Crèdits
1.ª edició: gener 2014
© Begoña García Carteron, 2014
© Ediciones B, S. A., 2014
Consell de Cent, 425-427 - 08009 Barcelona (Espanya)
www.edicionesb.com
Dipòsit legal: B. 27.471-2013
ISBN DIGITAL: 978-84-9019-672-4
Tots els drets reservats. Sota les sancions establertes en l’ordenament jurídic, queda rigorosament prohibit, sense autorització escrita dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, així com la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o el préstec públics.
Contingut
Portadeta
Crèdits
Dedicatòria
SABINA
Capítol 1
Capítol 2
Capítol 3
Capítol 4
GINEBRA
Capítol 5
Capítol 6
Capítol 7
Capítol 8
Capítol 9
ELVIRA
Capítol 10
Capítol 11
Capítol 12
Capítol 13
Capítol 14
JOAN
Capítol 15
Capítol 16
Capítol 17
Capítol 18
Capítol 19
GUILLERMINA
Capítol 20
Capítol 21
Capítol 22
Capítol 23
MICAELA
Capítol 24
Capítol 25
Capítol 26
Capítol 27
Capítol 28
Capítol 29
Agraïments
Dedicatòria
A la meva mare Sara i a la meva tieta Adela, les dones més fortes i treballadores que he conegut mai i que més coses m’han ensenyat a la vida. Al meu pare Santiago, a qui vaig perdre de petita i a qui sempre trobaré a faltar. Als meus avis, Ramón i Manuel, als quals m’hauria agradat conèixer més. A la memòria de Manuel Lagares, el meu tiet. A Samuel, Carmen, Santi i Marta, els meus pilars. A Stef, Lua i Nico, els meus amors.
SABINA
SABINA
Capítol 1
1
A trenc d’alba, la Sabina es va aixecar de la màrfega que compartia amb la seva filla i la seva néta, i va obrir la porta de la barraca. Una càlida ràfega de vent de ponent li va inflar la camisola, anunciant que aquell dia tampoc plouria. Va trepitjar la sorra humida amb els peus descalços, es va posar una mà al front i va escrutar l’horitzó. Davant seu, el mar es veia tranquil i el paisatge es començava a perfilar sota les primeres resplendors del sol. Va mirar al seu voltant per comprovar que no hi hagués cap amenaça aguaitant, però tot semblava en calma. A l’aigua, els pescadors tornaven amb les barques a la platja, i, darrere seu, el sorral on vivia es començava a despertar amb els sorolls quotidians de cada matí.
Mentre contemplava sota les primeres llums del dia aquelles cases fetes de fusta, fang, canyes i fragments de tàpies, que havien crescut unes al costat de les altres sense ordre ni concert, la Sabina va respirar fondo, però no va sentir cap aroma. A pocs metres de la barraca on ella vivia, n’hi havia d’altres ocupades per pescadors, amb el peix i les xarxes assecant-se a la porta, i més enllà, a tocar del rec, les d’alguns assaonadors i corders, envoltades de cuir adobat, lli i espart, que emanaven un tuf insalubre. Però ella, com la majoria de la gent que vivia en aquell sorral, no ho notava. L’única olor que despertava els seus sentits atrofiats era la de l’aigua salada espurnejant els dies de tempesta, que l’advertia que havia de sortir corrents amb la seva família abans que una onada se’ls emportés a tots. De fet, això és el que els havia passat feia poc, a la tardor, la fatídica nit en què una tempesta havia arranat la barraca on vivia amb la seva filla, i el mar s’havia endut el gendre i els dos néts grans, que havien sortit a pescar. Des d’aleshores vivia acollida per la Bruna, la cunyada de la seva filla, que també va quedar vídua aquella mateixa nit, la nit en què aquella tempesta havia deixat vídues més de la meitat de les dones del sorral i orfes un gran nombre de nens.
No havia tornat a ploure en tot l’hivern, i tot i que l’aigua era necessària per a tothom, va agrair aquell vent sec que garantia un dia clar. En comptes de saciar la set, en aquella casa el que es necessitava per sobre d