Els 3 primers casos de l'inspector Mascarell

Jordi Sierra i Fabra

Fragmento

Dia 1

Dilluns, 23 de gener de 1939

1

El silenci era estrany.

Tan carregat de presagis.

La vella comissaria semblava haver estat arrasada per un vent fulminant. Taules esberlades, armaris tombats, papers per terra... En la primera cosa en què va pensar va ser en la fusta, apta per alimentar l’estufa, tot i que no es podria emportar una taula o un armari tot sol.

Quants silencis hi havia?

El d’un bosc, el del mar en un dia plàcid, el d’un nadó adormit?

El de la desesperació final?

Malgrat que tenia el cap ple de crits, no va voler trencar aquella calma. Ni tan sols va fer soroll mentre caminava sobre les gelosies gastades per anys i panys de servei. Encara s’hi veia la que havia trencat en Demetrio el vint-i-set, en caure i trencar-se el cap contra el terra.

El pobre Demetrio.

Del temps en què els pispes eren legals.

Es va moure com una ombra furtiva pels despatxos, sense saber què fer. No hi buscava res. Tan sols resistia. No volia girar full definitivament sense deixar-se atrapar pel sentiment de la resistència, o de la rebel·lia, o del que fos menys la derrota. Ni en el pitjor dels seus somnis hauria cregut que arribaria un dia com el que estava vivint.

O morint.

Totes les veus romanien a l’aire, i els ressons, les rialles, les esbroncades i el fum del tabac. Una vida sencera que passava de sobte de manera expeditiva. Vista i no vista.

Es va acostar al pati. L’arbre l’havien tallat l’hivern del trenta-vuit. Van resistir tant com van poder, però al final també va caure. I es van repartir la fusta democràticament, sense rangs. L’arbre els havia fet ombra als estius i els havia donat vida a les primaveres. Després els va proporcionar escalfor uns dies durant el seu hivern final. Tots van jurar que quan s’acabés la guerra n’hi plantarien un altre.

Es va estremir, a causa del fred que es filtrava per un dels vidres trencats a conseqüència del bombardeig de deu dies enrere, però també perquè ara la comissaria era un espai immens, tan glaçat com el dia a l’altra banda de la porta i les finestres.

Va nevar en el seu pensament.

I el glaç li va baixar pel cap, el pit, els braços i les cames.

Llavors es va treure la credencial de la butxaca interior de la jaqueta i la va mirar immers en una enyorança que ja no va aconseguir bandejar, ja que tot ell s’havia convertit en una estàtua de neu que es fonia al sol.

MIQUEL MASCARELL I FOLCH. INSPECTOR.

Li pesava a la mà. Molt. Un pes superior a les seves forces. No va tenir altre remei que tancar la petita cartera de cuir ennegrit per l’ús per deixar de llegir el seu nom, el seu càrrec, i la va deixar damunt la taula més propera.

L’abandonament final.

Quan anava a seure en una cadira, disposat a tancar els ulls i a fugir durant uns segons d’aquella pressió que l’amenaçava, va sentir la veu.

—Hi ha algú?

Provenia de l’entrada. Veu de dona. Veu prudent i respectuosa.

No es va moure.

—Escoltin!

No se n’aniria pas. Fos qui fos, havia vingut a buscar alguna cosa. I per damunt de tot, de les mateixes circumstàncies, una comissaria era una comissaria.

I ell...

—Passi!

La va reconèixer a l’instant, malgrat els anys, el temps i l’edat gravats al seu rostre, minuciosament cisellats en cadascuna de les arrugues que el travessaven, bo i sembrant-li camins d’anada i tornada a la pell. No era vella, però sí gran. Mostrava les mateixes empremtes que qualsevol altra persona de la ciutat, les de la fam, el fred i la por.

—Hola, Reme, què vols?

L’exprostituta li va llançar una mirada extraviada, mig perduda mig al·lucinada. Les parets buides, la sensació d’abandonament, la tristesa, tot convergia de manera irreal en ell, l’últim vestigi animat d’un món que estava deixant d’existir.

—Què ha passat aquí, senyor inspector?

—Què vols que hi hagi passat, dona?

—No ho sé.

—Doncs que han marxat.

—On, al front?

—A l’exili, Reme. A l’exili.

—De debò? —semblava com si no l’hagués entès.

—Ahir el govern va donar ordre d’evacuar la ciutat, i això afectava tot aquell que pogués ser víctima de represàlies.

—Ah, sí?

—És clar.

—Tan a prop són?

—Sí.

—I vostè?

Va arronsar les espatlles.

—No se n’anirà? —va insistir la dona.

—No.

—Llavors em pot ajudar, oi?

En Miquel Mascarell la va embolcallar amb una mirada asèptica. La Reme no feia la impressió de sentir-se espantada per la imminent arribada de les tropes franquistes, ni mostrava gaire pena o llàstima pels qui havien marxat ni per ell, que s’havia quedat. Era com si la seva ment estigués aïllada, blindada amb allò que la preocupava i res més.

Perquè alguna cosa l’amoïnava profundament.

Si es trobava a la comissaria era per alguna raó.

—En què et puc ajudar, Reme?

—És la meva filla Merche. Ha desaparegut.

—La teva filla?

—No se’n recorda?

Tenia una filla, sí. Li va venir al cap de cop. L’última o la penúltima vegada que l’havia detingut. Una mocosa insolent i guapa, desafiadora, d’enormes ulls negres i mirada neta. D’això ja feia uns quants anys, set, nou, potser més, quan la Reme encara era guapa i el seu cos es pagava bé. D’aleshores ençà l’abisme l’havia devorat, i l’havia consumit en molt poc temps.

—Quina edat té ara?

—Quinze.

—Quan farà els setze?

—El mes que ve.

—Llavors és com si en tingués setze.

—Què vol dir amb això?

—Doncs que ja no és cap nena, i en aquests dies encara menys. Ateses les circumstàncies...

—Inspector...

La Reme va moure les mans. Les tenia juntes sota els pits. En Miquel Mascarell va recordar vagament aquell detall: com li havien agradat les mans de la prostituta les vegades que l’havia detingut. Mans cuidades, ungles llargues, dits suaus. Treballava al carrer, però mantenia la seva dignitat. Ara les seves mans ja no eren maques, ni les ungles llargues. En moure-les es va fer evident la seva crispació. Mans i ulls la van delatar.

I la veu, en trencar-se-li.

—Tranquil·la —li va demanar el policia.

—Com vol que ho estigui? És una nena! Li ha passat alguna cosa dolenta, segur!

—Per què li hauria d’haver passat res de dolent?

—Ella no hauria marxat sense dir-me res!

—Des de quan la trobes a faltar?

—Abans-d’ahir.

—Dissabte?

—No va venir a dormir.

—Així, doncs, fa dues nits, la de dissabte i la d’ahir diumenge.

—Sí, senyor inspector —va contenir les ganes de plorar.

—No tens ni idea d’on pot ser?

—No, cap.

—Ho has preguntat a les seves amigues?

—Sí, i no n’hi ha cap que en sàpiga res.

—Té nòvio?

—No!

—Segur?

—Bé... que jo sàpiga... —va vacil·lar.

—Que tu sàpigues.

—Jo no li he notat res d’estrany.

Quinze anys, gairebé setze. L’edat en què els amors es noten.

—Dissabte, abans de desaparèixer, et va semblar estranya, nerviosa...?

<

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos