Quatre dies de gener (Inspector Mascarell 1)

Jordi Sierra i Fabra

Fragmento

nes eren adolescents, en morir la seva germana petita de tuberculosi. Amb en Roger desaparegut, i ells sense fills, la saga dels Mascarell s’acabava abruptament.

És clar que per al món que els havia de sobrevenir...

En Vicenç el va estrènyer amb totes les seves forces. —Deixa’m... que pugi... a veure-la —va barbotejar.
—No —el va abraçar encara més fort el seu germà gran. —No és just.
—Res no és just, però les coses són com són.
—Què... li diràs?
—Res, de moment. Després ja ho veurem. Quan això s’acabi i siguin físicament a Barcelona, ja hi haurà temps.

—T’ha demanat...?
—Sí, l’última vegada fa un parell de minuts.

L’abraçada es va perllongar, va esdevenir pura energia, vasos comunicants de sentiments que anaven i venien en un flux harmònic però intempestiu. Un milió d’escenes, imatges, paraules i moments van desfilar pels seus caps, resumint una vida en comú.

Els va costar separar-se.

Ho van fer mentre algú començava a pujar per l’escala parlant en veu alta, tot sol.

42

6

Per alguna estranya raó, impossible de calibrar en la seva situació, una de les petites coses a les quals s’aferrava dia a dia era llegir els diaris. Primer creia que es devia a la seva deformació professional, a la seva set de coneixements, de saber què passava i també per què i com. Amb el deteriorament de la guerra i el declivi de Barcelona, això ja no era més que una excusa. Tots els diaris anaven plens de paraules heroiques i arengues polítiques. Mantenir alta la moral equivalia a mentir, o a filar encara més prim amb la demagògia. Cada article era un clam en el desert dels seus cors, una manera de dir «no estem sols».

Però ho estaven.

Barcelona era una dona solitària i perduda, abandonada, a punt de ser violada.

Va obrir El Socialista i es va aclarir la vista amb l’últim fragment de llum que li quedava a casa. Les paraules, boniques, vives, van ressonar per les parets seques de la seva consciència.

Des de l’inici de la guerra estem en possessió de l’últim trumfo, i no el deixarem escapar; no ens en desprendrem mai. El veiem i estem segurs de la victòria que comporta.

Per això la vicissitud ens amarga, però no ens descoratja, sinó que augmenta el nostre odi i la nostra combativitat, i no hauríem de tenir l’esperança de la victòria i continuaríem aferrats a la nostra voluntat d’independència. Sortosament, aquest tràngol no ha arribat ni arribarà. La fe mou muntanyes. En l’espanyol és immensa i, pel fet de ser així, mou la consciència universal, projectada de manera que cau damunt l’invasor, amb un pes que acabarà esclafant-lo.

A la pressa d’ells hi oposem la nostra pacient tasca de desemmascarar-los cada dia, cada hora, fins que els arribi el moment de l’asfíxia. Aquest instant s’acosta, tot el seu aparat bèl.lic no els servirà per aturar el que és fatal i inevitable que els arribi. Això sense cap mena de dubte.

—Què diu el diari? —va preguntar la Quimeta.
—Les mateixes coses de sempre.
—I què són les mateixes coses de sempre?
—Que guanyarem.

La seva dona va fer una pausa.
—I del racionament, en diu res?

En Miquel Mascarell va mirar les escasses quatre pàgines. —No.
—Mira que bé.
—Et preparo alguna cosa?
—Ja saps que no tinc mai gana. És per tu.
—A mi m’ha convidat a sopar el comissari en cap.

El va escrutar amb aquell to burlesc que tant li agradava a ell i va forçar el somriure.

—El comissari en cap —va esbufegar donant-se un moment de respir per damunt del dolor, sempre present en fer-se fosc, per recordar-li que dormir continuaria sent una utopia.

En Miquel Mascarell va intentar tornar a llegir, però ja no va poder. Ni amb ulleres.

—Hi ha un cul d’espelma —va estar amatent ella.
—No val la pena —es va resignar ell.

Es va aixecar i llavors la Quimeta l’hi va demanar, com si hagués esperat el moment oportú.

—M’ajudes a arribar fins al llit?

No li va preguntar si li feia mal. La resposta sempre era la mateixa. «Una mica.» Tampoc no la va renyar per no haver-l’hi demanat abans. Els codis entre ells formaven part dels seus papers. La malalta-que-no-vol-molestar, i fins i tot espera morir sense gaires problemes, i el cuidador-prudent-que-intenta-ferho-tot-fàcil. Es va aixecar, va tenir cura que la seva dona es posés dreta i a continuació, pas a pas, la va acompanyar fins a l’habitació de matrimoni. En esfondrar-se sobre el llit, immersa en una ranera que no devia ser gaire diferent de la de l’agonia final, en trencar-se el darrer sospir al pit, el seu cansament es va fer evident. No es va molestar a despullar-la. No valia la pena ferla patir més. Despullar-la a la nit equivalia a vestir-la al matí. Més dolor. Es va limitar a descalçar-la, tapar-la amb les mantes i acotxar-la amb cura. A vegades es quedava al seu costat, li agafava les mans, li acaronava el front o s’ajeia ja al seu costat, per fer-li companyia. En altres ocasions, cada vegada menys per la manca de llum a l’hivern, li llegia un llibre.

La Quimeta va tancar els ulls i ell va tornar a la sala menjador. No tenia son.

Pensava en el seu germà i la seva dona, en la fugida, en l’exili. Però també en la Mercedes Expósito i la seva mare.

Tant de bo la noia ja hagués tornat a casa, amb l’excusa que fos, plorant o somrient feliç, segons el color de la seva escapada. Tant de bo en algun lloc algú se n’anés a dormir en pau. Va alçar els ulls i la seva mirada no va aconseguir travessar els cartrons que cobrien els vidres. Eren com els barrots d’una presó.

No sabia què fer.

L’endemà no havia d’anar a la comissaria.

La seva única feina consistia a cuidar al màxim la Quimeta. Va tornar a pensar en la Reme i la seva filla.

Era «una feina»?

En aquell moment, el corrent elèctric va reaparèixer misteriosament. Ho va aprofitar. Es va acostar a l’aparell de ràdio i el va engegar. Era bo. Tant, que escoltava emissores molt llunyanes, franceses, fins i tot àrabs, depenent de la meteorologia i sempre a la nit. A vegades també captava llengües molt més desconegudes, possiblement eslaves. Rússia parlant als companys de la gairebé esgotada Espanya. Va moure el dial amb la mà buscant alguna novetat, música, el que fos per tal d’aïllar-se de tot.

No ho va aconseguir.

L’única veu clara que va trencar el silenci provenia de l’«altra banda», dels assassins de la democràcia i la República. El to era tan esperpèntic i dur com si es tractés d’un aprenent del diabòlic Queipo de Llano.

—«... per la qual cosa l’ofensiva de les tropes del Generalíssim Franco sobre Catalunya ha començat aquest matí, principalment al sector ocupat pel XII Cos d’Exèrcit, comandat pel comunista Etelvino Vega Martínez. Pel riu Segre, a vint quilòmetres al nord de la confluència amb l’Ebre, a Mequinensa, han atacat el Cos Italià i el Cos de Navarra, sota el comandament dels generals Gastone Gambara i José Solchaga Zala, respectivament. Un cop creuat el riu, els defensors, sorpresos, claudiquen immediatament després de ser abandonats de manera covarda i cruel pels seus oficials. Així, doncs, el front ha quedat trencat el primer dia de la nostra decisiva ofensiva per l’alliberament de Catalunya...»

L’alliberament de Catalunya.

Per què els «salvadors» sempre «alliberaven» segons les seves creences i circumstàncies, encara que els «salvats i alliberats» no ho volguessin?

Queipo de Llano havia dit: «De Madrid en farem una ciutat, de Bilbao una fàbrica, de Barcelona un solar».

Arrasar-ho

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos