La Nena (La núvia gitana 3)

Carmen Mola

Fragmento

nena-1

 

El vestit de núvia li va estret, fa olor de naftalina i, tot i que fa temps devia ser blanc, ara és d’un color indeterminat, entre crema i groc. El d’avui no era, per descomptat, el casament amb el qual la Valentina havia somiat als quinze anys. El vestit és de la Ramona, la mare de l’home amb qui s’ha casat, un nuvi que ni li ha fet un petó quan el funcionari que oficiava el casament els ha dit que ja eren marit i muller. La Ramona, la seva sogra, és brusca i antipàtica, més corpulenta que ella, però les costures del vestit de la Valentina estan a punt de rebentar perquè està embarassada de quatre mesos. No sap per què el seu marit ha acceptat casar-se amb ella si està esperant el fill d’un altre.

La Valentina es treu el vestit. La roba interior que porta és vulgar, de mercat ambulant. Quantes vegades havia pensat que per a la nit de noces es compraria llenceria com la que feien servir les noies del club amb els clients? En comptes d’això, porta unes calcetes blanques i uns sostenidors que no hi fan joc i que amb prou feines poden aguantar uns pits que no paren de créixer amb l’embaràs. La imatge li provoca pena i rebuig.

Tanmateix, sap que és molt més atractiva que l’Antón, el seu marit, un home petit, reservat, amb pocs cabells malgrat ser tan jove, amb la mirada fugissera i una olor agra, com si es passés dies i dies sense dutxar-se i la seva suor es contagiés de la pudor de porc que no abandona el nas de la Valentina des que han arribat a la casa. Una casa que serà la seva, suposadament per sempre.

Ella té vint-i-tres anys, com a mínim cinc més que el que ara és el seu marit, i un cos que, si no fos perquè ha començat a deformar-se per l’embaràs, seria molt harmoniós. La cara no tant, no pot amagar els trets indígenes de gairebé totes les bolivianes. No havia pensat mai que això fos lleig, però als espanyols no els agrada. Si sabessin quantes coses no li agraden a ella dels homes que ha conegut en aquest país.

No ha tingut gens de sort, d’ençà que va arribar a Espanya: volia obrir un petit negoci, però va haver de servir en una casa on el marit abusava d’ella cada vegada que es quedaven sols, fins que la senyora, que devia sospitar alguna cosa, la va acomiadar sense cap explicació. Després va anar de feina en feina fins a arribar al casament, i no sap si la seva vida serà feliç i tranquil·la o si ha comès un gran error. No demana pas gaire, s’hauria conformat amb una casa que no fes tuf de cort de porcs i un marit més guapo, més home i més agradable que l’Antón. Però res no ha sortit bé i el que ella es va pensar que era una bona notícia —la possibilitat de casar-se— l’ha portat fins a aquest poble, fins a aquesta casa, que no és gaire millor que la que va deixar a Cotoca, a prop de Santa Cruz de la Sierra, on va néixer i on el seu pare va construir una llar amb les seves pròpies mans.

Els casaments a la seva terra es preparen amb temps, s’hi beu molta cervesa i s’hi menja carn de bou fins que tothom queda ben tip; les convidades porten faldilles tradicionals i barrets, i ells s’empolainen amb els seus millors trajos de gala; es contracta un grup musical que interpreta el vals perquè el ballin els nuvis, és un dia feliç... Al casament de la Valentina no hi ha hagut convidats, només ella i l’Antón, i la Ramona i en Dámaso, els pares del nuvi, que han fet de testimonis; tampoc no hi ha hagut música i ningú no ha tirat arròs o pètals de flors als nuvis. El banquet ha consistit en uns refrescos al bar de la plaça amb un plat de fruits secs i una ració de calamars a la qual ha convidat l’Aniceto, l’amo del bar, content que una núvia entrés al seu local: és l’únic que li ha donat l’enhorabona a la Valentina i ha cridat un tímid «Visca els nuvis!».

Ara està sola a l’habitació, el seu marit no ha entrat amb ella. Es pensava que voldria consumar el matrimoni tan bon punt arribessin a casa, però es veu que s’estima més esperar a la nit. Tot i que, de fet, l’Antón, durant el breu festeig que han tingut, o per ser més exactes, en la mera pantomima que ha constituït el preludi del casament, no ha mostrat mai ni un petit indici de desitjar-la.

—D’aquí a mitja hora sopem, no t’entretinguis.

La Ramona ha entrat sense trucar i l’ha trobat així, mirant-se al mirall amb calcetes i sostenidors. Tot i que no ha fet cap comentari, l’ha ignorat amb menyspreu. En la mitja hora que falta per sopar, la Valentina no tindrà temps de dutxar-se i treure’s de sobre l’olor de naftalina del vestit i la sensació de brutícia que l’embolcalla, però no s’atreveix a contradir aquella dona.

A l’Antón el va conèixer fa tot just quinze dies. El que la va anar a veure al club de carretera on treballava —no, ella no era una de les noies de companyia, només era la que fregava el terra, els lavabos i les copes— va ser el seu pare, en Dámaso.

—Si et cases amb el meu fill, et trec d’aquí —li va proposar—. No som rics, però no et faltarà de res.

—Estic embarassada.

—Li donarem el nostre cognom al teu fill.

Res més. Ella ni tan sols va preguntar a què es dedicaven, només va pensar que el fill que esperava —encara no sap si serà nen o nena— viuria en una casa normal, no en un club de carretera ple de prostitutes, i que no passaria les necessitats que ha passat ella.

Per sopar hi ha pilotilles i la Valentina ha de reconèixer que són exquisides, les millors que ha menjat mai. Amb prou feines es parla a taula, només en Dámaso, el seu sogre, li explica que allà el més important són els porcs, dels quals en viuen tots; li detalla les hores en què se’ls ha de donar menjar, les tasques de neteja que li corresponen i les atencions que necessiten els animals.

—Aquests són els costums de la casa —conclou.

Per a la Valentina això no són costums, són regles. I pel silenci dels altres quan en Dámaso les enumera, dedueix que són regles de compliment obligat.

De nou a l’habitació, després de sopar, espera el seu marit. Pensa que ara sí que voldrà tenir relacions sexuals i es prepara, es posa una camisa de dormir que li va regalar una de les noies del club, una que feia servir amb els clients i que, segons li va dir, excitava molt els homes.

—Fes que et desitgi, agafa’l pels ous; si ho aconsegueixes, tant és d’on hagi sortit, et cuidarà per sempre.

El veritable pare del seu fill no la va cuidar mai, és un viat­jant que va passar una nit pel club, no en sap el nom ni per què es va ficar al llit amb ell, ni tan sols està segura que el pogués reconèixer si el tornés a veure. No cal que ningú li expliqui la poca delicadesa dels espanyols, ja l’ha comprovat, és el que espera aquesta nit del seu marit. Però l’Antón, pel que sembla, és diferent: entra a l’habita

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos