Sol de maig (Viceqüestor Rocco Schiavone 4)

Antonio Manzini

Fragmento

9788415631781-3

Dilluns

AOSTA, L’OMBRA DE LA ’NDRANGHETA
RERE ELS USURERS

Deixaven diners a empresaris i particulars a tipus d’interès astronòmics per acabar apropiant-se béns i comptes bancaris. Aquesta era l’activitat de Domenico Cuntrera, originari de Soverato, amb antecedents penals, arrestat per la policia gràcies a les investigacions per l’assassinat de Cristiano Cerruti, braç dret del constructor Pietro Berguet, president de la societat Edil.ber.

El qüestor Andrea Costa durant la conferència de premsa ha afirmat: «Hem anat directament al cor de l’organització gràcies a les investigacions minucioses dutes a terme pels meus homes, però no puc afegir res més perquè estem segurs que això és la punta de l’iceberg.»

«És indubtable que les organitzacions mafioses fa anys que s’han assentat al territori de la vall i crec que aquest últim cas que la prefectura d’Aosta ha tret a la llum n’és una prova concloent», ha comentat el comandant dels carrabiners Gabriele Tosti, de la Direcció Antimàfia de Torí.

«Estem davant d’un atac a la part sana del país. Hem de pensar a no deixar l’empresariat a la mercè d’aquestes organitzacions mafioses», clama el jutge Baldi des de la fiscalia.

Domenico Cuntrera, inculpat per l’homicidi de Cristiano Cerruti, va ser detingut a la frontera suïssa després d’haver abandonat precipitadament la pizzeria Posillipo d’Aosta, de la qual era propietari. En possessió de l’acusat, probablement vinculat a una família mafiosa, es van trobar nombrosos documents que actualment estan essent examinats. La detenció d’aquest home podria ser el primer èxit de l’Estat en la lluita contra la delinqüència organitzada al nostre territori.

Giampaolo Gagliardi

En Rocco va sentir una vaga satisfacció pel fet que a l’article no hi apareixia el seu nom. Però això no era suficient per alleugerir l’estat de prostració en què es trobava. Feia tres dies que no sortia de l’hotel apartament. Feia tres dies que no engegava el mòbil, que no veia el despatx ni els companys, que no anava a esmorzar a la plaça Chanoux, que no fumava cap porro, que no veia l’Anna. A part de les passejades amb la Lupa per fer pipí, es quedava sol a l’habitació de l’hotel Vieux Aosta mirant la televisió o el sostre, i sovint trobava el sostre molt més interessant. Semblava que a la Lupa li agradava aquella nova vida feta de llargues dormides al llit al costat del seu amo, bons tiberis i corregudetes pel centre històric per digerir una mica. Era comprensible. Havia estat abandonada a la neu i havia viscut dies vagant per boscos i prats jugant-s’hi la vida qui sap quantes vegades. Poder estar-se ara ben calenta en un lloc segur, sobre d’un edredó flonjo i acollidor, sense neguits ni patiments ni por que l’esclafés cap camió, li semblava un somni. I assaboria aquella escalforeta i aquella seguretat segon a segon.

En Rocco, amb el diari a la mà, va girar full.

L’ASSASSÍ DEL CARRER PIAVE
ENCARA SENSE NOM

Encara no s’han pogut posar nom ni cara a l’home que la nit de dijous va entrar al pis del viceqüestor Rocco Schiavone, al carrer Piave, i va disparar vuit trets de pistola a Adele Talamonti, de 39 anys, veïna de Roma, amiga i confident del viceqüestor. Segons les últimes revelacions, la dona es trobava a Aosta de visita. El cos de la víctima va ser traslladat a la capital i ha trobat sepultura al poble de Montecompatri, als afores de Roma, d’on és originària la família. Però al voltant de l’homicidi queden encara moltes preguntes sense resposta. L’objectiu de l’homicida era realment ella o en realitat era el viceqüestor, que la nit de l’homicidi no era al seu pis?

A la prefectura callen com morts i a la fiscalia hi regna un silenci eixordador. La sensació és que als despatxos fan pinya al voltant del viceqüestor, de servei a Aosta des del setembre de l’any passat. Un policia eficient amb grans resultats al full de serveis, entre els quals destaca el descobriment d’una xarxa de la delinqüència organitzada dedicada a la usura. I nosaltres ens preguntem: ens trobem davant d’un sumari amb un alt risc de contaminació, o bé d’una aplicació de la llei del silenci a l’interior de les forces de l’ordre, ara que és un dels seus membres qui es troba a l’ull de l’huracà? Si fos així, hauríem de témer un greuge a la democràcia. Però confiem en les nostres forces de l’ordre i esperem amb optimisme.

Sandra Buccellato

—Vés a prendre pel cul! —En Rocco va rebotre el diari a terra—. Una merda de llei del silenci! —va cridar a les pàgines del diari escampades per terra.

Qui era la Sandra Buccellato? Què insinuava?

Era el segon article que la periodista escrivia amb aquell to sobre l’homicidi. L’«Adele Talamonti, de 39 anys, veïna de Roma» era la companya d’en Sebastiano, el seu millor amic de Roma. La «víctima» era una vella amiga estimada que ara reposava al cementiri de Montecompatri. Què coi era tot aquell verí que la periodista escopia a l’article?

La Sandra Buccellato al diari hauria hagut d’escriure: Senyor Schiavone! Han matat una amiga seva al seu pis i vostè, en comptes d’investigar, s’està tancat des de fa dies com un ós que hiberna? Què espera? Espavili’s i miri de treure’n l’aigua clara. Mentre vostè es llepa les ferides, aquest cabró volta en llibertat la mar de feliç. Reaccioni, Schiavone!

La veritat era que l’Adele havia mort en lloc d’en Rocco. Aquells vuit trets del calibre 6,35 que li havien disparat mentre dormia tranquil·lament al llit del carrer Piave, anaven destinats a ell. Només a ell. L’Adele era responsabilitat seva. L’enèsima.

Igual que la Marina.

Mirava com el dia es pansia igual que una flor tallada.

Algú va trucar a la porta. La Lupa, ajaguda sobre el llit desfet, va dreçar una orella. En Rocco no es va moure. Va esperar. Van tornar a trucar.

«Ara se n’anirà», va pensar.

Va sentir com els passos del visitant s’allunyaven passadís enllà. Va fer un sospir.

Aquell torracollons també se n’havia anat.

Lentament es va tornar a estirar al llit i es va enfonsar a l’edredó de plomes. La Lupa se li va arraulir sota l’aixella. Tots dos es van adormir, abraçats com dos nàufrags.

—Un tallat i un descafeïnat! —va cridar la Tatiana.

En Corrado Pizzuti no es va moure, amb la mirada perduda a la safata plena de tasses per ficar al rentaplats.

—Corrado, desperta’t, són les set del vespre! Un tallat i un descafeïnat!

En Corrado es va revifar i va mirar els dos clients de la barra. Eren en Ciro i en Luca, els guàrdies municipals de Francavilla al Mare.

—Que t’has clapat? —va fer en Ciro.

—Fote’t un cafè tu, també! —va afegir en Luca.

En Corrado va començar a trafeguejar al voltant de la màquina.

—Quin dia de sol més maco que ha fet, eh, Tatiana? Per què no anem a menjar peix, després?

Feia tres anys que en Luca tirava la canya a la Tatiana, la sòcia d’en Corrado. I encara no havia entès

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos