Les hores llunyanes

Kate Morton

Fragmento

Indice

Índex

Coberta

Portadeta

Índex

Dedicatòria

Pròleg

Part 1

Una carta perduda arriba al seu destí

Un record revelador

Els llibres i els Bird

El Milderhurst d’en Raymond Blythe

Passeig per l’esquelet d’un jardí

Tres germanes moixes

Els masovers de les venes

L’últim pis buit i les hores llunyanes

L’home de fang, l’arxiu i una porta tancada

Digue’m que vindràs al ball

Capítol 1

Capítol 2

Capítol 3

Capítol 4

Capítol 5

Capítol 6

Capítol 7

Capítol 8

Capítol 9

Part 2

El llibre dels animals màgics mullats

Un bon bar de striptease i la caixa de Pandora

El pes de la sala d’espera

Altre cop a casa

Capítol 1

Capítol 2

Capítol 3

Capítol 4

Part 3

Segrests i retrets

La trama es complica

Capítol 1

Capítol 2

Les pàgines dels classificats

Una invitació i una nova edició

Capítol 3

Capítol 4

Capítol 5

Part 4

De retorn al castell de Milderhurst

Una ensopegada i un cop

Capítol 1

Capítol 2

Capítol 3

Capítol 4

Les sospites de la senyora Bird

La nit en què no es va presentar

L’arxiu i una revelació

Un llarg camí cap a la caiguda

La història de la Percy Blythe

Una nit al castell

L’endemà

I finalment…

Part 5

Capítol 1

Capítol 2

Capítol 3

Capítol 4

Epíleg

Notes

Sobre l’autora

Crèdits

Grupo Santillana

hoc-01.html

Per a la Kim Wilkins, que em va animar a començar, i per a en David Patterson, que em va acompanyar fins al final

hoc-02.html

Xxxt! El sents?

Els arbres sí que el senten. Són els primers a saber que s’acosta.

Escolta! Els arbres del bosc profund i obscur s’estremeixen, agiten les fulles com si fossin embolcalls de paper de plata gastat. El vent arter, serpentejant per la capçada, xiuxiueja que aviat començarà.

Els arbres ho saben. Són antics i ja han vist de tot.

* * *

No hi ha lluna.

No hi ha lluna quan apareix l’home de fang. La nit s’ha posat un parell de guants fins de pell; ha estès un llençol fosc sobre la terra: un ardit, una disfressa, un encís, perquè tot caigui dolçament adormit sota el seu vel.

Foscor; més que foscor: pertot hi ha matisos, tonalitats, textures. Mira: la llanositat dels arbres arraulits, l’encoixinada extensió dels camps, la claror del fossat de melassa. I tanmateix... Llevat que siguis molt desafortunat, no et deus haver adonat que alguna cosa s’ha mogut allà on res no s’havia de moure. En realitat, ets afortunat. Ningú que hagi vist sorgir l’home de fang no ha viscut per explicar-ho.

Allà, ho veus? El fossat obscur i brillant, el fossat enfangat ja no resta immòbil. Al lluny ha aparegut una sobtada bombolla, una tremolor de petites onades, un lleu indici.

Has desviat la mirada! I has obrat sàviament. Aquesta mena de visions no són per a persones com tu. Dirigirem la nostra atenció cap al castell: també s’hi agita alguna cosa.

Dalt de tot de la torre.

Estigues atent i ho veuràs.

Una nena aparta el cobrellit.

L’han fet anar a dormir fa unes hores; a l’estança contigua, la seva mainadera ronca lleugerament; somia sabons i lliris i gots alts de llet fresca tèbia. Però alguna cosa ha despertat la nena; s’incorpora d’esquitllentes; llisca sobre el llençol blanc i posa els peus pàl·lids i freds, l’un al costat de l’altre, sobre el terra de fusta.

No hi ha lluna que li permeti veure-hi ni que la vegin, però així i tot la finestra l’atreu. El vidre bisellat és fred; percep l’aire trèmul i glaçat de la nit mentre s’enfila fins a dalt de la prestatgeria i s’asseu a la lleixa dels llibres arraconats de la infància, víctimes del seu acuit per créixer i anar-se’n d’allà. Amb la camisa de dormir s’embolica les pàl·lides cames i recolza la galta en el buit que li queda entre els genolls.

El món és allà a fora, i les persones s’hi mouen com nines de corda.

Un dia no gaire llunyà, el veurà per si mateixa. Perquè si el castell té forrellats en totes les portes i reixes a les finestres, no és pas per impedir que ella en surti, sinó perquè aquell ésser no hi entri.

Aquell ésser.

N’ha sentit històries. Tot ell és una història. Un relat de fa molts anys. I les reixes i els forrellats són els vestigis d’un temps en què les persones creien en aquestes coses. Rumors sobre monstres que esperen als fossats, a l’aguait de belles donzelles. Un home víctima d’una antiga injustícia que busca venjança, una vegada i una altra.

Però a la nena –que arrufaria les celles si sabés que li diuen així– ja tant se li’n donen els contes de fades i els monstres de la infància. És inquieta, moderna, adulta, i anhela escapar. Aquella finestra, aquell castell, ja no són suficients. I tanmateix, de moment és tot el que té, i, malenconiosa, observa a través del vidre.

A l’exterior, al lluny, a la vall que cau entre els turons, el poble comença a endormiscar-se. Un tren monòton i llunyà, l’últim de la nit, anuncia la seva arribada: un xisclet solitari que no rep cap resposta; i el cap d’estació, amb un rígid barret de tela, s’afanya matusserament a enlairar la bandera. Al bosc del costat, un caçador furtiu observa la seva presa i somia tornar a casa seva i dormir, mentre als afores del poble, en una caseta amb la pintura escarbotada, plora un nounat.

Esdeveniments perfectament quotidians en un món on tot té sentit; on allò que hi és, es veu, i allò que no es veu és que no existeix. Un món certament diferent d’aquell en què la nena s’ha despertat.

Perquè allà baix, més a prop d’on se li ha acudit obser

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos