1

La cortina no estava correguda del tot, de manera que, mentre esperava assegut al despatx de la consulta, en Miquel Mascarell podia entreveure els moviments del doctor Recasens explorant la Patro, meticulós i pacient, amb els ulls gairebé tancats, per concentrar-se millor. A ella, boca amunt, molt quieta i amb les cames aixecades, no li veia la cara, només la part inferior del cos, però se la imaginava tensa. Menys amb ell, l’únic, ella li havia explicat que sempre ho estava quan un home la tocava, encara que fos un metge. El fet que no en parlessin no significava pas que el passat estigués mort i enterrat. Continuava present, per a tots dos, ocult en els seus silencis.

Per sort, el que ja no hi havia era amargor.

La calma després de tantes tempestes.

—Li fa mal aquí? —va sentir que li preguntava el doctor.

—No.

L’única exclamació de la Patro al llarg d’aquells minuts havia estat un lleu «ai!» quan en Víctor Recasens la va tocar per baix. I això que no era de les que es queixaven.

Un altre minut més. O potser en van ser dos. En Miquel parava atenció fingint indiferència. El metge anava i venia al voltant del cos de la pacient, una petita geografia convertida en continent, mentre l’auscultava, li pressionava el voluminós ventre i li donava copets amb l’índex i el dit del mig de la mà dreta. Els peus de la Patro, aixecats i repenjats als desgastats sortints encoixinats, semblaven dues petites ales.

Tenia mans d’àngel i peus de princesa.

Ah, els seus peus...

Mai no s’hauria imaginat que seria fetitxista.

O eren els anys o la manca de tot abans de conèixer-la.

—Molt bé, reina —va trencar el silenci el doctor Recasens—. Ja es pot vestir.

—Què li sembla? —va preguntar ella amb un deix d’angoixa.

—Tot en ordre —la va tranquil·litzar a l’instant—. En ordre i al seu lloc. Una gestació fantàstica, com no podia ser d’una altra manera, atesa la seva bona forma física i una salut de ferro. Esperi, deixi’m que l’ajudi.

En Miquel va fer el gest d’aixecar-se de la cadira, però el metge ja havia agafat la Patro perquè s’incorporés, després de baixar les cames dels suports. Ella va posar els peus descalços a terra.

—Gràcies —va dir.

—D’aquí a una setmana el tindrem aquí, si tot segueix el seu curs —va continuar parlant l’home—. Qui ho havia de dir fa uns mesos, eh?

—Oh, i tant!

—No em digui que se li ha fet llarg!

—Una mica pesat, sí, sobretot al final.

—Recordi el que dic sempre: «Mare sana i feliç, nadó sa i preparat». Res de nervis. El primer sempre espanta una mica, però, vostè, com si res. Ja veurà que són els cinc minuts més bonics de la seva vida.

—Si només són cinc minuts...

Mentre ells parlaven, en Miquel va sentir un rampell de pànic.

El doctor Recasens acabava de dir «el primer»?

Aquell maleït metge esperava que encara n’hi hagués més?

Un altre miracle?

La cortina es va tancar del tot i en Víctor Recasens va anar al seu seient, darrere la taula del despatx. La Patro va entrar a la petita habitació on s’havia tret la roba i posat la bata per a l’última exploració d’aquells mesos que s’havien fet tan llargs.

Els dos homes es van mirar.

—Ja ho ha sentit —va dir el metge—. Tindran un nadó fantàstic. I si és nena i s’assembla a la mare...

En Miquel es va forçar a somriure.

Malgrat els mesos d’embaràs, encara no es creia que seria pare una altra vegada, després de tants anys. L’odissea arribava a la fi, però continuava semblant-li irreal. Vivia els darrers dies de pau i tranquil·litat en la seva nova vida. Sabia que res no seria igual quan fossin tres. Ja li havia passat amb la Quimeta.

—Ara que s’acosta el moment, deu estar flotant —va prosseguir en Víctor Recasens quan va veure que no deia res.

—No sé pas si és la paraula exacta, però sí —va reconèixer—. De tota manera, de tant flotar i flotar, jo en diria més aviat vertigen.

—Qui no estaria en un núvol? Pare als... Quina edat té, que no me’n recordo?

—Seixanta-sis.

La mirada del metge va traspuar una part d’admiració i una altra de respecte.

—Està prou bé —va ponderar.

—Suposo —va sospirar en Miquel, pragmàtic.

—Quan fa els anys?

—El 28 de desembre.

—Caram.

—El dia dels Sants Innocents, sí.

—Miri, tingui l’edat que tingui, en gaudirà, i més sent el primer.

Una altra vegada el mateix.

En Miquel no va voler parlar-li d’en Roger, de la seva tomba a l’Ebre, que en un altre temps ja va saber què era ser pare, estar casat i ser feliç. Això era privat. En Víctor Recasens tan sols coneixia el seu passat recent, després de la guerra. L’hi havia explicat, en la seva primera visita com a nou metge de capçalera, quan li va fer la primera revisió, feia gairebé tres anys. Així, si li trobava el cor al límit, n’entendria els motius: on havia estat, la gana que havia passat, les privacions que havia hagut de suportar i la por constant al Valle de los Caídos, sotmès a l’amenaça de la seva sentència de mort. El metge, al capdavall, era un bon home i convenia que n’estigués al corrent. Fins i tot l’havia ajudat en aquella investigació de l’agost de l’any anterior, quan van segrestar la Patro per obligar-lo a ficar-se en el seu últim embolic i on es va assabentar, precisament, que seria pare.

La Patro, embarassada.

—Això de gaudir-ne dependrà dels anys que em quedin —es va resignar en Miquel, recuperant les darreres paraules d’en Recasens.

—Vostè està fort com un roure, sempre l’hi dic. Ja m’agradaria a mi arribar a la seva edat i tenir aquesta salut. Jo en tinc seixanta-dos i no es pot imaginar la quantitat de porqueries que prenc. Que si per a això, que si per a allò altre... Vostè, en canvi, res. Té la pressió bé, el cor perfecte, els ronyons i el fetge a ple rendiment...

—S’ho recepta vostè mateix?

—És clar.

—No és dolent ser el metge d’un mateix?

—No ho sap prou vostè, escolti! —va respondre l’home, esclafint una rialla sarcàstica—. A un metge, quan li fa mal alguna cosa, li vénen al cap deu diagnòstics possibles. I si a sobre és pessimista, alarmista o hipocondríac, bona nit i tapa’t!

La Patro va aparèixer al seu costat, ja vestida i amb aquella enorme panxa. Embarassada o no, continuava sent irresistiblement bonica. S’havia deixat anar els cabells i la immensa cabellera negra se li escampava ara per damunt de les espatlles i li donava un aire d’actriu de Hollywood. Una actriu serena, de bellesa clàssica, lluny de les vampiresses de les pel·lícules policíaques. A en Miquel, a vegades, li recordava l’esvelta elegància de la Gene Tierney, i d’altres, l’espurnejant lluminositat de la Carole Lombard. Depenia sempre del moment o de l’humor.

—El part, a la Clínica del Pilar com vam quedar, no?

—Sí, sí. Ens sembla un bon lloc —va contestar la Patro, que va parlar per primera vegada.

—Ara se’n van cap a casa?

—Sí —li va tocar el torn a en Miquel.

—Hauran d’agafar un taxi, si en troben algun, perquè amb això del boicot als tramvies...

—Boicot? —va replicar ell, sense poder reprimir-se—. Més aviat és una vaga en tota regla.

—Vagi amb compte amb el que diu, Mascarell, que ja no som als anys trenta —el va prevenir el metge.

—Ells en diran com vulguin, si és que ho anomenen d’alguna manera, però és una vaga —va insistir ell, combatiu.

—Doncs si continua així, i tot just acaba de començar, Franco ens enviarà l’exèrcit i la farem grossa —va reblar el doctor, plegant els llavis en una ganyota de preocupació—. Només faltaria que els arribés el nadó amb aldarulls al carrer.

La Patro es va quedar blanca.

—No s’hi amoïni —va dir ella llançant una mirada de reprovació a en Miquel per haver-se’n anat de la llengua—. Anirem a casa fent una passejada. Vivim a prop i em convé caminar. D’aquí a una setmana això haurà acabat, segur.

El silenci dels dos homes va ser tan breu com còmplice.

En Víctor Recasens es va aixecar. En Miquel va fer el mateix.

—Doncs res, reina —va concloure l’home allargant la mà a la Patro i acompanyant el gest amb un càndid somriure—, que tingui uns dies finals ben tranquils i ja veurà com, quan arribi el moment, serà bufar i fer ampolles. Això sí, estigui preparada. No se sap mai si sortiran un dia abans o tres dies després. A vegades fins i tot més. Hi estan tan a gust, aquí dins —li va dir assenyalant-li la panxa afectuosament—. Qualsevol símptoma... cap a la clínica.

—Sí, doctor.

—Mascarell... —Va deixar anar la mà de la Patro, retinguda com si volgués quedar-se-la, i la va allargar a ell—. Sort.

—Gràcies.

—Ha estat un plaer.

Els va obrir la porta i van sortir al passadís. El comiat final va ser ràpid. Van caminar en silenci i van passar per davant de la Rosa, la infermera, que també els va somriure i els va expressar els seus millors desitjos. La factura arribaria després del part, de manera que no es van entretenir més.

En arribar a baix, van començar a caminar per Carles I, en direcció al carrer Diputació.

Sí, una passejada.

Una passejada plàcida, en un dia fred i humit, quan faltaven tres setmanes per al final de l’hivern i el començament de la primavera.

La Patro es va penjar del braç d’en Miquel.

No va trigar gaire a dir alguna cosa.

—De què parlàveu?

—Quan?

—Quan em vestia.

—Que estic molt sa.

—Va, de debò.

—Que sí, dona. M’ha dit que tinc bé la pressió, el cor, els pulmons, els ronyons, el fetge... Una joia.

—Ho veus?

—Malgrat que estic saníssim, només li falta esmentar-me en una revista mèdica pel fet de ser pare a la meva edat.

—Que n’ets, de ximple!

—M’ha mirat com si deixar-te embarassada fos una proesa digna de constar als annals de la història.

—No et coneix pas —va dir ella arrambant-se-li un xic més.

—Ja.

Va apropar la cara a la d’ell i li va fer un petó.

—Ets el meu tigre —va xiuxiuejar la Patro.

—A veure si ens detenen per escàndol públic...

Quan van reprendre la marxa, en Miquel la va mirar de reüll.

Tan feliç.

De bracet, amb la panxa, lliure.

Tan i tan feliç.

La vida, en el fons, era això.

Barcelona vivia el segon dia de boicot als tramvies per la pujada dels preus dels bitllets, però semblava com si ells passegessin.

Passejaven.

Tots tres.

2

El primer tramvia que van veure anava buit.

El segon tenia els vidres trencats i la cara del conductor era un poema.

Ja al passeig de Sant Joan, es van trobar un primer piquet d’exaltats, no gaire nombrós però sí significatiu. Era evident que no anaven al futbol, i encara menys un divendres.

Ni rastre de la policia.

La Patro va accelerar el pas.

—Tranquil·la —la va calmar en Miquel—. Estàs embarassada i se’t nota. Encara hi ha principis.

—Si hem de córrer... Només ens faltava això, per l’amor de Déu.

En Miquel va intentar examinar els voltants amb la mirada, sense moure el cap, per si les forces de l’ordre estaven amagades en alguna cantonada. No va veure res.

Van caminar un parell de minuts més, en silenci, mentre s’allunyaven del que semblava una zona de conflicte.

Sens dubte, allò anava de debò.

I faltava el pitjor: la vaga general anunciada per al cap d’uns dies.

Franco la permetria?

Amb tot, la pujada del preu dels bitllets de tramvia, des del desembre, no era més que una excusa, la gota d’aigua que havia fet vessar el got de la paciència urbana. Els primers fulls volants que expressaven el descontentament popular havien aparegut a mitjan febrer, inicialment amb poemes divertits, rebles sarcàstics i molta ironia. Després ja van anar a més. El més habitual era el que deia:

BARCELONÉS: Si eres un buen CIUDADANO, a partir del 1 de marzo y hasta que igualen las tarifas de la Compañía de Tranvías con la capital de España (0,40 ptas. según puedes leer en LA VANGUARDIA del día 28-1-51, página 3.ª, Crónica de Madrid), TRASLÁDATE A PIE a tus habituales ocupaciones. En tu propio beneficio y lo más rápidamente posible, haz cuatro copias de esta CADENA y mándala a cuatro amigos distintos. Si quieres ser CIUDADANO DE HONOR, haz ocho copias o más. ¡ESPAÑA UNA Y PARA TODOS IGUAL!

Després d’això van arribar les primeres manifestacions estudiantils el dia 22, i el 24, les primeres batusses amb les forces de l’ordre. Per alguna cosa els estudiants eren joves i s’hi jugaven el futur. Poca broma. S’havien trencat a pedrades tres mil quatre-cents vidres dels tramvies.

Finalment, l’esclat emocional, el popular.

Una cosa que es notava en l’ambient, amb la gent al carrer.

Encara que per allà a la vora no hi hagués gairebé ningú.

Potser era l’hora.

—Tu també estàs inquiet —va dir la Patro.

—És pura precaució.

—T’imagines que hagi de parir a casa perquè no podem anar a la clínica?

—No pensis el pitjor, vinga.

—Ja vam passar una guerra, i la posterior misèria, Miquel. —El to era trist—. No vull que torni tot això, i encara menys amb un fill.

—El que està passant ara és diferent.

—En què?

—Estem plantant cara al Paco.

—Plantant cara? A Franco? —va preguntar la Patro exterioritzant el seu escepticisme—. A aquest no se li pot plantar cara, amor meu, ja ho saps! Creus que li tremolarà el pols si ha d’enviar-nos l’exèrcit i fer una escabetxada? L’altre dia, al mercat, una dona va dir que encara havia estat massa bo, que quedaven massa rojos pertot arreu.

En Miquel va fer espetegar la llengua.

—A veure si et surt el nen amb un desig perquè estàs preocupada.

—Ai, calla, ximple!

—Doncs ja està. Tu cuida’t d’ell.

Una dotzena més de passes. La temptativa d’agitació quedava enrere. Malgrat això, no van baixar la guàrdia ni disminuir el ritme. Ja no era una passejada.

—La veritat és que pressiona molt —es va queixar ella.

—Estàs molt inflada.

—No em referia pas a la criatura. Parlava de Franco. No n’ha tingut prou guanyant la guerra.

—Patro...

—És que és veritat. —I va abaixar la veu per exclamar—: El tramvia a Madrid a quaranta cèntims, mentre que aquí ja en costava cinquanta! I ara van i l’apugen a setanta! On s’és vist? Per què aquesta diferència? Som més rics o més estúpids? És gairebé el doble!

—Un quaranta per cent.

—Tu de quin bàndol ets? —va rondinar irritada.

—Del teu, i no t’excitis.

—Encara que fos un sol cèntim, ja seria injust.

—Hi estic d’acord.

—Sembla mentida —va remugar la Patro.

—Ai, Senyor! —va sospirar en Miquel.

Era una mena d’acord tàcit. Quan es queixava ell, ella afluixava la corda. Quan ho feia ella, qui contemporitzava era ell.

Com un gronxador.

—Sempre em queixo que ets molt lluitador, però des que hem de tenir un fill...

—M’he tornat conservador. Això i els anys.

—Tu, conservador? —Ella li va adreçar una mirada escèptica—. El que passa és que et sents com un pare novell.

—Bé, és com si ho fos.

—No el pots haver oblidat.

En Miquel va serrar les dents.

—No, no l’he oblidat pas —va murmurar.

La Patro va girar el cap per mirar-lo i li va prémer el braç.

La seva veu, tant com els seus ulls, van destil·lar l’amor que sentia.

—Perdona.

—No siguis ximpleta.

—No ho havia d’haver dit. Sé que no has oblidat en Roger.

En Miquel va arronsar les espatlles.

—El vaig tenir fa molts anys, en la meva altra vida.

—Ja ho sé.

—Ara m’alegro de tot això, de debò. Espanta, però... Me n’alegro molt. És una oportunitat que rarament es presenta de nou a la vida.

—Però creus que et moriràs d’aquí a pocs anys i que el millor és que jo no em quedaré sola, i això no és just. No volia pas un fill per això.

—Ja has sentit el metge: com un roure.

—Això ja ho sé, jo —va replicar la Patro, somrient-li i estrenyent-li de nou el braç, mentre l’abordava amb un segon petó a la galta, ràpid i fugisser.

Travessaven el carrer Aragó i, pel buit de les vies del tren, van veure pujar un raig espès de fum negre que ho va embolcallar tot. Van accelerar el pas i es van aguantar la respiració, ja que el núvol va envair tot l’aire del voltant. Durant uns segons es van moure enmig d’aquella fosca boirina.

El tren va seguir el seu camí cap al passeig de Gràcia, emportant-se el raig de fum.

—No sé per què no cobreixen tot el carrer i tapen això —va dir la Patro—. La pobra gent que viu aquí ha d’estar tot el sant dia amb les finestres tancades...

—Et recordo que vivim al carrer de sobre.

—Però el fum es queda aquí.

—Jo a l’estiu en sento una mica l’olor.

No van continuar provant d’arreglar Barcelona, començant pel carrer Aragó. Una altra dotzena de passes més enllà, la Patro va abaixar el cap. No es veia la punta de les sabates a causa del prominent abdomen.

—Estem nerviosos, oi? —va admetre.

—Més o menys —va reconèixer ell.

—Tindrem un fill i aquest no és pas el millor dels mons.

—T’equivoques. El millor dels mons, sí. O, si més no, el millor dels mons possibles. El problema és el lloc. La sort del nostre fill és que sobreviurà a Franco i veurà temps millors.

—Ai, m’agrada quan ets tan positiu —es va alegrar ella.

—Que no ho sóc sempre?

—Has de reconèixer que quan estàs moix...

—Au, calla, beneita —va contraatacar en Miquel agafant-li la mà, penjada al seu braç, i estrenyent-l’hi amb afecte—. Ja arribem. Cansada?

—No, no —va mentir ella—. Però fixa’t quina hora és, i encara haig de fer el sopar.

—Anem a prendre alguna cosa al bar d’en Ramon.

—No val més que comencem a controlar les despeses? —va proposar la Patro, preocupada.

—Dona, ni que haguéssim de tenir bessons.

—Doncs amb aquesta panxa no sé pas què dir-te.

—No diuen que els nens neixen amb un pa sota el braç?

—Això deu valdre per als fills dels forners. Nosaltres venem agulles i fils.

—Vinga, poruga, que la merceria va bé i encara tenim bastant d’allò del 47.

—Si no hagués estat per això...

En Miquel va recordar fins a quin punt s’havia jugat la vida en arribar a Barcelona, en el primer dels seus nombrosos embolics des que el van posar en llibertat.

Semblava mentida.

Quan deixaria de ser policia?

Potser mai, encara que això, ara sí, s’hagués acabat.

—Miquel —va interrompre-li ella els pensaments.

—Què?

—T’estimo molt, rei meu.

Se li va encongir el cor i va tenir un rampell d’emoció. Va notar una sobtada humitat als llagrimalls. La tensió de la paternitat, que el mantenia en un constant estat nerviós, de sobte es convertia en calma i pau, esborrada de cop per una cosa tan senzilla com allò.

Quanta gent era incapaç de dir a l’altra persona que l’estimava?

La Patro ho feia amb molta naturalitat.

En Miquel va obrir la boca per dir alguna cosa, però ja no va poder.

Per la seva esquerra va aparèixer el tramvia, que sotraguejava damunt les vies. Per la seva dreta, el grup de manifestants, compacte i ràpid. Una coordinació perfecta. Ells dos es van aturar en sec i es van quedar paralitzats, perquè era com estar a primera fila d’un drama anunciat. El teatre de la vida. El conductor no va tenir altre remei que frenar i aturar el tramvia per no atropellar la gernació. L’haurien matat. Ningú no es va ficar amb ell quan va optar per fugir cames ajudeu-me davant el que era inevitable.

Al capdavall, el tramvia anava buit.

Tombar-lo va semblar tan fàcil...

—Marxem, Miquel!

Va fer-lo sortir de la seva abstracció.

Va estirar-lo.

No podien córrer a causa de l’estat de la Patro, però es van allunyar tan de pressa com van poder. En Miquel va mirar enrere quatre o cinc vegades. El tramvia, com un elefant mort, jeia sobre el costat esquerre, mentre els agitadors es dispersaven en totes direccions, inclosa la seva. Primer havien cridat, enfurismats. Ara ja no.

Tot en menys de mig minut.

Cap agent de l’ordre públic.

Cap tret.

Per alguna estranya raó, en Miquel no va sentir por.

Si fos més jove hauria estat allà.

Amb ells.

Sí, Barcelona plantava cara al dictador.

Les conseqüències eren imprevisibles.

3

El bar d’en Ramon era una bombolla.

No importava el que passés a l’altra banda de la porta: travessar-la era com deixar enrere l’aire enrarit de la dictadura. Parlés del que parlés, de futbol o de qualsevol altra cosa, però sobretot de futbol, en Ramon sempre somreia. Per descomptat, era d’allò més vehement.

—Home, la parelleta! —Els va rebre amb els braços oberts.

En aquell moment, en Miquel es va adonar que, encara que fos un pesat, sobretot amb la seva mania que ell acabés sent un seguidor futboler, l’apreciava.

No tenia amics.

No tenia ningú, llevat de la Patro.

—Abaixa la veu, Ramon —li va recriminar malgrat tot.

—És que estic content de veure’ls! Què vol que li digui?

Els parroquians d’última hora els observaven.

—És que aquí ningú no pot venir a prendre alguna cosa en pau sense que li facis llegir El Mundo Deportivo al matí o siguis un diari amb potes a la nit?

En Ramon va mirar la Patro.

—Com és el mestre, eh?

El primer dia li havia dit que tenia aspecte de professor de matemàtiques jubilat, i s’havia quedat amb això. Almenys ara ja no insistia que li fes classes particulars al seu fill. Però allò de «mestre» li havia quedat gravat.

—Sempre rondina, però és bona persona —li va seguir el joc ella.

—Tu de quin bàndol ets, traïdora? —la va renyar en Miquel en veu baixa.

—Es mereixeria un aplaudiment per haver deixat embarassada aquesta dona tan guapa que té, home!

O se n’anava o el feia callar.

—Ramon, això és fàcil. El que és difícil és fer-ho als cent anys, com jo... I ara podem seure?

—Vinguin, sí, que vostè sembla cansada, senyora —va dir ell mentre se situava al mig i es posava una mà damunt les espatlles—. Seguin en aquella taula del fons, que estaran més tranquils... A què dec l’honor que hagin vingut tots dos juntets?

—Volem menjar alguna cosa per sopar.

—Això està fet, que avui la meva dona ha fet una truita de patates que...!

Ho deia sempre, però tenia raó.

La truita de patates.

A en Miquel li va remugar la panxa.

—Ai, ho necessitava! —va exhalar la Patro deixant-se caure a la cadira—. Encara no m’he refet de l’ensurt.

—Què ha passat? —va preguntar l’amo del bar canviant de cara.

—Hem vist com tombaven un tramvia.

—Què diu ara!

En Miquel va mirar fixament la seva dona, però es va limitar a pensar per si mateix:

—Això, ara dóna-li corda, tu.

En Ramon es va asseure a l’altra cadira.

—Els ànims estan caldejats, eh?

—Molt. Fa una mica de por.

—Doncs encara ho estaran més, senyora Mascarell! És que no hi ha dret!

—Vols abaixar la veu? —va replicar en Miquel, al mateix temps que mirava al seu voltant amb certa preocupació.

—Aquí tots són de confiança, mestre. A més, ja parlo en veu baixa, no?

—Però si se’t sent des de la plaça de Catalunya!

—Ui, que la paternitat l’ha fet tornar un caguetes!

—T’he de recordar que m’havien d’afusellar i que, si em detenen pel que sigui, m’obligaran a complir la sentència i la deixaré vídua?

—Per l’amor de Déu, quins ànims! —va dir en Ramon abaixant la veu tant com va poder; després, es va adreçar gairebé exclusivament a la Patro—: Vostès han vist tombar un tramvia, però jo els puc dir que ja hi ha hagut un mort. Ahir mateix.

—Què diu ara! —es va alarmar la Patro.

—Tal com ho sent. I ho sé de bona font, res de rumors, eh? —va voler deixar clar—. El més trist és que era un nen de cinc anys.

—Ai! —La Patro es va posar una mà a la boca.

—Això, ara anima-la, tu —va dir en Miquel.

—El meu cunyat ho va veure —va seguir en Ramon anant a la seva—. Que no han estat els innocents els primers a caure? El que no es dirà és qui ha estat, ja que, naturalment, ell no es va quedar a mirar o preguntar, però, qui té armes en aquest país? Doncs la policia. —Va fer una pausa molt breu, perquè els seus interlocutors poguessin pair la notícia—. Miri, aquest matí mateix, quan he anat a plaça, ja hi he trobat merder, el mercat estava agitat com si... Vaja, que el que es cou és gros, m’entenen? Això del boicot no és més que la gota que fa vessar el got. Ja n’hi ha prou de repressió, no? La gent encara guanya menys que el 1935, i d’això ja fa setze anys! Com s’ho haurà de fer un treballador del tèxtil per comprar una dotzena d’ous a vint-i-nou pessetes, com un cosí meu, per exemple, que rep una paga de seixanta-cinc pessetes a la setmana? Seixanta-cinc per sis dies de feina, perquè guanyar vint pessetes al dia ja és de rics! A veure qui entén una cosa així, que són matemàtiques! Entre això i l’estraperlo...! —La seva veu es va transformar en un xiuxiueig—. Saben el que va passar ahir?

—Tens una xarxa d’informadors o què? —es va admirar en Miquel—. No, no sabem el que va passar ahir, ni fa una estona, ni res de res.

—Això és un bar, mestre, i aquí la gent parla i parla, que per alguna cosa vénen a desfogar-se. Només cal parar-hi esment.

En Miquel va tornar a mirar al voltant. Eren a la taula del racó, i des d’allà podia veure tot el bar, la barra, les altres taules. La majoria de les persones ja no els observaven, i els qui encara els llançaven ullades perdudes ho feien més per la Patro i la seva esplèndida cabellera que per cap altra cosa.

Tret d’un home.

Solitari, a la taula més propera a la porta.

Un home molt prim, sec, eixut, d’aspecte malaltís i pobrament vestit, amb la gorra calada i les ombres dels ulls formant-li túnels foscos per damunt del nas aguilenc i la barba mal afaitada, d’aparença desagradable.

Un home que el mirava a ell.

Li va recordar alguna cosa.

O algú.

En Miquel va sentir una fiblada.

—Què va passar ahir? —va sentir que preguntava la Patro.

—Doncs que van baixar unes tres-centes persones per la Via Laietana cridant: «¡Viva Franco!» i «¡Muera el gobernador!». Però és que la majoria eren falangistes!

En Miquel va tornar a concentrar-se en la conversa.

—Falangistes? —No s’ho podia creure.

—Sí, tal com ho sent! Es veu que els caps de la Falange han dit als seus que, si pujaven als tramvies ensenyant el carnet del partit, no els cobrarien el bitllet. Així, els tramvies no anirien buits. Però, això, als falangistes, els ha caigut com un cop de puny al ventre. Ho han interpretat com una manera d’enfrontar-los amb la gent i s’hi han rebel·lat. Què es pensa, que només som dissidents els de la vella guàrdia?

La paraula «dissident» va fer que en Miquel comencés a suar.

El paio sec i eixut, si més no, semblava qualsevol cosa menys un policia.

Continuava recordant-li alguna cosa.

O algú.

—A veure si es maten entre ells —Es va adreçar de nou a l’amo del bar.

—Miquel! —La Patro es va espantar.

—És el que dic jo. —En Ramon va posar l’índex damunt la taula, com si volgués foradar-la—. El tramvia a setanta cèntims és un disbarat. Si, almenys, el servei fos millor, amb uns cotxes decents en lloc d’aquelles velles andròmines amb rodes, brutes... Però ja ho veu: només l’any passat hi va haver vint-i-un morts i quatre-cents noranta-un accidents per culpa dels tramvies. En un any!

En Miquel ja no li va preguntar com era que sabia tantes coses. I, a més, tan exactes.

—Ramon...

Com si sentís ploure.

—Es pensen que no ens adonem de res. I no, no som ximples, oi?... I això dels capellans ja ha estat...

—Quins capellans? —va preguntar la Patro.

En Miquel va tancar els ulls. Començava a fer-li mal el cap tant com la panxa, ja que, evidentment, el bar feia olor de menjar i tenia gana.

—Els capellans que ens van enviar a meitat de febrer! Un munt, cinc-cents o més, no ho sé pas! —va explicar l’amo del bar animant-se encara més—. No em digui que no se n’havien assabentat. Un ja no sap si ens cristianitzaran encara més o començaran a repartir hòsties, però de les que fan mal! Què passa, que a Burgos o a Sòria ja en tenen prou i els en sobren? Apa, tots cap aquí!

—Però què han fet, aquests capellans? —va insistir la Patro.

—Què vol que hagin fet? Doncs una santa missió! —va contestar en Ramon obrint les mans explícitament—. Han passat dotze anys des que es va acabar la guerra, però per a ells encara som el que som: catalans, rojos, separatistes... què sé jo! Els capellans han anat als cinemes, teatres... fins i tot al Price, que miri que allà sí que reparteixen hòsties! I, per descomptat, a les grans fàbriques i empreses, engegant arengues i predicant la fe catòlica, per si encara hi quedava algun irredempt. Ha estat una ofensiva en tota regla, no s’han estat de res! Volen que tant col·lectivament com individualment ens penedim de la nostra dolenteria, que entonem el mea culpa i que, a més, quedi clar que la guerra va ser a causa dels nostres despropòsits i que ells, gràcies a Déu, ens van alliberar! Dotze anys després ens continuen buscant les pessigolles! Això no s’acabarà mai!

Malgrat tot, la gana, l’hora, el moment i les circumstàncies, en Miquel va mirar en Ramon amb alguna cosa més que respecte.

Mai no l’havia vist així.

Tan encès i apassionat per un assumpte que no fos el Barça i el futbol.

Encara que dir el que deia, per més que ho fes en veu baixa, fos una temeritat.

Va llançar una altra mirada de reüll a l’home esprimatxat.

El continuava observant.

La cara semblava haver-se-li enfonsat més en les ombres, envaïda per una aura tant de tristesa com d’incertesa.

En Miquel va deixar anar una glopada d’aire.

Algú a qui havia detingut en un altre temps, segur.

—No se li encén la sang, mestre? —li va preguntar en Ramon fent-lo tornar a la realitat.

—Si et dic el que se m’encén a mi...

—Ja sap que li tinc molt de respecte, per aquest motiu li explico tot això. —Es va adreçar a la Patro, que era qui estava més pendent de les seves paraules—: Ja veig que últimament no s’assabenten de gaires coses, oi?

—Com vol que ens n’assabentem? —es va excusar ella—. Fa dies que amb prou feines sortim de casa. Amb aquesta panxa, ja m’explicarà. Com a màxim, una passejadeta i al cinema, que això sí que ens agrada. Hi ha dies

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X