Xoc de Reis (Cançó de gel i foc 2)

George R.R. Martin

Fragmento

Indice.xhtml

Índex

Coberta

Portadeta

Índex

Dedicatòria

Mapes

Pròleg

Arya

Sansa

Tyrion

Bran

Arya

Jon

Catelyn

Tyrion

Arya

Davos

Theon

Daenerys

Jon

Arya

Tyrion

Bran

Tyrion

Sansa

Arya

Tyrion

Bran

Catelyn

Jon

Theon

Tyrion

Arya

Daenerys

Bran

Tyrion

Arya

Catelyn

Sansa

Catelyn

Jon

Bran

Tyrion

Theon

Arya

Catelyn

Daenerys

Tyrion

Davos

Jon

Tyrion

Catelyn

Bran

Arya

Daenerys

Tyrion

Theon

Jon

Sansa

Jon

Tyrion

Catelyn

Theon

Sansa

Davos

Tyrion

Sansa

Tyrion

Sansa

Daenerys

Arya

Sansa

Theon

Tyrion

Jon

Bran

Apèndix

Els reis i les seves corts

El rei al Tron de Ferro

El rei a Altjardí

El rei al mar Estret

El rei al Nord

La reina a l’altra banda del mar

Altres cases majors i menors

Casa Lannister

Casa Tyrell

Casa Martell

Casa Florent

Casa Greyjoy

Casa Arryn

Casa Frey

Els homes de la Guàrdia de la Nit

Agraïments

Sobre l’autor

Crèdits

Grupo Santillana

TXTXocDeReis.xhtml

 

 

 

 

 

A en John i la Gail, per tot el menjar i el beure que hem compartit.

TXTXocDeReis-1.xhtml

mapa3.jpeg

mapa4.jpeg

mapa1.jpeg

mapa2.jpeg

TXTXocDeReis-2.xhtml

Pròleg

 

 

 

 

La cua del cometa s’escampava a través de l’alba, un tall vermell que sagnava sobre els cingles de Rocadrac, una ferida al cel rosa i porpra.

El mestre estava dret a la balconada exposada al vent de les seves estances. Era allà on arribaven els corbs després d’un llarg vol. Els seus excrements embrutaven les gàrgoles que s’alçaven amb dotze peus d’altura a cada cantó de l’home, un perdiguer infernal i una víbria, dues de les mil que estaven a l’aguait als murs de l’antiga fortalesa. Quan va arribar a Rocadrac, l’exèrcit d’escultures grotesques el posava nerviós, però amb els anys s’hi havia anat acostumant. Ara eren com uns vells amics. Tots tres van contemplar el cel amb neguit.

El mestre no creia en les profecies. I tanmateix... vell com era, en Cressen no havia vist mai un cometa tan brillant, ni d’aquell color, aquell color horrible, el color de la sang, de la flama i les postes de sol. Li hauria agradat saber si les gàrgoles n’havien vist mai cap de semblant. Feia molt més temps que ell que eren allà, i hi continuarien sent molt després que ell hagués desaparegut. Si les llengües de pedra parlessin...

«Quins disbarats». Es va repenjar a la barana, veient les onades que trencaven a sota, la pedra negra i aspra al tacte. «Gàrgoles que enraonen i profecies al cel. Sóc massa vell i torno a ser impulsiu com una criatura». Que potser la saviesa aconseguida amb tota una vida d’esforç l’havia abandonat j

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos