Set dies de juliol (Inspector Mascarell 2)

Jordi Sierra i Fabra

Fragmento

Dia 1

Diumenge, 20 de juliol de 1947

1

El sotragueig es tornava a vegades tan mandrós, tan monòton, que el conjunt de les hores passades sota el seu influx s'acabava convertint en una cadència eterna.

El tren, com a metàfora de la vida.

En Miquel Mascarell va entreobrir els ulls, despertant-se de la seva última somnolència. Li pesaven, i li feia mal el cos, les articulacions, l'esquena encartonada, les cames convertides en dues barres de plom, el cap... Ni tan sols la idea de tornar a casa, o al que fos que encara entengués com a casa, aconseguia vèncer o superar aquell embotornament, tot l'ensopiment del viatge.

Temps convertit en buit.

Arribaven a Barcelona, però semblava com si fes un segle que havien sortit de Madrid.

Es va passar una mà per les parpelles, es va prémer els glòbuls oculars amb certa força, va escampar llumetes fantasmagòriques per la seva negror interior i va tornar a obrir-los per readaptar-se al món que l'envoltava. Un món canviant respecte al moment abans d'haver-se quedat adormit.

Tenia nous companys. Davant seu, un capellà, amb una llarga sotana, papada, ulls porquins, calb i rabassut, com a senyal de bona vida i millor alimentació. Tenia les mans juntes damunt la falda i destil·lava una barreja de contenció i pau. Mirava per la finestreta amb una expressió angelical, potser per no veure la resta dels ocupants del receptacle que compartien rumb a la seva destinació. Al seu costat, una dona que feia anar un ventall per mirar de mitigar la calor i que sospirava i esbufegava a cada moment. Amb l'altra mà sostenia un mocador, que es passava pel front i es ficava per l'escot de la pitrera de tant en tant. Duia un vestit senzill de color precari, un beix diluït de tantes rentades, i subjectava fort una enorme bossa de mà, no menys gastada, sobre els genolls perquè els dalts eren plens de maletes i farcells. El tercer ocupant del seient del davant era un home neulit, pell i os, amb els ulls tot just perfilats a les conques. Provava de ser elegant, conservant la corbata perfectament nuada al coll malgrat la calor abrusadora, i no s'havia tret la jaqueta. Però tant la corbata, com la camisa, el vestit o les sabates, venien de la prehistòria, d'haver lliurat mil guerres prèvies. La dignitat d'aquell que s'aferra a l'equilibri i al manteniment de les formes com a resistència. L'home i la dona asseguts al seu costat, ja no els podia veure bé, tret que girés el cap en la seva direcció i vinclés el cos per abraçar-los amb la vista. Uns altres dos solitaris. Ho eren tots, fins i tot el capellà. Cap d'ells no havia sortit de Madrid. Havien pujat al tren a la part final del trajecte.

Arribaven a Barcelona.

Un mes abans, una setmana abans, fins i tot tres dies abans, això hauria semblat un somni. Barcelona. El mateix nom sonava irreal. Existia Barcelona? Quina Barcelona? De l'última, la del gener del trenta-nou, ja no en quedava sinó un record. Igual que una dona bonica després d'haver patit un accident, al qual ha sobreviscut amb el rostre desfigurat. Continua sent ella, però ja és molt difícil reconèixer-la. Una dona que, potser, s'hauria estimat més estar morta.

Un mes abans, una setmana abans, fins i tot tres dies abans.

Va sospirar inquiet.

Podia una ment abaltir-se, deixar de sentir durant vuit anys i mig, i després, tot d'un plegat, tornar a funcionar com si res?

Valia la pena?

Quina mena de forces impulsen a viure?

L'home neulit va fer lliscar una mirada inútil cap al pit de la dona quan ella va introduir un cop més el mocador pels contraforts superiors del seu discret escot. No era atractiva. Però era una dona, de formes generoses i plena de rodoneses, que l'estiu activava per a càstig de la libido masculina. La seva cara era simpàtica. La de l'esquelètic, cadavèrica. Formaven una parella impossible.

—Quina hora és? —va preguntar de sobte amb una veu delicada l'altra dona, la que estava asseguda al seu mateix costat i no podia veure bé.

La resposta li va arribar en forma de gest. Una de les persones que estava dreta, subjectada a l'agafador dels bancs, va allargar el braç perquè ella ho veiés per si mateixa. La dona li va donar les gràcies.

Llavors va tenir lloc el primer dels fets inesperats, com si havent parlat ella la vida els hagués tornat a sacsejar.

L'home assegut al seu costat li va adreçar la paraula.

No pas al capellà o al paio neulit, sinó a ell.

Ho va fer amb una veu trencada i greu.

—Que em donaria un cigarret?

—Em sap greu, no fumo.

No el va creure. La mirada era esquerpa.

—Entenc que no me'l vulgui donar, corren mals temps. Però no cal que menteixi, home.

—No he mentit pas. No fumo.

El seu interlocutor es va remoure. Potser no hi era tot. Tampoc no importava gaire. Els bojos eren fora i els assenyats dins. En Miquel Mascarell el va poder observar millor. Uns trenta i escaig, aspecte d'obrer, la gorra calada, els pantalons de pana i la camisa sargida.

—Com que no fuma?

—No he fumat mai. Em sembla un vici inútil més que no pas una necessitat o un senyal de modernitat.

—Doncs jo crec que qui no fuma no és home, ja ho veu.

—En Franco no fuma.

Possiblement fins el capellà va somriure. No ho va voler comprovar. En va tenir prou de mirar fixament el pidolaire. S'havia quedat pàl·lid.

I mut.

Va trigar cinc segons a aixecar-se, agafar una bossa nuada amb dues llaçades a la part superior que tenia sota el seient i allunyar-se d'ells, per si de cas.

Per si algú feia caure damunt seu la força implacable de qualsevol llei fonamental.

Un dels qui estaven drets va ocupar el seu lloc.

En Miquel Mascarell no es va voler enfrontar amb les mirades dels altres. No buscava pas cap còmplice. Va fer el mateix que el capellà, fixar els ulls més enllà del vidre de la finestreta. Estava assegut de cara al sentit de la marxa, de manera que en veure a la llunyania, tot d'una, els primers encontorns de la ciutat, es va estremir.

Va intentar no transmetre cap emoció.

Un breu espai de temps.

El segon dels fets inesperats es va produir a continuació.

En primer lloc, el tren, en endinsar-se a les entrevies pròximes a l'estació, just al revolt de la plaça de les Glòries, al final del carrer Aragó, va reduir la marxa. Tot seguit, el capellà va ser el primer a aixecar-se i abaixar el vidre de la finestreta encara més, per tal de fer més gran el buit de la finestra. En tercer lloc, pels voltants del tren va sorgir un eixam d'homes i dones, i també nens i nenes, que corrien paral·lelament al tren i observaven ansiosos els qui ja començaven a treure el cap per les finestres. Finalment, els seus companys es van tornar bojos. I no solament els seus companys. La major part dels qui viatjaven en aquell vagó i als altres els van imitar.

Per les finestretes es van començar a tirar maletes, bosses i farcells.

Tot es va omplir de crits.

Els de dalt i els de baix.

—Aquí!

—Lluïsa, vés amb compte!

—Agafa-ho, agafa-ho!

—Mama!

—Que no es trenqui!

—Vés a casa corrents i no t'aturis per res!

—He aconseguit arròs i patates!

Hi havia qui llançava els paquets sense més ni mé

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos