Crèdits

1.ª edició: gener 2014

© Begoña García Carteron, 2014

© Ediciones B, S. A., 2014

Consell de Cent, 425-427 - 08009 Barcelona (Espanya)

www.edicionesb.com

Dipòsit legal: B. 27.471-2013

ISBN DIGITAL: 978-84-9019-672-4

Tots els drets reservats. Sota les sancions establertes en l’ordenament jurídic, queda rigorosament prohibit, sense autorització escrita dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, així com la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o el préstec públics.

Contingut

Portadeta

Crèdits

Dedicatòria

SABINA

Capítol 1

Capítol 2

Capítol 3

Capítol 4

GINEBRA

Capítol 5

Capítol 6

Capítol 7

Capítol 8

Capítol 9

ELVIRA

Capítol 10

Capítol 11

Capítol 12

Capítol 13

Capítol 14

JOAN

Capítol 15

Capítol 16

Capítol 17

Capítol 18

Capítol 19

GUILLERMINA

Capítol 20

Capítol 21

Capítol 22

Capítol 23

MICAELA

Capítol 24

Capítol 25

Capítol 26

Capítol 27

Capítol 28

Capítol 29

Agraïments

Dedicatòria

A la meva mare Sara i a la meva tieta Adela, les dones més fortes i treballadores que he conegut mai i que més coses m’han ensenyat a la vida. Al meu pare Santiago, a qui vaig perdre de petita i a qui sempre trobaré a faltar. Als meus avis, Ramón i Manuel, als quals m’hauria agradat conèixer més. A la memòria de Manuel Lagares, el meu tiet. A Samuel, Carmen, Santi i Marta, els meus pilars. A Stef, Lua i Nico, els meus amors.

SABINA

SABINA

Capítol 1

1

A trenc d’alba, la Sabina es va aixecar de la màrfega que compartia amb la seva filla i la seva néta, i va obrir la porta de la barraca. Una càlida ràfega de vent de ponent li va inflar la camisola, anunciant que aquell dia tampoc plouria. Va trepitjar la sorra humida amb els peus descalços, es va posar una mà al front i va escrutar l’horitzó. Davant seu, el mar es veia tranquil i el paisatge es començava a perfilar sota les primeres resplendors del sol. Va mirar al seu voltant per comprovar que no hi hagués cap amenaça aguaitant, però tot semblava en calma. A l’aigua, els pescadors tornaven amb les barques a la platja, i, darrere seu, el sorral on vivia es començava a despertar amb els sorolls quotidians de cada matí.

Mentre contemplava sota les primeres llums del dia aquelles cases fetes de fusta, fang, canyes i fragments de tàpies, que havien crescut unes al costat de les altres sense ordre ni concert, la Sabina va respirar fondo, però no va sentir cap aroma. A pocs metres de la barraca on ella vivia, n’hi havia d’altres ocupades per pescadors, amb el peix i les xarxes assecant-se a la porta, i més enllà, a tocar del rec, les d’alguns assaonadors i corders, envoltades de cuir adobat, lli i espart, que emanaven un tuf insalubre. Però ella, com la majoria de la gent que vivia en aquell sorral, no ho notava. L’única olor que despertava els seus sentits atrofiats era la de l’aigua salada espurnejant els dies de tempesta, que l’advertia que havia de sortir corrents amb la seva família abans que una onada se’ls emportés a tots. De fet, això és el que els havia passat feia poc, a la tardor, la fatídica nit en què una tempesta havia arranat la barraca on vivia amb la seva filla, i el mar s’havia endut el gendre i els dos néts grans, que havien sortit a pescar. Des d’aleshores vivia acollida per la Bruna, la cunyada de la seva filla, que també va quedar vídua aquella mateixa nit, la nit en què aquella tempesta havia deixat vídues més de la meitat de les dones del sorral i orfes un gran nombre de nens.

No havia tornat a ploure en tot l’hivern, i tot i que l’aigua era necessària per a tothom, va agrair aquell vent sec que garantia un dia clar. En comptes de saciar la set, en aquella casa el que es necessitava per sobre de tot era saciar la gana, i, aquell dia, ella i les dones de la seva família tenien l’oportunitat de guanyar diners per comprar menjar. Aquell pensament li va il·luminar el rostre.

Va tornar a entrar dins la barraca de fusta, i va donar uns copets a la paret per despertar la resta, però les altres dones ja s’havien llevat i vestit, i ella es va haver d’afanyar. Darrere la cortina que dividia la barraca en dues parts va aparèixer la Bruna, acompanyada de l’Elvira, la seva filla gran. Els altres dos fills de la Bruna, noiets encara, dormien al cobert que hi havia fora, i mare i filla van sortir a despertar-los i a acomiadar-se d’ells abans de marxar a ciutat.

La Sabina va acceptar el tros de pa humit que li va oferir la seva filla Guillermina, en va fer una mossegada per no sortir de casa amb l’estómac completament buit i va donar la resta a la Micaela, l’única néta que li restava amb vida, que encara era petita i necessitava créixer. Mentre mastegava aquell pa pastós, es va posar la faldilla, el gipó i un davantal net, es va cobrir amb la mantellina negra, es va posar el cistell de vímet al cap i es va preparar per marxar. El sol ja havia sortit.

Amb les espardenyes a la mà, va començar a caminar per la vora de l’aigua, del braç de la Guillermina, i amb la Bruna, l’Elvira i la petita Micaela darrere. Aquell sorral d’ombres fosques s’estenia més enllà d’on antigament hi havia hagut l’illa de Maians, en un terreny guanyat al mar. S’havia format a partir de les runes llençades a la platja i dels sediments que el riu Besòs havia anat dipositant al costat del port de Barcelona, i quan plovia es convertia en un autèntic fangal. La Sabina hi vivia des de feia gairebé trenta-sis anys, des de poc després de la fi de la guerra de Successió, el 1714, quan aquell paratge inhòspit fora de la ciutat emmurallada s’havia convertit en un barri de barraques que creixia diàriament. Primer va haver-hi una filera de barraques a banda i banda de la desembocadura del rec Comtal, després una segona i una tercera, i així a poc a poc, al llarg dels anys que havien passat des d’aleshores, aquell precari assentament havia crescut fins a esdevenir un petit poblat anomenat sorral de la Marina.

Va creuar el rec Comtal col·locant els peus de pedra en pedra, tot i que el rierol era gairebé sec, i es va endinsar en el sorral de l’altra banda apressant el pas, passant per davant de les barraques dels pescadors fins a arribar on hi havia les dels mariners. Allà les esperava un nombrós grup de dones per emprendre el camí diari a la ciutat.

Sortien totes juntes cada matí, una trentena de dones vestides amb indumentàries senzilles i davantals de cànem, les més velles tocades amb mantellines negres i les joves amb rets que recollien els seus llargs cabells, i totes elles carregades amb grans cistells al cap. Moltes, la majoria, duien el cistell ple del peix que havien pescat els seus homes i anaven a la ciutat a vendre’l. D’altres el duien buit i anaven a veure si trobaven alguna feineta que els proporcionés uns quants sous per poder comprar pa i altres aliments amb els quals omplir aquell cistell i proveir la llar. La Sabina normalment pertanyia a aquest últim grup, però aquell dia era diferent. Aquell dia portava el cistell ple de draps, raspalls i altres eines de neteja, i estava disposada a començar una feina que la mantindria ocupada al llarg de tota una setmana.

El dia abans havia tingut la sort d’anar a demanar caritat a l’església de Santa Maria del Mar en el precís moment en què el marquès de la Mina, capità general de Catalunya i governador de Barcelona, sortia de confessar-se. El pare Manel, un dels capellans d’aquella parròquia, era un bon home que ajudava sempre que podia les dones del sorral de la Marina, i la va recomanar davant del marquès com a bona treballadora per fer feines de neteja. I aquell militar carregat d’insígnies i vestit amb la roba més rica que la Sabina havia vist mai li va ordenar de seguida formar un esquadró d’una dotzena de dones fortes per començar a treballar l’endemà mateix.

Així la sort es va fer extensiva a onze dones més del sorral. Juntament amb la Guillermina, la Bruna, l’Elvira i ella mateixa, a l’esquadró hi havia la Ponça, la dona d’un pescador que havia quedat esguerrat i ja no podia pescar, també la Maria, vídua i carregada de criatures, i la Güelfa i la Foix, dones de pescadors borratxos, que gairebé mai tenien peix per vendre, i per últim l’Empar, casada amb un calafat maldestre, i les seves tres filles, la Josefa, la Remei i la Hilària, en edat de casar-se. Totes, en assabentar-se que els donarien a cada una tres sous per dia, havien esclatat d’alegria. No era fàcil que les dones guanyessin tants diners per si soles, i molt menys les dones del sorral, i totes estaven disposades a treballar amb gran entusiasme.

La Sabina també estava entusiasmada. Va deixar passar al davant el grup de noies joves, que van enfilar el camí cantant les cançons de sempre, primer entre barraques i després moll amunt. Ella, en canvi, en comptes de cantar, no feia altra cosa que vigilar els voltants per tal de prevenir possibles perills. A aquelles hores el moll ja estava ple de gent, com la majoria dels dies. Al mar va veure vaixells que es preparaven per fer les complicades maniobres d’entrada al port de Barcelona, una tasca que els podia ocupar gran part del matí. Alguns mariners ja tocaven terra amb les barques, carregats de sacs de menjar o barrils de beguda. Els estibadors arrossegaven caixes amb eines i es preparaven per rebre’ls i descarregar les mercaderies que portessin. I els traginers esperaven per carregar-les en els seus carros i enfilar camí a la ciutat. No hi havia res que pogués presagiar cap fatalitat.

Quan van passar prop de l’escorxador, les dones es van tapar el nas i van riure com si fossin nenes per la pudor que emanava d’aquell lloc, i la Sabina també va riure, contagiada per l’alegria juvenil. Però, en arribar als peus del portal del Mar, va guardar silenci i va fer callar les altres amb un gest autoritari. Travessar el portal del Mar mai era un tràmit ràpid, perquè aquell era l’únic accés a la ciutat que hi havia des del port, l’escorxador i el sorral, i a aquelles hores estava ple de carros de carnissers que entraven i sortien amb carn per matar o vendre.

Tampoc era un tràmit agradable. Penjant de les torres del portal hi havia els caps, els peus, les mans o altres parts dels cossos dels condemnats a mort, que advertien als que hi volien entrar que en aquella ciutat s’hi feia justícia. Una justícia no sempre justa, però justícia dura al cap i a la fi. I, a més, nombrosos soldats vigilaven l’entorn. D’una banda, les muralles s’estenien arran de mar fins gairebé els peus de la muntanya de Montjuïc, i, de l’altra, es confonien amb als límits exteriors de l’edifici pentagonal de la Ciutadella militar, i amb el fort de Don Carlos, que sortia com un braç d’aquella fortalesa, arribava fins al mar, i tancava el sorral per la banda nord-est. I al llarg de tot aquell extens llenç de pedra hi havia un soldat rere l’altre amb un fusell a la mà.

La Sabina no ho confessava, però els soldats li feien molta por, i, tot i que ho feia cada dia, travessar aquell portal de bon matí li resultava la tasca més dura del dia. I aquella ocasió, per contenta que estigués, no va ser una excepció. Es va espolsar la sorra dels peus, es va calçar les espardenyes i es va deixar endur per l’aglomeració de gent. Quan per fi va superar l’arc del portal, un d’aquells soldats va barrar el pas de l’Elvira i li va donar una plantofada al cul. La noia no va dir res i va continuar caminant, però a la Sabina aquella manotada li va doldre com una bufetada a la cara i li va despertar un record antic que sovint li apareixia davant dels oficials més joves i forts.

Però aquell dia no volia pensar-hi més. Estava decidida a afrontar la feina que li havien encarregat amb el millor ànim possible, i va enfilar ràpidament el camí cap a la plaça del Born, amb la resta de dones darrere seu.

Les havien convocat a la porta principal de l’església de Santa Maria del Mar, des d’on el mateix pare Manel les acompanyaria al lloc on s’havia de portar a terme el treball. En passar per davant del Fossar de les Moreres, l’antic cementiri d’aquella parròquia, la Sabina, com feia sempre, es va posar els dits al front, i d’allà al pit, les espatlles i els llavis, fent el senyal de la creu en record del seu pare i del seu germà, morts a la guerra quan ella era petita i allà enterrats. La majoria de dones que passaven per allà, però també molts homes, feien el mateix. Tot i que aquell cementiri feia molts anys que ja no es feia servir, aquell era el lloc on s’havia donat sepultura a tots els caiguts en les batalles d’agost i setembre del 1714, les batalles que van posar punt i final a una guerra molt llarga i en què havien mort gairebé tots els homes d’aquell barri. I en aquella banda de la ciutat tothom hi tenia algun familiar enterrat, ja fos un pare, un avi, un germà o fins i tot, les dones més grans, un fill.

Però aquell dia tenien pressa i cap d’elles es va aturar a resar, com feien sovint. La Sabina les va obligar a afanyar-se i a avançar ràpidament per sota el pont que passava per sobre del cementiri i que unia l’església amb el Palau Reial, mentre la resta de dones del sorral s’anaven instal·lant aquí i allà amb els seus cistells, per vendre el peix al crit de «sardines fresques». S’havia d’alçar molt la veu per fer-se sentir entre la cridòria de la gent que utilitzava aquella zona de la ciutat com a mercat improvisat per comprar i vendre tot tipus de productes.

Quan per fi va arribar a la porta de l’església, la Sabina va veure un escolà que les esperava impacient. De seguida va sortir de dins el pare Manel, que les va mirar una per una de dalt a baix. Va oferir una mirada d’aprovació a les dones, però en veure la petita Micaela va fer un gest de negació amb la mà.

—La nena no pot venir —va dir.

—Li ho prego, reverend senyor. —La Sabina es va agenollar davant d’ell i va suplicar—. És la meva néta i no volem que es quedi sola al carrer. Vostè sap que és perillós.

—El marquès va dir dotze dones fortes, i aquesta nena no té ni deu anys.

—Tot i que és petita i prima té força als braços, i ens ajudarà a portar aigua. No destorbarà, li ho prometo.

—Però no tindrà dret a cap sou —va sentenciar ell.

La Sabina es va afanyar a besar-li els peus, però el pare Manel va enfilar el camí acompanyat de l’escolà. Ella, amb l’ajut de la Guillermina i la Bruna, es va aixecar del terra tan ràpidament com va poder. No volia que el capellà s’adonés que ja no era tan forta com abans. Estava a punt de fer cinquanta anys i cada cop li feien més mal les cames, inflades i adolorides pel reuma i la humitat. Però ella no era de les que es deixaven vèncer pels dolors, i fent un esforç va avançar de pressa. Es va posar al capdavant del grup de dones, quasi a tocar del pare Manel, que desfeia el camí pel qual elles acabaven de venir.

En passar sota el pont pel costat del Fossar de les Moreres, el capellà es va persignar, i moltes persones el van envoltar demanant-li a crits la benedicció. Però ell va seguir caminant sense aturar-se, amb l’escolà al davant que li obria el pas i amb la Sabina i la resta de dones al darrere, que el seguien en silenci amb els cistells al cap, sense saber on anaven. Van accedir a la plaça del Born, l’antiga plaça Major, que havia quedat relegada i mutilada després de la guerra, la van travessar sencera fins al final i es van disposar a creuar el rec Comtal.

El cor de la Sabina es va accelerar, i no tan sols per la fatiga de la caminada. Aquell cabal d’aigua que en el sorral estava poblat de barraques a banda i banda, dins la ciutat emmurallada marcava una clara frontera entre els ciutadans i els militars. Allà davant s’estenia una enorme i maleïda Esplanada, la que precedia la Ciutadella que controlava els barcelonins des del 1717, amb tot de canons apuntant cap a la ciutat. Era un descampat inquietant, sense ni un arbre i amb l’única ombra de l’enorme cadafal de fusta en el qual s’havia portat a terme l’execució a la forca de tants, tantíssims, ciutadans.

Tot i que l’Esplanada era omnipresent en aquella banda de la ciutat, i fins i tot hi havia uns safareigs on anaven moltes dones a rentar, ella s’havia jurat no trepitjar-la mai, i al llarg de tots aquells anys ho havia aconseguit. Mai havia anat tampoc a veure cap d’aquelles maleïdes execucions, com feien les masses de gent posseïdes per l’espectacle de la sang, i molt menys a presenciar una desfilada militar. El seu cor sempre li havia dit que aquell no era un terreny per trepitjar. Però aquell dia, darrere del pare Manel, l’estava creuant sense aturar-se en direcció al baluard de Don Fernando, on s’obria el pont d’accés a l’interior de la fortalesa.

Per un moment, davant dels seus ulls, es van alçar edificis, places i carrers, i la seva ment es va omplir del record del que havia estat el barri de la seva infantesa, el barri de la Ribera, un barri molt viu, d’artesans, mariners i pescadors. Allà es trobaven els orígens de la majoria dels veïns del sorral de la Marina, que ho van perdre tot sota les bombes i que no van tenir ni tan sols la possibilitat d’aixecar les seves cases devastades, perquè les tropes borbòniques els van fer fora a puntades per construir-hi la Ciutadella i aquella maleïda Esplanada. Més de deu mil veïns fets fora de més de mil cinc-centes cases, i tantes vides destrossades.

Una ràbia antiga es va desencadenar dintre seu, i va haver de prémer els punys i les dents per contenir-se. No es podia permetre el luxe de cridar i plorar, i arriscar-se a perdre la feina. Tres sous diaris eren molts diners. Sentint-se humiliada en el seu propi pensament, va aixecar el cap per suplicar al cel, i els seus ulls es van trobar amb els del capellà.

—La feina que heu de fer és senzilla i agraïda —li va dir de sobte el pare Manel—. És netejar sobre net.

—Déu vos guard —va contestar la Sabina tornant a abaixar el cap. Però aquell home, fins aleshores silenciós, va continuar parlant com si res no hagués passat.

—Haureu de condicionar un dels pavellons en un dels quarters. Està acabat de construir, i els soldats són grans treballadors, així que no crec que us doni gaire feina.

—Lloat sigui Déu —va cantussejar ella, amb un sospir, sense deixar de caminar i mirar a terra. Havia après a resignar-se, com tothom a la ciutat, a contenir la ràbia i a aplacar les llàgrimes resant, però això no treia el dolor del record.

—Alabado sea Dios —va contestar el pare Manel, aixecant la mirada i la veu cap a totes les dones. Probablement era la seva manera de recordar-los que estava absolutament prohibit parlar en català.

Capítol 2

2

Al baluard s’obria la garita de vigilància. El pare Manel va treure un document de sota la sotana i el va entregar a un dels soldats.

—Son las mujeres del escuadrón de limpieza que el señor marqués ha ordenado formar —va dir—. A partir de hoy vendrán todas las mañanas durante una semana.

El soldat va obrir el pas, gairebé sense mirar les dones, i la Sabina va començar a creuar el pont llevadís, darrere el pare Manel, observant aquell enorme fossat que envoltava la fortalesa. Tot i que havia desaparegut qualsevol referència del barri que havia existit en aquell lloc, i fins i tot s’havia desviat el curs del rec Comtal, dins la Ciutadella s’havia conservat la Torre de Sant Joan, l’antic campanar del convent de Santa Clara, que s’alçava per sobre les muralles indicant la seva posició. Una posició que li va fer entendre que justament allà, en algun lloc sota aquell fossat, havia estat casa seva.

El carrer on es trobava la casa dels seus pares, i on ella havia nascut l’any 1701, es deia carrer d’en Bell-lloc. I així era com la Sabina ho recordava, com un bell lloc perdut, el lloc més bell on havia viscut mai a la vida. No era que la casa fos especialment bonica, ni les pertinences gaire elevades, però tots menjaven bé, dormien en llits de fusta amb matalàs de llana i hi regnava l’alegria.

La Sabina sempre recordava amb enyorança aquell llit on havia dormit els seus primers tretze anys de vida. Des que l’havia perdut, no havia tornat a descansar bé. L’havia fet el seu pare, un dels molts fusters que hi havia al barri. Tenia el taller a la planta baixa de la casa, on feia taules i bancs per a les tavernes, que es trencaven sovint per les baralles quotidianes dels homes. Sempre tenia molta feina i a casa mai faltaven aliments ni sous per comprar roba i sabates. La mare de la Sabina treballava tant o més que el pare a la fusteria, exercint de fuster com ho faria qualsevol home, sobretot quan va esclatar la guerra, perquè aleshores ell gairebé mai no hi era.

Com la majoria d’homes del barri, el pare de la Sabina formava part de la Coronela, l’exèrcit civil que defensava Barcelona. Durant els tretze mesos que havia durat el setge de la ciutat, entre el 1713 i el 1714, tothom se sentia agermanat i amb forces per resistir davant l’enemic. Les muralles havien defensat molt bé els ciutadans, i el seu barri s’havia convertit en un emblema de la resistència, però un dia les tornes van canviar. Fins aleshores les batalles més dures havien tingut lloc a la banda sud de les muralles, però les tropes enemigues van decidir canviar d’estratègia i van atacar la ciutat per la banda nord-est, pel baluard de Santa Clara, que marcava el límit d’aquell barri de la Ribera. El pare se’n va anar amb el germà gran a la batalla, carregat amb la seva carrabina. A la fusteria, sota el taulell, hi guardava un arcabús, i havia ensenyat a la mare a utilitzar-lo, però la dona no va tenir temps de fer-ho, perquè una bomba va caure sobre la casa i se la va endur a ella i el germà petit de la Sabina, que ho va veure tot des del carrer. Aquella terrorífica imatge dels enemics entrant a la ciutat pel baluard de Santa Clara, i arrasant tot el que es trobaven al seu pas, encara la despertava a les nits i la feia cridar de por.

Els soldats borbònics no van trigar a fer-se els amos de tot, i van decidir instal·lar-se precisament allà, en aquella banda estratègica per on havien entrat a la ciutat proclamant-se vencedors i des d’on podien sotmetre els rebels. Els pocs veïns que van quedar amb vida, gairebé tots ferits, es van veure encara més humiliats, ja que van ser obligats a enderrocar el poc que quedava de les seves cases amb les seves pròpies mans per construir la Ciutadella.

I ara ella, darrere els passos d’un capellà, s’estava endinsant en aquella fortalesa que vigilava i reprimia la ciutat des de feia tants anys. Mai s’hauria imaginat que hi entraria, mai l’hi havia passat ni tan sols pel cap, perquè sempre havia cregut que aquell lloc era infranquejable. I, en canvi, era allà, seguida de la seva filla, la seva néta i tot un esquadró de veïnes, caminant en fila entre els soldats com si també formessin part d’aquell exèrcit.

En arribar al cos de guàrdia, el pare Manel va tornar a ensenyar el document al grup de soldats que hi havia allà. Dos d’ells els van indicar que els seguissin, els van fer passar a un recinte descobert i els van conduir cap a l’interior d’aquella fortalesa enemiga. La Sabina, trista i cansada, no s’atrevia a alçar els ulls de terra, i caminava en silenci darrere el capellà, arrossegant cada cop més les cames. La veu greu del pare Manel la va espantar.

—Ten —li va dir, donant-li el document que havia mostrat als soldats, sense aturar-se i sense gairebé mirar-la—. Lo necesitaréis para salir a la tarde y para volver a entrar cada mañana. Procurad llegar bien temprano, porque hoy se ha hecho muy tarde. Acaban de tocar las ocho.

La Sabina es va guardar el document a la butxaca de la faldilla, sota el davantal, mentre continuava caminant darrere d’ell sense aturar-se ni tan sols per agafar aire, tot i que estava a punt d’ofegar-se. Va tossir i es va ventar amb la mà, i en aixecar el cap per respirar fondo va veure davant seu una imatge terrorífica. Allà s’alçava com un campanar la Torre de Sant Joan, tot el que quedava de l’antic convent de Santa Clara, l’única supervivent d’aquell barri devastat, transformada en símbol de la derrota i convertida en els calabossos més temuts de tot Catalunya. Allà els guerrillers antifilipistes havien patit tortures infrahumanes durant molts anys, fins i tot després de l’arribada de Ferran VI al tron d’Espanya i de la submissió definitiva de la ciutat. I d’allà en sortien veus i crits angoixants que indicaven que els que encara hi havia a dins no ho estaven passant gens bé.

El pare Manel va accelerar el pas darrere dels soldats, però en arribar a la plaça d’Armes es va haver d’aturar i els va demanar permís per descansar. Els soldats hi van accedir, i amb el capellà va descansar tot el grup. Per primer cop en tot aquell llarg trajecte, la Sabina va mirar les dones que anaven darrere d’ella. A l’Elvira i a les tres filles de l’Empar, les més joves del grup, així com a la petita Micaela, se les veia tranquil·les, i fins i tot xerraven entre elles a cau d’orella i reien. Cap semblava trasbalsada per ser allà dins. La Guillermina, la Bruna i la Maria, dones madures però encara joves, mostraven el posat propi de les minyones, però semblaven incòmodes i es mantenien dretes, serioses i amb la vista fixa en algun lloc indefinit. Les més grans, en canvi, tenien el cap cot i la mirada clavada a terra, i se les veia sumides en la mateixa inquietud que travessava l’ànima de la Sabina. La Güelfa, la Foix i l’Empar, que superaven de llarg els quaranta anys, i la Ponça, que devia tenir més o menys la mateixa edat que ella, uns cinquanta, totes havien nascut en aquell barri de la Ribera desaparegut sota la força d’un exèrcit al qual ara havien de servir.

—Vamos —va dir el capellà.

Els soldats van reprendre el camí, i darrere seu tot el grup va avançar pel mig de la gran plaça d’Armes, entre un bullidor d’homes uniformats, carros i cavalls. Ja feia molts anys que s’havia construït aquella Ciutadella, però allà dins encara hi havia molts edificis en obres. Van passar per davant d’una gran casa plena de finestrals, que uns homes estaven acabant de pintar de color vermell fosc, i van continuar en direcció a una església del mateix color. Al contrari que totes les esglésies que havia vist fins aleshores, aquella tenia el campanar adossat a l’absis. Els soldats que guiaven el grup els van indicar que s’aturessin i esperessin un moment, mentre un d’ells s’escolava per la gran porta de fusta tallada.

«Quina església tan horrible», va pensar la Sabina, posant-se els dits al front per dibuixar el senyal de la creu. Totes les dones darrere d’ella, una per una, fins i tot les més joves, es van posar els dits al front per senyar-se també. Aquella església vermella i severa semblava intimidar fins i tot el capellà, que es va agenollar per resar, acompanyat de l’escolà. La Sabina va pensar que, dins d’aquella fortalesa, el pare Manel s’hi sentia gairebé tan incòmode com ella, perquè se’l veia abatut i sense saber molt bé què havia de fer ni com havia de comportar-se.

Al cap d’uns minuts, el soldat que els havia conduït fins allà va sortir de dins, i darrere seu va aparèixer un oficial menut, vell i coix, molt engalanat. Es tapava el nas i la boca amb un mocador blanc, que agafava amb una mà en què lluïa un sumptuós anell de pedres vermelles. Es va dirigir cap al pare Manel, que continuava agenollat a terra, es va treure el mocador de la cara i, sense ajudar-lo a aixecar-se ni donar-li la mà, es va presentar com el capità Díez de Montoya. El capellà gairebé no va tenir temps d’estirar les cames i espolsar-se la sorra de la sotana, perquè el militar de seguida li va donar l’ordre que el seguís, i, malgrat la seva coixesa, va començar a caminar amb pas ferm en direcció a un gran edifici situat al nord-est de la plaça.

Però el pare Manel, en comptes d’iniciar el pas, va g

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X