Els amants d'Hiroshima (Inspector Salgado 3)

Toni Hill

Fragmento

cap-1

 

El primer que la va alertar va ser una ombra al mirall. Una taca fugaç, passatgera, relegada ràpidament al fons de la ment per un formigueig que s’enfilava esquena amunt i l’obligava a tancar els ulls mentre en Daniel, conscient que li tocava un dels seus punts dèbils, feia lliscar la llengua per la superfície del coll. Un senzill preàmbul, un pròleg en què la humida carícia es conjugava amb l’afable pessigolleig d’unes galtes mal rasurades, però eficaç al capdavall: vencia qualsevol vestigi de reticència, la desarmava i la submergia pràcticament en un estat de trànsit. Amb tot, el senyal d’alerta devia persistir en algun racó del cervell perquè tan bon punt ell es va aturar, ella va tornar a mirar, tot i que aleshores el vidre, vell i picat, li va tornar només la imatge borrosa de la seva cara i el cos robust i convuls d’en Daniel damunt d’ella. L’esquena refulgent amarada de suor, les natges com una taca relluent, gairebé còmica, sobre les cuixes morenes, i les seves pròpies mans tenses, com dues urpes tenallades a les espatlles d’ell empenyent-lo cap a ella com si temés perdre’l.

Una visió coneguda i excitant que es va imposar a la mínima espurna de temor.

El mirall havia estat idea seva, tot i que a en Daniel no li havia importat gens ni mica. De fet, hi havia poques coses relacionades amb el sexe que l’arribessin a molestar, i si ella gaudia observant-se mentre feien l’amor, si així encara en fruïa més, ell no hi tenia res a dir. «Com si vols penjar-ne fins i tot al sostre», li havia dit amb aquell somriure voraç que li segrestava l’expressió de la cara, generalment apàtica, quan parlaven de sexe. De manera que van anar a comprar-lo junts, i amb l’única intenció de divertir-se i escandalitzar la dependenta de la botiga de mobles van discutir els pros i els contres dels diferents models i formes fins a decantar-se per un ja passat de moda, de marc blanc i fulla oscil·lant, que van col·locar aquella mateixa tarda al costat del llit. Ella es va despullar i es va estirar sobre els llençols mentre ell, obeint instruccions, va anar inclinant el mirall fins que va rebre el vistiplau d’ella. O, més aviat, fins que ell es va cansar de limitar-se només a mirar i es va llançar sobre aquell cos esplèndid que se li oferia sense vergonya. D’això ja feia mesos i d’ençà d’aleshores havien passat moltes coses. No totes bones. N’hi havia de terribles. Però el més estrany era que en aquella casa abandonada, el lloc inhòspit que s’havia convertit en el seu refugi, hi havien trobat un altre mirall: de fusta corcada i amb un vidre impossible d’enllustrar. Però a ells ja els feia el fet.

La Cris es va relaxar, mirant d’oblidar aquella sensació de neguit que continuava amatent, a punt per tornar en qualsevol moment. No era nova, darrerament l’acompanyava sovint. A prop un ocell de ferro volava rumb al seu niu i, quan el sostre de la casa va tremolar sota l’ombra ensordidora de l’avió, ella va abraçar en Daniel encara amb més força, instant-lo amb una sacsejada a acabar d’una vegada abans que la ment s’imposés a l’instint i se li passessin les ganes, però ell no va voler obeir-la. O potser va mal interpretar el seu gest i va frenar. «Ara no parlis», li va pregar ella sense expressar-se. «Hòstia, no ho esguerris parlant!»

—Estàs bé? —li va mussitar ell a cau d’orella.

La Cris va fer lliscar els braços per l’esquena d’ell i els va deixar caure a un costat i altre, inerts, resignats al buit que supleix els orgasmes perduts. Va mirar cap a la finestra per eludir el quadre que es dibuixava al mirall; no volia contemplar el desengany a la seva pròpia cara per evitar recordar-lo més tard. No era pas la primera vegada que trobava a faltar l’estat de lleugeresa, la inconsciència frívola que provocava en tots dos la justa combinació d’alcohol i coca.

Malgrat tots els arguments en contra, de les raons esgrimides i acordades, el sexe sense drogues no era el mateix.

Va atansar el rostre al pit d’en Daniel i va aspirar la seva olor. Després va alçar el cap i va mirar aquells ulls gairebé bruns, un efecte realçat per les celles poblades i fosques, i va sentir un bri de tendresa en comprovar que encara s’apreciaven al seu rostre vestigis dels cops rebuts. Estava a punt de conduir el capciró del dit índex sobre el blau que ell encara conservava a la galta i que li conferia l’aspecte de boxejador en hores baixes quan va sentir algun soroll que, en aquell moment, no va aconseguir identificar. Si bé fins llavors ningú no s’havia acostat a aquella casa, perduda al mig del camp, tots dos sabien que estaven exposats que hi entrés vés a saber qui. Canalla jugant, adolescents a la recerca d’un racó on clavar un clau, ionquis desesperats per xutar-se, falsos amics. La Cris hauria dit alguna cosa si ell no hagués atallat l’intent amb un petó que intentava atiar el foc. La va besar amb força, exigent i dominador, i ella hi va reconèixer el sabor del Daniel d’abans i es va esforçar per ser la Cristina de sempre: agosarada, passional, impetuosa.

A partir d’aquell instant es van entestar a oblidar-se de l’entorn, del passat recent, i van fer mans i mànigues per repetir la dansa, els passos de la qual se sabien i havien practicat mil i una vegades. No volien adonar-se que, per més que s’hi escarrassessin, el resultat sempre tindria aires d’imitació. Volien estimar-se com abans, com si no hagués passat res, i a pesar de tot no ho aconseguien plenament. Així i tot, els seus cossos joves reaccionaven al contacte i a la pell, i al cap de quinze minuts la Cristina va tenir la satisfacció de contemplar-se al mirall segons abans d’arribar a l’orgasme, cosa que l’excitava profusament.

Aleshores el va veure. Aquesta vegada no hi havia dubte. I abans de distingir l’arma que duia a la mà, l’instrument que poc després s’estavellaria contra la superfície del mirall, la Cristina va ensumar el perill i va pressentir que en Daniel, en canvi, no en feia cabal, massa relaxat per percebre l’amenaça fins que va ser massa tard. Per això va intentar prevenir-lo i va exhalar un gemec que poc tenia a veure amb el plaer. Va ser inútil. La barra d’acer es va desplomar amb ímpetu contra el cap del seu amant i el va esberlar amb un cruixit sec. Ella va obrir la boca i va intentar traduir el pànic en un crit que va néixer mut.

La Cristina Silva es va endur una última imatge. En un funest presagi del que seria el seu final va entreveure la seva cara fragmentada a la teranyina que solcava el mirall. Sepultada sota un cos abatut que havia esdevingut un escut inútil, un pes mort que li impedia bellugar-se, l’únic que podia fer era tancar els ulls per foragitar la visió d’aquella arma que, després d’esclafar el clatell d’en Daniel, cauria inclementment sobre ella.

Però el dolor és misericordiós: la primera garrotada la va deixar inconscient i ja no va sentir res més.

cap-2

1

«Per sobreviure al sistema s’ha d’enganyar el sistema.» Sense saber per què, darrerament aquesta frase s’ha convertit en un mantra. Ni tan sols no sap ben bé d’on l’ha treta, si l’ha

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos