu que, lluitant amb l’espasa, no vas ser mai un rival digne d’ell.

La visió se’m desenfocava. Sabia que em quedava poc temps.

— A en Luke li havien pujat els fums al cap. Però almenys llavors era el seu cap.

— Quina llàstima matar-te ara, abans que el pla es concreti — va murmurar Cronos —. M’encantaria veure el terror als teus ulls quan comprenguis com destruiré l’Olimp.

— No aconseguiràs portar aquest vaixell fins a Manhattan.

Em sentia el pols bategant al braç. I tot de punts negres em ballaven davant dels ulls.

— I per què no? — Els ulls li resplendien. La cara (la cara d’en Luke) semblava una màscara antinatural il·luminada per darrere amb un poder maligne —. Potser confies en els explosius del teu company?

Va abaixar la mirada cap a la piscina i va cridar:

— Nakamura!

Un adolescent amb armadura grega completa es va obrir pas entre la gentada. Duia l’ull esquerre tapat amb un pegat negre. Ja el coneixia, esclar: l’Ethan Nakamura, el fill de Nèmesi. Li havia salvat la vida l’estiu passat al laberint i, per recompensar-m’ho, aquell cabrit havia ajudat Cronos a tornar a la vida.

— Un èxit, senyor meu — va proclamar l’Ethan —. L’hem trobat tal com ens havien dit.

Va picar de mans i dos gegants es van avançar, arrossegant en Charles Beckendorf entre els dos. El cor gairebé se’m va parar. En Beckendorf tenia un ull botit i talls a la cara i als braços. Havia perdut l’armadura i duia la camisa estripada gairebé del tot.

— No! — vaig exclamar.

En Beckendorf em va mirar als ulls. Va ullar la seva mà com si em volgués dir alguna cosa. El rellotge. Encara no l’hi havien pres, i era el detonador. Era possible que els explosius estiguessin armats? Segur que els monstres els havien desmuntat immediatament.

— L’hem pescat a la zona central del vaixell, amb la intenció d’esmunyir-se dins la sala de màquines — va anunciar un dels dos gegants —. Ens el podem menjar ara?

— Aviat — Cronos va mirar l’Ethan arrufant les celles —. Estàs segur que no ha posat els explosius?

— Anava cap a la sala de màquines, senyor.

— Com ho saps, això?

— Hem... — L’Ethan es va bellugar incòmode canviant el pes de cama —. Anava en aquella direcció. I ens ho ha explicat. Encara té la bossa plena d’explosius.

Lentament, ho vaig començar a entendre. En Beckendorf els havia enganyat. En adonar-se que al capdavall el capturarien, s’havia girat per fer veure que anava en la direcció contrària. Els havia convençut que encara no havia arribat a la sala de màquines. El foc grec potser encara estava a punt! Però no ens serviria de res si no podíem abandonar el vaixell i provocar la detonació.

Cronos dubtava.

«Creu-t’ho, home», vaig pregar jo en silenci.

El dolor del braç era tan intens que amb prou feines m’aguantava dret.

— Obre la bossa — va ordenar Cronos.

Un dels gegants va arrabassar a en Beckendorf la bossa amb explosius que duia penjada de l’espatlla. Va mirar a l’interior, va grunyir i la va tombar de cap per avall. Els monstres es van precipitar enrere, tenallats pel pànic. Si la bossa hagués estat plena de debò de pots de foc grec, hauríem explotat tots. Però només en van caure una dotzena de pots de préssec.

Podia sentir la respiració de Cronos, esforçant-se per contenir la ràbia.

— No has capturat pas aquest semidéu a prop de la galera, per casualitat? — li va preguntar.

L’Ethan va empal·lidir.

— Hem...

— I no has enviat pas ningú a comprovar la sala de màquines, per casualitat?

L’Ethan va retrocedir a batzegades, llavors va girar sobre els talons i es va posar a córrer.

Vaig renegar en silenci. Ara només disposàvem d’uns minuts, abans que desarmessin les bombes. Vaig tornar a captar la mirada d’en Beckendorf i li vaig fer una pregunta muda, confiant que m’entendria: «Quant falta?»

Va ajuntar les puntes dels dits i del polze, formant un cercle. ZERO. El temporitzador no ajornaria l’explosió en absolut. Si aconseguia pitjar el botó del detonador, el vaixell explotaria immediatament. Ens resultaria impossible allunyar-nos-en prou abans. Els monstres ens matarien primer, o bé desarmarien els explosius, o totes dues coses.

Cronos es va girar cap a mi amb un somriure malvat.

— Hauràs de disculpar la incompetència d’aquests meus acompanyants, Percy Jackson. Però no té importància. Ara et tenim a tu. Feia setmanes que sabíem que vindries.

Va allargar la mà i va fer gronxar un braçalet petit de plata amb una dalla d’amulet: el símbol del Senyor dels Titans.

La ferida del braç em xuclava la capacitat per pensar, però vaig murmurar:

— Aparell de comunicació... espia al campament.

Cronos va esclafir una rialleta per sota el nas.

— No et pots refiar dels amics. Sempre et deixen a l’estacada. En Luke va aprendre la lliçó pel camí més dur. Ara tira l’espasa a terra i rendeix-te, si no vols que el teu amic mori.

Em vaig empassar la saliva. Un dels gegants tenia una mà al voltant del coll d’en Beckendorf. Jo no estava en condicions de rescatar-lo i, suposant que ho provés, el matarien abans que hi arribés. A tots dos, ens matarien.

En Beckendorf va dibuixar una paraula amb els llavis: «Fuig.»

Vaig dir que no amb el cap. No el podia abandonar com si res.

L’altre gegant encara remenava els pots de préssec, i això volia dir que en Beckendorf tenia el braç esquerre lliure. El va aixecar a poc a poc... en direcció al rellotge, que duia al canell dret.

Jo volia cridar: «NO!»

Llavors, a baix a la piscina, una dracaena va esbufegar:

— Què essstà fent? Què ésss això que porta al canell?

En Beckendorf va tancar els ulls ben fort i es va acostar la mà al rellotge.

Jo no tenia alternativa. Vaig llançar l’espasa contra Cronos com si fos una javelina. Va rebotar inofensiva contra el seu pit, però el va sobresaltar. Em vaig obrir pas a empentes enmig d’una multitud de monstres i vaig saltar pel costat del vaixell... cap al mar, que era trenta metres més avall.

Vaig sentir sorolls ben endins del vaixell. Uns monstres m’escridassaven des de dalt. Una llança va xiular arran de la meva orella. Una fletxa se’m va clavar a la cuixa, però pràcticament no vaig tenir temps d’adonar-me del dolor. Em vaig submergir dins el mar i vaig demanar als corrents marins que se m’emportessin lluny, molt lluny: cent metres, dos-cents metres.

Fins i tot des d’aquella distància, l’explosió va fer tremolar el món sencer. L’ona expansiva em va socarrimar la part del darrere del cap. El Princesa Andròmeda va explotar per totes bandes, convertit en una bola de foc descomunal de flames verdes que sortia disparada cap al cel fosc i ho consumia tot.

«Beckendorf», vaig pensar.

Llavors em vaig desmaiar i em vaig enfonsar com una àncora cap al fons del mar.

2

Conec uns parents

de la branca dels peixos

Els somnis dels semidéus són una merda.

El cas és que no són mai somnis i prou. Han de representar visions, presagis i tots els altres elements místics que fan patir el meu cervell.

Vaig somiar que era en un palau fosc al capdamunt de les muntanyes. Per desgràcia, el vaig reconèixer: el palau dels titans al cim del mont Otris, també conegut a Califòrnia com el mont Tamalpais. El pavelló principal era obert a la nit, envoltat de columnes gregues negres i estàtues de titans. La llum de les torxes es reflectia contra el terra de marbre negre. Al centre de la sala, un gegant amb armadura es debatia sota el pes del remolí d’un núvol en forma de xemeneia: era Atles, que aguantava el pes del firmament.

Dos gegants més, vora un braser de bronze, estudiaven imatges a les flames.

— Una bona explosió — deia un. Duia una armadura negra tatxonada amb reblons de plata, com una nit estelada. I la cara, coberta amb un casc de guerra amb una banya de moltó cargolada a cada banda.

— No té importància — deia l’altre. Aquell tità anava vestit amb una túnica daurada i tenia els ulls d’or com Cronos. Tot el seu cos resplendia. Em recordava Apol·lo, déu del sol, deixant de banda que la llum del tità era més aspra i la seva expressió, més cruel —. Els déus han contestat al desafiament. Aviat acabaran sent destruïts.

Resultava difícil copsar les imatges del foc: tempestes, edificis que s’ensorraven i mortals xisclant de terror.

— Aniré a l’est per dirigir les nostres forces — deia el tità daurat —. Crios, tu et quedaràs de guàrdia al mont Otris.

L’individu amb les banyes de moltó grunyia:

— Sempre em toquen les feines més estúpides. Senyor del Sud. Senyor de les Constel·lacions. Ara hauré de fer de cangur d’Atles mentre vosaltres us divertiu.

Sota el remolí del núvol, Atles bramulava d’agonia.

— Deixeu-me anar, maleïts sigueu! Sóc el vostre millor guerrer. Encarregueu-vos d’aquest pes perquè jo pugui lluitar!

— Silenci! — retronava el tità daurat —. Ja vas tenir la teva oportunitat, Atles. I vas fracassar. A Cronos li agrada que siguis justament on ets. I tu, Crios, fes el que et pertoca.

— I si necessiteu més guerrers? — li preguntava Crios —. El nostre nebot trampós, amb el seu esmòquing nou, no us serà de gaire ajuda en un combat.

El tità daurat esclafia a riure.

— No et preocupis per ell. D’altra banda, els déus amb prou feines podran fer front al nostre primer repte. I no tenen ni idea de quants en tenim en reserva. Fixa’t què et dic: d’aquí a pocs dies, l’Olimp estarà en ruïnes, i ens tornarem a trobar aquí per celebrar l’albada de la Sisena Era!

El tità daurat esclatava en flames i desapareixia.

— Ah, esclar — grunyia Crios —. Ell es pot desintegrar entre flames. Jo em puc posar aquestes estúpides banyes de marrà.

L’escena va canviar. Ara era a fora del pavelló, amagat a l’ombra d’una columna grega. Al meu costat hi havia un noi, que escoltava els titans d’amagat. Tenia els cabells foscos sedosos i la pell pàl·lida, i vestia roba fosca. Era el meu amic Nico di Angelo, el fill d’Hades.

Em mirava directament, amb expressió severa.

— Te n’adones, Percy? — xiuxiuejava —. Se t’acaba el temps. De debò creus que els pots derrotar sense recórrer al meu pla?

Aquelles paraules em van resseguir amb la fredor del fons de l’oceà, i els somnis se’m van tornar negres.

— Percy? — va dir una veu fonda.

Em sentia el cap com si me l’haguessin ficat en un microones embolicat amb paper d’alumini. Vaig obrir els ulls i vaig veure una ombra allargada i amenaçadora damunt meu.

— Beckendorf? — vaig preguntar esperançat.

— No, germà.

Vaig tornar a enfocar la mirada. El que veia era un ciclop... una cara deforme, uns cabells marrons ratats i un gran ull marró a vessar de preocupació.

— Tyson?

El meu germà va somriure ensenyant les dents.

— Ep! El cervell et funciona!

Jo no n’estava tan segur. Em sentia el cos ingràvid i fred. La veu em sonava estranya. Podia sentir en Tyson, però més aviat semblava que, en comptes del so normal, en captés les vibracions dins el cervell.

Em vaig incorporar i un llençol de gasa va volar enllà. Era dins un llit fet de varec teixit amb seda, dins una habitació folrada de closques de petxines. Al voltant del sostre flotaven perles resplendents de la mida de pilotes de bàsquet, que il·luminaven l’espai. Em trobava sota l’aigua.

Com que sóc fill de Posidó i tota la pesca, això em semblava prou bé. Puc respirar sota l’aigua sense dificultat, i ni tan sols se’m mulla la roba si no ho vull. Però tot i així no va deixar de sobresaltar-me aquell tauró amb cap de martell que va entrar per la finestra de l’habitació, em va mirar un moment i després va sortir per l’altre costat nedant tranquil·lament.

— On...?

— Al palau del papa — em va dir en Tyson.

En altres circumstàncies, m’hauria emocionat. No havia visitat mai el reialme de Posidó i feia anys que ho somiava. Però em feia mal el cap. Encara tenia la camisa esquinçada per l’impacte de l’explosió. Se m’havien curat les ferides del braç i de la cama (el simple fet de ser a l’oceà em permetia aquella gràcia, amb temps suficient), però encara em trobava com si m’hagués esclafat un equip de futbol de lestrígons amb botes de claus.

— Quant fa...?

— Et vam trobar ahir a la nit, enfonsant-te en l’aigua — va respondre en Tyson.

— I el Princesa Andròmeda?

— Va fer buuum — em va confirmar en Tyson.

— En Beckendorf era a bord. No l’heu pas...?

L’expressió d’en Tyson es va enfosquir.

— Ni rastre. Ho sento, germà.

Vaig mirar per la finestra cap a l’aigua de color blau fosc. En Beckendorf havia d’entrar a la universitat a la tardor. Tenia una amiga especial, molts amics, i tota la vida al davant. No podia haver-se’n anat per sempre. Potser havia aconseguit escapar-se del vaixell, com havia fet jo. Potser havia saltat per la borda i... què més? No, no podia haver sobreviscut com jo a una caiguda de trenta metres contra l’aigua. I tampoc no podia haver-se allunyat prou de pressa de l’explosió.

L’instint em deia que era mort. Ell s’havia sacrificat per destruir el Princesa Andròmeda, i jo l’havia abandonat.

Vaig recordar el somni: els titans parlaven de l’explosió com si no tingués cap importància, i en Nico di Angelo m’advertia que no podria derrotar Cronos sense seguir el seu pla, una idea perillosa que feia un any que jo esquivava.

Un estrèpit llunyà va sacsejar l’habitació. A fora va esclatar una llum verda i va fer brillar el mar tant com el migdia.

— Què ha estat això? — vaig preguntar.

En Tyson semblava preocupat.

— El papa t’ho explicarà. Vine, està liquidant monstres. Bum!

El palau podia haver estat el lloc més meravellós que havia vist mai, si no s’hagués trobat en procés de destrucció. Vam nedar fins a l’extrem d’un corredor llarg i vam sortir disparats enlaire sobre un guèiser. Quan ens enfilàvem per sobre de les teulades, vaig contenir la respiració (bé, suposant que sota l’aigua sigui possible).

El palau era tan gran com la ciutat del mont Olimp, amb patis espaiosos, jardins i pavellons envoltats de columnes. Els jardins estaven esculpits amb colònies de corall i plantes marines fosforescents. Hi havia vint o trenta edificis construïts amb petxines, blancs, que resplendien amb els colors de l’arc iris. Els peixos i els pops entraven i sortien veloçment per les finestres. Les perles resplendents il·luminaven els camins com llums de Nadal.

El pati principal era ple de guerrers: hi havia tritons, amb cues de peix de cintura en avall i un tors humà de cintura en amunt, deixant de banda que tenien la pell blava, cosa que no havia vist mai. Alguns atenien els ferits. D’altres esmolaven llances i espases. Un va passar per davant nostre, nedant apressadament. Tenia els ulls d’un verd lluent, com aquella substància que posen a les barretes de llum, i dents de tauró. No t’ensenyen coses així a La sirenita.

A fora del pati principal hi havia unes fortificacions grandioses, torres, murs i armes antisetge, però la majoria estaven en ruïnes. D’altres resplendien amb una estranya llum verda que jo coneixia perfectament: foc grec, que pot cremar fins i tot sota l’aigua.

Més enllà, el fons marí s’allargava cap a la penombra. Hi podia veure batalles rabioses: flaixos d’energia, explosions i la lluïssor dels exèrcits en xocar. Un humà normal no ho hauria pogut veure per falta de llum. Vaja, un humà normal hauria quedat esclafat per la pressió de l’aigua i congelat pel fred. Ni tan sols els meus ulls sensibles a la temperatura no acabaven de distingir què passava exactament.

Al límit del complex del palau, va explotar un temple amb la teulada de corall vermell, i va expulsar a càmera lenta un riu de foc i runa cap als jardins més allunyats. De l’obscuritat de damunt nostre, en va aparèixer una forma enorme: un calamar més gros que qualsevol gratacel. Estava envoltat d’un núvol de pols brillant, o almenys vaig pensar que era pols fins que vaig clissar que es tractava d’un eixam de tritons que intentaven atacar el monstre. El calamar va baixar fins al palau, va agitar els tentacles i va esclafar columnes senceres de guerrers. Llavors un arc brillant de llum blava va sortir disparat de la teulada d’un dels edificis més alts. El feix de llum va encertar el calamar gegant i el monstre es va dissoldre a l’aigua com un colorant alimentari.

— El papa — va dir en Tyson, indicant el lloc del qual havia vingut la llum.

— Ell ha fet això?

De cop i volta em sentia més optimista. El pare tenia uns poders increïbles. Era el déu del mar. Es podria enfrontar a aquell atac, no? Potser em deixaria ajudar-lo.

— Has participat en la lluita? — vaig preguntar a en Tyson admirat —. Esclafant caps amb la teva prodigiosa força de ciclop i tot plegat?

En Tyson va posar mala cara i de seguida vaig saber que li havia fet una pregunta equivocada.

— He estat... arreglant armes — va murmurar —. Anem. Anem a buscar el papa.

• • •

Ja sé que això pot sonar estrany a les persones amb... vaja, pares normals, però jo només havia vist el meu quatre o cinc vegades a la vida, i mai més de cinc minuts seguits. Els déus grecs no s’acostumen a presentar als partits de beisbol dels seus fills. Amb tot, em pensava que reconeixeria Posidó al primer cop d’ull.

M’equivocava.

La teulada del temple era una gran coberta oberta equipada com a centre de comandament. Un mosaic a terra mostrava un mapa exacte dels terrenys del palau i de l’oceà del voltant, però el mosaic es movia. Unes rajoles de pedra acolorides representaven els diferents exèrcits, i tot de monstres marins es movien d’aquí cap allà quan els efectius canviaven de posició. Els edificis que s’ensorraven a la vida real també s’ensorraven en aquella imatge.

Drets al voltant del mosaic, estudiant la batalla amb expressió seriosa, hi havia un assortiment de guerrers francament estrany, però cap s’assemblava al meu pare. Potser perquè jo buscava un paio corpulent amb la pell colrada i una barba negra, vestit amb bermudes i una camisa hawaiana.

No hi havia ningú així. Hi havia un individu que era un tritó amb dues cues de peix en comptes d’una. Tenia la pell verda i l’armadura tatxonada amb perles. Duia els cabells negres lligats en una cua i semblava jove (tot i que fa de mal dir, amb els éssers que no són humans). Poden tenir tres mil anys o només tres. Al seu costat hi havia un home vell amb una barba blanca i grisa onejant. S’hauria dit que el pes de l’armadura de batalla l’enfonsava. Tenia els ulls verds i, al voltant dels ulls, arrugues de somriure, però ara no somreia pas. Estudiava el mapa recolzant-se en una vara metàl·lica gruixuda. A la seva dreta hi havia una dona atractiva amb una armadura verda, cabells negres onejant i unes banyes menudes com les pinces d’un cranc. També hi havia un dofí, un dofí normal, que escrutava el mapa amb molta atenció.

— Delfí — va dir el vell —. Envia Palaemon i la seva legió de taurons al front occidental. Hem de neutralitzar aquests leviatans.

El dofí va parlar en xiscles, però dins el meu cap el vaig entendre: «Sí, senyor!» I va marxar precipitadament.

Vaig mirar en Tyson desencisat, i després em vaig dirigir a l’ancià.

No semblava possible, però...

— Pare? — li vaig preguntar.

El vell va mirar enlaire. Li vaig reconèixer la lluïssor als ulls, però la cara... semblava que hagués envellit quaranta anys de cop.

— Hola, Percy.

— Què... què t’ha passat?

En Tyson em va clavar una empenta. Sacsejava el cap tan fort que em pensava que li cauria, però Posidó no semblava ofès.

— No pateixis, Tyson — li va dir —. Percy, disculpa el meu aspecte. La guerra m’està passant factura.

— Però ets immorta

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X