Galveston (edició en català)

Nic Pizzolatto

Fragmento

9788415630784-5

 

Un metge em va fotografiar els pulmons. Eren plens de flocs de neu.

Quan vaig sortir de la consulta, a la sala d’espera tothom semblava alleujat de no ser al meu lloc. Hi ha coses que es veuen a la cara de la gent.

Jo ja m’ensumava que alguna cosa no anava bé perquè uns dies abans havia pujat dos trams d’escala perseguint un paio i m’havia costat respirar, com si tingués un pes de gimnàs sobre el pit. Feia un parell de setmanes que bevia molt, però sabia que no només era això. Aquell dolor sobtat em va fer enrabiar tant que, quan vaig enxampar el paio, li vaig trencar la mà. Va escopir un grapat de dents i va dir que es queixaria a l’Stan, que li semblava excessiu.

Però precisament per això no em falta mai la feina; perquè sóc excessiu.

Vaig comentar a l’Stan allò del dolor al pit i em va enviar a veure un metge que n’hi devia quaranta dels grans.

Quan vaig sortir de la consulta, em vaig treure el paquet de cigarrets de la butxaca de la jaqueta i vaig començar a rebregar-lo, però no, vaig decidir que encara no havia arribat el moment de deixar de fumar. Me’n vaig encendre un allà mateix, a la vorera, però tenia un regust estrany, i el fum em va fer pensar en tot de fils de cotó que se m’entreteixien al pit. Els autobusos i els cotxes circulaven a poc a poc, i els raigs de sol es reflectien a les finestres i els cromats. Darrere de les ulleres de sol em sentia una mica com si caminés pel fons del mar i els vehicles fossin peixos. Vaig imaginar un lloc molt més fosc i fred i els peixos es van convertir en ombres.

Un clàxon em va desvetllar de cop. Sense adonar-me’n havia baixat de la vorera. Vaig aturar un taxi.

Pensava en la Loraine, una noia amb qui havia sortit feia temps, i en una nit que havíem passat xerrant fins a trenc d’alba en una platja de Galveston des d’on vèiem les denses columnes de fum blanc de les refineries de petroli, que s’elevaven en la distància, com una carretera cap al sol. D’allò ja en devia fer deu anys, potser onze. Suposo que ella va ser sempre massa jove per a mi.

Fins i tot abans de les radiografies, jo ja estava enrabiat perquè la que considerava que era la meva xicota, la Carmen, havia començat a anar-se’n al llit amb el meu cap, l’Stan Ptitko. En aquell precís instant anava a reunir-me amb ell, al seu bar. No tenia gaire sentit, aquell dia, però no deixes de ser la persona que ets només perquè t’esclati una tempesta de sabó en pols al pit.

Saps que no te’n sortiràs, però esperes superar el termini que t’han donat. No pensava explicar res sobre els pulmons ni a l’Stan, ni a l’Angelo, ni a en Lou. No volia que, quan jo hagués marxat, s’estiguessin una estona més al bar, parlant de mi. Rient.

Hi havia ditades a la finestreta del cotxe i, a l’altre costat del vidre, els afores de la ciutat s’apropaven cada vegada més. Hi ha llocs que se t’obren de bat a bat, però Nova Orleans no ho era gens, d’acollidora. La ciutat era una enclusa enterrada que alimentava la seva pròpia atmosfera. El sol brillava entre els edificis i els roures, i jo notava ara la claror, ara l’ombra a la cara, com un llum estroboscòpic. Jo pensava en el cul de la Carmen i en com em somreia per damunt de l’espatlla. Encara hi pensava, i no tenia ni cap ni peus, perquè sabia que era una puta i una malànima. Quan vam començar, ella estava amb l’Angelo Medeiras. Suposo que es podria dir que l’hi vaig robar. I ara s’havia embolicat amb l’Stan. L’Angelo també treballava per a ell. Donar per fet que s’estava tirant uns quants paios més a l’esquena de l’Stan feia que em sentís una mica menys insultat.

Estava rumiant a qui li podia explicar allò dels pulmons, perquè volia explicar-ho a algú. S’ha de reconèixer que és una notícia de merda quan tens negocis pendents.

El bar es deia Stan’s Place i era un edifici de maons i sostre de llautó, amb les finestres enreixades i una porta metàl·lica plena de bonys.

A dins hi havia en Lou Theriot, en Jay Meires i uns quants paios més que no coneixia, vells. El cambrer es deia George i duia l’orella esquerra embenada amb una gasa. Li vaig demanar on era l’Stan i ell va assenyalar amb el cap les escales que s’enfilaven per la paret, fins al despatx. La porta era tancada, de manera que em vaig asseure en un tamboret i vaig demanar una cervesa. Llavors vaig recordar que m’estava morint i vaig dir a en George que em canviés la cervesa per un Johnnie Walker d’etiqueta blava. En Lou i en Jay xerraven d’un problema amb una de les franquícies d’apostes. Sabia que es tractava d’això perquè durant uns quants anys, quan en tenia vint-i-pocs, m’havia dedicat a apostar i estava familiaritzat amb l’argot del ram. De sobte, van callar i se’m van quedar mirant, perquè s’havien adonat que parava l’orella. Jo ni els vaig somriure ni els vaig fer cap gest, i ells van reprendre la conversa, però ara en veu molt més baixa i acostant els caps, perquè no els sentís. No els havia caigut mai gaire bé. Coneixien la Carmen d’abans que s’emboliqués amb l’Stan, perquè treballava de cambrera en aquell local, i crec que era per ella que em tenien rancúnia.

Tampoc els queia bé perquè mai no havia acabat d’encaixar en aquell grup. L’Stan m’havia heretat del seu antic cap, en Sam Gino, que al seu torn m’havia heretat d’en Harper Robicheaux, però, en el fons, si aquella gent mai no m’havia arribat a acceptar havia estat sobretot per culpa meva. Tenien un concepte de la moda propi dels immigrants mediterranis (xandall o camises de punys francesos i els cabells engominats), i jo, en canvi, prefereixo vestir-me amb texans i samarreta negra, jaqueta i botes de cowboy, com he fet sempre, i porto els cabells llargs i no m’afaito la barba. Em dic Roy Cady, però en Gino va fer que tothom em comencés a dir Big Country, i encara ho fan, però sense afecte. Sóc de l’est de Texas, de la zona que es coneix com el Triangle Daurat, i aquests nanos sempre m’han considerat púrria, i ja em va bé, perquè així també em tenen por.

En tot cas, mai no he tingut cap ganes d’ascendir en l’escalafó empresarial.

Amb l’Angelo, en canvi, sempre m’hi havia entès prou. Com a mínim abans de tot el merder amb la Carmen.

La porta del despatx es va obrir i de dins en va sortir ella, allisant-se la faldilla i arreglant-se els cabells, i llavors em va veure i es va quedar com petrificada. Però l’Stan va sortir de seguida i va haver de continuar baixant les escales, amb l’altre seguint-la de prop mentre es ficava la part del darrere de la camisa per dins dels pantalons. Les seves passes feien cruixir els graons i abans d’arribar a baix de tot la Carmen ja s’havia encès un cigarret. Va anar fins a l’altra punta de la barra i va demanar un suc de pomelo amb vodka.

Se’m va acudir un comentari mordaç, però em vaig haver de mossegar la llengua.

El que més m’emprenyava era que m’havia amargat la solitud. Jo havia estat sol durant molt de temps.

Vull dir, quan havia de fotre un clau el fotia, però estava sol.

En canvi, ara estar sol no m’acabava de fer el pes.

L’Stan va saludar en Lou i en Jay amb un cop de cap, i llavors se’m va acostar i em va dir que tenia una feina per a l’Angelo i per a mi aquella mateixa nit. Vaig haver de fer un esforç perquè semblés que esta

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos