L'illa Fènix (Secret Academy 1)

Isaac Palmiola

Fragmento

cap-1

Image

Era un sac d'ossos, més sec que un coiot afamat i amb uns ullets negres que lluïen amb malícia, com si sempre se n'estigués empescant alguna. Al barri, tothom el coneixia pel Rata, motiu que s'havia guanyat per aquelles enormes dents que tenia, sobretot per les dues pales gegantines que li sobresortien del llavi inferior i li donaven aspecte de rosegador.

—M'has de fer un favor, Lucas —li va dir el Rata, posant-li una mà a l'espatlla—. Queda't aquí i vigila un moment.

El Lucas s'ho havia d'haver ensumat. El Rata sempre es ficava en problemes, però en aquell moment no va sospitar res estrany. El carrer es veia tranquil. Davant del supermercat, hi havia la furgoneta del repartiment aparcada. El repartidor, un home gras i calb, descarregava les mercaderies i les anava entrant al magatzem del supermercat.

El Lucas rumiava què hi devia haver per dinar a casa seva quan va veure que el Rata entrava a la furgoneta. Allò el va sobresaltar, però no va tenir temps de reaccionar. Al cap d'un instant, el Rata baixava de la furgoneta carregat amb dues caixes enormes que acabava de robar.

—Corre, Lucas! —el va apressar mentre li encolomava una de les caixes.

En aquell precís moment va comparèixer el repartidor. La mirada de l'home va coincidir amb la del Lucas i es va adonar del que passava.

—Lladres! —va cridar, donant l'alarma—. Atureu-vos, lladres!

El Lucas va veure que el repartidor s'abalançava cap a ell i no va tenir altre remei que arrencar a córrer carrer avall perquè no l'enxampés. El Rata li portava força avantatge, però el Lucas era més ràpid i en uns segons el va atrapar. Es van ficar en un carreró amb l'esperança de despistar el seu perseguidor, però l'home els seguia els passos i els anava amenaçant a crits.

—Si us enganxo no us reconeixerà ni la vostra mare, malparits! —van sentir que cridava.

En Lucas i el Rata van recórrer uns quants carrerons a tota vela, amb el cor dins un puny, esbufegant. Als seus dotze anys eren força més hàbils que el seu perseguidor i li començaven a guanyar distància. Semblava que aconseguirien escapar-se quan van tombar a l'esquerra i van topar amb una sorpresa desagradable: el carreró no tenia sortida.

—Estem perduts! —va exclamar el Rata, desesperat.

Era cert. Van sentir uns passos que s'acostaven precipitadament i al cap de pocs segons van veure el repartidor, que cobria l'única sortida possible. L'home es va aturar un instant per descansar. Tenia la cara vermella com un tomàquet i amb prou feines podia parlar perquè li faltava l'alè.

—Ja us tinc, lladregots —va aconseguir dir amb cara de pocs amics—. Us prometo que no oblidareu mai la pallissa que us clavaré...

El repartidor va tancar els punys i els ossos li van cruixir amenaçadorament. Tot i que no era un home ràpid, perquè estava gras, era una mola enorme, i se'l veia prou fort per enfrontar-se a tots dos sense gaires problemes. Se'ls va anar acostant disposat a fer-los una cara nova.

El Rata va quedar paralitzat de por, però el Lucas va reaccionar. Darrere seu hi havia un mur de gairebé dos metres i no ho va pensar dos cops. Va llançar la caixa a l'altre costat i va demanar al seu company que fes el mateix.

—Què feu, desgraciats? —va cridar el repartidor, encara més enfadat, i va agafar embranzida cap a ells.

El Lucas va estirar les mans ben obertes a l'altura de la cintura i va acuitar el Rata perquè s'afanyés.

—Vinga, puja! —li va cridar.

El Rata va posar un peu a sobre de les mans del Lucas, i el noi el va propulsar enlaire. El Rata es va agafar a l'extrem del mur i al cap d'uns segons ja era a l'altre costat. El Lucas es va girar un moment i va veure que el transportista corria cap a ell. Li semblava que aquells passos pesants retrunyien com els d'un elefant. Només tindria una oportunitat si volia fugir. O aconseguia aferrar-se a la paret d'un salt o el transportista el trinxaria.

El Lucas es va concentrar. Va saltar cap al mur amb totes les seves forces i amb les mans va aconseguir agafar-se a l'extrem. S'hi va enfilar amb agilitat però quan estava a punt de saltar a l'altre costat va notar que alguna cosa li engrapava el peu.

—Ja et tinc, nano! —va exclamar triomfalment el repartidor.

El Lucas va mirar de desfer-se'n, però les manasses del transportista l'aferraven com unes tenalles de ferro. Va procurar aguantar, però el seu adversari era més fort i l'estirava avall sense pietat. Llavors va tenir una idea. Fent lliscar el peu, va aconseguir treure's la vamba i es va desfer de l'home. En un tres i no res va ser a l'altre costat de la paret. Havia perdut la sabatilla esquerra, però si més no, s'havia escapat d'una bona pallissa.

—Me les pagareu, maleïts! —va sentir que cridava el repartidor enfurismat—. Us he vist! M'heu sentit? Us he ben vist i us juro que ens veurem les cares!

El Lucas estava convençut que aquell home estava massa gras per escalar el mur, però no s'hi va pas quedar per comprovar-ho, al contrari, se'n va allunyar tan de pressa com l'hi va permetre el peu esquerre, descalç. A banda i banda d'aquell carreró estret, hi havia dos edificis d'habitatges exactament iguals, amb persianes verdes i minúsculs balcons. En un hi va veure un parell de sabatilles velles. No li hauria costat gaire d'enfilar-se per la canonada i robar-les, però va pensar que aquell matí ja s'havia ficat en prou embolics. El Rata havia desaparegut sense deixar rastre, però el Lucas tenia una vaga idea d'on el podia trobar. El seu «amic» no havia fet bé de ficar-lo en aquell enrenou i encara menys de deixar-lo a l'estacada quan havien anat mal dades, de manera que va decidir anar-lo a buscar per demanar-li una explicació.

Allò de caminar pel carrer amb un peu descalç no era gens fàcil. Havia d'anar amb compte per no trepitjar els vidres trencats que hi havia a terra i la planta del peu li feia una mica de mal quan caminava. Com que el parc era l'amagatall preferit del Rata, el Lucas va suposar que l'hi trobaria. Es va passar una estona inspeccionant-ne tots els racons i finalment el va localitzar amagat entre uns arbustos, regirant l'interior d'una de les caixes que acabava de robar.

—Gràcies per haver-me esperat. Un gest molt amable per part teva... —li va retreure el Lucas.

—Estava molt preocupat per tu —va mentir el Rata—. Em pensava que t'havien atrapat.

El Rata va agafar una de les caixes i l'hi va oferir.

—Té, et correspon la meitat del botí.

—No el vull —va respondre el Lucas—. Tu has perdut el cap o què? Hem de tornar aquestes caixes al supermercat.

El Rata va deixar anar una rialla com si acabés de sentir un acudit.

—Tu et penses que he robat aquestes caixes per tornar-les? Això em convertiria en el lladre més estúpid del planeta. —Tot d'una va parar de riure i va abaixar la veu com si li volgués dir un secret—. El contingut d'aquestes caixes té molt de valor...

El Lucas es va adonar que ni tan sols hi havia pensat. Es va fixar en una de les caixes i hi va veure impresa la cara del doctor Kubrick, un vell amb pinta de boig que sortia a la tele anunciant caramels.

—Els caramels del doctor Kubrick? —va preguntar, sense acabar-s'ho de creure—. He perdut una vamba perquè poguessis robar uns carame

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos