L'aniversari secret

Kate Morton

Fragmento

cum-1.xhtml

ÍNDEX

Portadeta

Índex

Dedicatòria

Part 1: LAUREL

   Capítol 1

   Capítol 2

   Capítol 3

   Capítol 4

   Capítol 5

   Capítol 6

   Capítol 7

   Capítol 8

   Capítol 9

   Capítol 10

Part 2: DOLLY

   Capítol 11

   Capítol 12

   Capítol 13

   Capítol 14

   Capítol 15

   Capítol 16

   Capítol 17

   Capítol 18

   Capítol 19

   Capítol 20

   Capítol 21

Part 3: VIVIEN

   Capítol 22

   Capítol 23

   Capítol 24

   Capítol 25

   Capítol 26

   Capítol 27

   Capítol 28

   Capítol 29

   Capítol 30

Part 4: DOROTHY

   Capítol 31

   Capítol 32

   Capítol 33

   Capítol 34

Agraïments

Sobre l'autora

Crèdits

Grupo Santillana

cum-2.xhtml

 

Per a la Selwa,

amiga, agent, campiona

cum-3.xhtml

PART

1

LAUREL

cum-4.xhtml

1

L’Anglaterra rural, una granja al mig del no-res, un dia d’estiu a principis dels anys seixanta. La casa és senzilla, no gens pretensiosa: entramada de fusta, amb la pintura blanca que es pela pel costat que dóna a occident i clemàtides que s’enfilen guix amunt. Dels capellets de la xemeneia surten fines columnes de fum, i amb tan sols mirar-se’ls, se sap que a baix s’hi està coent alguna cosa ben bona. És per com hi ha organitzat l’hortet, tan «així», al darrere de la casa; les vidrieres que reflecteixen una llum plena de vida; les teules de la teulada col·locades amb tanta cura.

Al voltant de la casa hi ha una tanca rústica amb la porteta de fusta que fa de frontera entre el jardí domesticat de dins i els prats a banda i banda de fora i el bosquet de més enllà. Un rierol baixa acaronant amb timidesa les pedres que reposen entre les arrels gruixudes dels arbres, un joc de llum i ombres que dura de fa segles. Però des d’aquí no se sent. És massa lluny. La casa està sola, en silenci, i s’alça tranquil·la al final d’una carretera llarga i polsegosa, invisible des del camí de carro amb el qual comparteix el nom.

A part de la brisa que bufa de tant en tant, regna la quietud. Res no es mou. Recolzats a l’arc vestit de glicina hi ha dos hula-hoops blancs, l’última moda de l’any abans. Dins la cistella de les agulles d’estendre que penja d’un cubell de la bugada fa vigilància un osset de peluix amb un ull tapat i cara de què hi farem. És un indret ideal per vigilar. Al costat del cobert, un carretó s’espera pacient carregat de testos.

Malgrat tota aquesta quietud, o potser precisament per culpa seva, dins l’escena es respira una sensació d’expectativa, com en l’escenari d’un teatre just abans que els actors surtin pels laterals. Quan tenim totes les possibilitats al davant nostre, i el destí encara no ha quedat segellat per les circumstàncies, i aleshores…

—Laurel! —Se sent la veu infantil i impacient una mica més enllà—. Laurel, on ets?

I és com si el moment màgic s’hagués trencat. Els llums es van apagant suaument; la cortina s’alça.

Apareix un grupet de gallines del no-res i comencen a picotejar entre les pedres que marquen el camí de l’hort. Un gaig arrossega l’ombra pel jardí, un tractor d’un camp veí arrenca el motor. I per dalt, per sobre de tots ells, estirada de panxa enlaire al terra d’una caseta de fusta dalt d’un arbre, una noia de setze anys empeny el caramel de llimona que ja fa estona que va xuclant, enganxat al paladar, alhora que deixa anar un sospir.

Segurament era cruel deixar que la continuessin buscant, però amb aquella calor i el secret que amagava, els esforços que suposava haver de jugar, a jocs infantils a més, eren demanar massa. A més, bé que tot allò formava part del repte, i tal com deia sempre el papà, el que era just era just, i si no ho intentaven no aprendrien mai. No era culpa de la Laurel si era millor que les altres a l’hora de trobar bons

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos