ÍNDEX
Portadeta
Índex
Dedicatòria
Part 1: LAUREL
Capítol 1
Capítol 2
Capítol 3
Capítol 4
Capítol 5
Capítol 6
Capítol 7
Capítol 8
Capítol 9
Capítol 10
Part 2: DOLLY
Capítol 11
Capítol 12
Capítol 13
Capítol 14
Capítol 15
Capítol 16
Capítol 17
Capítol 18
Capítol 19
Capítol 20
Capítol 21
Part 3: VIVIEN
Capítol 22
Capítol 23
Capítol 24
Capítol 25
Capítol 26
Capítol 27
Capítol 28
Capítol 29
Capítol 30
Part 4: DOROTHY
Capítol 31
Capítol 32
Capítol 33
Capítol 34
Agraïments
Sobre l'autora
Crèdits
Grupo Santillana
Per a la Selwa,
amiga, agent, campiona
PART
1
LAUREL
1
L’Anglaterra rural, una granja al mig del no-res, un dia d’estiu a principis dels anys seixanta. La casa és senzilla, no gens pretensiosa: entramada de fusta, amb la pintura blanca que es pela pel costat que dóna a occident i clemàtides que s’enfilen guix amunt. Dels capellets de la xemeneia surten fines columnes de fum, i amb tan sols mirar-se’ls, se sap que a baix s’hi està coent alguna cosa ben bona. És per com hi ha organitzat l’hortet, tan «així», al darrere de la casa; les vidrieres que reflecteixen una llum plena de vida; les teules de la teulada col·locades amb tanta cura.
Al voltant de la casa hi ha una tanca rústica amb la porteta de fusta que fa de frontera entre el jardí domesticat de dins i els prats a banda i banda de fora i el bosquet de més enllà. Un rierol baixa acaronant amb timidesa les pedres que reposen entre les arrels gruixudes dels arbres, un joc de llum i ombres que dura de fa segles. Però des d’aquí no se sent. És massa lluny. La casa està sola, en silenci, i s’alça tranquil·la al final d’una carretera llarga i polsegosa, invisible des del camí de carro amb el qual comparteix el nom.
A part de la brisa que bufa de tant en tant, regna la quietud. Res no es mou. Recolzats a l’arc vestit de glicina hi ha dos hula-hoops blancs, l’última moda de l’any abans. Dins la cistella de les agulles d’estendre que penja d’un cubell de la bugada fa vigilància un osset de peluix amb un ull tapat i cara de què hi farem. És un indret ideal per vigilar. Al costat del cobert, un carretó s’espera pacient carregat de testos.
Malgrat tota aquesta quietud, o potser precisament per culpa seva, dins l’escena es respira una sensació d’expectativa, com en l’escenari d’un teatre just abans que els actors surtin pels laterals. Quan tenim totes les possibilitats al davant nostre, i el destí encara no ha quedat segellat per les circumstàncies, i aleshores…
—Laurel! —Se sent la veu infantil i impacient una mica més enllà—. Laurel, on ets?
I és com si el moment màgic s’hagués trencat. Els llums es van apagant suaument; la cortina s’alça.
Apareix un grupet de gallines del no-res i comencen a picotejar entre les pedres que marquen el camí de l’hort. Un gaig arrossega l’ombra pel jardí, un tractor d’un camp veí arrenca el motor. I per dalt, per sobre de tots ells, estirada de panxa enlaire al terra d’una caseta de fusta dalt d’un arbre, una noia de setze anys empeny el caramel de llimona que ja fa estona que va xuclant, enganxat al paladar, alhora que deixa anar un sospir.
Segurament era cruel deixar que la continuessin buscant, però amb aquella calor i el secret que amagava, els esforços que suposava haver de jugar, a jocs infantils a més, eren demanar massa. A més, bé que tot allò formava part del repte, i tal com deia sempre el papà, el que era just era just, i si no ho intentaven no aprendrien mai. No era culpa de la Laurel si era millor que les altres a l’hora de trobar bons