Dos dies de maig (Inspector Mascarell 4)

Jordi Sierra i Fabra

Fragmento

Dia 1

Dilluns, 30 de maig de 1949

1

Despertar-se sol al llit, després d'haver-se acostumat a fer-ho novament acompanyat, era estrany. 

Inquietant. 

Quan els seus ulls tot just oberts es van adaptar a la penombra, va moure la mà per l'espai que ocupava la Patro, a la seva esquerra. Si es llevava abans que ell, l'empremta del seu cos continuava impresa als llençols. Empremta i escalfor. El coixí solia estar ben rebregat, ja que ella el masegava amb les mans quan es regirava al llit enmig d'algun somni. 

Ara el llençol estava fred, no hi havia cap empremta i el coixí restava intacte, tot d'una peça. 

En Miquel Mascarell va somriure feixugament. 

La primera separació. 

La primera des que vivien junts i la primera des del dia del casament. 

No va voler mirar aquell espai buit i es va posar de panxa enlaire. Només eren quatre dies. Li'n quedaven un parell, i tan sols una nit. Si bé tard, la Patro tornaria l'endemà. 

El somriure se li va eixamplar, i també l'aire d'enyorança. 

Sí, la Patro acostumava a llevar-se gairebé sempre la primera, però, abans de res, seguia meticulosament el seu ritual, tan nena, tan dona: l'acariciava, el besava, jugava amb els seus peus, feia cavalcar una cama per damunt del seu ventre, li xiuxiuejava coses a cau d'orella, li desitjava bon dia, li recolzava el cap a l'espatlla i s'arraulia uns minuts al seu costat, envoltada pels seus braços, tant si feia fred com si feia calor. 

La companyia era això. 

Ell llavors tocava aquella pell nua; sempre nua, fins i tot a l'hivern. 

La pell de la vida. 

—I avui què? —es va preguntar en veu alta. 

La resposta era simple. 

Res. 

Un temps ociós envoltat de solitud. 

Podia quedar-se al llit, mandrejant, o llevar-se i no sortir de casa, engegar la ràdio, llegir, provar de continuar escrivint els seus records. Hi havia moltes maneres d'avorrir-se sense la Patro. Si el primer dia, dissabte, va ser horrible, diumenge havia estat bastant pitjor. 

—Dilluns —va murmurar sense entusiasme. 

A la Patro no li agradaria pas que es quedés al llit, ni tan sols a casa, melangiós. 

Es va incorporar amb gestos mesurats, per no sentir les punxades a les cames, i es va posar dret esbufegant pel maleït esforç. A la seva edat, fer l'amor l'alliberava, li proporcionava vitalitat i energia, entusiasme i optimisme. El cansament de no fer res era més gran i més dur. 

A vegades fins i tot el feia tornar enrere. 

I llavors reapareixien els fantasmes del passat. 

Què en quedava, del vell resistent que havia sobreviscut a la pena de mort i a les presons franquistes? 

Va caminar fins al safareig, va obrir-ne l'aixeta i es va inclinar sobre el buit per rentar-se el cos, especialment les aixelles. Ja feia calor, però es va penedir de no haver escalfat una mica d'aigua en una olla. La fredor el va fer tremolar uns segons. Es va eixugar i va anar a vestir-se. No es va posar corbata. Es va deixar el coll de la camisa obert. Un luxe. Poc elegant, però un luxe. Com a màxim aniria a esmorzar al bar d'en Ramon, i així estiraria les cames. 

—Apa, a complir. Una passejada no t'anirà pas malament —es va dir donant-se ànim. 

Va agafar la jaqueta, se la va posar i va baixar l'escala sense presses, esglaó rere esglaó. La portera estava al peu del canó, dins la garita vidrada. Va alçar el cap del seu etern treball de costura, però les seves mans no van deixar ni un moment de bellugar les agulles de fer mitja a tota velocitat. Tota la seva família, la que fos i on fos, devia lluir coses fetes per ella. O això o tenia un negoci clandestí. 

—Bon dia, senyora Gabriela. 

—Bon dia, senyor Mascarell. 

Senyor Mascarell. 

Havia guanyat punts a l'escala. Ja no era «l'home que vivia amb la noia del tercer». 

Amistançats. 

Ara eren marit i muller. L'Església així ho havia decidit. 

La primera vegada que, sense comptar funerals o celebracions alienes, posava els peus en una església, després de més de trenta anys, d'ençà del bateig d'en Roger. 

Va sortir al carrer i va encaminar tranquil·lament les seves passes cap al bar d'en Ramon. Tan bon punt va creuar-ne el llindar, va topar amb ell. 

—Bon dia, professor! —el va saludar en veure'l—. Avui ha matinat. 

Ja havia desistit que li deixés de dir professor. 

—Bon dia. 

—Ja fa caloreta, eh? D'aquí a un parell de dies, estiu estiuet. 

—No corris tant. —Es va asseure a la seva taula, o si més no la seva preferida, que estava miraculosament buida. 

—I la senyora? 

La senyora. 

La Gabriela li deia «senyor», i en Ramon «senyora» a la Patro. 

Encara no s'havia acostumat a tant. 

A vegades havia de mirar-se l'anell, al dit anular de la mà esquerra. 

—Ha anat amb la seva germana a Tortosa, a veure una cosina llunyana que no està bé de salut. 

—Gaires dies? 

—Torna demà a la nit. 

—Així doncs, està solet; ai, caram. 

—Ja ho veus. 

—No em comenci a fer el cràpula, ara. 

—Ramon... —Va travessar-lo amb una mirada assassina. 

—Que ho deia de broma, home. —Va gesticular ple d'energia—. Amb una dona tan guapa com la seva... Va, què li poso, el mateix de sempre? 

—Sí. 

—Avui, a la meva dona, la truita li ha sortit boníssima! 

—Vinga, va. 

—I d'ahir, què me'n diu? Tenia raó o no, jo? 

Era dilluns. El dilluns tocava parlar de futbol. Tant si li agradava com si no, en Ramon li'n feia cinc cèntims. El dia anterior s'havia jugat la final de la Copa del Generalísimo. Ni tan sols sabia qui havia guanyat. 

—Vas dir que guanyaria... 

—El València! Per la mínima, però... Aquest cop el Bilbao no hi tenia res a pelar, encara que fossin els favorits i els txés les víctimes. Si és que n'hi ha prou de sumar dos i dos, home. Llàstima que ens eliminessin, perquè si l'hagués jugat el Barça hauria estat diferent, segur. 

—Naturalment. 

—No es pot guanyar sempre. Ja ho veu, ens hem endut la lliga un altre cop; estava cantat. Aconseguir la Copa hauria estat massa. Cal deixar alguna cosa als altres. 

—Completament d'acord. —Sempre optava pel pragmatisme—. Em portes l'esmorzar i després m'ho expliques? 

—Com és, professor! —Va col·locar els braços fent nanses i va girar cua. 

Professor. 

Només li deia «senyor Miquel» quan li preguntava alguna cosa seriosament. 

Va esperar amb tranquil·litat. A través dels finestrals i els reclams escrits als vidres amb pintura blanca, que anunciaven tapes i entrepans, va veure el carrer amb el tràfec de cotxes i persones anant d'una banda a l'altra, sempre apressats. El signe dels nous temps eren les presses. Al dia li faltaven hores. La guerra s'havia acabat feia deu anys i quatre mesos i era com si ningú no se'n recordés. 

Almenys de portes enfora. 

Per dins, cadascú duia la seva processó. 

Què farien, la Patro i ell,

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos