La dona perfecta

J.P. Delaney

Fragmento

cap-1

1

Tornes a tenir aquell somni, el que en Tim i tu sou a Jaipur durant el Divali. Arreu on mires, en totes les portes i finestres, hi ha llanternes i espelmes, petards i llums de colors. Els patis s’han convertit en llacs de flames titil·lants, amb les entrades envoltades d’intricats dibuixos fets amb pasta d’arròs de tots colors. Els címbals i els tambors bateguen i vibren. Rendint-vos al xivarri i la confusió, avanceu amb la gentada per un mercat on els venedors us ofereixen plates de dolços des de totes bandes. De sobte t’atures en una parada en què una dona decora la pell amb uns bonics motius hindis, amb l’olor de sàndal dels pinzells barrejant-se amb la cordita dels petards, agra i pungent, i amb l’aroma de kaaju, anacards rostits. Mentre la dona et pinta, hàbil i ràpida, una colla d’homes joves passen ballant, amb els rostres pintats de blau i els torsos musculosos al descobert, i després tornen per ballar només per a tu, amb unes expressions d’allò més serioses. I llavors, l’últim toc, la dona et pinta un bindi al front, just entre els ulls, i t’explica que aquest punt de color vermell indica que ets casada, que ets una dona que té tot el coneixement del món. «Però si no ho soc!», protestes, mig tirant enrere, amb por d’ofendre alguna sensibilitat local, i llavors sents la rialla d’en Tim i veus la capseta que es treu de la butxaca i, fins i tot abans que es posi sobre un genoll, al mig de tot aquest soroll i aquest caos, saps que ara és el moment, que ho farà de veritat, i el cor se t’omple de joia.

—Abbie Cullen —comença—, des que vas aparèixer a la meva vida, he sabut que hem d’estar junts.

I llavors et despertes.

Estàs cruixida. Els ulls són el pitjor, ja que la llum brillant t’abrusa el crani, el mal que et fa el cervell s’ajunta amb l’engarrotament del coll i el dolor et baixa per la columna.

Sents el brunzit d’algunes màquines. Un hospital? Has tingut un accident? Intentes moure els braços. Els tens encarcarats; a penes pots doblegar els colzes. Adolorida, allargues les mans i et toques la cara.

Tens el coll embenat. Deus haver tingut un accident, però no ho recordes. Això passa, et dius mig atordida. La gent es recupera dels accidents sense recordar l’impacte, o ni tan sols haver anat amb cotxe. El més important és que ets viva.

En Tim també era al cotxe? Conduïa ell? I en Danny?

Quan penses que en Danny o en Tim potser són morts estàs a punt de cridar, però no pots. Un canvi en el brunzit de la màquina, però, ha alertat una infermera. Un uniforme blau d’hospital, la cintura d’una dona, et passa a l’alçada dels ulls i ajusta alguna cosa, però et fa massa mal aixecar la vista per mirar-la.

—Està desperta —murmura la infermera.

—Gràcies a Déu —diu la veu d’en Tim. O sigui que és viu. I és aquí, al costat del llit. Sents una onada d’alleujament.

Llavors apareix la seva cara, que et mira des de dalt. Va vestit com sempre: uns texans negres, una samarreta llisa de color gris i una gorra de beisbol blanca. Però està demacrat, amb unes arrugues més fondes de les que li hagis vist mai.

—Abbie —diu—. Abbie. —Els ulls li brillen plens de llàgrimes, cosa que t’alarma. En Tim no plora mai.

—On soc? —Tens la veu ronca.

—Estàs sana i estàlvia.

—He tingut un accident? En Danny està bé?

—En Danny està bé. Ara descansa. Ja t’ho explicaré després.

—M’han operat?

—Després. T’ho prometo. Quan estiguis més forta.

—Ja ho estic. —És veritat: el dolor ha començat a remetre, i la boira i l’atordiment es van esvaint.

—És increïble —diu ell, no pas a tu sinó a la infermera—. Meravellós. És ella.

—Somiava —dius—. Amb el dia que te’m vas declarar. Era molt viu. —Deu haver estat l’anestèsia, t’adones. Ho fa tot més ric. Com la frase d’aquella obra de teatre. Com feia? Per un moment les paraules se t’escapen, però llavors, amb un esforç gairebé dolorós, amb un clac, te’n recordes.

«He plorat per continuar somiant.»

A en Tim se li tornen a omplir els ulls de llàgrimes.

—No estiguis trist —li dius—. Soc viva. Això és l’únic que importa, no? Tots tres som vius.

—No estic trist —respon ell, somrient a través de les llàgrimes—. Estic content. La gent també plora quan està contenta.

Ja ho sabies, és clar. Però fins i tot a través del dolor i els medicaments t’adones que no són llàgrimes per dir que tot anirà bé. Has perdut les cames? Intentes moure els peus i notes com responen sota la manta, lents i encarcarats. Gràcies a Déu.

Sembla que en Tim pren una decisió.

—T’he d’explicar una cosa, amor meu —diu, agafant-te la mà—. Una cosa molt difícil, però que has de saber de seguida. El que has tingut no era un somni. Era una transferència d’informació.

cap-2

2

El primer que penses és que estàs al·lucinant, que això, i no pas el somni sobre la proposició de matrimoni, és la part que no és real. Com ho pot ser? El que en Tim t’està dient —un seguit de paraules tècniques sobre arxius mentals i xarxes neuronals— no té cap sentit.

—No ho entenc. M’estàs dient que m’ha passat alguna cosa al cervell?

En Tim fa que no amb el cap.

—T’estic dient que ets artificial. Ets intel·ligent, conscient…, però estàs feta per la mà de l’home.

—Però estic bé —insisteixes, confosa—. Mira, et diré tres coses sobre mi a l’atzar. El meu plat preferit és l’ensalada niçarda. L’any passat vaig estar unes quantes setmanes enfadada perquè les arnes se’m van menjar l’americana de caixmir que més m’agradava. Vaig a nedar quasi cada dia… —T’atures. La veu, en lloc de reflectir el pànic creixent, et surt en un to monòton i rogallós. Una veu com la de Stephen Hawking.

—Aquesta americana se’t va fer malbé fa sis anys —diu en Tim—. L’he guardat, però. He guardat totes les teves coses.

Te’l quedes mirant, intentant entendre-ho.

—Em sembla que no ho estic fent gaire bé. —Es treu un paper de la butxaca—. Té… Ho vaig escriure per als inversors. Potser t’ajudarà.

PREGUNTES FREQÜENTS

P: Què és un cobot?

R: La paraula «cobot» és l’abreviatura de «robot de companyia». Alguns estudis amb prototips suggereixen que la presència d’un cobot pot alleujar la pèrdua d’una persona estimada, donant consol, companyia i suport emocional durant el dol.

P: En què es diferenciaran els cobots d’altres formes d’intel·ligència artificial?

R: Els cobots han estat dissenyats específicament per ser empàtics.

P: Cada cobot serà únic?

R: Cada cobot serà personalitzat per reproduir de la manera més fidel possible l’aspecte físic de la persona estimada. S’incorporaran dades de les xarxes socials, textos i altres documents per crear un «camp neu

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos