Cinc dies d'octubre (Inspector Mascarell 3)

Jordi Sierra i Fabra

Fragmento

Dia 1

Dilluns, 11 d'octubre de 1948

1

El silenci en una habitació de matrimoni, quan un dels dos ocupants dorm i l'altre el contempla, és ple de sons.

Veus.

A vegades encara sentia la de la Quimeta.

—Qui t'ho havia de dir, a la teva edat, que tindries una segona oportunitat.

La Quimeta sempre havia estat sorneguera, irònica.

Feliç.

Feliç fins a la guerra, el càncer...

—No som més que dues meitats que es necessiten. —Va mirar la forma jove i suau de la Patro.

—No siguis ximple. Ja saps que me n'alegro.

—Sí, ja ho sé.

Però a vegades, al llit, abans d'obrir els ulls, malgrat tot, desitjava tornar enrere, trobar-se al seu pis del carrer Còrsega, amb la seva dona al costat, quan la vida era senzilla i ell se n'anava a treballar, a empaitar lladregots en una Barcelona encara lluminosa i lliure.

Lladregots i, de tant en tant, algun assassí dels de debò.

La ciutat ara n'era plena, i caminaven impunement pels carrers, vestits amb els uniformes de la victòria, mentre ells, els vençuts, s'esvaïen amb el temps, uns morts, d'altres exiliats, la majoria callats.

Va continuar mirant la Patro.

La seva insultant joventut, la bellesa pura, el seu cos de línies corbes sota la manta tardorenca.

Dormia amb el cap girat cap a ell, sobre el costat dret, amb una mà sota el coixí i l'altra, l'esquerra, estesa i amb el palmell obert. Semblava com si demanés alguna cosa. Semblava com si demanés almoina.

A vegades també es despertava pensant-se que encara era al Valle de los Caídos. Ho feia de cop, amarat de suor, engarrotat, amb la por fluint-li per tot l'ésser. Si era de nit, la foscor el colpejava. Llavors estirava el braç i notava la presència de la Patro, sentia la seva escalfor, li acaronava la pell nua. Es tranquil·litzava, temperava els batecs del cor i es tornava a adormir en pau.

En pau.

Estranya paraula.

Per això, a punta de dia, la contemplava entre la penombra, blanca, espectral, tot absorbint la seva imatge, i alhora es preguntava quina mena de sort era la seva o quin miracle havia merescut per viure l'última part de la seva vida al costat d'algú com ella.

Perquè sense la Patro estaria mort.

Va passar-li una mà pels cabells, enretirant-los-hi del rostre, i va deixar al descobert la rotunditat d'unes faccions plenes de dolça puresa: les celles espesses, les llargues pestanyes, el nas recte, els llavis carnosos, la barbeta...

Dormia despullada.

Sempre.

Podia abraçar-la, oblidar, submergir-se en aquell oasi i creure que la vida, al capdavall, no estava malament del tot.

Mentides piadoses.

De sobte, la Patro va entreobrir els ulls.

Va somriure.

—Bon dia... —va barbotejar, empassant-se la meitat de les lletres, de manera que més aviat va dir «o ia...».

—Hola —va xiuxiuejar ell.

Es van aguantar les respectives mirades uns segons. Dos, tres.

Fins que ella va moure la mà esquerra i li va acaronar la galta.

No era pas la primera vegada que el sorprenia així.

—Què passa? —va preguntar, afable.

—Res.

—Quan em mires així...

—Què?

—M'espantes.

—Per què?

—No sé què penses. Estàs tan seriós...

—La bellesa fa mal.

—Sempre dius això.

—Perquè és veritat.

La Patro es va moure cap a ell i es va acotxar al seu costat, fent que li passés un braç per darrere el cap. Va enganxar el seu cos nu contra el d'ell, va apujar el genoll per damunt de les seves cames i li va col·locar una mà damunt del pit. No solament era càlida pel fet d'haver-se despertat sota una lleugera manta. Ho era per tendresa, aquella estranya i temerària manera d'estimar-lo i necessitar-lo.

La llengüeta de la balança.

La frontera del seu abans i el present.

En Miquel Mascarell la va estrènyer contra el seu propi cos.

L'estranya parella. El pare-amant, la dona-somni, l'home vençut, la jove renascuda, l'expolicia oblidat, la prostituta redimida...

Illes.

Va fer-li un petó al front i la va estrènyer un xic més, com solia fer en moments de ràbia o desesperació.

—Patro...

—Què?

—Ja ho saps.

—No, no ho sé. —Va alçar una mica el cap per mirar-lo.

—T'hauries de buscar algú més jove, amb esperances.

—Un altre cop em surts amb això? —Va sospirar descoratjada.

—Sí.

—Calla, vols?

—No puc.

—Doncs no et vull sentir.

—Si tinguessis un fill...

—Ets boig?

—No viuré gaire temps.

—I tu què saps? —va protestar, dolguda—. Vols que tingui un fill soltera?

—Vull dir que et casis amb algú.

—Qualsevol dia ho faré, només per fer-te la guitza. —Es va estrènyer encara més contra ell—. A més, qui m'estimaria, a mi?

—Ets maca i estàs a la flor de la vida. Encara et falta un any per als trenta, la plenitud...

—Ja veus per a què em va servir ser guapa...

En notar que s'estremia, va tornar a fer-li un petó.

Llavors va sentir novament la Quimeta.

—Miquel, a vegades ets ximple.

—Què vols que hi faci?

—Ni tan sols te n'adones, oi?

—És clar que me n'adono, dona.

—Doncs viu. La vida t'ha fet un regal. Aprofita-ho. Sense tu, continuaria al carrer.

—I jo en aquella pensió de les Rambles.

—No, tu estaries mort.

—Cony, Quimeta...

La veu de la Patro va substituir la de la seva difunta esposa.

—Miquel.

—Sí?

No va respondre de seguida. Es va incorporar al llit, però no en va sortir. L'única cosa que va fer va ser agenollar-se davant d'ell, inclinada cap endavant. Les seves sines, com dues bosses blanques, van brillar en la penombra tant o més que els seus ulls, ja desperts. Amb les dues mans li va atrapar les galtes, mentre li somreia amb aquella tendresa tan seva.

Tan de nena.

—Per què no entens que estic amb tu, feliç, i que em sento segura, i fora de perill, en pau, i el més important: que t'estimo? Per què?

—Sóc un vell.

—Ets un home gran.

—Ja.

—I m'agrades.

—No siguis...

La Patro li va tapar la boca amb els llavis.

Va ser un bonic petó.

El despertar.

En tots els sentits.

Quan va voler retenir-la, agafant-la perquè no se li escapés, ella va saltar àgilment cap enrere, disparant el seu cos flexible, alçant les cames i impulsant-se més enllà del llit.

Va quedar dreta, torbadora, provocativa.

—Vine.

—No. —Va sacsejar els cabells d'un costat a l'altre—. Has perdut la teva oportunitat.

—Un minut.

—Ja no. Faig tard.

—On vas?

—Li vaig dir a la senyora Anna que l'ajudaria a la botiga.

La merceria. Com si el temps no hagués transcorregut. I aviat faria deu anys de la primera vegada que l'havia vist allà, aquell dia de gener del 1939, fugaçment, abans que arrenqués a córrer.

Deu anys.

Si bé n'havia passat vuit i mig en aquella monstruositat anomenada Valle de los Caídos.

—I a la senyora Anna, per què no l'ajuda una mica més la seva filla?

—T'haig de recordar que va a escola, i des

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos