Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
1
La casa vora la cala
Llavors l’hi diràs?
La Virginia va aixecar el cap per mirar breument cap a la platja. Alguns companys ja estaven fent el sopar i havien començat a rostir salsitxes i hamburgueses a la foguera. D’altres encara xipollejaven a l’aigua aprofitant els últims raigs de sol. Però els qui li cridaven l’atenció eren els nois que jugaven a vòlei.
Sobretot un.
La Virginia es va posar vermella i tot seguit va abaixar la vista. En circumstàncies normals, li resultava extraordinàriament difícil mirar l’Eric sense que se li accelerés el cor. Ara que ell es passejava per la platja en banyador, sense samarreta..., era molt més complicat, per no dir impossible.
De manera que es va tornar a concentrar en les rugositats de la roca on estava asseguda. Hi havia descobert unes quantes pagellides i mirava d’arrencar-les amb l’ungla, sense gaire èxit.
La Carmen va sospirar.
—No l’hi diràs, oi? —va comprendre.
La Virginia es va posar a la defensiva.
—Per què? Demà se’n va a l’altra punta del món i no el tornaré a veure més.
La seva amiga va esbufegar amb impaciència.
—Doncs per això mateix! No tindràs una altra oportunitat de dir-li a la cara el que sents. A més, se’n va a viure a una ciutat civilitzada, amb internet i tota la pesca. Podríeu mantenir el contacte.
La Virginia va arronsar les espatlles.
—Per què hauria de voler mantenir el contacte amb mi, l’Eric? Ni tan sols sap que existeixo.
—T’ha convidat a la seva festa de comiat, oi?
—Ha convidat tota la classe, no a mi en especial.
La Carmen va deixar caure els braços, derrotada.
—Molt bé, com vulguis. Només et dic que ja fa tres anys que estàs així. És hora de fer-hi alguna cosa, no trobes? Saps que avui és la teva última oportunitat.
La Virginia no va contestar. Què li podia dir? Sabia que la seva amiga tenia raó, però només en part.
S’havia enamorat de l’Eric a primer de secundària. Al principi li havia cridat l’atenció perquè era guapo i semblava simpàtic. A més, deien que era francès, i això li havia despertat la curiositat. Però en aquella època no anaven a la mateixa classe, i la Virginia tan sols el veia al pati, als passadissos, i no tenia mai l’oportunitat d’acostar-s’hi.
Així i tot, se les va compondre per reunir-ne informació. Va descobrir que no era francès, sinó canadenc, i que parlava espanyol perfectament, sense cap rastre d’accent. Amb el temps, la Virginia va saber que era fill d’un diplomàtic de Mont-real i d’una empresària espanyola d’èxit. Per tant, venia d’una família amb diners i contactes. Per això vivien en aquella casa impressionant vora la platja, i per això l’Eric s’havia pogut permetre el luxe de convidar tota la classe a una festa de comiat a la seva cala privada.
I per això, entre moltes altres coses, la Virginia donava per descomptat que ell jugava en una altra lliga.
Perquè, a més, s’havia donat la circumstància que aquell curs finalment havien coincidit a la mateixa classe, i ella havia tingut l’oportunitat de conèixer-lo una mica més. Tot hauria estat més fàcil si l’Eric hagués resultat ser un noi de casa bona vanitós, si hagués tractat els altres amb supèrbia o els hagués mirat de dalt a baix. En canvi, ella no va trigar a descobrir que era un bon company, agradable, generós i fins i tot una mica tímid. I treia bones notes. I tampoc no era mal esportista.
La Virginia no havia trobat absolutament res de l’Eric que li desagradés, ni per dins ni per fora. O sigui que estava condemnada a estar-ne enamorada durant molt de temps.
Ella ho sabia i ho havia assumit amb resignació. L’Eric sempre l’havia tractat amb amabilitat, però només la veia com una companya de classe més.
A la Virginia li era igual. Sabia que tard o d’hora ell començaria a sortir amb una altra noia, però fins llavors es conformava a admirar-lo en secret, a ser a la mateixa habitació que ell, a poder-lo contemplar de tant en tant sense que se n’adonés i a embadalir-se amb el so de la seva veu. Per a la Virginia, el somriure de l’Eric era un raig de sol que li escalfava el cor cada matí, quan el saludava tímidament i ell contestava amb un educat «bon dia». Ella en tenia prou amb aquella simple interacció per sentir-se feliç.
Però tot això s’havia acabat, perquè l’Eric no tornaria a l’institut després de l’estiu. Se n’anava a viure amb el seu pare al Canadà, probablement per sempre.
La Carmen havia insistit que la Virginia no podia deixar que l’Eric se n’anés sense saber el que sentia per ell, però ella no havia tingut mai la més mínima intenció de declarar-s’hi. Per tant..., quin sentit tenia que s’ho plantegés ara?
—D’acord, és probable que et doni carbassa —va continuar la Carmen—, però almenys així ja ho sabries i podries passar pàgina. Si no l’hi dius, sempre et quedaràs amb el dubte. —La Virginia no va dir res, i la seva amiga va afegir alegrement—: Mira-t’ho d’aquesta manera: si t’hi declares i et diu que sí, podreu mantenir el contacte per internet. Si et diu que no, almenys t’estalviaràs la vergonya d’haver-lo de continuar veient cada dia. Tot són avantatges!
—A mi m’agradaven les coses tal com eren abans —va protestar la Virginia—. M’agradava veure’l cada dia, encara que només fóssim companys de classe.
La Carmen va recolzar el cap als genolls, pensativa.
—Saps què? Si algú sentís una cosa així per mi, m’agradaria saber-ho. —La Virginia va sospirar, i ella va aixecar el cap per mirar-la—. A tu no?
—No ho sé. Sempre és incòmode donar carbassa a algú, no trobes? És una escena que ens podríem estalviar tots dos, sincerament.
La Carmen va alçar les mans amb impotència.
—Mira, fes el que vulguis, però no busquis excuses. El que passa és que no t’hi atreveixes i ja està.
La Virginia es va posar vermella.
—Sí que m’hi atreviria, si volgués. En realitat...
Es va dur la mà a la butxaca dels pantalons per treure’n un paper doblegat. L’hi va ficar de nou, tan bon punt es va adonar del que acabava de fer, però la Carmen ja l’havia vist.
—Oooh, què hi tens, aquí? Una carta d’amor?
La Virginia va renegar per dins. Amb la Carmen feia molts anys que eren amigues, i la coneixia massa bé.
—No és exactament «una carta d’amor» —va puntualitzar.
—La puc veure?
—No!
La Carmen va intentar arribar fins a la butxaca igualment, i totes dues van forcejar damunt la roca entre rialles, fins que la Virginia va aconseguir treure’s de sobre la seva amiga.
—Si no me la deixes llegir per opinar, com sabràs que no és ridículament embafadora? —va fer broma la Carmen.
La Virginia va riure.
—No és una carta per a l’Eric —li va explicar—. Bé, sí que és per a l’Eric, però no l’hi pensava donar tal qual. —Va respirar fondo—. És com un guió... del que li diria... si finalment decidís...
Es va enrojolar un altre cop. La Carmen va fer un crit d’alegria i se li va llançar al damunt per abraçar-la.
—O sigui que li penses dir! Així m’agrada, que siguis valen