Els bons suïcides (Inspector Salgado 2)

Toni Hill

Fragmento

1

Per segona vegada en un breu període, l’inspector Héctor Salgado es gira de sobte, convençut que algú l’observa, però només veu cares anònimes i indiferents, gent que camina, com ell, per una Gran Via plena de gom a gom i que, de tant en tant, s’atura davant d’alguna de les paradetes tradicionals de joguines i regals que ocupen la vorera. És la vigília de Reis, tot i que ningú no ho diria, si s'ha de jutjar per una temperatura agradable, ignorada per uns vianants convenientment vestits amb roba d’abric; alguns fins i tot amb guants i bufanda, tal com correspon a l’estació, contents de participar en un simulacre d’hivern que no té l’ingredient principal: el fred.

La cavalcada ha acabat fa una bona estona i el trànsit omple la calçada sota els llums de Nadal. Gent, cotxes, flaire de xurros i d’oli calent, tot plegat amanit amb les nadales, suposadament alegres, amb unes lletres que s’acosten al surrealisme, que els altaveus llancen contra els vianants sense cap mena de pudor. Pel que sembla, ningú no s’ha molestat a compondre cançons noves, així que un any més a un dimoni sense cua li tornen a fotre una pallissa. Deu ser això el que fot del Nadal, pensa l’Héctor: el fet que, en línies generals, sigui sempre igual, mentre que nosaltres canviem i envellim. Li sembla una desconsideració que voreja la crueltat que aquest ambient nadalenc sigui l’única cosa que es repeteix any rere any sense excepció, fent més evident la nostra decadència. I per enèsima vegada en els últims quinze dies desitjaria haver fugit de tot aquest sarau cap a algun país budista o radicalment ateu. L’any que ve, es repeteix tot seguit a si mateix, com si fos un mantra. I a la merda el que digui el seu fill.

Va tan embadalit pensant en les seves coses que no s’adona que la cua de vianants, que avança gairebé amb la mateixa lentitud que la dels cotxes, s’ha parat. L’Héctor està aturat davant d’una parada que ven soldadets de plàstic en bosses: indis i vaquers, aliats vestits de camuflatge llestos per disparar des d’una trinxera. Fa anys que no en veia i recorda haver-ne comprat a en Guillermo quan era una criatura. Sigui com sigui, el venedor, un vellet de mans artrítiques, ha aconseguit recrear al detall una exquisida escena bèl·lica, digna d’una pel·lícula dels anys cinquanta. No és l’única cosa que ven: altres soldats, els clàssics soldadets de plom, més grans i de brillants uniformes vermells, desfilen en un cantó, i una esquadra de gladiadors romans, històricament desubicada, en l’altre.

El vell li fa un senyal per animar-lo a tocar el gènere i l’Héctor obeeix, més per educació que per veritable interès. El soldat és més tou del que creia, i el tacte, gairebé de carn humana, li repugna. De sobte s’adona que la música ha deixat de sonar. Els vianants s’han aturat. Els cotxes han apagat els fars i els llums de Nadal, que pampalluguegen gairebé sense força, constitueixen l’únic enllumenat del carrer. L’Héctor tanca els ulls i els obre de nou. Al seu voltant la multitud comença a esvair-se, els cossos simplement es desfan, desapareixen sense deixar rastre. Només el venedor continua al seu lloc. Arrugat i somrient, treu de sota el taulell una d’aquestes boles amb neu a dins.

«Per a la seva dona», li diu. I l’Héctor està a punt de respondre que no, que la Ruth detesta aquestes boles de vidre, que li fan posar els nervis de punta des que era una nena, com li passa amb els pallassos; però aleshores les volves de neu que n’enterboleixen l’interior cauen al fons i es veu a ell mateix, dret davant d’una paradeta de soldadets de plàstic, atrapat per les parets de vidre.

—Papà. Papà…

Merda.

La pantalla del televisor coberta de boira gris. La veu del seu fill. El coll adolorit per haver-se quedat adormit en la pitjor postura possible. El somni havia estat tan real, aquella nit de Reis.

—Cridaves.

Merda. Quan el teu fill et desperta d’un malson, ha arribat el moment de dimitir com a pare, va pensar l’Héctor mentre s’asseia al sofà, adolorit i malhumorat.

—M’he quedat adormit. I tu, què fas despert a aquestes hores? —va contraatacar, en un intent absurd de recuperar la dignitat paterna, alhora que es feia un massatge a la part esquerra del coll.

En Guillermo va arronsar les espatlles sense dir res. Tal com hauria fet la Ruth. Tal com la Ruth havia fet tantes vegades. En un gest automàtic, l’Héctor va buscar un cigarret i el va encendre. El cendrer estava ple a vessar.

—No t’amoïnis, no em tornaré a adormir aquí. Vés al llit. I no oblidis que sortim demà a primera hora.

El seu fill va fer que sí amb el cap. Mentre el veia caminar descalç cap a la seva habitació va pensar com n’era, de dur, fer de pare sense la Ruth. En Guillermo encara no tenia quinze anys, però, a vegades, mirant-lo a la cara, es podria pensar que era molt més gran. Hi havia en les seves faccions una serietat prematura que a l’Héctor li dolia més del que volia admetre. Va fer una pipada profunda al cigarret i, sense saber per què, va prémer el botó del comandament a distància. Ni tan sols recordava què mirava aquella nit. Amb les primeres imatges, aquella foto fixa en blanc i negre de Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg, va reconèixer i va recordar. Al final de l’escapada. La pel·lícula preferida de la Ruth. No va tenir esma de tornar-la a veure.

Aproximadament deu hores abans, l’Héctor contemplava les parets blanques de la consulta del psicòleg, un espai que coneixia bé, amb una certa incomoditat. Com de costum, el «xaval» es prenia el seu temps abans de començar la sessió, i l’Héctor encara no havia arribat a deduir si aquells minuts de silenci servien perquè l’altre calibrés el seu estat d’ànim o si és que simplement el paio era d’arrancada lenta. En qualsevol cas, aquell matí, sis mesos després de la primera visita, l’inspector Salgado no estava d’humor per a esperes. Es va aclarir la veu, va encreuar i desencreuar les cames i, per fi, va inclinar el cos cap endavant i va dir:

—Li importa si comencem?

—No. Esclar. —I va alçar la vista dels seus papers, tot i que no va afegir res més.

Va continuar en silenci, interrogant l’inspector amb la mirada. Tenia un aire distret, que, combinat amb els seus trets juvenils, feia pensar en un nen prodigi d’aquests que resolen equacions complexes als sis anys, però que, a la vegada, són incapaços de donar una puntada de peu a una pilota de futbol sense caure a terra. Una impressió falsa, l’Héctor ho sabia. El xaval disparava poc, cert; però quan llançava, tenia punteria. De fet, la teràpia, que havia començat com una imposició laboral, s’havia convertit en una rutina, primer setmanal i després quinzenal, que l’Héctor havia seguit per voluntat pròpia. Així que aquell matí respirà fondo, tal com havia après, abans de contestar:

—Disculpi. El dia no ha arrancat gaire bé. —Es va tirar endarrere i va clavar la mirada en un racó del despatx—. I no crec que acabi millor.

—Dificultats a casa?

—Vostè no té fills adolescents, oi? —Era una pregunta absurda, ja que el seu interlocutor hauria hagut d

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos