La núvia gitana (La núvia gitana 1)

Carmen Mola

Fragmento

gitana

Primera part

EL CEL EN UNA HABITACIÓ

Quan ets aquí amb mi,

aquesta habitació no té parets,

sinó arbres, arbres infinits.

gitana-1

 

 

 

 

Al principi sembla un joc. Algú ha tancat el nen en un lloc fosc i ell ha d’intentar sortir-ne pels seus propis mitjans. Primer de tot hauria de trobar l’interruptor de la llum, però el nen no el busca perquè pensa que la porta s’obrirà en qualsevol moment.

La porta no s’obre.

També podria ser un concurs de resistència, guanya el que s’està més temps en silenci, el que no demana ajuda. El nen enganxa l’orella a la porta de fusta, escrostonada. Sent un soroll estrepitós, una moto que arrenca i s’allunya. Llavors s’adona que està sol. Si es posés a cridar, notaria l’eco de la seva veu en aquell espai llòbrec, ple de pols i d’humitat; però està tan espantat que no li surt ni el plor.

Ara sí que ha de trobar l’interruptor de la llum. Palpa la paret. Evita els obstacles, a poc a poc, per no caure. Hi ha una bombeta al sostre, n’hi ha d’haver una. L’habitació té una fi­nestra llarga i estreta, a la part superior de la paret, però el sol s’ha post fa una hora i ja només queden les primeres ombres de la nit.

No sap per què l’han tancat.

En els seus passos de somnàmbul enmig de la foscor topa amb el que sembla una rentadora. Podria provar si funciona, si més no l’acompanyaria el soroll de l’aigua fent voltes pel tambor; però no ho fa. Continua explorant l’estança, acari­ciant la paret amb una mà, com un cec. Vol trobar l’interruptor, però els seus dits toquen el mànec d’una eina. És una pala que cau a terra amb un fort terrabastall.

El nen es posa a plorar i triga una mica a sentir un gruny sord que prové d’un racó. No està sol. Hi ha un animal amagat; no és el primer cop que el sent, sap que a les nits ronda per la zona: els gemecs, els udols que fa són tan forts que ha arribat a pensar que era un llop. Només és un gos que s’ha esquitllat a la nau que hi ha a la finca, la que es veu des de la finestra de la seva habitació i a la qual no l’han deixat entrar mai. És allà on l’han tancat, a la nau prohibida, per això no reconeix l’espai i no se sap moure en la foscor.

Gairebé pot veure dos puntets lluminosos en la negror del fons. Retrocedeix per pur instint. Li fa la impressió que els puntets lluminosos avancen cap a ell, però no sap si és la por el que crea aquesta imatge. No pot ser que únicament es vegin dos petits espurneigs. I de sobte, deixa de veure’ls. Ara nota un dolor intens i agut a la cama. L’animal l’està mossegant.

El nen fa servir totes dues mans per apartar-lo. Intueix un nou atac i aparta la cara de l’animal amb el peu. Les puntades de peu i les manotades el fan recular. El nen sent esbufecs, i després res. No sent res i el silenci li sembla molt més aterridor.

Sigil·losament, retrocedeix fins a la porta, preparat per contenir l’atac si el gos intenta llançar-se-li a sobre una altra vegada, i en aquell moment la mà troba l’interruptor de la llum. Li sembla increïble que no l’hagués localitzat abans, però per algun motiu s’ha saltat just aquella part de la paret.

Una bombeta torçada penja del sostre. Il·lumina prou per distingir que la nau és un magatzem de caixes amb mantes velles, cintes de casset, llibres, eines del camp, una rentadora, una bicicleta rovellada només amb una roda i uns quants trastos més.

El gos és a sota d’una pica amb una aixeta, un petit lavabo. És un gos de carrer i li falta una pota.

Sense apartar la vista de l’animal, el nen agafa la pala que ha trobat abans, la que ha caigut a terra. El gos gruny. El nen alça la pala. Se sorprèn en veure que és capaç d’aguantar aquell pes amb tanta facilitat. Deu ser l’instint de supervivència, alguna cosa li ha insinuat que allà dins no poden conviure tots dos.

L’animal s’incorpora i coixeja llastimosament cap al nen. Ho fa amb un aire tan cançoner que no és gens amenaçador. Però llavors li comença a mossegar el turmell com si fos un os i li volgués esprémer fins a l’última gota del moll. El nen li clava un cop de pala i l’animal es desploma amb un lleu udol. Pica contra el cap del gos unes quantes vegades, fins que ja no pot aguantar més el pes de la pala. Seu a terra i es posa a plorar.

Li fa mal el turmell, hi té les dents de l’animal marcades. També té la sabata bruta de sang. Se la treu i descobreix la ferida que el gos li ha fet en el primer atac. Amb la por ni tan sols se n’havia adonat.

I llavors se’n va la llum.

L’eco duplica els seus gemecs i el nen fa un esforç per contenir-los i comprovar si és el gos el que respira; però no ho és. El gos és mort.

gitana-2

1

—Su-sa-na! Su-sa-na! Su-sa-na!

Les amigues de la Susana criden, aplaudeixen, ballen entusiasmades, tal com han fet les de les altres quinze o vint nòvies que han coincidit avui, divendres, al Very Bad Boys, al carrer Orense. No hi ha ni un home entre el públic, tot són dones que celebren comiats de soltera o reunions d’amigues; unes s’han posat unes ridícules diademes amb polles al front; altres, bandes de miss encreuades sobre el pit amb el nom de l’homenatjada; una colla porta samarretes amb la foto de la futura esposa... Les amigues de la Susana han sigut força discretes: només porten un tutú rosa de ballarina al voltant de la cintura.

—Su-sa-na! Su-sa-na! Su-sa-na!

La Susana feia e

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos