Vuit dies de març (Inspector Mascarell 8)

Jordi Sierra i Fabra

Fragmento

cap-2

1

La cortina no estava correguda del tot, de manera que, mentre esperava assegut al despatx de la consulta, en Miquel Mascarell podia entreveure els moviments del doctor Recasens explorant la Patro, meticulós i pacient, amb els ulls gairebé tancats, per concentrar-se millor. A ella, boca amunt, molt quieta i amb les cames aixecades, no li veia la cara, només la part inferior del cos, però se la imaginava tensa. Menys amb ell, l’únic, ella li havia explicat que sempre ho estava quan un home la tocava, encara que fos un metge. El fet que no en parlessin no significava pas que el passat estigués mort i enterrat. Continuava present, per a tots dos, ocult en els seus silencis.

Per sort, el que ja no hi havia era amargor.

La calma després de tantes tempestes.

—Li fa mal aquí? —va sentir que li preguntava el doctor.

—No.

L’única exclamació de la Patro al llarg d’aquells minuts havia estat un lleu «ai!» quan en Víctor Recasens la va tocar per baix. I això que no era de les que es queixaven.

Un altre minut més. O potser en van ser dos. En Miquel parava atenció fingint indiferència. El metge anava i venia al voltant del cos de la pacient, una petita geografia convertida en continent, mentre l’auscultava, li pressionava el voluminós ventre i li donava copets amb l’índex i el dit del mig de la mà dreta. Els peus de la Patro, aixecats i repenjats als desgastats sortints encoixinats, semblaven dues petites ales.

Tenia mans d’àngel i peus de princesa.

Ah, els seus peus...

Mai no s’hauria imaginat que seria fetitxista.

O eren els anys o la manca de tot abans de conèixer-la.

—Molt bé, reina —va trencar el silenci el doctor Recasens—. Ja es pot vestir.

—Què li sembla? —va preguntar ella amb un deix d’angoixa.

—Tot en ordre —la va tranquil·litzar a l’instant—. En ordre i al seu lloc. Una gestació fantàstica, com no podia ser d’una altra manera, atesa la seva bona forma física i una salut de ferro. Esperi, deixi’m que l’ajudi.

En Miquel va fer el gest d’aixecar-se de la cadira, però el metge ja havia agafat la Patro perquè s’incorporés, després de baixar les cames dels suports. Ella va posar els peus descalços a terra.

—Gràcies —va dir.

—D’aquí a una setmana el tindrem aquí, si tot segueix el seu curs —va continuar parlant l’home—. Qui ho havia de dir fa uns mesos, eh?

—Oh, i tant!

—No em digui que se li ha fet llarg!

—Una mica pesat, sí, sobretot al final.

—Recordi el que dic sempre: «Mare sana i feliç, nadó sa i preparat». Res de nervis. El primer sempre espanta una mica, però, vostè, com si res. Ja veurà que són els cinc minuts més bonics de la seva vida.

—Si només són cinc minuts...

Mentre ells parlaven, en Miquel va sentir un rampell de pànic.

El doctor Recasens acabava de dir «el primer»?

Aquell maleït metge esperava que encara n’hi hagués més?

Un altre miracle?

La cortina es va tancar del tot i en Víctor Recasens va anar al seu seient, darrere la taula del despatx. La Patro va entrar a la petita habitació on s’havia tret la roba i posat la bata per a l’última exploració d’aquells mesos que s’havien fet tan llargs.

Els dos homes es van mirar.

—Ja ho ha sentit —va dir el metge—. Tindran un nadó fantàstic. I si és nena i s’assembla a la mare...

En Miquel es va forçar a somriure.

Malgrat els mesos d’embaràs, encara no es creia que seria pare una altra vegada, després de tants anys. L’odissea arribava a la fi, però continuava semblant-li irreal. Vivia els darrers dies de pau i tranquil·litat en la seva nova vida. Sabia que res no seria igual quan fossin tres. Ja li havia passat amb la Quimeta.

—Ara que s’acosta el moment, deu estar flotant —va prosseguir en Víctor Recasens quan va veure que no deia res.

—No sé pas si és la paraula exacta, però sí —va reconèixer—. De tota manera, de tant flotar i flotar, jo en diria més aviat vertigen.

—Qui no estaria en un núvol? Pare als... Quina edat té, que no me’n recordo?

—Seixanta-sis.

La mirada del metge va traspuar una part d’admiració i una altra de respecte.

—Està prou bé —va ponderar.

—Suposo —va sospirar en Miquel, pragmàtic.

—Quan fa els anys?

—El 28 de desembre.

—Caram.

—El dia dels Sants Innocents, sí.

—Miri, tingui l’edat que tingui, en gaudirà, i més sent el primer.

Una altra vegada el mateix.

En Miquel no va voler parlar-li d’en Roger, de la seva tomba a l’Ebre, que en un altre temps ja va saber què era ser pare, estar casat i ser feliç. Això era privat. En Víctor Recasens tan sols coneixia el seu passat recent, després de la guerra. L’hi havia explicat, en la seva primera visita com a nou metge de capçalera, quan li va fer la primera revisió, feia gairebé tres anys. Així, si li trobava el cor al límit, n’entendria els motius: on havia estat, la gana que havia passat, les privacions que havia hagut de suportar i la por constant al Valle de los Caídos, sotmès a l’amenaça de la seva sentència de mort. El metge, al capdavall, era un bon home i convenia que n’estigués al corrent. Fins i tot l’havia ajudat en aquella investigació de l’agost de l’any anterior, quan van segrestar la Patro per obligar-lo a ficar-se en el seu últim embolic i on es va assabentar, precisament, que seria pare.

La Patro, embarassada.

—Això de gaudir-ne dependrà dels anys que em quedin —es va resignar en Miquel, recuperant les darreres paraules d’en Recasens.

—Vostè està fort com un roure, sempre l’hi dic. Ja m’agradaria a mi arribar a la seva edat i tenir aquesta salut. Jo en tinc seixanta-dos i no es pot imaginar la quantitat de porqueries que prenc. Que si per a això, que si per a allò altre... Vostè, en canvi, res. Té la pressió bé, el cor perfecte, els ronyons i el fetge a ple rendiment...

—S’ho recepta vostè mateix?

—És clar.

—No és dolent ser el metge d’un mateix?

—No ho sap prou vostè, escolti! —va respondre l’home, esclafint una rialla sarcàstica—. A un metge, quan li fa mal alguna cosa, li vénen al cap deu diagnòstics possibles. I si a sobre és pessimista, alarmista o hipocondríac, bona nit i tapa’t!

La Patro va aparèixer al seu costat, ja vestida i amb aquella enorme panxa. Embarassada o no, continuava sent irresistiblement bonica. S’havia deixat anar els cabells i la immensa cabellera negra se li escampava ara per damunt de les espatlles i li donava un aire d’actriu de Hollywood. Una actriu serena, de bellesa clàssica, lluny de les vampiresses de les pel·lícules policíaques. A en Miquel, a vegades, li recordava l’esvelta elegància de la Gene Tierney, i d’altres, l’espurnejant lluminositat de la Carole Lombard. Depenia sempre del moment o de l’humor.

—El part, a la Clínica del Pilar com vam quedar, no?

—Sí, sí. Ens sembla un bon lloc —va contestar la Patro, que va parlar per primera vegada.

—Ara se’n van cap a casa?

—Sí —li va tocar el torn a en Miquel.

—Hauran d’agafar un taxi, si en troben algun, perquè amb aix

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos