La desaparició de Stephanie Mailer

Joël Dicker

Fragmento

Sobre els fets del 30 de juliol del 1994

Els habituals dels Hamptons, a l’estat de Nova York, són els únics que estan al cas del que va passar el 30 de juliol del 1994 a Orphea, una petita i elegant ciutat costanera.

Aquell vespre Orphea inaugurava el seu primer festival de teatre, i el certamen, d’abast nacional, havia atret un públic considerable. A mitja tarda turistes i locals ja havien començat a congregar-se al carrer principal per assistir als nombrosos actes organitzats per l’ajuntament. Els barris residencials havien quedat tan buits de gent que tenien un aire de ciutat fantasma: no es veia ningú passejant per les voreres, ni parelles als porxos, ni criatures patinant pels carrers, ni gent al jardí... Tothom era al carrer principal.

Cap a les vuit, al barri desert de Penfield, l’únic senyal de vida era un cotxe que solcava lentament els carrers abandonats. L’home que anava al volant escrutava les voreres amb una lluïssor de pànic als ulls. No s’havia sentit mai tan sol al món. No hi havia ningú que el pogués ajudar. No sabia què fer. Buscava desesperadament la seva dona: havia sortit a córrer i ja no havia tornat.

El Samuel i la Meghan Padalin eren dels pocs habitants que havien decidit quedar-se a casa aquell primer dia de festival. No havien aconseguit entrades per a la funció inaugural –la gent havia assaltat les taquilles–, i les celebracions populars del carrer principal i la zona del port esportiu no els feien ni fred ni calor.

Cap a última hora, a les 18.30, la Meghan havia sortit a córrer, com cada dia. Tret del diumenge, en què concedia al seu cos un petit respir, feia el mateix circuit cada dia de la setmana. Sortia de casa i pujava pel carrer Penfield fins a Penfield Crescent, que feia un semicercle al voltant d’un petit parc. Allà s’aturava i feia una sèrie d’exercicis –sempre els mateixos– a la gespa. En acabat, tornava cap a casa pel mateix camí. En total trigava tres quarts d’hora exactes. Cinquanta, si alguna vegada s’allargava amb els exercicis. No trigava mai més d’això.

A les 19.30 el Samuel Padalin va pensar que era estrany que no hagués tornat encara.

A les 19.45 va començar a neguitejar-se.

A les 20 ja anava amunt i avall del menjador, incapaç d’estar-se quiet.

A les 20.10 ja no aguantava més i va agafar el cotxe per sortir a donar un tomb pel barri. Li va semblar que la manera més lògica de procedir era refer el recorregut habitual de la Meghan, i això és el que va fer.

Va agafar el carrer Penfield i quan va arribar a la cantonada amb Penfield Crescent va girar. Eren les 20.20. No hi havia ni una ànima. Es va aturar un moment per observar el parc, però no hi va veure ningú. Fins que, quan ja havia tornat a arrencar, es va adonar que hi havia alguna cosa a la vorera. En un primer moment li va semblar una pila de roba, però de seguida va veure que es tractava d’un cos. Va sortir corrents del cotxe amb el cor que semblava que li volgués sortir del pit: era la seva dona.

Quan parlés amb la policia el Samuel Padalin explicaria que al principi va pensar que devia ser un desmai per culpa de la calor. Fins i tot un atac de cor. Però quan es va acostar a la Meghan va veure la sang i un orifici a la part posterior del crani.

Va començar a cridar demanant ajuda. No sabia si quedar-se al costat de la seva dona o córrer a picar a les portes de les cases perquè algú truqués a urgències. Se li havia enterbolit la vista i li feien figa les cames. Finalment els crits van alertar un veí d’un carrer paral·lel, que va trucar a urgències.

Al cap de pocs minuts la policia acordonava el barri.

Un dels primers agents que hi va arribar va ser qui, quan va voler establir el perímetre de seguretat, es va adonar que la porta de casa de l’alcalde, just al costat del cos de la Meghan, estava entreoberta. En acostar-s’hi, intrigat, va comprovar que estava esbotzada. Va desenfundar l’arma, va pujar d’un salt les escales i va avisar de la seva presència. No hi va haver resposta. Així que va empènyer la porta amb el peu va veure el cadàver d’una dona estès al passadís. Es va afanyar a demanar reforços i va començar a avançar lentament amb l’arma a la mà. A la dreta, en una petita sala d’estar, va descobrir, horroritzat, el cos d’un nen. I a continuació, a la cuina, el de l’alcalde, en mig d’un bassal de sang, també assassinat.

La família sencera massacrada.

I. primera part - Als abismes - 7 Desaparició d’una periodista jesse rosenberg

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist