El vostre carretó
Ja no hi ha articles al vostre carretó
La Vanguardia,
dilluns 13 de setembre de 2004
El fenomen literari del segle, L’informe Ahnenerbe, que ha catapultat el seu autor, Marc Clos, fins al capdamunt de la popularitat literària mundial, no para de batre rècords. I si bé ja es tractava de l’obra escrita per un espanyol amb un major nombre de vendes a l’estranger, ara encapçala, per tercer mes consecutiu, el rànquing dels més venuts als Estats Units, amb una efervescència tan gran, que ningú no s’atreveix a aventurar-hi un final.
Els crítics de mig món atribueixen aquest fenomen a l’enginyosa habilitat de Clos per crear una ficció al voltant del gran secret del cristianisme, la resurrecció de Jesús, de tal manera que el lector queda atrapat en les seves xarxes fent-se preguntes que no s’havia formulat mai; preguntes que van més enllà de la trama novel·lesca i que traspassen fronteres que mai abans ningú no s’havia atrevit a creuar.
L’informe Ahnenerbe és alguna cosa més que un thriller de misteri, que una novel·la històrica o que una novel·la d’aventures. De fet és una mica de tot això. Atrapa des de la primera pàgina com en el millor text de misteri, il·lustra com el millor llibre d’història, i els seus personatges es mouen amb el mateix carisma i èpica que un Harry Potter qualsevol.
Llegia, no fa gaire, al New York Journal of Books que L’informe Ahnenerbe era un manual per entendre la Bíblia, escrit amb la gràcia de qui posseeix un do. I jo no puc estar-hi més d’acord, tot i que sembli gairebé grotesc que una obra inspirada en la recerca del Sant Greal que va dur a terme Hitler el 1940, a Montserrat, pugui arribar a significar una explosió de reflexions tan gran per arribar a certificar una sentència d’aquesta magnitud.
Sí, Clos ens regala un autèntic manual per entendre la Bíblia, i hi afegiria més: per entendre gran part de la història antiga creada sobre uns pilars tan podrits que algú els havia d’esfondrar.
L’univers de Clos creix com aquells estranys fenòmens que del no-res ens sorprenen amb la seva aparició i es queden, ja per sempre, entre nosaltres, reclamant el paper protagonista que d’antuvi ha pertangut a la literatura, paraules escrites, negre sobre blanc, que deixen empremta per herència de les civilitzacions; i quan semblava que l’alta tecnologia, les xarxes, internet, etc., ajornaria potser fins a l’oblit un nou èxit literari mundial, Marc Clos es treu del barret aquesta tan llunyana aventura nazi per Montserrat, amb un cop de puny damunt la taula, cosa que obliga les impremtes a treure fum per no deixar ni un sol ésser humà sense el seu informe Ahnenerbe.
RICARDO MAURÍ
DEU ANYS DESPRÉS
PRIMERA PART
LA NAGORE
1
L’Abel treu el cap de puntetes agafant-se amb força al marc de la finestra. No és que pugui veure gran cosa, és que l’Abel no pot veure res. No perquè sigui cec, que no ho és, sinó perquè viu tancat en un pis de la Barceloneta i, encara que cada nit li arriba l’olor de mar, ell amb prou feines sap si existeix de veritat. L’Abel és un nen que treu el cap agafat als barrots de la seva finestra, els que intenten impedir que els coloms es caguin a l’ampit i que hi acumulin els seus excrements, els que semblen fets a posta per recordar-li que aquesta garjola és el seu món, el seu únic món. La paret de l’edifici del davant és també part del seu món; res o gairebé res els separa excepte un carrer estret, que, com l’Abel, mai no ha vist el sol. Les finestres que s’albiren a l’altra banda, a l’Abel, li semblen ulls, ulls que l’observen, ulls nus d’emocions que esquiven el seu somriure, ulls que parpellegen, ulls que miren però que no desitgen ser vistos, ulls estranys, ulls que són els seus únics amics, ulls amb els quals no es pot parlar.
L’Abel espera que el bany quedi disponible. Només n’hi ha un. La Nagore, la seva professora, sempre el precedeix abans d’esmorzar. Ella viu aquí, amb els pares de l’Abel, en una diminuta habitació amb un llit encastat dins d’un armari de posar i treure. Ella és la seva amiga, però és més gran, i l’Abel es pregunta si algú que pot ser gairebé la seva mare pot arribar a aquesta categoria. Ell no ho sap i per això avui li ho pensa preguntar. La Nagore ho sap tot. És la seva professora. Quan surt del bany sent com la seva mare li diu bon dia, després com feinegen juntes per la cuina en una mena de ritual que es repeteix matí rere matí. El seu pare es lleva molt d’hora per anar a treballar. A vegades sent com surt, d’altres, no. Com avui, que ha dormit profundament. L’Abel mai no recorda res del món de la nit i és per això que pensa que, si mai surts al carrer, no pots construir els teus somnis. Li agradaria ser un nen normal i creuar aquest diminut carrer que només aconsegueix intuir quan treu el cap per la finestra, caminar, córrer i jugar. Però no pot ni parlar-ne, els seus pares s’enfaden, li ho han explicat mil vegades i es tornen a enfadar quan els ho fa explicar un cop més. La Nagore no s’enfada mai. La Nagore és molt maca encara que podria ser la seva mare. La Nagore té vint-i-nou anys i ell només deu, per tant, si fos la seva mare hauria d’haver-lo tingut amb dinou. L’Abel sap sumar i restar sense necessitat de calculadora. Ella li diu, sovint, que és un geni. La seva mare no és que no sigui maca, però no ho és tant, encara que li encantaria poder tenir el cabell del seu mateix color, roig. Això la fa diferent. Es diu Isabel i rondina massa.
Quan l’Abel surt del bany, amb uns pantalons de xandall i la seva samarreta preferida, la verda de Diesel, la Nagore l’espera a la taula del menjador amb un suc de taronja acabat de fer, cereals i llet. La seva mare ja ha esmorzat. La seva mare, o trasteja per la cuina, o es vesteix per sortir, o simplement s’asseu a la taula a parlar. Avui està tancada a la seva habitació. La casa és tan diminuta i les parets tan de cartró que tots els moviments i els sorolls que provoquen formen part del vocabulari vital del nen, aquell que no el formen les paraules sinó els detalls de cada instant. Ara mateix, mentre esmorza al costat de la Nagore, l’Abel, sense ne