L'enigma de l'habitació 622

Joël Dicker

Fragmento

cap-4

1

Amor a primera vista

A principis d’estiu del 2018, quan vaig arribar al Palace de Verbier, un prestigiós hotel dels Alps suïssos, l’últim que m’imaginava era que em passaria totes les vacances intentant resoldre un crim que s’havia comès en aquell establiment molts anys abans.

Teòricament la meva estada allà havia de ser un convenient parèntesi després dels dos petits cataclismes personals que m’havien sacsejat la vida. Per tant, abans d’explicar-vos què va passar aquell estiu, haig de remuntar-me al punt de partida de tota aquesta història: la mort del meu editor, Bernard de Fallois.

El Bernard de Fallois era l’home a qui ho devia tot.

L’èxit i la fama eren gràcies a ell.

Em deien l’escriptor gràcies a ell.

Em llegien gràcies a ell.

Quan el vaig conèixer jo era un autor que no havia publicat mai res, i ell em va convertir en un escriptor llegit a tot el món. Els qui el van tractar us diran que el Bernard, amb aquells aires de patriarca elegant, va ser una de les personalitats més importants de l’edició francesa. Per a mi va ser un mestre i, sobretot, malgrat els seixanta anys que ens separaven, un gran amic.

El Bernard havia mort el gener del 2018, abans de fer noranta-dos anys, i la meva reacció davant la seva mort havia estat la que hauria tingut qualsevol autor: havia decidit dedicar-li la meva pròxima novel·la. De seguida vaig posar fil a l’agulla al meu pis del número 13 de l’avinguda Alfred-Bertrand, al barri de Champel de Ginebra. Tancat a l’habitació que feia les funcions d’estudi, vaig posar damunt la taula una foto del Bernard que m’evocava un munt de records amb ell.

Com sempre que estic en fase d’escriptura, l’única presència humana que tolerava era la de la Denise, la meva ajudanta. La Denise era la fada bona que vetllava per mi. Sempre de bon humor, m’organitzava l’agenda, triava i arxivava les cartes dels lectors, rellegia i revisava el que havia escrit... Ocasionalment, també m’omplia la nevera, em subministrava cafè i, atribuint-se fins i tot les funcions de metge de bord, entrava al despatx com qui puja a un vaixell després d’una interminable travessia i em donava consells saludables.

—Surt una mica! —m’ordenava amablement—. Ves a escampar la boira pel parc una estona. Fa hores que estàs tancat aquí dins!

—Ja he sortit a córrer a primera hora del matí —li recordava.

—Però el cervell ha d’oxigenar-se a intervals regulars! —insistia ella.

Era gairebé un ritual diari: jo, obedient, sortia al balcó de l’estudi, m’omplia els pulmons de l’aire fred de febrer amb un parell d’alenades i llavors, amb posat desafiant, m’encenia un cigarret. La Denise es desesperava:

—¿Saps què et dic, Joël? Que no et penso buidar el cendrer. Així t’adonaràs del que arribes a fumar.

Cada dia m’obligava a mi mateix a la rutina monacal que seguia sempre en fase d’escriptura, i que constava de tres etapes indispensables: llevar-me a trenc d’alba, sortir a córrer i escriure fins a la nit. Indirectament, doncs, va ser gràcies a aquest llibre que vaig conèixer la Sloane. La Sloane era la meva nova veïna de replà. Des que s’havia instal·lat a viure allà, feia poc, tot l’edifici en parlava. Jo no hi havia coincidit mai. Fins que un matí de març, tornant de la meva sessió d’esport diària, em vaig creuar per primer cop amb ella. També tornava de córrer i vam entrar junts a la porteria. De seguida vaig entendre per què hi havia unanimitat entre tots els veïns: era una noia amb un magnetisme que et desarmava. Ens vam limitar a saludar-nos educadament i ens vam ficar cadascú a casa seva. Jo em vaig quedar darrere la porta com un beneit. N’hi havia hagut prou amb aquella fugaç trobada per enamorar-me’n una mica.

Al cap de poc ja estava obsessionat per una idea: conèixer la Sloane.

Vaig intentar una primera aproximació a través de les sessions de jòguing. La Sloane sortia a córrer gairebé cada dia, però no tenia un horari regular. Jo em passava hores i hores voltant sense rumb pel parc Bertrand, desesperat per trobar-me-la. Llavors, tot d’una, la veia que passava corrent per un dels camins. Normalment era incapaç d’atrapar-la i anava a esperar-la a l’entrada de l’edifici on vivíem, impacient davant les bústies, fent veure que recollia la correspondència cada cop que entrava o sortia algun veí, fins que per fi arribava ella. Passava pel meu costat, em somreia, i llavors jo em fonia i ja no sabia el que em feia: quan aconseguia empescar-me alguna cosa intel·ligent per dir-li, ja s’havia ficat a casa seva.

Va ser l’Armanda, la portera, qui em va proporcionar informació sobre la Sloane: era pediatra, anglesa per part de mare, el pare era advocat, i havia estat casada dos anys, però la cosa no havia funcionat. Treballava als Hospitals Universitaris de Ginebra i alternava el torn de nit amb el de dia, cosa que explicava que em costés tant entendre quins horaris feia.

Després del fracàs del jòguing, vaig decidir canviar de sistema: vaig confiar a la Denise la missió de vigilar el passadís a través de l’espiell i d’avisar-me quan la veiés aparèixer. Quan la Denise cridava «Està sortint de casa!», jo sortia disparat del meu estudi, tot empolainat i perfumat, i apareixia també al replà de l’escala, com si fos casualitat. Però l’intercanvi es limitava a un somriure i una salutació. Normalment ella baixava a peu, de manera que les possibilitats de tenir-hi una conversa eren mínimes. Jo li seguia els passos, però tot plegat per res, perquè quan arribava al carrer la perdia de vista. I si alguna vegada agafava l’ascensor, jo no obria la boca i baixàvem tots dos en un silenci incòmode. Tant en un cas com en l’altre, me n’havia de tornar cap dalt amb les mans buides.

—¿Què? —em preguntava la Denise.

—Res —remugava jo.

—Ets un cas, Joël! Esforça-t’hi una miqueta, home.

—És que soc un pèl tímid —li deia per justificar-me.

—Va, home, va, no em vinguis amb punyetes! No ho sembles pas, de tímid, als platós de televisió.

—Perquè el que veus a la tele és l’Escriptor. El Joël és molt diferent.

—Vinga, Joël, que no és tan complicat: truques a la porta, li regales flors i la convides a sopar. ¿Et fa mandra anar a cal florista? ¿Vols que hi vagi jo?

Fins que un vespre d’abril que havia anat tot sol a l’òpera de Ginebra a veure una representació d’ El llac dels cignes, vaig sortir a fumar un cigarret a l’entreacte i me la vaig trobar. Vam intercanviar un parell de frases i, com que ja estaven tocant el timbre per avisar el públic, em va dir:

—Podríem anar a prendre una copa, després.

Ens vam trobar al Remor, un cafè que hi havia molt a prop. I va ser així com la Sloane va entrar a la meva vida.

La Sloane era guapa, divertida i intel·ligent. Una de les persones més fascinants que he conegut mai. Després d’aquella nit al Remor la vaig convidar a sortir unes quantes vegades. Vam anar a un concert i al cinema. La vaig arrossegar al vernissatge d’una exposició d’art contemporani tan estrambòtica que ens va agafar un atac de riure i vam haver de fugir-ne per anar a sopar a un restaurant vietnamita que li encantava. Vam passar junts uns quants vespres a ca

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos