La substància del mal

Luca D'Andrea

Fragmento

cap

Sempre és així. A les glaceres, primer sents la veu de la Bèstia i després et mors.

Molts seracs i abismes idèntics a aquell on em trobava eren plens d’alpinistes i escaladors que havien perdut les forces, la raó i finalment la vida per culpa d’aquella veu.

Una part de la meva ment, la part animal que coneixia la por perquè hi havia conviscut al llarg de milions d’anys, entenia el que estava xiulant la Bèstia.

Sis lletres: «Vés-te’n».

No estava preparat per sentir la veu de la Bèstia.

Necessitava alguna cosa familiar, humana, que m’arrenqués de la crua soledat de la glacera. Vaig alçar els ulls més enllà de les vores de l’esquerda, ben amunt, cercant la silueta vermella de l’EC135 del Socors Alpí de les Dolomites. Però el cel era buit. Una fletxa escantellada d’un blau encegador.

Va ser això el que em va fer caure.

Vaig començar a gronxar-me endavant i endarrere amb la respiració accelerada i la sang buida, sense energia. Com Jonàs dins el ventre de la balena, em trobava sol en presència de Déu.

I Déu grunyia: «Vés-te’n».

A les 14.19 d’aquell maleït 15 de setembre, va sorgir del gel una veu que no era la de la Bèstia. Era en Manny, amb l’uniforme vermell que ressaltava enmig de tot aquell blanc. Repetia el meu nom, una vegada i una altra, mentre l’argue el baixava a poc a poc cap a mi.

Cinc metres.

Dos.

Les seves mans i els seus ulls cercaven ferides que expliquessin el meu comportament. Les seves preguntes: cent mil coses a les quals no podia respondre. La veu de la Bèstia era massa forta. M’estava devorant.

—No la sents? —vaig murmurar—. La Bèstia, la...

Li hauria volgut explicar que tot era culpa de la Bèstia, aquell glaç tan antic, perquè no tolerava que hi hagués un cor calent enterrat en les seves profunditats. El meu cor calent. I també el seu.

I aleshores, les 14.22.

L’expressió de sorpresa a la cara d’en Manny que es converteix en terror en estat pur. El cable de l’argue que l’aixeca com si fos un titella. En Manny que salta cap amunt. L’estrèpit dels rotors de l’helicòpter que esdevé un crit ofegat.

Finalment.

El bram de Déu. L’allau que anihila el cel.

Vés-te’n!

Aleshores hi vaig veure. Quan em vaig quedar sol, més enllà del temps i de l’espai, hi vaig veure.

La foscor.

La foscor absoluta. Però no vaig morir. I ara. La Bèstia es va rifar de mi. Em va deixar viure. La Bèstia, que ara xiuxiuejava: «Et quedaràs amb mi per sempre, per sempre...».

No mentia pas.

Una part de mi encara és allà.

Però, tal com hauria dit la meva filla Clara amb un somriure, allò no era la Z al final de l’arc de Sant Martí. No era el final de la meva història. Ben al contrari.

Allò només en va ser l’origen.

Sis lletres: «origen». Sis lletres: «Bèstia».

Exactament com: «horror».

cap-1

(We Are) The Road Crew

1

En la vida, com en l’art, només compta una cosa: els fets. Per conèixer els fets, els que tenen relació amb l’Evi, en Kurt i en Markus i amb la nit del 28 d’abril de 1985, és essencial que ho sapigueu tot de mi. Perquè no és només el 1985 i la matança del Bletterbach. No és només l’Evi, en Kurt i en Markus; també hi ha en Salinger, l’Annelise i la Clara.

Tot està relacionat.

2

Fins a les 14.22 del 15 de setembre de 2013, és a dir, fins al moment en què la Bèstia gairebé em mata, m’havien definit com el cinquanta per cent d’un astre naixent en un camp, el dels documentals, que més que estrelles tendeix a produir meteors minúsculs i flatulències devastadores.

A en Mike McMellan, l’altre cinquanta per cent de l’astre en qüestió, li agradava dir que, encara que fóssim estrelles fugaces en ruta de col·lisió amb el planeta anomenat Fracàs Total, tindríem el privilegi de desaparèixer dins la flamarada reservada als herois. A partir de la tercera cervesa, li vaig donar la raó. Si més no, era una excusa excel·lent per fer un brindis.

En Mike no era només el meu soci. També era el millor amic que es pugui tenir. Era irritant, saberut, més egocèntric que un forat negre, obsessiu fins a un límit insuportable i amb la capacitat de concentrar-se en un sol tema d’un canari addicte a les amfetamines. Però era l’únic artista de veritat que havia conegut mai.

Va ser en Mike, quan només érem el parell de mig genis menys cool de tota la New York Film Academy (curs de direcció per a en Mike, d’escriptura de guions per a un servidor), qui es va adonar que, si seguíem les nostres ambicions hollywoodianes, acabaríem amb el cul aixafat de tant rebre puntades de peu. Seríem un parell d’amargats verbosos com el maleït professor «Digueu-me Jerry» Calhoun, l’exhippy que tan bé s’ho havia passat maltractant les nostres primerenques i tímides creacions.

Va ser un moment veritablement màgic. Una il·luminació que modificaria el curs de les nostres vides. Potser una mica menys èpic que una pel·lícula de Sam Peckinpah («Morirem», diu William Holden a Grup salvatge, i Ernest Borgnine li contesta: «Per què no?»), perquè es va produir quan estàvem picant unes patates fregides en un McDonald’s amb la moral per terra i l’expressió que té el bestiar quan el porten pel bulevard gloriós del reialme de les hamburgueses, però tot i així va ser irrepetible. Em podeu ben creure.

—A la merda Hollywood, Salinger —havia dit en Mike—. La gent té ganes de realitat, no pas de veure gràfics d’ordinador. L’única manera que tenim de fer surf sobre aquest Zeitgeist dels collons és deixar estar la ficció i dedicar-nos a l’estimada, vella i sòlida realitat. Cent per cent garantida.

—Zeitgeist? —vaig repetir aixecant una cella.

—I tu ets un cap quadrat alemany, soci.

La meva mare era d’origen alemany, però les seves paraules no em vam afectar; era a anys llum de sentir-me discriminat per en Mike. Ben mirat, jo havia crescut a Brooklyn, i ell, a l’Oest mitjà dels collons.

Consideracions genealògiques al marge, el que en Mike volia dir aquell novembre humit de fa tants anys era que havia de llençar els meus guions (pèssims) i posar-nos a rodar documentals junts. Treballar amb instants dilatats per transformar-los en una narració que fluís del punt A al punt Z, tal com deia l’evangeli del difunt Vladimir Jakovlevic Propp (un paio que era per a les històries com Jim Morrison per a la paranoia).

Un veritable merder.

—Mike... —vaig esbufegar—. Només hi ha una categoria de gent pitjor que la que vol triomfar al cinema: els que fan documentals. Tenen col·leccions del National Geographic que es remunten al segle XIX. Molts d’ells tenen avantpassats que van morir buscant les fonts de Nil. Porten tatuatges i bufandes de caixmir. O sigui, que són uns torracollons, però uns torracollons liberals, i se senten absolts de qualsev

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos