Un dia de setembre i uns quants d'octubre (Inspector Mascarell 10)

Jordi Sierra i Fabra

Fragmento

setembre-1

1

La veu va sonar a prop.

Era allà, en algun lloc.

Dins del seu cap.

O no?

—Miquel...

No, no era dins del seu cap, sinó fora, lliscant-li suaument a cau d’orella.

L’alè.

La suau sacsejada.

—Miquel, desperta’t.

Despertar-se?

Estava adormit?

Bé, això era un consol.

Tanta foscor...

—Vinga, Miquel.

Ja no s’hi va resistir.

Un, dos, tres...

Va obrir els ulls.

Les ombres van deixar pas al dia, i el dia, amb la seva claror tènue, es va convertir en el rostre de la Patro, que flotava damunt seu.

La pell nacrada va brillar com una càlida flama.

—Què? —va aconseguir xiuxiuejar.

—Estàs bé?

Ho estava?

—Sí —va dir ell, sense estar-ne gaire segur.

—Gemegaves. Gairebé cridaves.

Va parpellejar i, en recuperar de mica en mica la normalitat, es va adonar que respirava amb una certa fatiga. Es va aferrar a la imatge de la Patro, els seus ulls afectuosos, la seva expressió dolça però preocupada. Més enllà d’ella, la primera resplendor del matí es filtrava per les escletxes de la persiana.

La llum sempre guanyava les ombres.

—Gemegava?

—Sí.

—Ho sento.

—Un malson?

—Suposo.

—No el recordes?

Va fer memòria.

No, se li n’havia anat del cap.

Fugit, com un reflex furtiu.

—Ja no.

—M’ho pots explicar.

—Si és que...

—Una altra vegada el Valle?

—No, no —va respondre ell amb vehemència.

Feia molt que no somiava el Valle de los Caídos. Molt que no sentia els crits dels guàrdies ni els planys dels ferits o els presos en situació límit. Molt que no notava el pic entre les mans ni aspirava el polsim de les pedres esberlades. Molt que no sentia la humiliació, tot i que mai l’oblidaria.

Ara era una altra mena de somnis.

O, per ser més exactes, malsons.

—Si no era el Valle, què era?

—No ho sé pas —va panteixar atordit—. Coses imprecises, ja saps.

I va arronsar les espatlles.

La Patro li va acaronar el front.

Va esborrar-li totes les coses dolentes, o gairebé.

N’hi havia prou amb una carícia.

—Vols seguir dormint?

En Miquel va mirar la persiana, la llum. Tot feia pensar que, a l’exterior, hi regnava un sol radiant.

—No, ara ja no. Per mitja hora que deu quedar...

—És diumenge —li va recordar ella.

Diumenge.

—Ja no me’n recordava.

—Vine aquí, despistat.

La Patro es va estirar al seu costat. Va estendre el braç i l’hi va passar al voltant del coll, fins a agafar-li l’espatlla oposada i atreure’l cap a ella. En Miquel es va deixar fer i es va arraulir al buit deixat pel cos de la seva dona. Va repenjar el cap a la seva espatlla i es va submergir plàcidament en la seva escalfor.

També en la seva aroma.

Cap colònia o perfum, tan sols la seva olor.

El silenci no va ser gaire llarg.

—Em sap greu haver-te despertat —va murmurar.

Va rebre un petó al front i una carícia a la galta.

—Tant se val.

—Per una vegada que la Raquel no plora...

—No siguis ximple. Però si és una santeta.

Un altre silenci.

En Miquel li va posar una mà al pit, li va atrapar la sina esquerra i la va deixar quieta, sense cap intenció libidinosa, malgrat la ràpida erecció del mugró, que se li va encastar al palmell. La tranquil·litat li va permetre captar els batecs del cor.

Un cor ple de vida.

La Patro va passar de la galta al coll, i d’aquest al braç, al pit...

—Ets tan suau... —va dir ella sospirant.

—Arrugat —la va corregir.

—Calla —va rondinar la seva veu en forma de retret—. Que n’ets, de ximple. Saps que tens un cos preciós. Ningú no diria que tens seixanta-sis anys.

—Tu sembla que en tinguis vint.

—Després d’haver parit?

—Ja han passat més de sis mesos. Tornes a tenir la figura d’abans i ho saps.

—Ostres, tu... —La Patro va fer un esbufec sarcàstic.

—Ostres, tu, què?

—Semblem un parell de beneits enamorats.

—Estem enamorats, i per això som beneits —va replicar ell, evitant afegir-hi allò de «l’edat».

—Si algú ens sentís...

—M’importa una merda que algú ens pugui sentir, tot i que no és el cas.

—Mare meva, com t’estàs tornant.

—Un vell rondinaire?

—No! Irreverent.

—Ja saps que cada vegada m’importa menys el que passi a l’altra banda de la porta del pis.

—No pots pensar així i encara menys dir-ho. Ara hi ha la Raquel. T’ha d’importar el que hi ha a l’altra banda! Per ella!

Una de dues: o ell s’estava tornant un nen o ella estava creixent molt de pressa.

Potser totes dues coses.

En Miquel es va arraulir una mica més, com si amb aquest gest li demanés que callés.

Van recuperar el silenci.

La pau.

Els batecs del cor, el mugró novament relaxat, les carícies, el frec dels llavis al front, la suma d’inèrcies.

Encara que només fos durant un minut.

—Miquel.

—Sí?

—Que et passa res?

—No, per què?

—Perquè fa uns dies que tens malsons, i si no és pel Valle...

—Estic bé.

—A mi no cal que em menteixis.

—No et menteixo pas. No és res.

—Sí que ho és —va insistir ella, amb un to de veu més ferm.

—Els malsons són abstractes, dona. Per això quan em desperto ja no hi són, desapareixen.

La Patro va deixar d’acaronar-li la pell.

En Miquel va tancar els ulls.

Quan havia deixat de ser ella una dona innocent, renascuda de l’infern de la guerra i la duresa de la postguerra, venent el seu cos per poder menjar?

El nou silenci va durar tot just quinze segons.

En acabat, la rendició.

Un sospir.

I la confessió, que va intentar que semblés serena, però que va ser angoixant.

—Patro... no recordo la cara del meu fill.

Va ser com si li hagués transmès una descàrrega elèctrica. Ja no solament el va abraçar: el va estrènyer.

Fort.

—Miquel...

Ell es va deixar dur. Després d’haver dit allò no hi havia marxa enrere.

—A vegades... se m’escapa —va prosseguir ell, intentant parlar des de la calma—. Vull retenir la seva imatge, però... no puc. Altres vegades s’esvaeix, o es confon amb altres cares. I no és només en Roger. També és la Quimeta, els meus pares, els meus avis...

—Han passat molts anys, amor meu.

—En el cas dels meus pares o els meus avis, potser sí. Amb la Quimeta i en Roger, no. Amb prou feines dotze anys —va dir ell movent el cap, encara enfonsat a la falda de la Patro—. Eren

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos