7-7-2007 (Viceqüestor Rocco Schiavone 5)

Antonio Manzini

Fragmento

9788417384166-3

En la meva total incertesa, tanmateix estic segur d’una cosa: que, sota la seva capa superficial de fragilitat, els homes volen ser bons i volen ser estimats. En efecte, molts dels seus vicis no són sinó intents de trobar dreceres per arribar a l’amor.

JOHN STEINBECK

United united united we stand, United we never shall fall!

Va obrir els ulls i es va incorporar de cop.

—Però què...?

La Lupa, alarmada pels moviments de l’amo, havia aixecat les orelles. La música venia del pis del costat.

United united united we stand, United we stand one and all! Ritme tribal, guitarrades rogalloses i distorsionades, un cor simiesc amb una tornada de tarats. En Rocco Schiavone posava aquell estil de música, el heavy metal, al setè lloc de la classificació de tocades de collons. Si a més sonava a tres quarts de quatre de la matinada, aleshores s’enfilava de pet al novè.

—La puta d’oros! —va bramar, i va sortir del llit.

Deu dies li havien servit per fer coneixença amb el nou pis del carrer Croix de Ville, però no amb els veïns. Ni tan sols amb els del davant.

No hi havia cap alternativa, li tocava anar-hi a fer una visita.

Va obrir la porta, el fred de les escales li va saltar al coll, va tornar cap dins, es va posar l’abric directament sobre els calçotets i la samarreta i va sortir una altra vegada, descalç. Hi va trucar. Cap resposta. La música també inundava el replà.

So keep it up, don’t give in...

Va tocar el timbre i va picar la porta amb els punys. De sobte tot va callar. Tot seguit es van sentir passos ràpids. Un fregadís a la fusta, senyal que algú observava per l’espiera.

—Sí, soc l’Schiavone, el veí. Obri!

I la porta es va obrir. Va aparèixer un noi de setze anys. Grans a la cara, cabells llargs i en calçotets, una samarreta foradada dels Iron Maiden, i la pell blanca com la panxa d’un peix.

—S... sí?

—Sí? Em dius que sí? La puta d’oros, són tres quarts de quatre i poses aquesta merda a tot volum?

El noi va enfonsar el cap entre les espatlles.

—Perdoni. Em pensava que no hi havia ningú.

—Doncs t’equivoques. Fa deu dies que visc aquí. I dels altres veïns, te n’has oblidat?

—Tot l’edifici és buit. Els Benaix se n’han anat a Holanda, i els Candiani també han marxat. Perdoni, si hagués sabut...

—Ara ja ho saps. Et poses uns cascos i t’engegues els Judas Priest directament al cervell, a mi els teus timpans me la bufen!

El noi va insinuar un somriure.

—Coneix els Judas Priest?

—És clar que sí. Són de quan jo era jove. El que és estrany és que tu els coneguis!

El veí va alçar tímidament la mà dreta, amb dos dits fent banyes i el dit gros estirat, va dir «Rock’n roll will never die!» i va somriure.

—Però tu ets subnormal o què? —li va preguntar en Rocco—. Ves a dormir, nano, que demà hi ha escola. Em tornes a despertar amb aquesta merda i et tiro la Lupa a sobre!

Aleshores el noi es va adonar del gos.

—Oh, que bonic.

—Bonica!

—De quina raça és?

—És un Saint-Rhémy-en-Ardennes.

El noi es va posar a riure.

—Existeix aquesta raça?

—Si existeix un grup com els Judas Priest també existeix aquesta raça.

—Jo em dic Gabriele.

—Tant me fot —va respondre en Rocco. Encara no li havia passat la ràbia. Es va girar i se’n va tornar al seu pis.

De dormir, ja ni parlar-ne. Després d’una dutxa ràpida i del ranxo de la Lupa, van sortir de casa. L’alba començava a tenyir de rosa el cel i els teulats humits d’Aosta. Volia esmorzar un cafè doble i dos croissants, i mirar com la plaça Chanoux agafava lentament els colors d’un nou dia que s’anunciava esplèndid, no es veia córrer ni un núvol entre les xemeneies apagades des de feia un mes llarg.

Es va mirar les sabates, el setzè parell de Clarks que havia comprat en deu mesos, el parell amb més sort. Amb una mica d’esforç potser podrien arribar fins al pròxim hivern. Un vent lleuger, fred, però no gelat, li acariciava la cara. La Lupa s’aturava a cada cantonada a flairar els missatges que havien deixat la vigília altres gossos. Ell, en canvi, es va aturar al quiosc a agafar el diari. No es va poder creure el que veia a la primera pàgina.

CARRER PIAVE
UN CRIM ENCARA SENSE RESOLDRE

Ja no es parla de l’homicidi del carrer Piave en el qual, fa més d’un mes, Adele Talamonti va perdre la vida en rebre sis trets mentre dormia a casa del viceqüestor Rocco Schiavone, on, segons fons de la fiscalia, hi passava uns quants dies. Qui va entrar al pis a matar la pobra Adele? Era realment ella l’objectiu, o les bales anaven destinades al viceqüestor? A hores d’ara som els únics que encara ens ho preguntem i tenim el deure de recordar als lectors que uns quants fets aparentment inexplicables potser tenen una resposta simple però incòmoda. Per exemple, la voluntat de no embrutar la reputació d’un dirigent de la policia que treballa a la prefectura d’Aosta des de fa deu mesos i que sembla protegit pel qüestor Andrea Costa. Nosaltres, però, recordem que la nit del 13 de maig Adele Talamonti va ser brutalment assassinada i que, fins ara, i a pesar de totes les promeses, no es coneixen els instigadors de l’homicidi ni encara menys els executors. Només hi ha hagut una novetat: Rocco Schiavone ha canviat de domicili. És evident que no pot conviure amb les seves responsabilitats. Només ens queda desitjar que la prefectura o el jutge Baldi els ofereixin aviat, al diari i als ciutadans, una resposta concreta.

Sandra Buccellato

Va rebregar el diari i el va llençar a la paperera. Havia de fer callar d’una vegada per totes aquella Sandra Buccellato, la periodista, exmuller d’en Costa, responsable de l’odi que el qüestor reservava als periodistes perquè havia fugit amb un redactor de La Stampa. Havia de trobar-la, d’amenaçar-la, de bufetejar-la. Com s’hi atrevia? La frase de l’article: «És evident que no pot conviure amb les seves responsabilitats...» li havia alterat els nervis més que cap altra. Ell amb les seves responsabilitats hi convivia des del 7 de juliol del 2007, què en sabia la Sandra Buccellato, de tot això? Però no li havia d’anar a explicar res, només havia de fer un salt fins a la redacció i tancar-li la boca.

El cafè tenia un regust de terra i els croissants de mantega fosa.

—Què té, dottore? —li va preguntar l’Ettore.

Al bar ja hi havia unes deu persones que esmorzaven. En Rocco va brandar el cap.

—Ettore, avui és mal dia.

—Ja està despert? Mala peça al teler?

—No, res. Tu coneixes la Sandra Buccellato?

L’Ettore va somriure.

—Si la conec, diu? Ve al bar almenys tres cops al dia. La redacció és aquí al davant.

—Me la pots descriure?

—No. Perquè jo també llegeixo els diaris, a vostè el conec i sé que vol que en faci un retrat per identificar-la i fer-li alguna cosa molt desagradable.

—Ettore, jo a les dones no les toco.

—Ah, no? Aleshores parlem de la Nora Tardioli, que just aquí fora li va buidar un Spritz sobre l’americana. O de l’Anna Cherubini, que només de sentir el seu nom empal·lideix i li surt

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos